dimarts, 31 d’agost de 2010

Encartonat

Córrer més que Meló

L'hemeroteca en xarxa mos permet descobrir l'origen d'alguna expressió comuna que havia estat objecte d'interpretacions molt creatives. Llàstima per a la creativitat sobre els melons i per a la ciència, que moltes voltes obri camins gràcies a eixes fantasies.

Parlant de creativitat, que també tinc en crisi permanent, almenys a poc a poc estic recuperant les meues fantasies enquadernades, que ara mateix està més aviat encartonades dins d'unes caixes que m'ocupen quasi tot l'espai. No sé per què, però el munt em fa la sensació d'un cementeri d'elefants d'eixos que eixien en algun film antic en blanc i negre.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Poca poesia

Xavier Ribalta

Torne de les vacances el dia del centenari de la naixement del poeta Màrius Torres i m'adone que no n'he sabut res d'ell des que vaig deixar de taraŀlejar les cançons de Lluís Llach rascant la guitarra o quan intentava emular Xavier Ribalta. Sóc un lector de poesia temporalment i quantitativament limitat (espere que la qualitat fóra bona, això sí). Per sort, este estiu he llegit uns poemes albuferencs de Josep Lozano, que no són ben bé del mateix estil però que m'han refrescat una miqueta el joc de les rimes i matàfules.

Per a l'homenatge de Màrius Torres recupere amb l'Spotify la recitació rotunda de Molt lluny d'aquí que fa Xavier Ribalta i descobrixc el grup Envers, que ha fet un disc amb el seus poemes.

diumenge, 29 d’agost de 2010

Les vacances han volat per la finestra

La finestra

Sembla que el ratolí està en les últimes. Un model menudet i roget de Targus. Supose que li he pegat prou bacs i la connexió d'usb no ho ha resistit. Ara funciona malament, ara va, ara no va. Es veu que sí, que haurem de fer molt de reciclatge informàtic, en maquinari sobretot.

Hui s'acaben les vacances, aixina que tornem al món funcionarial, que és un món ple de mones, com tots els mons impossibles en què hem de viure. Una cosa com el món futbolístic, que s'ha posat a rodar i on no et cansaràs mai de sentir els mateixos comentaris sobre els mateixos esdeveniments del joc, que es reproduïxen amb actors diferents. No intetaré fer-ne un paraŀlelisme amb el parlament valencià, perquè no seria just, ja que la tasca política va més enllà de la piloteta, ¿no?

En tot cas, després del 30 minuts de hui, que anava sobre la participació de les dones en els espais de poder econòmic i polític, no sé en quins aspectes podem considerar que el fet de tindre una presidenta de les Corts ha estat positiu fins ara. Tal com dia una de les entrevistades del reportatge, n'hi han moltes dones que adopten i reproduïxen els patrons masculins. El cas de la Perla —Milagrosa Martínez, per als que no la tracten tant de prop com a presidenta de les Corts— deu ser eixe: rellonge regalat de més de dos mil euros. Coses dels hòmens com Correa, Crespo, Pérez i companyia, que no sé si és una actuació molt masculina, però les estadístiques ho assenyalen.

Cita dominical / 97: Juan Luis Manfredi

Mirades transparents.


Espanya ha presidit el semestre europeu amb l'anomalia de ser l'únic país gran de la ue que no té una llei d'accés i transparència de l'administració pública. Esperem que el govern complixca la seua promesa electoral i aprove eixa llei abans que finalitze la legislatura. A més d'aprovar la llei, li toca a l'executiu impulsar el reglament, la cultura de la transparència, la disposició dels arxius, el govern obert, la formació dels empleats públics i l'ús de les tecnologies.

[...]

La cultura de la transparència consistix no únicament en la posada a disposició del públic de dades, sinó en l'organització de la documentació i la seua catalogació, l'eliminació de l'arbitrarietat i l'obligació de destinar-hi recursos humans i econòmics.
Juan Luis Manfredi, «A vueltas con la transparencia», El País, 15.08.2010.

dissabte, 28 d’agost de 2010

Idees en el cap

Brúixola orientada


A ningú li passa pel cap que Califòrnia o Saxònia siguen nacions, ni multar allà un botiguer perquè retole el seu establiment només en anglés.


Això hauria d'anar al cabàs de les citacions poc documentades, però com que ho diu Antonio Elorza (El País, 25.08.2010), va directament al cabàs dels supòsits més banals, ja que en este món i en els caps de tots podem trobar les idees més estrambòtiques, com ara la idea de l'estat espanyol que proclama l'oficialitat de les llengües alhora que n'impedix l'ús o en premia la ignorància. ¿En quin cap cap? Bé, en el meu hui no, que continua la calor.

divendres, 27 d’agost de 2010

Massa calor

Calor encara

Sincerament, massa calor per a escriure res. Hui ha fet —i fa encara— més calor que ahir, açò és un forn. No sé fins i tot a vora mar hi ha res a fer més que bussejar. Per ara l'Asus aguanta, però vore trenta-dos graus a les deu de la nit, no és gens habitual i no sé fins a quin punt es calfa esta maquineta, aixina que fem les quatre coses de compromís i bona nit.

dijous, 26 d’agost de 2010

Túnel de llavat

Calor

Dia de bona cosa de quilometratge. La gasolinera de passant Fuente del Pino i La Alquería, més avant, concretament, de San Román, té el gasoil fins i tot un poc més barat que el de l'Eroski de Cullera. Ho aprofitem. El bon senyor que la posa és de poques paraules i gest seriós, aixina que no sabem com va d'interdentals. En canvi, sabem que Jordi Pujol les porta bé, gràcies al documental que feien anit en La 2. Pujol va fer una mica de Ferran Suay: va explicar una filmació en què parlava en català amb un veí que li s'havia adreçat en castellà, i el veí no es va molestar gens. És clar, si eres Jordi Pujol. Anem bé.

Mirant de fer menys quilòmetres, doncs, tornem per Alberic, on hi ha un camí de Rumbau a tindre en compte; i passem per Llaurí, on tenen un túnel de llavat, que és una solució terminològica ben simple que alguna vegada havia creat algun dubte alternatiu en la llista Zèfir.

Sí, hui també és un dia de molta calor. Dos cotxes parats al marge esperen la grua o que es gele el motor. I amb este recalfó, tenim un apunt més de vacances.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Traducció en vetla

La roba de la traducció

He passat la nit mig en vetla. Després de la ponentada de despús-ahir, anit la humitat i la calor van ser encara pitjors. Tenim unes vacances ben càlides enguany. El cansament de la nit i l'espera d'uns encàrrecs per a la vesprada ens porten a dinar a l'Octubre. Un ambient tranquil a pesar del ple que acaba ocupant les taules. Fins i tot un assessor cortesà del Partit Popular es deixa caure per ací. Eixe és el secret, doncs, saber com es couen tots els bollits (fins i tot ser-ne els cuiners, si convé).

S'acaben les vacances i no he pogut resoldre mínimament la llista de lectures endarrerides. Pitjor encara, l'he augmentada amb Anna Karènina, que estic llegint en francés i que m'iŀlustra contínuament sobre això que diuen que és traduir. Clar, quan compares, descobrixes no tant les diferències lingüístiques com les curioses decisions que fan que canvien els colors, els humors, els gests, la roba d'una traducció a una altra. El resultat, una obra sempre canviant i diferent. Inevitable. Al cap i a la fi, el llenguatge és això, traducció, i cada u de mosatros parlem com parlem (i escrivim com escrivim, com és evident en este bloc).

dimarts, 24 d’agost de 2010

Una volta acalorada

Pluja
Faig una volta per Carcaixent. Un munt de rètols en valencià, començant pels famosos «Cediu el pas» —n'hi han uns quants—, que no sé si han deixat d'escriure's en altres localitats, perquè trobe que són més difícils de trobar del que mos pensem. De fet, n'hi han tècnics lingüístics que no n'han vist mai cap. En tot cas, a pesar dels retolets i de la satisfacció visual que mos donen, cal tindre en compte les estadístiques sobre l'ús, que sabem que són unes altres. Des de fa anys sabem que la «normalització» del retolet no ho és tot. Fa quasi trenta anys que estem desballestant la resta, que encara aguanta... Això, resistir també és important —ho aprengué De Gaulle: documental de Canal 33 d'anit—, però tampoc és una perspectiva per a passar-s'hi la vida.

Sincerament, actualment no veig com es menja l'interés per fer estudis sobre la fonètica, el lèxic i la morfologia verbal actuals o històriques —a nosaltres que ens agrada sentir el català amb accents diversos, com ha dit la locutora de Catalunya Ràdio després de la intervenció del ministre Celestino Corbacho—, per anomenar dos aspectes accessoris de l'ús del valencià i, al mateix temps, voler creure que amb això avançarem en l'ús, que amb això farem política lingüística o intervindrem en la situació sociolingüística. Podria ser que fóra aixina, però haurien de ser intervencions realment astutes. ¡Xapó!, diríem.

Altres estadístiques increïbles són les de calor, que, anit, a vora les onze va començar a pujar la temperatura que marcava el termòmetre fins als 32 o 33 graus, mentres la humitat baixava fregant els 20: una ponentada nocturna de collons. Impressionant, sobretot perquè estàvem esperant que entrara la fresqueta nocturna i vam haver de tancar les finestres.

dilluns, 23 d’agost de 2010

El caliu de la sentència



Diria que hui ha estat un dels dies de més calor que recorde. El termòmetre vora la mar indicava trenta-quatre graus, aixina que un poc més cap a dins ja devies estar com en un alcavó. No he mirat el diari, perquè encara no m'he recuperat de l'article de Francesc Esteve en El temps sobre les evidències ideològiques —que no jurídiques— dels redactors de la sentència del tribunal constitucional espanyol pel que fa a la llengua en l'estatut català, una mena de «lo que no pué sé no pué sé y a(d)emá é imposible», vaja. És a dir, que podem fer com diu Pep Saborit, Millorem la pronúncia, però tinc quimera que el problema no és si els fonemes són o no són genuïns.

Per tant, deixem passar la calor, que ja refrescarà. Això sí, no sé si per la calor, però me s'ha trencat la màquina de fer fotos. Una altra Nikon cap al museu.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Cita dominical / 96: Juan José Tamayo

Mirant esglésies.


En 1953 Pius XII firmà un concordat amb Franco i legitimà la dictadura, mentres guardava silenci sobre la repressió franquista després de la guerra civil, que costà desenes de milers de morts.

Un any més tard fea el mateix amb el dictador Rafael Trujillo, president de la República Dominicana, sense condemnar els seus abusos de poder i els seus crims d'estat.
Juan José Tamanyo, «Silencios ominosos, condenas inmisericordes», El País, 14.08.2010.



Encara gaudim d'un concordat que tant fa per alguns catòlics d'Espanya.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Els fulletons feliços

Arbres carcaixentins feliços

La connexió a Internet a través d'Ubuntu amb el Toshiba G450 és misteriosa i maniosa. És a dir, encara no he acabat d'entendre quines són les tecles que he tocar per a que tot funcione com cal. A voltes va, a voltes no va. Paciència i, com a últim recurs, me'n vaig al Windows.

Per sort, durant eixos moments que m'ha funcionat com cal, he descarregat dos versions anglesa i francesa d'Anna Karènina de Lev Tolstoi, per comparar-les amb les versions castellanes que tinc, entre les quals, una edició en paper de 1961 de l'editorial Mateu, que té una «versió» d'un tal Vicente Santiago. Diu «versió» i no «traducció». No sé si és per això que en la primera i famosa frase de la noveŀla no apareix cap referència a les famílies, sinó més o menys —no la tinc ara davant i no ho vaig anotar—: «Todas las felicidades se parecen; en cambio, los infortunios tienen cada uno su fisonomía particular.», aspecte que concorda amb una de les versions franceses que he trobat. Llavors si mirem la versió russa: «Все счастливые семьи похожи друг на друга, каждая несчастливая семья несчастлива по-своему.», trobem que sí que cal esmentar les famílies (tal com m'assenyala Taksenet: «семьи»). Segons el Nicetranslator, en català: «Totes les famílies felices s'assemblen entre si, cada família infeliç és infeliç a la seva manera.» Eixa versió catalana és una traducció literal del resultat castellà. Seguint italià tindríem un altre resultat: «Tutte le famiglie felici si assomigliano, ogni famiglia infelice è infelice a modo suo.»

Pel que he tastat en castellà, el fulletó sembla interessant, així que, posats a llegir una traducció, continuaré en francés, per practicar i per descansar del Borís Pilniak que, certament, només continue llegint per marcar els aspectes que em semblen curiosos de la traducció d'Andreu Nin, que n'hi han un grapat. Uf, s'acaba l'estiu i no he pogut avançar gens en les quatre coses lectures que volia resoldre. Sort que almenys un dia he bussejat una mica.

divendres, 20 d’agost de 2010

Connectat al paper

Embolic textual

Resulta que l'Ubuntu 10.04 es resisitia a connectar-se amb el Toshiba G450. No havia aconseguit trobar encara ningú que ho haguera aconseguit o que sabera explicar com ho havia aconseguit. Me se fea difícil d'entendre com no ho resolien des del principi els de Toshiba ni els de Simyo. Acabava de vore que puguera ser que ho haguen resolt), quan, després de baixar-me els paquets que indiquen, he tornat a intentar-ho des de l'Ubuntu 10.04 ¡i s'ha connectat a la primera!. A vore si aixina puc deixar d'entrar-hi a través de Windows, on també podia fer anar el mòdem amb el programa Wellphone XT. Vorem si dura.

En canvi, la descoberta d'este estiu —no sé per què no ho vaig provar l'estiu passat— és fer servir l'Asus Eee PC com a lector electrònic. Amb el programa Adobe, que em permet girar els pdfs i encaixar-los en la pantalleta, i aguantant el miniordinadora amb la mà dreta en el llom, mig plegant-lo, he descobert que té un llom anatòmic i que el quilet de pes de l'aparell no és cap destorb per a la lectura. Finalment he pogut comprovar que reduint la lluentor de la pantalla i posant el fons gris adient als texts —opció que et permet l'Adobe—, pots passar unes quantes hores de lectura amb text en Times New Roman (i no necessàriiament en Verdana) sense massa destorb visual. Molt millor del que em pensava.

És clar, no hi ha res com el paper, almenys si l'ha de comparar amb l'Asus, però és una bona manera de descobrir si realment t'interessen alguns llibres. Després els pots continuar en paper, que sempre estan connectats.

dijous, 19 d’agost de 2010

Asimetries

Víctima asimètrica


El problema és que hi ha una asimetria. Quan les coses van bé, els beneficis se'ls emborsen estos directius, que se'ls gasten en ferraris, iots i apartaments de luxe. Però si les coses van malament, no han de pagar cap preu per les seues decisions arriscades. Per això es poden prendre grans riscs sense cap responsabilitat.
Sony Kapoor, «Los pequeños contribuyentes son engañados siempre», entrevista d'Andreu Missé, El País, 15.08.2010.



El País Valencià, amb el govern del Partit Popular de Francisco Camps Ortiz, és el més endeutat, amb més desocupació, amb més degradació urbanística, amb el parlament més condemnat, amb menys transparència pública i amb la corrupció més elevada dins l'organigrama polític de l'estat espanyol. Directius, polítics..., la irresponsabilitat és coneguda. I per a acabar-ho d'adobar, continuen abocant diners en una fundació fantasmal per la visita del papa de Roma del 2006 —amb el compte pendent dels quaranta-tres morts del metro de València— i el tribunal suprem mexicà ha declarat constitucionals les adopcions fetes pels homosexuals.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Apagades

Negocis aeris

M'entere gràcies a Paul Krugman (El País, 15.08.2010) d'una dada que m'és molt propera:


Les llums s'apaguen en tots els eua, literalment. La ciutat de Colorado Springs ha copat els titulars amb la seua intenció desesperada per estalviar diners apagant un terç dels seus fanals, però estan esdevenint-se o barallant-se coses similars en tot el país, des de Filadèlfia fins a Fresno.


He vist els fanals apagats de València, els fanals de Rita Barberá Nolla, els que consumien la llum i la nit, els contaminaven i malbarataven els diners que els dirigents no tenien i que pagàvem els ciutadans... ¿S'apaguen les llums també per ací? Si s'apagaren perquè la racionalitat convidara a fer-ne un ús adequat, eficaç. Però no serà aixina. Tal com diu Krugman:


¿Com hem arribat a este punt? És la conseqüència de tres dècades de retòrica antigovernamental, una retòrica que ha convençut nombrosos votants que un dòlar recaptat en concepte d'imposts és sempre un dòlar malgastat, que el sector públic és incapaç de fer res bé.


Ací encara no hem arribat a les tres dècades d'eixe discurs i estem a temps de no arribar-hi. Al cap i a la fi, no cal entrar en moltes botigues per a comprovar que l'eficàcia inherent al sector privat és una simple llegenda rústica i urbana sense més base real que l'ànsia de privatitzar els interessos i els diners de tots, tal com s'esdevé amb la sanitat, amb l'educació o amb el funcionament de les institucions públiques, parasitades per l'opacitat i els negocis privats d'uns pocs familiars, amics o coneguts.

dimarts, 17 d’agost de 2010

Llengua escrita

Restes


El pare morí, però Ivan no veié l'enterrament, no se'n recordava; després de la mort del pare desaparegueren els empostissats i els telers, i al nou estatge, que s'anomenava el Correu Vell, a les golfes hi havia sacs de papers amb cartes no enviades, oblidades... i per primera vegada s'assabentà aleshores Ivan de l'existència de la llengua escrita. El primer llibre que llegí Ivan i en el qual aprengué a llegir fou El soldat Iaika i la seva cuirassa de coure.*


*Llibre popular rus, com el nostre El Saldoni i la Margarida. (N. del T.)


El passatge pertany a la traducció d'Andreu Nin d'El Volga desemboca al mar Caspi de Borís Pilniak. M'hi he hagut de fixar per la descoberta de la «llengua escrita», però sobretot per la nota d'Andreu Nin, una nota que crec que ara necessitaria una altra nota. El món roda aixina, sense aturador i tot acabaran sent notes a peu de pàgina, si és que encara hi ha llengua escrita.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Normativa coŀlectiva

Més enderrocs

No era mallorquí, no, era català l'expressió «T'estimo» que una seguidora de Rafael Nadal duia en una pancarta «Vamos Rafa». Eixe era el petit embolic dialectal —entre estimo i estim— que es feren Xavier Díaz, Arseni Pérez i Tomás Carbonell en Teledeporte el dia que Murray li va guanyar la partida a Nadal en Toronto (14.08.2010).

El món del llenguatge és encara un misteri, però el de les llengües ja no té secrets sinó que té etiquetes; tot el misteri residix a saber-la posar «correctament». Eixa correcció, però, no és realment
lingüística, en el sentit disciplinari del terme, sinó política. A pesar d'això, els aficionats i professionals que fem de tècnics lingüístics mos arribem a pensar que treballem en l'àmbit del llenguatge quan només estem conreant la nostra petita parceŀla de poder. I pareix que ens hi va l'autoestima, pel que arribe a llegir sobre la llengua que els tècnics solsim per als catalanoparlants del País Valencià.

En això s'esdevé una mica com amb la repugnància que diuen que provoca la barreja d'esport i política. Ho diuen alguns quan la fan els que no tenen legitimació i protecció estatals per a exaltar-se patrioterament. Als valencians això, certament, mos passa bastant de tarús i per això em va estranyar vore una senyera amb blau —és a dir, valenciana— quan li van posar la medalla de bronze a Merxe Peris Minguet... Sí, també hi havia seguidors que ho escrivien aixina, Merxe. ¿És possible que la massa crítica per a tindre una certa convicció coŀlectiva estiga creixent? No ho crec gens, pel que fa a una convicció valenciana, tot i que tenint en compte a què es dedica la personalitat coŀlectiva identificada amb Gürtel, Brugal, Fabra, Camps (els dos, Francisco i Gerardo), Costa, Martínez (Milagrosa), Betoret, Bigotes, Correa..., podria ser bo que férem un pensament algun dia. Com solem dir per ací, l'endemà de la vespra.

diumenge, 15 d’agost de 2010

Cita dominical / 95: John J. Healey

Mirant el doblatge.


En un estudi fet per Soledad Fox Maura, historiadora i especialista en la guerra civil espanyola, titulat: El arte de la censura: cine y doblaje bajo el franquismo, s'establix la tradició arraigada en Espanya de fer del cinema un instrument de castellanització homogènia i cita un dels ideòlegs del doblatge espanyol d'aleshores, Emilio Frey, treta d'un llibre escrit per Alejandro Ávila, La censura del dobaje cinematográfico. Per al règim no valien les llengües estrangeres, però tampoc el doblatge fet fora d'Espanya: «És el nostre més gran interés que tots eixos milions d'éssers reben la influència de Nord-amèrica, a través del nostre purificat i incomparable idioma, exempt dels modismes i peculiaritats pròpies de cada un dels països de parla hispana».
John J. Healey, «El problema más grave del cine español», El País, 02.08.2010.



A més d'això, l'article fa una observació curiosa: les veus del cinema espanyol són una part del problema del poc èxit d'eixe cinema. Curiós.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Els comptes dels dies

Tocs controlats

Pose al dia el Windows, amb un munt de posades al dia dels programes, com ara l'Open Officen l'Abiword, el Firefox, l'Adobe, el Picasa, l'Spotify, l'Itunes, el Safari, el Chrome i algun altre. La cosa em costa vora dos hores, ja que també hi ha les innombrables i incomprensibles actualitzacions que proporciona el Windows per a embolicar el funcionament del seu sistema operatiu. Bé, com ja tenia previst, a l'endemà l'ordinador funciona pitjor, tarda dos jocs de Nadal i Murray en posar-se en marxa, i encara no he provat la connexió a Internet.

Una cosa semblant els deu passar als diputats en el parlament valencià, que cada posada al dia dels afers parlamentaris empitjora el funcionament de la institució que reflectix la classe de democràcia que tenim. Resulta que el tribunal constitucional espanyol (El País, 14.08.2010) acaba de decidir que sí, que en la passada legislatura i en esta els membres de la mesa de les Corts del Partit Popular —i supose que Maluenda Verdú, àugur del reglament i de les «inconstitucionalitats» inversemblants, també hi deu tindre alguna cosa a vore— més que a regir el funcionament democràtic es dediquen a violentar-lo. Després, ¿què vols?, poden pagar misses, ONGs i fundacions d'amagar doblers, ja que per una banda disposen dels diners públics i, per l'altra, impedixen el control dels comptes i de les responsabilitats públiques. Uns pocs dirigents del Partit Popular han implantat la democràcia totalitària, sense informació, sense participació ciutadana, sense control professional ni polític, i, com és el cas, sense drets parlamentaris.

Una glossa lamentable de la qüestió l'he sentida en un reportatge de Cuatro sobre les inversions en infraestructures mastodòntiques, tant és si parlem de l'Expo de Sevilla com de l'America's Cup valenciana. Doncs, el director de les infraestructures d'este últim sarau amolla que sí, que s'han de tornar els crèdits, però que en totes estes obres el que s'ha de tindre en compte és el llegat, que ningú recordarà l'endeutament... És cert, ¿qui recorda els comptes de Juli Cèsar, no?

divendres, 13 d’agost de 2010

Desinformació pública permanent

Informació i ruïna

Les vacances d'estiu sempre coincidixen amb unes plogudes o altres. Més per curiositat que per interés real per la informació, mire algun informatiu de Canal 9. Com sempre, ho lamente als pocs segons: tot és emfàtic, dramàtic, aterridor, no hi ha cap locutor que explique i raone, tan sols un seguit d'apeŀlacions a pla fibra emotiva embolcallades en pronúncies inversemblants, habilitat que només està a l'abast de qui s'inventa una llengua perquè durant la resta del dia en parla una altra.

Quant a les informacions, no podem triar més que la propaganda, constituïda per tot el que va meravellosament gràcies a l'impuls dels dirigents polítics del Partit Popular, que no fan altra cosa que generar llocs de treball, construir infraestructures essencials i «importantíssimes» per als ciutadans; i, per l'altra part, els problemes que té el govern espanyol socialista amb la resolució dels seus conflictes.

En canvi, no existixen per als informatius els desviaments de fons públics, els sobrecosts inassumibles en les obres públiques, els retards i els inconvenients en les obres, el mal funcionament dels serveis públics amb queixes i alternatives proposades pels ciutadans, la corrupció lligada als casos que afecten els dirigents del Partit Popular com ara el president de la Generalitat valenciana i els de les diputacions... No, el nostre món és un altre, segons els informatius de Canal 9: propaganda o accidents, desgràcies i fenòmens meteorològics.

Finalment, i precisament per a parlar del temps, una persona que sap parlar amb un to informatiu i que oferix dades i possibilitats de valoració, Victòria Rosselló.

dijous, 12 d’agost de 2010

Comentaris ben fonamentats

Cadirot en crisi

Els de Blogger han fet alguns canvis en els seus programes, tant en el correu com en el bloc. Em recomanen que vigile l'entrada de correu brossa en els comentaris d'este bloc. Llavors, comprove astorat que hi ha 1.134 comentaris en este bloc i que no són precisament la brossa d'este bloc, sinó que fins i tot em semblen la part més substancial. Si ha estat provocada pels meus apunts eixelebrats, només ha estat qüestió de sort. Moltes gràcies a tots els comentaristes.

Un altre canvi que he notat en este estiu de crisi —la crisi és tan sols una excusa per a un petit relax fins a la pròxima etapa de depredació—, i gràcies a ella —supose—, és que la corporació vallera presidida per Manolo Vidal (pp) ha decidit apagar els aparells d'aire condicionat els diumenges. Un descans dominical per al veïnat, sense cap dubte. La cosa és que si això és possible ara, també ho devia ser quan no hi havia crisi i anàvem tirant els diners públics sense trellat ni forrellat en inutilitats diverses. Trobe que els ciutadans ho hauríem de tindre més fiscalitzat tot això. Li escriuré a l'alcalde per a agrair-li-ho i per a que mantinga eixa decisió: estalvi de llum i de poŀlució sonora.

Un altre dia de vacances i contra Tomás Gómez en la ser. Quina murga.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Brins d'inspiració

Si no era això...

No arribe ni a llegir el diari Público, i això que em sembla bastant més fluixet que El País. Estem en agost fent vacances i millor serà no acalorar-se més del compte. Per això, no sé si les lectures d'este estiu superaran el nivell dels manuals d'ús de la multinacional sueca, dels dels molls i panys de les portes o el nivell de prosa formulària d'alguna carta de tràmit del síndic de greuges. Estic segur que encara hi trobaré algun bri d'inspiració, tant per al dia 30 d'agost, en què els instigadors de sempre preveuen un homenatge en la xarxa a Màrius Torres, com per al 4 de setembre, que uns instigadors de la Ribera preveuen convocar els esperits valencians a la salut memorial de Vicent Andrés Estellés.

Per sort, tinc un bossa de paper amb un munt de retalls on podré peixcar alguna idea per al camí.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Retards

Cristalleria normativa

Perc el temps mirant si puc endollar el Toshiba G450 amb l'Ubuntu per a connectar-me a Internet. No hi ha mans. Hi havia un bloc d'un tal Canx que ho explicava fa un temps, però l'ha convertit en bloc amb accés limitat per invitació —quina gràcia— i no hi puc accedir. Tampoc ningú s'ha preocupat de posar al dia l'accés amb l'última versió de l'Ubuntu, ni tan sols els de Simyo, que són la companyia amb qui m'hauria de connectar. Si algú en sap res...

Bé, haurem d'anar a parar al Windows quan calga navegar. És la gràcia de poder fer anar l'Asus amb els dos sistemes operatius. Cert és que només recórrec al Windows quan és indispensable, perquè els tràmits que has de superar per a que funcione el sistema no el fan gens recomanable, amb eixes actualitzacions repetitives i sempre a mig fer.

Em sembla que en això de posar-se al dia, sempre arribe tard. Tinc novetats de legislació, endarreriments lingüístics, revisions normatives mai acomplides, lectures quasi del tot oblidades. I l'estiu, que era el refugi de l'esperança, serà un altre tràmit cap al retard. Per sort, en qüestions laborals sí que hi ha una cosa que m'ha sorprés agradablement: la desarticulació d'una xarxa d'explotació sexual que promocionava les seues víctimes (Público, 10.08.2010): «La màfia estava dirigida per dones que abans havien segut prostitutes». Espere que siga un signe dels nous temps que superaran la crisi i renove, doncs, la iŀlusió d'aconseguir una millora laboral semblant en les Corts. Espere que les xarxes de prostitució no ens avancen pel cantó de la «carrera» professional, el mèrit i la capacitat.

Per cert, més amunt he escrit segut, que coincidix amb el que dic. Fa uns dies em vaig enterar que hi ha per Catalunya qui dubta sobre si sigut és erroni —supose que el volia substituir per estat i no per segut—. Fins fa uns anys, per ací baix, la cosa anava ben bé al contrari, era fàcil creure que segut era incorrecte i que calia fer servir sigut (o, més encara, estat). Fa els mateixos anys, és a dir, quasi des de l'inici, que la política lingüística valenciana es centrà únicament en una simbolització normativa, un tasca que amb l'excusa de millorar la qualitat del producte sembla que el que pretenia demostrar realment —i ho aconseguí prou— era que el producte lingüístic que es fea servir per ací era defectuós. Per sort ara ja tenim segut, sigut i estat, i que cadascú els faça servir com vullga.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Desert estival

Tal com no raja

Havent conclòs un cap de setmana d'allunyament, trobe que la previsió per a este estiu és molt favorable per a l'habitabilitat, però no deixa vore molt de temps per a la lectura o l'escriptura consistents. Com que ja fa dècades d'això —amb algunes excepcions accidentals—, tampoc em ve de nou i ho assumiré amb calma.

Per tant, m'entretinc amb les petites anècdotes. Per exemple, el periodista Lluís Martínez Martínez (Presència, núm. 2.005) li pregunta al matemàtic Claudia Alsina: «A què atribueix el error matemàtic?» Parlar d'errors i cometre'n alhora. Deu ser inevitable en matemàtica, i molt més en ortografia.

Més avant, J. A. comenta que Bleck Le Rat se'n va anar a viure «als enfonys de França». Ja he entés que no devia ser res de bo, però, vaja, no sé si realment era el que l'articulista volia dir.

Més enllà d'això, petits debats quasi sempre erronis.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Cita dominical / 94: Andrés Boix

Mirant la desídia.


Cal rebeŀlar-se contra la peregrina idea que esta situació de descontrol és beneficiosa per a la ciutat i per als seus veïns. Perquè aixina «podem divertir-mos tots sense entrebancs» i, a més, «es genera un benefici econòmic per a la ciutat». Eixos arguments, d'una escandalosa immoralitat subjacent (justificar la bondat d'una activitat que perjudica greument drets fonamentals com la salut o el descans d'altres persones per a que uns pocs es lucren aixina és simplement indecent) són a més falsos. A ningú perjudica en el seu suposat «dret a la festa» que la diversió s'haja de realitzar sense molestar els altres. I, és clar, els pretesos beneficis econòmics derivats per a la ciutat del model de «lleure escombraria» que s'ha aconseguit imposar, a base d'emborratxar turistes que vénen atrets per una oferta de garrafó i salvatgisme, no són tals. Se'ls apropien quatre, obtinguts a costa dels altres, de la imatge de la ciutat, del seu patrimoni cultural i d'altres alternatives de lleure i hostaleria de qualitat, que inevitablement està cridada a desaparéixer davant d'una competència que no invertix en locals, ocupa la via pública com a extensió del local, no té llicència, no tanca a l'hora, no insonoritza... ¡ni falta que li fa!
Andrés Boix, «La desidia municipal y la zas de Ciutat Vella», El País, 29.07.2010.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Voluntaris sense paella

Voluntari a convidar

Me se rebota un company perquè sempre està a punt de sentir-se ofés o ferit pels meus comentaris. Segurament és una de les penúltimes persones a qui voldria jo ferir, a pesar que pugam tindre punts de vista i de controvèrsia importants. Es dedica al voluntariat lingüístic, faena en què pot estar fent molt de bé, i espere que arribe el dia que eixe voluntariat siga un «mal», és a dir, que la política lingüística empresarial i institucional (respecte a l'ús de la llengua oficial dels parlants subordinats) siga una faena remunerada, tal com ho són totes les faenes que formen part del funcionament de la nostra societat capitalista. Mireu els controladors aeris i demaneu-los voluntaris per a una paella, o els empresaris dedicats al negoci dels abocadors per al fem, o els qui fan de les visites papals valencianes una «benedicció» amb els diners públics que «desembutjaquen» Camps Ortiz o Barberá Nolla... Tot remunerat, en blanc o en negre.

En blanc ha estat remunerada la traducció al xinés de tres termes: Govern Balear, Illes Balears i Ibatur (Público, 06.08.2010), per 5.568 euros. N'hi ha qui fa traduccions per voluntarisme lingüístic, però n'hi ha qui sap cobrar sense fer res, traductor o no, sobretot quan es tracta de diners públics, que se'n van pel forat de les mans dels dirigents públics, com ara Alfonso Rus, president de la diputació valenciana, que disposa de més de tres milions d'euros anuals per a comprar o pagar voluntats i afectes. I la Generalitat valenciana diu que no pot pagar la llum ni la llei de la dependència. Ho diuen i ja seria hora que férem com si ho sabérem.

Ara, si la cosa depén del voluntariat, espere que no passe com quan jo era jovenet, que sabíem que només n'hi havia voluntaris a una paella.

divendres, 6 d’agost de 2010

La substància i l'adob

L'art i la vida

El fet que el valencià es parle o no, que tinga ús, no depén en absolut de la normativa, a pesar que la normativa tinga mancances i siga molt millorable. L'ús del valencià depén de factors polítics i personals (estos són una faceta més de la política, la de cada dia). Si una colla de filòlegs i tècnics lingüístics es reunixen per a tractar qüestions d'història i normativa de la llengua i, a l'hora de dinar en un poble de l'Horta, n'hi han que són incapaços de parlar-li en valencià al cambrer castellà (o d'on siga), ja podem pensar que acabarem posant les geminades en la llengua gràcies a l'atzar de les sopes de lletres, però res més.

¿I per què m'he posat tremendista hui, enmig de les vacances d'estiu? Doncs, perquè em sembla molt simptomàtic que molts dels qui tant es preocupen per l'ús del valencià acaben combatent la seua impotència política amb l'ús i l'abús de la normativa i l'oblit de la substància. No veges els guirigalls que esclaten en alguns llistes sobre l'adob normatiu que indica si hem d'escriure «patixc», «patixo», «patesc» o «patisc», sobre «mos» o «ens» i sobre unes quantes formes més de la nostra «riquesa» varietal —més proclamada que excercida, més imaginària que real—. La substància, però, els drets lingüístics i, amb ells, l'ús de la varietat lingüística, és més desagraïda de cuinar.

dijous, 5 d’agost de 2010

Transparència estival

Transparències

La transparència en l'administració pública és fruita de temporada. Almenys eixa impressió tinc quan recorde algun apunt passat i quan veig «Administraciones: los datos no les pertenecen» de Naiara Galarraga (El País, 31.07.2010). Deuen ser coses de l'estiu i les neveres periodístiques.

Enguany el meu congelador estival s'ha quedat prou buit. Estic dubtant d'apagar-lo. Al cap i a la fi, m'ha costat uns set anys omplir una petita Super Conquérant i vorem ara amb la Miquelrius. La neurona cada volta dóna per a menys. De colp apareix The chase en Canal 33, amb Robert Redford, Marlon Brando, Jane Fonda i molts més. Un d'eixos peŀliculots que no identifique en principi amb el títol català, La caça de l'home, però que identifique una mica més amb el títol castellà, La jauría humana. El que no entenc són les ganes que tenen alguns d'aclarir res que no van voler dir les versions originals. Deu ser també cosa de la transparència.

dimecres, 4 d’agost de 2010

L'espera

Miratges

Esperant, tot el dia esperant. Són coses de les comandes que depenen d'altres que les encomanen a altres que ja no saps ni qui són. El telèfon dels suecs atén en català (oriental, és clar), però el dels murcians i sevillans en castellà (central) i anglés. Estic segur que la massa crítica de clientela catalans seria suficient si no fóra que l'hem de dividir per l'índex de subordinació idiomàtica (i legal) que ens pertoca i que equival a les ocasions en què les administracions públiques valencianes no respecten els drets lingüístics dels seus ciutadans. I això és molta subordinació.

Quasi tanta com la subordinació econòmica que patix la societat valenciana respecte d'unes elits polítiques i empresarials reconvertides en societats limitades i secretes de desviament dels diners públics. Un paraŀlelisme lligat ideològicament i funeràriament seria el cas dels comptes suïssos de Jörg Haider. Són presumptes encara, però no sé per què no m'ha estranyat gens. I diuen les enquestes del cis que el Partit Popular guanyaria ara mateix les eleccions generals. Bé, com que no seran ara mateix, amb una mica de sort els tribunals aclarixen els comptes, ja que no ho fa la política.

Per cert, esperem que ho aclarixca més que el tribunal constitucional espanyol, que al cap dels anys ha sentenciat de nou que la mesa de les Corts —aquella o semblant (El País del 30.07.2010)— viola els drets parlamentaris dels diputats d'esquerra. I els responsables polítics d'eixes violacions estan tan frescs i cobrant els seus sous parlamentaris. Això és formar part de l'elit, quan la llei només és aplicable fins allà on comencen els privilegis personals o de classe.

dimarts, 3 d’agost de 2010

Diaris prims

Quet

Com que en estiu s'aprimen tant els diaris, canvie la rutina i agafe el Público. Quaranta i tantes pàgines, i a la banda del final hi ha la programació televisiva, on trobem els canals habituals, però en lloc de la tv3 hi ha ib3. No sabia que es vegera per ací. Ho hauré de mirar.

Pel que fa a la resta, massa articles d'opinió amb què estic d'acord. Té també una part literària prou interessant i fins i tot la part de ciència té quatre coses entretingudes. A més, la cartellera de cinema de no sé si tot Espanya (uns quants cinemes). Amb això es veu que s'ompli un diari. Bé, al cap i a la fi, els valencians encara no tenim ni això. En valencià, vullc dir.

Després d'un temps, el circuit del riu em ve justet, tot i que no force el genoll. A migdia amb tota la solana, hi ha poca gent fent esport, però n'hi ha. El crono no ho fa malament del tot: 13:23.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Matisos murcians

Sense peus

Amunt i avall de nou, sense connexió a la xarxa, apunte mentalment els matisos del castellà de Múrcia que senc passejant per la multinacional sueca que no acaba d'instaŀlar-se en València. N'hi ha una que parla tant de nas que no sé si és cosa dialectal o «pikha». També hi ha diputats que no t'esperes, com ara la Cristina Moreno passejant amb la filla, a més d'altres valencians que apitxen. En eixir, un caixer fa la faena de quatre en les caixes exprés: pantalleta amb menú en català i targeta. El xicon mos diu que, aixina, hi ha un lloc de treball que fa la faena de quatre caixes. Els comptes ben portats del capital, ¿què vols? El públic n'està encantat, fins i tot amb el salmó del restaurant.

Tornem espentats per camions de diversos tonatges i una furgona francesa que no sap si anar a sixanta o a cent vint. Deixe l'apunt a mig fer i a suar, que les nits són ben humides pel cap i casal.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Cita dominical / 93: Fernando Savater

Mirant sense voler-ho vore.


I continuen sense aclarir el gran misteri: per què l'esforç franquista de cohesionar Espanya per mitjà de la immersió lingüística en castellà va ser un atropellament, però el mateix mètode aplicat en Catalunya suposa una reivindicació progressista.
Fernando Savater, «Lengua de madera», Cartas al director, El País, 27.07.2010.



El dia que Fernando Savater es decidixca a aclarir el seu «misteri» i busque dades sobre això que diu, supose que tindrà un conflicte ètic &#mdash;si té cap necessitat de mantindre'n, d'ètica&#mdash;, perquè les dades descriuen clarament la diferència entre la immersió democràtica i la discriminació (franquista o actual). Mentrestant, es veu que ja ho té bé amb els seus prejudicis.