dijous, 30 de setembre de 2010

Marxa vaga

Vaga general i STAS, segons Google

Un dia menys en el calendari d'este bloc, que ahir estàvem, en general, de vaga. I per això vam aprofitar per a fer uns quants quilòmetres a peu fins a la platja de la Pobla de Farnals passant per Alboraia, Meliana, Albuixech i Massalfassar. Bastant tranquiŀlitat en el trajecte, tot i que vam tocar massa carreteretes i el trànsit ens sorprenia massa de prop. Vam topar amb dos obrers de Massamagrell que apanyaven una carretera i que no semblava que estaven massa al cas de la vaga, segurament més pendents de la solana que els queia damunt. Mos van informar que estaven en festes en Massamagrell, però no hi vam arribar.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Esbudellament polític

A fosques

Continua la jornada d'esbudellament «comunitari». Ahir em vaig perdre el llançament de cudol que va fer amb poca traça el portaveu socialista Ángel Luna. La rèplica de Francisco Camps era menys bíblica, però previsible, afectada i estentòria. I aixina va ser.

Volia trobar algun fragment de la Bíblia que em permetera contrarestar els sentiments que provoca estar escoltant tanta buidor retòrica, tanta exaltació de l'odi, tanta voluntat d'ofensa, tanta exhibició grotesca de menyspreu i prepotència, però la meua imperícia no m'ho ha permés. Una de les mancances que tinc és que no la vaig visitar quan vaig tindre ocasió, ja que en aquell temps anava més aviat fugint dels retors i les monges que em volien fer combregar. I aixina he acabat. He trobat, però, en llibre de Baruc:


L'or que els cobreix per a adornar-los s'entela i si no el freguen no brilla; ni quan els van fondre no van sentir res. Els van comprar per tal preu i tal altre, i no hi ha en ells un alè de vida. Tot i tenir peus, han de ser portats a les espatlles, mostrant amb això als homes la seva ignorància per a confusió de qui els serveixen.


No és cap resposta, però la troballa casual és suggerent, i més encara pensant en la vaga de demà.

dilluns, 27 de setembre de 2010

El nostre heoric dirigent

Francisco Camps i Álvaro Pérez, segons Google

Amb presses i correres mos posem a to per a rebre la insuportable ració de retòrica cínica dels nostres representants polítics. Malauradament, hem d'escoltar Francisco Camp Ortiz qualificant la seua faena d'«esfuerzo hercúleo», ni més ni menys com si ell haguera estat posant les travesses de totes les línies de tren o abocant el formigó de totes les depuradores d'aigua que diu que la Generalitat valenciana ha construït durant esta legislatura. Tant podem trobar-hi cinisme (el seu) com vergonya (la nostra), segons les possibilitats ètiques de cada u.

És tanta l'exageració amb què parla d'ell mateix, que la hipèrbole del seu discurs arriba a la prosopopeia ('atribuir a un ser irracional o a una cosa inanimada o abstracta qualitats o accions pròpies dels sers humans'), però per la part més paradoxal, ja que no és possible que obres i esforços que pertanyen al món dels mortals es puguen contenir tots en un individu humà. Es tracta, indubtablement, tal com diu, d'un enviat del món dels herois i dels mites, de l'Hèracles, passant per Stentor (pel que fa a la veu) i arribant a..., això, al mateix Francisco Camps, és clar, que no és d'este món de responsabilitats amb encerts i errors humans, sinó que pertany a eixa faràndula irresponsable que viu dels imposts que paguem la resta. Els que en paguem, és clar. Els nostres mites quotidians, pel que sembla.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Cita dominical / 101: Joan Francesc Mira

Mirant els qui se'n van.


Ho explique al meu amic de Madrid, home de vasta cultura i que roda per l'ample món, i no diu res: només expressa una perplexitat infinita. No entén això: que s'han cansat d'aquesta Espanya i que se'n van. Tranquiŀlament, però se'n van.
Joan. F. Mira, «Independents», El País, Quadern, 23.09.2010.



¡Ecs!, mosatros mos quedem... ¿no?

dissabte, 25 de setembre de 2010

Amb deliri

Ambercoc, segons Google

Degué sentir l'altre dia alguna cosa per la tele que em va fer vindre al cap l'expressió entusiasmada «amb deliri». Com que sóc poc donat als entusiasmes, no la dec haver usada mai, però la conec de sentir-la usar a la Vall: «L'arròs caldós li agrada amb deliri». Pel que sembla, si puges un poc cap amunt, cap a la Ribera Baixa, l'ús de l'expressió va disminuint. N'hi ha una altra que m'ha vingut al cap llegint missatges de la llista Migjorn, com ara «ambercoc cisteller», que és una mena de qualificatiu despectiu amistós. Feia temps que no hi pensava.

I, bé, havent consignat eixes dos minúcies i com que encara no he llegit el diari de hui i ja veus l'hora que és, podríem deixar-ho ací. Tan sols afegiré que pensant-ho bé, un amic meu de la Vall preferia li «enxisaven» algunes menges, sense tindre deliris.

divendres, 24 de setembre de 2010

Capacitació per a la neteja

Windows i Ubuntu segons Google

Ara li he de passar el meu Asus 1000H a ma mare, però, clar, abans de fer-ho, l'he de «netejar», no tant perquè hi tinga moltes coses confidencials o que preferixca amagar —trobe que en són poques—, com perquè no m'estranyaria que el Windows, començara a fer-li roncs i grinyols amb actualitzacions i altres intromissions diverses. És clar, pressupose que la iniciació a la informàtica que impartirà ma mare es farà amb el Windows. Com que conec el professor, li suggeriré que ho faça amb Linux (Ubuntu), que trobe que serà molt més instructiu i agradable. Crec que s'espantarà més que altra cosa.

Continuant amb la informàtica, i lligant-ho a la llengua, si jo hagera sigut un aprenent de Maquiavel més avançat hui hauria pogut aconseguir una millora laboral simplement per la meua capacitació lingüística acadèmica, que m'ha permés corregir un text que sabia que l'empresa firmaria sense tornar-lo a llegir. No ho he fet, no tant per ètica o honradesa com per falta de costum, perquè vist el que hem de vore per les Corts valencianes, sobren els motius per a aprofitar qualsevol clavill que mos permetera avançar laboralment. En tot cas, les tornes també eren una qüestió a valorar, per això mateix, vist el que hem vist per ací.

Res, el Salt (i la revisió) ho havia fet prou bé esta vegada. Només un detallet lèxic i un sintaxi funcionarial: «es requerirà per». Aixina «avancen» les llengües encara.

dijous, 23 de setembre de 2010

Renovació de pantalles

Cadires per a les Corts

Estic immers en el proceŀlós mar dels miniordinadors (o netobooks que diuen també). Tot perquè ma mare ha de fer un curset d'iniciació a la informàtica en l'escola d'adults de la Vall i m'ha dit que li demanen que duga l'ordinador de casa. Per tant, li deixaré el meu Asus 1000H i em modernitzaré segurament amb un Asus Eeepc 1201N platejat. Este model, però, encara no l'acabe de tindre clar, perquè les botigues en València tenen disponibilitats i preus diferents.

El maldecap ha segut aclarir si les característiques de l'Asus Eeepc 1201HA eren prou bones per a fer la compra. Al final trobe que no, que té diverses mancances —des del processador fins als connectors externs) que fan preferible l'altra versió de l'ordinador. L'únic inconvenient que no sé per què no resolen definitivament en Asus, és que tenen el fons del teclat platejat, però no tenen el teclat blanc o platejat. Com que vaig fugint dels obstacles visuals, eixe és un factor molt important per a mi, però que sembla que, al cap dels anys encara estem esperant una solució definitiva a la qüestió.

He de dir que li vaig fer el comentari a Juan Luis Chulilla respecte al seu bloc —que té fons blanc— atés que ell mostrava molta sensibilitat sobre això en tractar-se de lectors electrònics. Em va proporcionar una adreça que podia servir per a apedaçar el problema (Readability), però, no sé per què, no va acceptar de modificar el fons del seu (interessantíssim) bloc. Els que patim de «vista de topo» —tal com ell diu— al cap de les hores de mirar la pantalla, hem de continuar patint en silenci, pel que sembla.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Refilar epitafis

Ús del valencià, segons Google

Un nou Lluís-Vicent Aracil —o el vigent, si en té ganes— hauria de fer una recerca articulística per a copsar el fons pressuposat dels articles que tant abunden en els pocs mitjans d'opinió que tenim en valencià i sobre l'estat de l'ús de la llengua —més enllà que confonguen coneiximent i ús—. Pel que lligc habitualment, el resultat seria que la majoria dels articles lamenten la suposada ignorància o pèrdua de quatre paraules valencianes, lamenten les opinions d'alguns contra l'ús o el coneixement del valencià, lamenten els efectes lèxics, sintàctics, morfològics de la pressió de l'ús del castellà, com si la vida del llenguatge i d'allò que convenim a denominar llengües foren només la normativa o l'estil o assemblar-se poc o massa a una llengua parlada en terres veïnes o ignotes.

El dia que s'adonen que haurien d'estar fent queixes al síndic de greuges i a la resta d'institucions i reclamant el compliment dels drets i deure lingüístics, llavors sí que podran mirar-se des d'una altra perspectiva més completa l'ús de la llengua i els estils que s'hi poden vehicular, sense buscar tantes genuïnitats cromosòmiques. Llavors, en compte d'epitafis i absoltes, refilaran un poc més contents.

dimarts, 21 de setembre de 2010

La cage aux oiseaux



«Je suis le plombier, bier, bier, bier, bier, j'ai un bon métier»... Sí, una d'eixes cançons que la infantesa m'ha deixat marcada en la punta de la llengua i de tant en tant vaig taraŀlejant sense saber massa bé per què. No està malament tindre sempre un petit repertori propi a mà, per fragmentari que siga, si més no per a complementar les cançonetes publicitàries que te s'apeguen de bon matí mentres el dutxes amb la ràdio.

Parlant de llanterners, hui tornen els diputats a les Corts, tenen la comissió de canvi climàtic. Conforme fan les coses, no t'estranye que de la mateixa manera que decreten la recepta de la paella segurament hui prohibiran el canvi climàtic. Al cap i a la fi, els valencians ho comprendrien i hi donarien suport amb manifestacions —i nits de vidres trencats, si fera falta—, que això del canvi climàtic deu ser un invent dels catalufos —denominació familiar que els dóna Manolo el del bar— o dels romanesos per a furtar-mos el «benestar» rajoler de vora mar.

50 ways to leave your lover canta Paul Simon en l'Spotify.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Comparatives amb presses

Comparatives, segons Google

Com que ma mare s'ha apuntat a informàtica en l'escola d'adults, estic mirant ara miniordinadors per a que hi puga anar, que es veu que te l'has de dur de casa, que l'ajuntament no en té (o el lloc on ho facen). El candidat és l'últim Asus que ha aparegut en l'Fnac (1201HA per uns quatre-cents euros). L'únic defecte que li veig és que no té el teclat clar, platejat, tot i que sí que té una versió amb el fons de l'ordinador. A banda, mirant les ressenyes, sembla que tampoc no és tan gran cosa, tractant-se d'una novetat: diuen que fluixeja de processador i de pantalla, però que per als usuaris novells és perfecte. M'ho hauré de pensar.

Pel que fa a altres pensament, amb moltes emergències i urgències, vorejant els marges, hem pogut presentar la llista d'electors i elegibles al consell de personal de les Corts. Que dius, ¿calia? Doncs, segurament, no, però ja està fet, a pesar del que mosatros mateixos podíem entendre que mos venia més bé, a pesar que la perspectiva de renunciar a intentar una representació informada durant els pròxims quatre anys tampoc no era un mal de morir-se. En fi, sempre és millor topar amb el fracàs pel camí.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Cita dominical / 100: Rafael Argullol

Mirant els ciutadans.


No cal que ens enganyem. Polítics sense grandesa i professors desorientats només són responsables secundaris de l'escassíssima formació mitjana dels jóvens: el responsable directe és el ciutadà-estruç, el protagonista d'una democràcia fraudulenta en què s'emfasitzen els drets i es defugen els deures, sempre mirant cap a un altre costat o amb el cap baix de l'ala. El ciutadà-estruç no vol saber-ne res de la destrucció del litoral mentres això no vulnere els seus interessos; no li afecta gens la corrupció mentres no li grave la butjaca*; no li afecta gens l'assentament de les màfies mentre ell puga anar fent; li importa un rave tindre o no tindre bones universitats mentres la diversió estiga assegurada. Sempre podrà acusar els polítics —reclutats a imatge i semblança seua— dels seus errors.
Rafael Aargullol, «La cabeza bajo el ala», El País, 17.09.2010.




*Nota: ja sabeu que és una proposta meua escriure esta paraula d'acord amb l'etimologia i la (meua) pronúncia dialectal.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Passejades

Pederastes, segons Google

Xe, mos s'ha passat la Matagalls-Montserrat, de vora huitanta-quatre quilòmetres. Continuarem practicant pel parc fluvial del Túria —i fent queixes, és clar, contra la retolació «autòfoba» amb què es acullen els nostres dirigents—.

Mentres passen eixes passejades, hi ha qui continua meditant, però la meditació els deixa sense alé per a res més; i hi ha qui llança que no s'ha de confondre llengua i llenguatge. En realitat, trobe que fins i tot en dir això està confonent els dos aspectes d'això que fem els humans, un d'inevitable i un de regulat políticament. Sí, segur que és el vessant de política científica el que no acaben de vore i creuen que el gènere no és el sexe —«a voltes» no ho és— o el nombre no són les multituds —«a voltes» no ho són—. En general, però, la vida explica de manera pràctica i alhora confusa que algunes veritats científiques tampoc no ho són tant.

Finalment, estava pensant jo què passaria amb —per exemple— Acció Cultural del País Valencià si les autoritats policials valencians —per descomptat— hagueren descobert el mateix percentatge de membres pederastes com apareixen en l'Església Catòlica. Alguna veritat científica hi deu haver també per a això.

divendres, 17 de setembre de 2010

Pedaços ciutadans

Línies en valencià, segons Google

El diari (El País, 16.09.2010) comenta que els pares d'alumnes de l'institut número 3 de Dénia han aconseguit un segon grup de valencià després de queixar-se al síndic de greuges. Un pedaç, si tenim en compte els barracons on han de fer les classes. Però en el mateix sentit actuaran els diputats d'Esquerra Unida Marga Sanz i Lluís Torró, que van presentar dimecres una queixa al mateix síndic per a que la institució investigara la política educativa del govern valencià, que retallant inversions retalla el drets i les oportunitats de futur dels ciutadans valencians que s'estan formant.

El síndic de greuges és un dels pedaços que els ciutadans tenen a l'abast per a anar aconseguint que es resolguen els problemes derivats de la mala gestió pública. I sembla que és un recurs més efectiu del que el personal es pensa. Si no existira, renegarien i el reclamarien; com que existix, busquen altres excuses per a no acudir-hi. Això, al capdavall, també és una conseqüència de la «política educativa» de l'actual govern valencià del Partit Popular, i també forma part de la política educativa que van dur en altres temps els socialistes. Al cap i a la fi, és una derivació de la «cultura de partit» que els conforma, que reclama opacitat, discrecionalitat, submissió i silenci.

Una cosa pareguda passa en l'àmbit sindical, on no és estranya l'excusa per a no participar en l'activitat electoral —encara que siga com a suplent en una llista— el fet que alguns sindicalistes «majoritaris» miren malament els qui no volen anar en les seues llistes i s'apunten en altres llistes. Realment, no sé si és tan temible eixa mirada, però sí que ho és que hi haja «companys» sindicalistes que vagen per ahí llançant eixes mirades assetjadores. Educació per a la ciutadania.

dijous, 16 de setembre de 2010

Forasters lingüístics

Espanyol per a forasters, segons Google

Per fi va aclarint-se la normativa que regularà la disponibilitat lingüística del professorat en les universitats públiques catalanes. Segons indica el diria El País (15.09.2010):


La Generalitat exigirà català als docents universitaris


La norma flexibilitza l'acreditació de l'idioma per a calmar els campus




Finalment s'ha imposat aquella «lògica» subordinant, és a dir, que els professors nous rebran formació i hauran de superar unes proves i els antics podran continuar sense estar disponibles en català. La sort és que «quasi la mitat de les classes ja es donen en català en els centres catalans», perquè si s'haguera avançat menys, el màxim que els sois-disant «cosmopolistes» (es veu que al qui només parla en castellà ara el qualificaran aixina) admetrien ratllaria el «soyez propres» d'altres temps.

I una cosa que es de passada i que resulta interessant:


El decret també preveu pedir un nivell d'espanyol als professors no espanyols i el corresponent certificat acreditatiu als que donen classes en llengües estrangeres.


Es veu que la nacionalitat comporta el coneixement lingüístic. No te les acabaràs mai.

M'he entretingut hui descobrint les novetats que incorpora el Kindle, que és l'aparell que sembla que convé com a lector elcetrònic; a més, he aprés com es fan anar les base de dades i els fulls de càlcul d'Open Office. No he descobert les Amèriques, però sí que per fi he aconseguit vore que la cosa pot tindre alguna utilitat, sobretot si vullc anar un poc més enllà en la meua pràctica artesanal de fer taules i gràfics.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Recontraplanificació elitista

Existència inexistent d'Alboraia

Després d'uns anys que m'arribava en paper, vaig canviar de domicili i vaig deixar de rebre la revista Berripapera. Finalment hui he recordat que volia continuar-hi subscrit, però esta vegada a la modalitat digital. Em responen: «Zure eskaera onartua izan da.», que vol dir que sí, que la soŀlicitud ha estat acceptada. És interessant observar el pressupost que tenien previst per a enguany (revista número 207): 54.221.595 euros per a la Viceconselleria de Política Lingüística. El pressupost per al 2010 de la Generalitat valenciana per a «promoció i ús del valencià» són 5.936.850 euros (un descens d'1.064.910 euros respecte de l'any 2009, el 15,21 %). És a dir, que l'ús del valencià deu haver millorat respecte d l'any passat. I encara haurem de vore si realment se'ls gasten en això. Estic segur que tampoc s'acaloraran massa pel rendiment i l'eficàcia que tinga l'aplicació d'eixa quantitat, que fàcilment se n'anirà per les aigüeres diverses que sostenen l'entramat d'interessos lligats a la demagògia lingüística.

Pel que fa als tècnics lingüístics, com podem preveure, ni la Generalitat valenciana se'n preocupa gens (només cal vore el seu web amb les dades tan «actuals» que dóna: per no estendre-mos, només cal vore el cas paradigmàtic de l'oficina d'Alboraia, que ja no existix), ni l'avl tenim notícia que haja fet res per no perdre més temps entre patracols i floricols filològics. ¿On estan les elits que reclamava Miquel Àngel Pradilla i la recontraplanificació que havien de dur avant? Mos quedem en l'elitisme ortogràfic, ¿no?

Quant al que m'afecta sindicalment, suarem una mica per a traure una llista de l'stas en les Corts, perquè el personal mos ho fa guanyar, que no tan sols es passa els anys renegant del mort i de qui el vetla, sinó que tot són vergonyetes i indecisions quan algú intenta fer alguna cosa per resoldre els problemes —tant si és un figura com un desmanotat—. Sí, estic calent d'orella i no hauria d'estar escrivint açò. M'haureu de perdonar.

L'Spotify em llança Dom kommer Kliva På Dig Igen de Håkan Hellström, que no sé massa bé com interpretar amb el Nicetranslator: «Van a trepitjar de nou» o «Ils vont marcher sur vous à nouveau», que no és ben bé el mateix.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Estacions en canvi

Aneguets desvagats

No reproduiré la queixa de hui, que semblaria que estic desvagat i no tinc res millor a fer que anar buscant on mos l'estan clavant. Certament, no cal buscar massa.

No sé si és el canvi de temps, però no m'estic centrant gens en les meues coses. Sort que m'informe sobre lectors electrònics (amb el ben interessant bloc E-Tinta de Juan Luis Chulilla) i andròmines semblants, perquè si no fóra per eixa lectura, me s'està tirant damunt la tardor i no me n'hauré adonat. D'altra banda, s'acosten les eleccions sindicals a les Corts i estem encara en guaret. Espere que no ho deixem tot per a que hi creixca la brossa més del compte.

Hauria d'estar mirant com aparegué això del perrino valler o l'escofiat que m'amollà un dia ma mare no fa massa, però... Deu ser el canvi d'estació.

dilluns, 13 de setembre de 2010

El flux etnocida

El parc fluvial amb l'altra llengua

Malauradament, ho torne a tindre fàcil hui, cullerada i mosca, podríem concloure. Vullc dir, que fas un passeig pel Parc Fluvial del Túria, acabat d'enguany mateix, i tens ocasió de vore la desídia en el manteniment (administrativa i ciutadana, dels dos) i, és clar, la faceta permanent de l'etnocidi lingüístic que patim per ací. Per tant:

Estimat síndic de greuges:

Vaig tindre ocasió de recórrer ahir el dotze primers quilòmetres del Parc Flúvial del Túria, acabat d'inaugurar, com aquell que diu, i resulta que totes les indicacions d'ús que hi ha en els panells d'informació estan redactades únicament en castellà, l'altra llengua oficial, amb la qual cosa --tal com sabeu, no és cap novetat-- les administracionsm públiques implicades han infringit la legislació lingüística i els drets lingüístics dels ciutadans valencians que volen fer servir el català per a relacionar-se amb les administracions públiques valencianes.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana i la resta d'administracions públiques implicades resolguen esta mancança i adoptem les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Cita dominical / 99 : Giorgio Gaber

Mirant les llibertats.


La libertà non è star sopra un albero, non è neanche il volo di un moscone, la libertà non è uno spazio libero, libertà è partecipazione
Giorgio Gaber, «La libertà» (1972), Con tutta la rabbia, con tutto l'amore.



Les primeres lletres de la infantesa.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Sense xispa

Abalançar-se en Google

Tot i que és anecdòtic, de tant en tant senc grinyolar més del compte la demostració de capacitació normativa d'alguns periodistes de tv3. Deu ser per això que Francisco Camps, el president valencià que viu dels regals i dels contractes a dit amb xarxes d'interessos privats —eficaç, l'empresa privada— mos la vol tallar al País Valencià, la televisió pública de Catalunya, vull dir.

Fa unes setmanes em va sobtar un «abalançar-se», que volia dir 'tirar-se damunt d'algú'; hui ha estat l'espectacular «benatge» que duia Piqué en el partit que el Barça ha perdut contra l'Hèrcules al Camp Nou zero a dos. I encara n'hi havia alguna altra que me s'ha oblidat. Bé, cal dir que demostren capacitat d'adaptació, però tenint en compte la seua professió, que penja de l'ús de la paraula, demostren els lapsus que mos provoca la pressió dels mitjans quasi monopolitzats per l'ús d'una altra llengua. I això mateix és el programa de Francisco Camps també, a banda de fer el numeret anticatalà, que continuarà intentant aigualir una possible identitat valenciana conformada a partir d'uns fonaments culturals i lingüístics de referència catalana. És un costum castellà molt arrelat també per ací.

Per cert, com que el partit hui ha segut en horari infantil, els periodistes de tv3 han entrevistat «xiquets», cap xiqueta. Deu ser això, sense «xispa» que diu el benicarlando Alonso.

divendres, 10 de setembre de 2010

Ports lingüístics

Pamuk en Google

Mire els retalls que tinc per damunt la taula i veig que el diari El País (28.08.2010) té dos articles interessants relacionats amb la traducció en el Babelia: «Otra versión de la Ilíada» de Carlos García Gual, en què saluda l'aparició de la traducció al castellà d'Óscar Martínez. El que més m'interessa, però, es «Sobre la inanidad de los buenos propósitos» de Manuel Rodríguez Rivero, articulista que sempre m'interessa, però que en este cas deixa anar un paràgraf que enllaça amb un poc amb el que comentàvem en este bloc sobre les traduccions de Pamuk en català (que fa Ramon Monton per a Bromera):


Fins a la data, a Mishima l'han traduït més de l'anglés o del francés (Juan Marsé, Domingo Manfredi o Guillermo Solana es guanyaren en la seua gens remunerada joventut algunes pessetes fent-ho) que del japonés, cosa que ha dificultat la seua correcta recepció en la nostra llengua.


Rodríguez Rivero es referix al castellà, òbviament. El cas és que continue sense saber si les traduccions de Pamuk vénen directament del turc o passen per algun altre port abans.

dijous, 9 de setembre de 2010

Renyant

Entrades en equilibri

Hui fem una mica més d'eixe camí tortuós que alguna dia hauria de portar a la denúncia davant les institucions europees, si més no, per la discriminació lingüística generalitzada que patixen els ciutadans catalanoparlants del País Valencià. M'adrece a eixe síndic de greuges capaç de trobar un desequilibri (partidista: no té carnet, però és del Partit Popular) en una exposició de fotos en què ixen molts càrrecs del Partit Popular implicats en casos de corrupció, però no observa cap desequilibri en el fet que totes per queixes discriminació o violació de la legislació lingüística que ha rebut la institució que presidix afecten només els ciutadans que volen fer ús del valencià:


El web de Cide (http://www.uv.es/cide), institució pública de la Generalitat valenciana, el CSIC i la Universitat de València i que té la seua seu a Albal, no presenta els seus continguts en valencià, sinó que oferix informacions i documentació que només estan en l'altra llengua oficial, el castellà, i en una altra que no és oficial, l'anglés, fets que contravenen la legislació lingüística vigent (Llei 4/1983 valenciana i Constitució espanyola, entre altres) i lesiona contra els drets dels ciutadans valencians.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que esta institució pública resolga estes mancances i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Els rellamps de la llengua

Llengua elèctrica

La inèrcia per la imposició del castellà al País Valencià té un pes molt profund que recarrega permanentment el seu impuls. La cosa començà fa més temps, però continuà amb la Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià, que simplement «perdonà» el dret de ser catalanoparlant al País Valencià, però que no regulà l'ús de les llengües ni deixà clar que no hi ha dret dels valencians a la ignorància —paraŀlel al deure de conéixer el castellà, que s'establí en la Constitució espanyola i que hi ha qui fins i tot el voldria extensiu a l'ús—. Per tant, no cal mos estranyem massa si hi ha persones que acaben de descobrir que el País Valencià té una «altra» llengua oficial, amb parlants minoritzats i problematitzats —Ferran Suay en diu estressats—, però oficial encara.

És clar, com que no s'han regulat els drets —això ho deixaren de fer els primers governs socialistes i seguim igual...— s'han inventat pedaços, com ara les subvencions per a la retolació comercial. I, bé, aixina mos alegrem de poder trobar furgones com la de la imatge. Sabem que això és bufar en caldo gelat, però la vida també és això, eixes petites alegries sense massa fonament.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Qualcuno era


Gràcies al company Sérgio (Hepáticas) he descobert el cantant italià Giorgio Gaber (1939-2003), cosa que no m'ha sorprés, perquè sabem que quasi tot sempre està per descobrir. Ara, sí que m'ha sorprés més que hi haguera unes quantes referències a este cantant en webs catalans, però que això no em l'haguera fet arribar abans. Bé, gràcies a Rosa de Foc he trobat un vídeo antològic: «Qualcuno era comunista». Clar, el que no hauria de ser tampoc és que passe del desconeixement a pujar-lo als meus altars sentimentals. Però aixina som, sense haver estat mai comunista, és clar.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Llengües exigibles

Tal com raja

Ferrant, ferrant perdrem l'ofici, que diuen. No és que la càmera de fotos s'haguera acabat de trencar, sinó que simplement va coincidir que mentres la manipulava li se van acabar les piles. I, au, vaig pensar que ja era definitiu. Encara sort que vam passar per una botiga de coses de segona mà i mos en vam comprar una versió anteriot (Nikon Coolpix 4600) per vint-i-quatre euros, que és un preu suportable. Només llavors me se va ocórrer que podria ser que foren les piles, ja que la nova tampoc no anava amb les mateixes piles. Les vaig carregar i, sorpresa, tot correcte. Ara tinc dos Coolpix.

També deu ser cosa de les piles el que els passa a alguns professors d'universitat amb la pluralitat lingüística, que es veu que no se les recarreguen mai quan es tracta d'aprendre algunes llengües com ara el català. I això que simplement se'ls demanarà «un nivel medio alto» («Cataluña exigirà el catalán a sus profesores per sin examinarlos», El País, 04.09.2010), és a dir, el de bup o secundària, que si és com el de francés o anglés, deu tirar més cap avall que altra cosa.

Com és habitual, mos podem fixar en les paraules del ministre d'educació espanyol, Ángel Gabilondo, que es «mostrà contrari a "fixar una llengua com a condició per a ser professor d'una univesitat"». Caram, per a ser professor de secundària sí que cal superar la prova d'espanyol per a estrangers —en el cas dels estrangers, és clar—, però, clar, si busques una mica més, trobes convocatòries per a professors universitaris en altres bandes de l'estat espanyol que contenen el requisit següent:


La acreditación de la nacionalidad y demás requisitos exigidos en la convocatoria se realizará por medio de los documentos correspondientes, certificados por las autoridades competentes de su país de origen y traducidos al español, que será la lengua oficial en la que tendrá lugar el desarrollo del concurso y cuyo conocimiento será exigible a todos los participantes. A tal fin se celebrará una prueba de conocimiento, de la que estarán exentos los concursantes de nacionalidad española y los que acrediten estar en posesión del dele.


¿De alguns què parlen quan parlen de llengües?

diumenge, 5 de setembre de 2010

Cita dominical / 98: El País, 10.10.2010

Mirant la Unió Europea.


Hi havia morbo per comprovar si l'escàndol de corrupció hauria colpit els assistents habituals a a la processó cívica, majoritàriament conservadors. «¿Com havia d'acceptar regals el senyor Camps si ha portat camises amb el coll canviat perquè la seua dona no les volia tirar? No perquè no puguera, sinó perquè no els agradava tirar coses», responia Carmen de 76 anys.
«La ultraderecha impide al Bloc ir en la procesión», El País, 10.10.2010.



Al cap d'un any quasi, dos tasses.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Diada estellesiana

Estellés en Google

Hui toca diada estellesiana, per tant, comencem la tradició desdejunant: fem la lectura de dos poemes. El primer volum de Recomane tenebres s'obri per la pàgina 53, on hi ha la tercera part de «Papers inèdits d'X.X.X.», que comença «No sabia què fer amb els diners»; a continuació, Takse troba en la pàgina 98 la quarta part de «Les nits que van fent la nit»: «Aquest mes m'he comprat uns llibres. Molts de mesos»... Hem complit el primer ritual d'esta nova «tradició ancestral» que iniciem al País Valencià no sé ben bé per quina allunamenta de Josep Lozano Lerma. I encara li ho haurem d'agrair a l'autor de Crim de germania i un munt més de llibres on podem assaborir la llengua dels valencians marinada en salses i adobs ben diversos.

Per acabar, una anècdota sobre la poesia d'Estellés: em van tirar de la ràdio pública vallera ja fa molts anys —quan feia un programa de música i lectures diverses amb un amic de joventut— per llegir un poema d'Estellés, en concret aquell que comença «Suetoni, que és un fill de puta, cosa que no té cap mèrit...»; el censor radiofònic de la ràdio en aquell temps comunista per poc no em pega una hòstia. Escadalitzar-lo tampoc no va tindre massa mèrit.

divendres, 3 de setembre de 2010

El mèrit de no saber-ne

Contra el català, segons Google

Llegint sobre la petita polèmica encetada arran de l'exigència del català per al professorat en les universitats catalanes —ja veus quines redundàncies—, i et sorprén que encara siga impossible que les «eminències» castellanes no hagen aprés català si tant d'interés tenen a fer la docència a Catalunya. No deuen ser tampoc tan grans eminències, ¿no? ¿O és que és incompatible ser una eminència i saber català, com sembla deduir-se dels escarafalls que armen alguns?

Naturalment, si es confon la llengua i la nacionalitat, llavors ja veiem de què estem parlant («Profesores universitarios cargan contra la exigencia del catalán», El País, 01.09.2010):


Per a este professor [Sala i Martín], «el que cal fer és captar talent i buscar els millors professors independentment de la seua nacionalitat. Autoimposar una barrera lingüística és de bojos.»


I tant que no tindria sentit no voler entendre i mirar el món en altres llengües, que és precisament al que es neguen els qui es neguen a saber català, però encara estem esperant que les classes en les universitats «espanyoles» (i angleses, per cert) es facen també en català. Pot ser que siga per la impossibilitat esmentada anteriorment entre el català i la saviesa; o podria ser que no estigueren parlant realment de talent, de capacitació o de saviesa, sinó simplement fent nacionalisme (lingüístic) espanyol, que sempre semblen disposats a fomentar el «no saber» català, èuscar, gallec-portugués..., que és una manera com un altra d'anar pel món, amb molt de mèrit de no saber-ne.

dijous, 2 de setembre de 2010

Les versions originals i la TDT

Mònica Terribas en Google

Com a continuació del revés que em vaig endur amb això de les versions originals, el doblatge i la tdt i com que la situació crec que ni és satisfactòria ni és comprensible, li envie un escrit a la Mònica Terribas a vore si pot fer res. A més dels fragments coneguts de les respostes que vaig rebre de tve i tv3, li expose el següent:


Ara, estimada senyora Terribas, em permet exposar-vos que hi veig una asimetria que potser és lògica en abstracte, però que em sembla contraproduent per a la difusió del català i, per tant, per als objectius de la mateixa tv3. Si no ho he entés malament, a Catalunya —i allà on arriben les emissions de tv3— podem vore les versions doblades al català, però no la versió castellana, ja que esta ens la fornirà tve. En canvi, a Catalunya —i allà on arriben les emissions de tve— podem vore les versions doblades el castellà, però no la versió catalana, i per eixe motiu quan s'emet un film la versió original del qual és en català, tan sols es pot veure en eixa versió original a Catalunya —i allà on arriben les emissions de tv3— per tv3. Per tant, els espectadors de la resta de l'estat que entenguen o vullguen aprendre o practicar el català —catalans, valencians i balears o no— no podem fer-ho.

És a dir, podem observar que el català queda constrenyit a Catalunya, mentres que el castellà arriba a tot arreu. Fins i tot, a Catalunya mateix, la situació actual fa que l'emissió de tve obligue a vore la versió en castellà i no permeta vore l'original en català, quan les possibilitats anunciades i propagades de la tdt són realment xocants amb això, tal com dia Pérez i Jaumira.

Per tot això, vos agrairia que féreu les actuacions necessàries per a aconseguir que el català estiga present en la tdt de la tve (i altres cadenes d'àmbit estatal) en estos casos, almenys per a fora de Catalunya —si no es pot acordar una prelació d'emissions a Catalunya en el cas de les produccions que tractem.


Supose que alguna demanda semblant li he de fer a la tve, però encara no me l'he pensada.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Àfrica acolorida

Africans del Google

Ja estem en setembre, i es nota, els sorolls del carrer comencen a ser més variats i estridents. O potser és la meua percepció afectada per la síndrome de la «represa» (em termes abusius futbolers). I arribat el setembre, torne a la rutina del diari de cada dia —perdoneu-me la possible redundància— i les expressions que els periodistes aporten a la ideologia comuna de cada dia.

Per exemple, Abelardo Muñoz descrivia ahir («La ciudad diferente: vivir en un bajo», El País, 31.08.2010) l'ambient que trobava pel centre històric de València, més o menys pel barri dels Velluters, on trobava gent que «piden la papela a orondos africanos», o «un grupo de prostitutas africanas, lustrosas y elegantes, que rodean zalameras a un tipo español, retaco y calvo». Posats a localitzar el continent d'origen del personal, podria haver precisat més si els africans eren sud-africans, algerians o espanyols; perquè l'espanyol tampoc no acabem de saber si era europeu o també africà.

Supose que en realitat volia dir —i em deixe dur per les meues pressuposicions— que hi havia negres (els africans) i blancs (espanyols, italians, veïns de sempre...). Clar, això havera semblat potser més acostat a la percepció visual, però, és clar, sense més aprofundiment sobre la realitat d'eixe contrast de colors, la cosa podia semblar racista. Aixina..., doncs, aixina..., ¿no?