dimecres, 31 de març de 2010

Samboris

Camins

He passat un matí de debat sindical entre els ultimàtums autoritaris i la nostra justa i indignada ingenuïtat. ¿Que si sóc parcial? Tracte de no ser-ho, però algú hi vorà més del que les meues intencions pretenen. La cosa és que Maluenda Verdú mos vol fer combregar amb rodes de molí i mos demana adhesions unànimes i incondicionals i, per l'altra part, els altres sindicats fan un càlcul de nombre d'«afectats» i mos bandegen alegrement. Al cap i a la fi, tot es resumix en personalismes (poder personal) d'algun funcionari amb càrrec de cap que no li importa fer entrar els claus per la cabota, simplement perquè s'ha fet aixina sempre.

En resum, que si no tinguera la sang tan espessa, estaria que tallaria claus.

Aclarixc finalment que estic parlant de la negociació del nou estatut del personal de les Corts. Per a acabar-ho d'adobar i de relacionar amb este bloc, la negociació s'ha volgut dur només en castellà, sense que ni els valencianistes d'ocasió polítics ni els seus assessors hagen vist l'evidència de la situació de l'ús del valencià i ni tan sols hagen pensat en fer servir un traductor automàtic per a preparar la documentació. Diuen que hi ha una assignatura a la Universitat de València, en el màster, sobre correcció de textos juridicoadministratius en valencià... ¿N'hi han? Pel caminet de les caselles de la imatge deu anar la cosa. Vorem com acaba.

dimarts, 30 de març de 2010

...que unes pasqües

La pubela, díem

Ahir no funcionava el Picasa o el gestor d'imatges de Google i no li vaig posar la imatge a l'apunt. Estes coses dels «núvols», que diuen (clouds), són les que no em deixen massa tranquil amb la gestió en servidors externs en xarxa, perquè a voltes hi ha tempestes. Ara, és cert que només «a voltes», i si faig recompte de les «tempestes» casolanes amb l'ordinador, la xarxa, els programes, els perifèrics... No mos ho acabaríem tampoc. I encara cal afegir que quan feia servir el Windows (a partir del Millenium) em sembla que enyorava molt el 3.11.

En la cosa de les transcripcions, continua el tràfec entre el text i la interfície. Per tant, no em fixe massa en els discursos dels meus representants parlamentaris. Ja ho lligc després en els diaris, i entre la pederàstia dels retors catòlics, els diners de tots que Matas va «gestionar», Barberá Nolla fent de korps de Camps en la batall africana que tenen muntada contra la racionalitat valenciana, els negocis que transvasen diners públics en benefici privat de la família Cotino... No sé si la nova versió del Finnegans Wake de Joyce podrà resoldre un mica estes pasqües que tant mos alegren.

dilluns, 29 de març de 2010

Petites ocupacions

Petites faenes valencianes

Estic ocupat dominant la interfície de transcripció del nou programa Séneca. És fàcil glossar el que té de positiu el programa: essencialment, la creació i la distribució de les cintes (i la millora del so). En canvi, té molts aspectes millorables que sorprén que no pugam ajustar a les nostres preferències. Per exemple, el fons blanc de l'aplicació i la lletra menuda; o la impossibilitat de configurar els nous pedals connectats pel port usb, les diferències incomprensibles entre les diferents finestres del reproductor i les limitacions a l'hora de fer el control de la cinta amb el teclat. I en relació amb el Word, les limitacions quant a la compatibilitat de les macros del programa amb les plantilles de cada u. A pesar de tot, estem ben contents amb el canvi.

Amb canvis d'este tipus te se passa el temps en un bufit. Veig en el diari els veïns de la plaça de Beneito i Coll que han anat a protestar a l'ajuntament perquè este ha declarat una ruïna en un casalot no sé si del segle xviii i els han desnonat. Mire la foto i pense que potser si no votaren el pp tan inconscientment alguna cosa podrien haver canviat. És una idea sense base, perquè ni sé a qui han votat ni a qui hagueren votat, ja ho sé.

Pequeno torna del diner amb un llibre baix del braç, El museu de la innocència d'Orhan Pamuk, un regal que li ha fet la seua amiga Anna. Veig que la traducció és de Ramon Monton. L'edició de Bromera dóna el títol original en turc (i no diu que l'hagen traduït a partir d'una altra versió). La lletra és menuda, com a mi m'agrada. I és gruixudet. És a dir, que ho tinc mal per a llegir-lo.

diumenge, 28 de març de 2010

Cita dominical / 75: Antonio Tabucchi

Mirades de carnestoltes.


Keynes dia que el que és inevitable no succeïx mai i n'hi ha qui pensa que el que és inesperat tampoc. Hi ha una confusió de papers. En la nostra societat occidental teníem el període de l'any normal i després el carnaval. Durant el carnaval, els papers es canviaven i el poble es convertia en el pallasso, però amb una forta càrrega simbòlica. El problema és que hui en dia, Berlusconi, per exemple, és al mateix temps el dictador i el pallasso. Si el poder fa també el carnaval, ¿què li queda al poble? No res, el paper de l'espectador.
Antonio Tabucchi, resposta a J. M. Martí Font en l'entrevista «"Vivimos el presente absoluto"», El País, 16.03.2010.

dissabte, 27 de març de 2010

Vapors



Dinem al carrer de Ciril Amorós de València. Això diuen les plaques. ¿Què en sabem? Que és un carrer de rics i poca cosa més. Bevem per a dinar un Pazo de Señorans i un Nora, dos albarinhos. Millor, el primer, tal com mos diu el cambrer. La cirereta del pastís, però, ha estat amb les postres, la copeta de Château de Suduiraut, un sauternes fantàstic que m'ha impressionat més que el Julián Chivite o el Pedro Ximénez, que no estaven gens malament.

Pel que fa a la resta, la que puc llegir en el diari, em provoca desfici, un gran desfici. En l'ascensor de les Corts topen Marco Gual i Segarra Sales, dos socialistes que valencianegen, per dir-ho aixina. ¿Quina llengua parlen entre elles? Com dia el director d'rtvv, «el dubte ofén». Alguns valencians encara esperem una mica més d'honestedat política amb la pràctica diària. Però no és eixe vapor el que mou la màquina.

divendres, 26 de març de 2010

Baranes

Rere la barana

Veiem El mal ajeno en versió original... (¡Era un acudit, és clar!, això de la versió.) Mos deixa decebuts, perquè el desenllaç no és el que més quadra amb la dosi mínima de realisme transcendent que busquem en l'art (o en l'entreteniment). És a dir, que al final mos ha xafat la suspensió de la credibilitat (o com es diga eixe fenomen pel qual acceptem la ficció de l'«això era»).

Pel que fa a les cintes, estan a punt de passar a la història de la transcripció parlamentària, finalment. El sistema Sèneca té les seues petites deficiències de detall, però resol els inconvenients principals. Ha costat anys i panys, però hem aconseguit gestionar-ho. Ah, ja ho he dit, els diputats no hi haurà manera de millorar-los mentres no es millore el sistema d'elecció.

Rambla Momplet diu «vixga» (en diu de més grosses, naturalment), Oltra Jarque oblida els pronoms i Pla i Durà diu «fet uns zorros». Farem una suspensió de la credulitat també, per favor, encara que siga per protegir-mos amb la barana.

dijous, 25 de març de 2010

Albereda filosofal

A l'albereda de València

Uns ucraïnesos ens donen unes classes d'emergència d'ucraïnés i rus. Mos quedem amb la intriga de què vol dir «idi na khui», però aclarim amb un diccionari «alternatiu» de rus i el Nicetranslator: «ves-te'n al piu» o «ves-te'n a la fava», tot i que el Nicetranslator ha traduït «ves a la polla». Coses de la modernitat agropecuària.

Per cert, hem estrenat el Sèneca a les Corts, el programa que mos ha de fer jubilar les cintes de casset. Suggeriments: a vore si fan la interfície en gallec..., vullc dir, en català (l'empresa és gallega). Em diuen que la Xunta no dóna subvencions per a traduir la interfície. Com que per ací vestim —lliguem— els càrrecs amb vestits de Milano i Ferraris, miraré quines subvencions hi ha per a que una empresa gallega faça la versió al català del seu programa. És clar, amb sense el requisit lingüístic castellà que tot ho amaga, potser tindríem els programes disponibles en totes les llengües que fem servir per estes alberedes.

El programa gestiona, però no millora els discursos polítics. Per sort la música continua fluint.

dimecres, 24 de març de 2010

Idioma nuclear

Aixina estan els botons

És clar, si haguérem de dependre dels polítics que tenim en l'hemicicle, no mos trauríem la pasta dels dits. Sort que la política o les polítiques són una activitat que cada u pot proposar al comú i, per exemple, podem evitar fer com Mollà Herrera, qui, contràriament al que ha fet Torró Gil, li ha parlat en castellà al director de la central nuclear de Cofrents. Actuant aixina, l'exemple d'inutilitat del català és manifest, és a dir, ben patent gràcies a la pràctica, a pesar de la bonica teoria que repartixen alguns diputats a tort i a dret, començant per la mateixa diputada elxana.

Per contra, no han tingut massa problema per a entendre-mos uns gallecs que parlaven en castellà i que mos estan instal·lant un programa. Una actitud ben saludable.

dimarts, 23 de març de 2010

Les cançons dels hòmens

Festes

Okunishi Masaru és un pres japonés de huitanta-tres anys que fa més de quaranta-huit anys que està empresonat. Ha passat els últims trenta-huit anys a l'espera de ser executat per l'assassinat de cinc dones en 1961. Segons els informes, va ser torturat i obligat a confessar. Durant la celebració del primer juí es va retractar de la seua confessió i va ser absolt per falta de proves, però el tribunal superior revocà la sentència. Ara mateix ha exhaurit totes les vies de recurs possibles i podria ser executat en qualsevol moment.
Amnistia internacional, núm. 101, pàg. 19.



Em faig una petita llista de cançons en català actuals soltes amb l'Spotify: «El mar» de Manel, «No tinc temps» de Mazoni, «Un tros de fang» de Mishima, «Camals mullats» de La Gossa Sorda, «Temps o rellotge» de Sanjosex, «I tantes figues» d'El Petit de Cal Eril, «Final feliç» de Joan Miquel Oliver, «Las cabres meulen» de Plouem Catximbes, «Alegria» d'Antònia Font (¡és clar!), «Ciutadà normal» de Pepet i Marieta, «Som tots un desgraciats» d'Estanislau Verdet, «Ara vinc d'enlloc» de Gertrudis, «Cuidarem lo que no tenim» de Delên... i fins ací arribe, que m'acabe d'adonar que no n'hi han dones i això em molesta.

Per a estes cosetes és una sort poder estar connectat. Espere que es consolide i generalitze la idea d'Obama d'incloure com a servei públic bàsic l'accés a la xarxa electrònica (d'Internet, «internet» o com es diga en el futur). Gràcies a eixe caminet he pogut vore l'episodi de Damages (Danys i perjudicis ho han titulat en tv3) que em vaig perdre la setmana passada (o el de Polònia), i he pogut botar-me la «liberalitat» censora de president Francisco Camps i la colla feixistitzant que dirigix el pp i moltes de les institucions valencianes.

Quant a això de les dones que dia, hi afegiria els bous, perquè són dos crims que van de baixa, però que no acaben d'abandonar-se socialment. Diria que els dos deuen dependre d'un mateix factor atàvic, rutinari, de la mateixa desídia intel·lectual. I allà on mires, vaja. Amb tot, no he acabat d'entendre com va poder Vicente Sanz, antic cap de no sé quantes coses en rtvv... ¿No ho sé? Algunes precarietats laborals tenen molta utilitat.

A última hora trobe Ivette Nadal.

dilluns, 22 de març de 2010

El flogist

L'horitzó de llum

És molt interessant, per dir-ho aixina, poder reiniciar el mateix debat una i altra vegada durant tants anys (i això fem moltes voltes en la llista Migjorn: ara li toca rebre a Pla Nualart). Això em fa pensar que el que mos sembla «realment» interessant als que hem estudiat alguna volta filologia és la normativa, la clau de volta de l'estatus del docent (i dels tècnics lingüístics, en general). A partir d'eixa premissa, la resta de factors que influïxen en l'ús de la llengua són enregistrats a través d'eixa finestreta, la normativa, la cua del gos que corre, des del meu punt de vista.

Tinc una estima especial pel debat light / heavy, perquè va ser un dels temes amb què quasi vaig accedir a la funció pública com a funcionari valencià en les oposicions de tècnics lingüístics de l'any 1991. I encara estan pegant-li voltes a aquell molinet. Hi ha qui pentina gats, diuen.

Estic mirant un rètol en castellà fet per un ajuntament valencià de vora mar: la normativa no els és cap problema. El castellà que es fa servir cada dia està ple de «faltes» d'ortografia, de sintaxi i de morfologia: la normativa no els és cap problema. Les ràdios funcionen en castellà, el cinema funciona en castellà, la televisió funciona en castellà, les notaries funcionen en castellà (¡ei!, i en valencià amb el Salt), el supermercat del cantó funciona en castellà, l'obrer funciona en castellà, la metgessa funciona en castellà, el guixaire funciona en castellà, els funcionaris funcionen en castellà, els immigrants i els immigrats funcionen en castellà perquè molts valencians els parlen en castellà... I de tant en tant alguns «descobrim» que també poden funcionar en valencià (almenys oralment).

Vaja, deu ser que la normativa catalana és molt complicada, ¿oi? --i això que opine que és millorable-. La situació de l'ús de la llengua patix la teoria del flogist: l'aplicació de la normativa provoca la fuita de la llengua (el flogist) i mos queda el castellà, el solatge essencial, que no necessita ni normativa ni està compost de flogist... Bé, ara sabem que, al final, resultà que el flogist no existia. Tampoc no deu ser la normativa, per tant. Deu ser una altra cosa més evident, tan evident, tan transparent...

diumenge, 21 de març de 2010

Cita dominical / 74: José Cholbi Diego

Mirant queixós.


De conformitat amb tot el que hem exposat més amunt, SUGGERIM A L'AJUNTAMENT D'ALBORAIA que en pròximes campanyes publicitàries institucionals com la que ara ens ocupa, adopte totes les mesures que siguen necessàries perquè els fullets i formularis estiguen redactats en les dues llengües cooficials de la Comunitat valenciana, de manera que no puga prevaldre una llengua sobre l'altra, ja que allò que ha d'orientar a tots els poders públics autonòmics i locals és salvaguardar la llibertat d'opció lingüística i impulsar l'ús del valencià en tots els àmbits de la vida pública.
José Cholbi Diego, síndic de greuges valencià, resolució de la queixa número 092432 contra l'ajuntament d'Alboraia.



La majúscula i negreta és del síndic. La indignació festiva meua.

dissabte, 20 de març de 2010

Desconnexions

Connexions

Això era. Estava intentant recordar què m'havia passat per alt estos dies i m'ha vingut al cap el rètol que anunciava la mort de José Vidal Beneyto, amb qui he volgut creure que mantenia un cert debat des de fa uns anys. Ell no en sabia res, perquè al final el missatge que li vaig enviar una vegada a una de les seues adreces en pense que no va arribar enlloc. Aixina que ho vam limitar a la lectura dels seus articles en el diari El País, que eren petites introduccions al debat polític amb fonament, sobretot partint del solatge intel·lectual francés.

Me s'ha quedat, doncs, en el calaix l'estirada d'orelles que li volia fer des de la vegada aquella que va passar per València per a promoure un d'eixos refrigeris ideologicoculturals de Rita Barberá (que omplien els comptes d'un organitzador italià capaç de vendre'ls a càrrec de l'erari) que havien de revitalitzar el barri antic, cada volta més vell, de València, aquella biennal que deixava un rastre de murals en els murs dels solars de València i que ajudaven, si més no, a consolidar eixos solars com a... ¡solars! No sé què li féu pensar que allò tenia algun sentit, més en enllà de l'ornament caduc.

En fi, me s'ha trencat una altra d'eixes connexions amb què ens lliguem amb qualsevol persona de la humanitat a través de sis petits passos imaginaris entre enllaços humans. Començaven amb la iaia (la meua) duent un xiquet, Pepín, a una escola de Carcaixent.

divendres, 19 de març de 2010

Belleses vacunes

La ciència que ens lliga

Si t'allunyes de València durant les falles tens ocasió de gaudir d'un silenci relatiu que et deixa temps per a llegir qualsevol cosa que et cau a les mans, com ara una edició castellana de 1983 de Breakthroughs in Science d'Isaac Asimov. I llegint llegint et vénen al cap aquells Cien figuras universales que llegies en els quartets de dalt de l'andana de ca l'àvia quan eres menut. El pobre Arquimedes patix la mateixa fi.

Deixant a un costat eixa enyorança, et quedes amb la bellesa proverbial de les vaqueres i la inexistència de colors en el tèxtil abans dels avanços de Perkin. I, per ganes de fer l'asqueta, les vaqueres que podien anar amb pocs colors en la roba però que eren molt boniques, doncs van promoure les vacunes actuals, que per això es diuen vacunes tot i que actualment no tenen ja res a vore amb ĺes vaques. Un moment estel·lar de la ciència lingüística seria tindre present que la bellesa de les vaqueres, una certa percepció de la «bellesa» que tan sols consistia en no tindre la cara ratada, ha estat important per al benestar de la humanitat. Cosa de la selecció de les espècies que proposaren Darwin i Wallace.

En tornar a València tornarem a topar amb les espècices «seleccionades». Aixina van les coses, diu el diari.

dijous, 18 de març de 2010

Armes prescindibles



Hi han conceptes erronis o usos erronis d'alguns conceptes que només la bona voluntat els admet com a vàlids. Tanmateix, quan les persones de bona voluntat s'adonen que el concepte o l'ús són erronis, els haurien de corregir, sobretot perquè al ser erronis són instruments refutables i, per tant, inútils per a la finalitat que volien servir.

El cas del concepte «llengua pròpia» que s'aplica en una certa literatura legal o sociolingüística reunix eixa característica errònia que consistix a tractar com a connotat el que hauria de ser un simple terme denotat. Talment com denominar «escola» o «ikastola» les escoles que ensenyen en valencià o basc, enfront de l'«escuela» que és un centre educatiu genèric, quan es parla de llengua pròpia, són el basc, el català o el gallec-portugués, però no el castellà-espanyol, que es veu que no és de ningú.

Fins a un cert punt —un cert punt— té raó Fernando Savater quan en parla en el diari El País («¿Lengua propia o apropiada?», 16.03.2010), pel que fa al mal ús del concepte. Ara, que això siga conseqüència dels «nacionalistes o assimilats» que denominen «"llengua pròpia" no la materna o la que la gent preferix parlar, sinó la que ells consideren apropiada per a consolidar la singularitat del miniestat que volen administrar», tindria sentit si no fóra per les ganes que té l'articulista d'explicar la història de gairó, ja que no acaba d'explicar qui són eixos «nacionalistes o assimilats», perquè només veu la palla en l'ull de catalans, bascos o gallecs i ja sabem que no vol explicar que veu i fingix que no.

Per això, açò no està escrit en cap llengua pròpia, sinó simplement en una peculiaritat lingüística marginal aprehensible, comprensible, transferible, substituïble i absolutament prescindible. Com totes les altres.

dimecres, 17 de març de 2010

Fallera prosa

Volàtil

Passem per la conselleria de sanitat i, vejats miracle, quan ens oferixen un imprés preguntem innocentment si no el tenen en valencià —només mos l'han tret en castellà—. Ens atén en castellà i ens diu que no li'n queden, però que en la pàgina web mos el podem descarregar... Vaja, que ni tan sols s'oferix a fer-ho ella allà mateix. Com que no vaig a omplir-lo ara, agarre el model en castellà i faré la queixa corresponent al síndic de greuges —un entreteniment com un altre—, a vore si esta volta també li «suggerix» a la conselleria que haurien de complir la Llei 4/1983 valenciana. Suggerir... ¿A cau d'orella i xiuxiuejant?

Ara, les coses com són, semblaria que els cartellets de les falles continuen exultants en valencià. Si no és cosa del Salt, deu ser que estem creant una diglòssia curiosa en què uns fallers que no tenen ocasió de viure en valencià, per contra, conreen un estil de «fallera prosa» en eixa llengua. I que dure, vaja.

Per cert, en Canal 9 no hi ha hagut manera de saber de què va la falla del Convent de Jerusalem, tot i que la de Nou Campanar, que ha quedat segona, per darrere d'aquella, sí que mos l'han enfocada bastant millor. Ho reconec, he vist Canal 9 durant uns minuts, més que res, per vore en què es gasten els nostres diners. Està clar que no se'ls gasten, simplement algú se'ls embutjaca i mos emeten el rebuig.

Algun dia haurem d'assumir que l'extinció és una causa molt humana.

dimarts, 16 de març de 2010

Les persones argumentals

Arguments a la vora

És ben possible tindre raó, però no saber per què o no tindre arguments vàlids per a exposar per què. Fins i tot, és ben possible tindre raó però disposar d'un bon cabàs d'arguments sense fonament o inútils que només servixen per a adornar el contorn de la raó que no trobem.

Per exemple, quan algú afirma o repetix:


De la mateixa manera que la unitat de la llengua castellana és una cosa que no es discuteix mai i enlloc, la unitat de la llengua catalana ha de ser un fet igualment indiscutible.


Eixe argument conté no sé massa bé si un desig o una proposta obligatòria que, curiosament, depén d'una premissa circumstancial —és a dir, gens consistent—, i que, a més, és externa a l'objecte que es suposa que mos preocupa, la llengua.

En fi, part del problema és precisament la preocupació per la llengua, que és una metonímia o una sinècdoque —mira-ho com vullgues— de la preocupació per les persones. Tanmateix, una volta preocupats per eixa vora de la personalitat, perdem el fil amb l'accident i oblidem que la qüestió essencial són les persones, més en concret, els drets que volem per a les persones —espere que algun dia em cansaré de repetir-ho, i que siga perquè haja trobat una manera millor de dir-ho.

dilluns, 15 de març de 2010

Panderoles ideològiques

Records latents

Si no fa tants anys teníem un cap d'estat que es vanagloriava de no intervindre en política, una continuació d'eixa estranya ideologia totalitària perviu entre alguns polítics actuals, que sembla que no perguen ocasió de desqualificar la seua (suposada) activitat pública. Per exemple, el diputat Ferraro Sebastiá (agent comercial; València, 1942) va i amolla:


Les festes valencianes representen el poble valencià, sense colors polítics de cap classe i, per tant, són molt importants. Vullc felicitar a tots els festers, a tots, fallers, gaiaters, foguerers, membres de les comparses de moros i cristians, etcètera, perquè ells són el verdader poble valencià.


Ni més ni menys que el «verdader poble valencià». La resta deveu ser falsos (i si vos descobiu dient «ei, jo sóc faller», tenim un problema més gros encara: ¿recordeu l'acudit de la persecució dels jueus i els farmacèutics?). I encara diu que «sense colors polítics de cap classe»... L'adhesió incondicional al règim franquista tampoc no tenia «color polític», ja que era monocolor, com el vestit negre amb què van «militaritzar» els fallers (vestit de panderola, en dien).

diumenge, 14 de març de 2010

Cita dominical / 73: Soledad Gallego-Díaz

Mirant amb honestedat.


Un mínim d'honestedat (i d'eficàcia a l'hora d'afrontar la crisi) exigix tindre present que va ser l'especulació gegantina generada per una sistema financer no controlat la que va provocar l'estat de coses actual a nivell mundial. En el cas espanyol, a més, cal afegir-hi una bambolla immobiliària, consentida i encoratjada per banquers, economistes i polítics, del pp i del psoe, no perquè foren uns corruptes o venuts (encara que alguns sí que ho van ser), sinó perquè la bonança provocada per eixa bambolla causava una sensació general de benestar. Un mínim d'honestedat exigix tindre present que bona part dels problemes de les empreses espanyoles estan provocades no pels sous, sinó pel fet que el sistema bancari ha reduït extraordinàriament les seues línies de crèdit.
Soledag Gallego-Díaz, «Un poco de honestidad», El País, 14.02.2010.

dissabte, 13 de març de 2010

Alguns èxits

Petits èxits

Una part de la meua família acudix a vore les fotos censurades pel pp de l'exposició de la Unió de Periodistes Valencians. Quin gran favor fan els censors a la llibertat d'expressió en els estats democràtics, diríem, perquè l'afluència de públic i la repercussió serà molt superior, segurament. Hi hauré d'anar fins i tot jo, que m'acoste ben poc per eixos saraus.

Els fallers han penjat ja els altaveus en algunes façanes —per cert, no demanen permís a la finca: ¿per què deu ser?—, i això confirma que l'amenaça és seriosa. Vorem fins a on arriben. Enguany n'hi han menys diners encara (la falle és menudeta) i amb una miqueta de sort el turment es manté lleu. I com que el «monument» sol tindre trellat, el balanç és positiu.

Amb pocs dies de diferència arriben la versió castellana del rebut de la contribució (ibi), pel correu general, i la versió en valencià, per correu certificat. Això que és una discriminació lingüística evident —negativa per als catalanoexigents del País Valencià—, enguany no és tan greu, perquè per sort estàvem en casa quan ha passat la cartera i mos hem estalviat el viatge fins a la seu de Correus... ¡Hala i hala!, Rita.

Per cert, diu el diari que les estadístiques indiquen que Canal 9 augmenta les hores en castellà. ¡No m'estranyaria que foren hores de noranta minuts! Si en saben. Bé, no és cosa d'ara, perquè han fet falta molts anys d'errors i horrors fets foc per a aconseguir estos «èxits».

divendres, 12 de març de 2010

Militàncies i actituds

Rebaixes remugants


Turquia. El Partit de la Societat Democràtica ha segut il·legalitzat en aplicació de lleis que no respecten les normes internacionals. Els onze magistrats del tribunal constitucional van resoldre de manera unànime a favor de la prohibició. A més, el tribunal va resoldre inhabilitar trenta-set membres el partit per a l'exercicfi de l'activitat política durant cinc anys.
Amnistia Internacional, núm. 101, pàg. 11.



Després d'An education tenim temps per a un petit debat burgés mentres dinem. Ens han agradat moltes frases de la pel·lícula i mos sembla que s'acaba d'una manera massa brusca.

Ahir o despús ahir, al bar de les Corts, una mostra del lloc que hauria d'ocupar la llengua en el debat ideològic que m'enfronta el conseller Blasco Castany amb la mateixa situació que fa uns dies va enfrontar Mollà Herrera. En contra del que féu la diputada, que subordinà l'ocasió al castellà, el conseller ha parlat en valencià amb el mateix cambrer —i no farem cas que començara dient «un bocadillo d'atun mateixa»—. Les militàncies i les actituds.

dijous, 11 de març de 2010

Manaires

Manaires del Carme

«Mandamassos» ha estat la perla de hui de Morera Català. No diré que és un pou sense fons, però sí un petit compendi de castellanismes evitables... Bé, que el representant d'una formació com el bloc podria triar més acuradament a l'hora d'expressar-se en la cambra.

M'han dit que no fa massa Ballester Costa va amollar un «desficacio», que no deixava de tindre la seua gràcia... Bé, sí que deixava de tindre-la si era cosa de Ballester Costa, el diputat del PP que un dia (desembre del 2007) va deixar caure carnassa per al seu electorat:


[Y]o creo que hay muchos valencianos a los cuales les pueda molestar que en estas Cortes se hable aún en ese idioma.


No cal que especifique de quin idioma parla, en realitat, dels drets de quins ciutadans està parlant, que li molesten. I en eixa precarietat mos fa viure en la seua concepció de país. Segurament fins que decidixca que no mos «tolera» més.

dimecres, 10 de març de 2010

Manifestament contradictoris

Bruixa manifestant-se democràticament

Al cap de tants manifests i tantes manifestacions, arribes a dubtar si el pròxim «Sí al no sé què» no és simplement un «sí» al manifest i un «no» a ser conseqüent amb la reivindicació. Això em passa sobretot —vici professional— amb els diputats que veig circular pel bar de les Corts, quasi sempre hem donen la mateixa sorpresa —ja no hauria de ser sorpresa, doncs— que consistix a, poc després d'estar cridant pel valencià i criticant les demagògies del pp, que no negaré, és clar, doncs, en arribar al bar, resulta que fan el contrari del que proposen políticament i practiquen la subordinació lingüística al castellà. Mollà Herrera ha segut el cas de hui.

Seria una mica com el senador republicà dels eua Roy Ashbrun, que ara hem sabut que ho era homosexual, cosa que no calia saber, és cert, si no fóra pel detall que algunes posicions democràtiques —com eixa d'anar negant drets als homosexuals— són possibles només perquè la democràcia cal anar millorant-la dia a dia i cal eliminar els intents de convertir-la en despotismes més o menys llustrosos. Posem que Alfonso Rus, Salvador Enguix i Máximo Caturla, que s'han permés censurar unes fotos dels polítics del pp valencià implicats en el cas Gürtel, són uns demòcrates, però només perquè la democràcia dóna marge, mentres això no es corregixca, per a que la censura siga un dels seus atributs com a càrrecs públics.

Ah, i la «gràcia» és que això s'apega i que hi ha funcionaris que intenten fer seues eixes prerrogatives. Sí, la democràcia es fa entre tots, fins i tot a cal síndic de greuges, que en lloc de demanar-li a l'ajuntament d'Alboraia que no discrimine els ciutadans per motiu de llengua, va i només li ho «suggerix». És cert, ja sé que eixa institució aprofita per a poc... Vullc dir, els síndics que mos posen entre el pp i el psoe. ¿Suggeriria el mateix si l'ajuntament fera discriminació sexual? M'entra calor de respondre-m'ho.

dimarts, 9 de març de 2010

Migració ortogràfica

Les antípodes del País Valencià

Les «antídotes» són per al diputat Sarrià i Morell les antípodes, aquelles illes llunyanes i exòtiques d'algun mapa parlamentari on tots van de cap, els rius remunten el curs, els bons guanyen, els indígenes escriuen al revés, blanc sobre negre... No m'estranyaria que un dia hi arribàrem. Podríem fer una migració mental que ens portara a eixe paradís de silenci i coquetes de mel.

Mentrestant, continuem ací, embellint els texts. Per sort, quan mos posem transcendents sobre la nostra faena, un ucraïnés mos demostra la utilitat ben limitada que té alguna normativa ortogràfica:

BUENAS NOCHES, ASE DOS SEMANAS EMVIO UN COREO DE TUKA BAMBU Y NO TENGO RESPUESTA,HOY LLAME, ABLE CON OFISINA ME LODICHO, QUE ESTA TARDE TENDRE CATALOGO ,Y LOS PRECIOS AUN NO LOTENGO


I el que és problemàtic és no tindre eixe tipus de texts «immigrats» en valencià.

dilluns, 8 de març de 2010

Gelor

Runa al Carme

En el millor dels casos hi ha dies en què estem sompos i atovats —estar o ser, vaja—. Pot passar qualsevol dia de la setmana, però no és estrany que siga dilluns, sobretot perquè els dillunsos la calefacció de les Corts encara s'està pensant si es posarà en marxa o no, i com que per ací tot és marbre o granit (no ho sé massa bé) negre i ben lluïdor, hi ha una gelor general que mos tremolen els dits abans de sentir cap transcripció.

En el cas d'alguns diputats, qualsevol dia de ple és possible que mostren que encara tenen les lleganyes posades i la seua retòrica ix molt com desfilassada, desunflada. Hui m'ha passat això amb Mollà Herrera, i m'ha sabut mal, però he sentit un poc més de gelor encara en vore caure tanta preposició mentres s'enderrocava la sintaxi de les oracions. A pesar del fred, he fet el que he pogut. I no ha segut molt, perquè Sarrià Morell també estava bonico, com diuen al meu poble. Per a la posteritat, un voldre sobtat i nerviós.

diumenge, 7 de març de 2010

Cita dominical / 72: Enric Sòria Parra

Mirant el cinema en valencià.


Les raons dels exhibidors s'entenen menys. Afirmen que el doblatge o el subtitulat en català tindran menys públic que en castellà, i que amb la paritat perdran diners. El mateix argument es va usar contra tv3 i de seguida es va revelar erroni. La gent pot triar entre moltes cadenes i la majoria tria, curiosament, la que es fa en catala, també quan es tracta de films doblats. Pensar que als cinemes passarà el mateix és menys absurd que pensar que passarà a l'inrevés. L'argument és tan poc convincent que hi ha qui sospita que el que passa és que molts dels exhibidors de cinema a Catalunya són com una persona que es troba més còmoda —i no solament per motius lingüístics— amb el franquisme que no amb els nous hàbits democràtics. També podria ser. O això, o la por a les innovacions en un sector molt fràgil. Fins on jo sé, la majoria de la gent opina que la llei seria positiva i que els exhibidors exageren els seus temors, o els seus prejudicis.

Siga com vulga, el temps passa, la gent va al cinema —menys quan els tanquen— i el projecte pot quedar de nou en un manyoc estèril de bones intencions. Fins i tot amb el govern a favor, les llengües minoritzades sempre tenen difícil fer-se sentir. Al País Valencià, mentrestant, ni Canal 9 ha acostumat el persona als doblatges en valencià, ni sabem reclamar un tracte just per a la nostra llengua ni a ningú del govern se li ha passat pel cap que un projecte de llei com el català podria ser popular, ni molt menys realitzable. L'únic problema de la nostra llengua, a València, és que existeix. Si es fa com si no existira, el seu silenci a crits no incomoda a ningú.
Enric Sòria Parra, «El cinema, de nou», Quadern, El País, 11.02.2010.

dissabte, 6 de març de 2010

Signes

Signes


Argentina. La comunitat indígena dels Chuschagasta, en la província de Tucumán, està amenaçada de desallotjament il·legal. Un terratinent va atacar la comunitat mentres intentava expulsar-la de les seues terres ancestrals i hi va deixar un mort per trets i quatre ferits.
Amnistia Internacional, núm. 100, pàg. 9.



Massa alternatives d'apunt per a un dissabte. Tres: polítics que «generalitzen» en la ràdio les bondats de les suposades faenes que fan fora dels plens parlamentaris, però que no expliquen per què sobren tots en eixos parlaments, llevat d'un que vote per llista electoral; articulistes i escriptors de la reivindicació lingüística a qui han «venut» la idea que fer un article, un llibre o un diccionari és millor per a l'ús de la llengua que fer queixes a les empreses, a les administracions o al síndic de greuges; finalment, l'última, banalitats i falsedats que conformen la veritat que u és per als altres, sobretot per a alguns que estan interessats a absoldre's d'alguna contradicció entre el que diuen, el que fan i el que diuen que fan.

No ho resoldrem hui, és clar.

divendres, 5 de març de 2010

Arbitrarietat normativa

Dolçaina normativa

El conseller Blasco Castany (pp) a més de profetitzar sovint sobre els valors polítics i electorals dels altres, pretén donar lliçons de llengua, que és un recurs fàcil amb els qui detenten el poder fugen d'estudi i intenten desqualificar els altres. En este cas li ha tocat a la diputada Oltra Jarque ((ipv)):


«La seua pregunta està pèssimament formulada, utilitzant inclús una expressió que ni ell havera tingut ja que contestar, perquè falseja el sentit de la seua pregunta: com es dia abans, quan començàvem a arreplegar i a reconéixer el que era el valencià, no es diu «segut», cal dir «sigut».»


Com que juguen amb les cartes marcades, uns dies es comporten com si foren més normativistes que Pompeu Fabra i uns altres com si foren uns saltamarges que aprofiten la impunitat que els dóna el fet de controlar els instruments del poder públic i polític. Bé, els somnis de la transició també creen monstres.

dijous, 4 de març de 2010

La mesura

Emocions del passat

He fet diversos viatges hui amunt i avall i me se n'ha anat el sant al cel pel que fa a esta quotidianitat escrita. Acabe mirant de reüll el correu i veig que hi ha qui no acaba d'entendre la diferència entre l'acció directa quotidiana, l'article d'opinió en els mitjans i la xarrada indignada en la barra del bar. La diferència és que la segona i tercera poden arribar a ser gratificants emocionalment, però tenen un efecte poc conegut, poc avaluable, inconcret, fins i tot pot ser que nul. La primera, en canvi, pot tindre efectes multiplicadors, avaluables, coneguts (bé, sí, i també podria ser que nuls). Però, ¿on deixaríem la indignació, el broc gros, l'excés verbal, l'empastifada autocomplaent i victimista, la inflamació grupal unànime?

Posats a no eixir de la nul·litat, mesurem-la, ¿no?

dimecres, 3 de març de 2010

L'insult

El gat escaldat...

Que els polítics s'insulten entre ells és un mal símptoma, més encara quan l'insult hi afig el masclisme més ranci. El cas del conseller Cotino Ferrer que li dia a Oltra Jarque que no devia conéixer son pare (DS, núm. 111, 2010: «...si fóra pare, de tindre una filla com esta, però com possiblement no el coneix...») que vam poder sentir la setmana passada no és un cas tan aïllat, menys encara dins del Partit Popular, tal com vam recollir en este bloc fa un temps. En aquella ocasió es tractava d'Hernández Mateo (pp) que insultava Albiol Guzmán:


«usted parece muy bien una de esas personas que se les conoce por la profesión de su madre»


El cas, però, és que tot això confirma l'extensió d'eixe fons ideològic que embolcalla i invisibilitza les dones ací, a Roma o a Teheran, que ven gat per llebre en les propostes polítiques (Paul Krugman dixit: en lloc de parlar de retallar la despesa, parlen de reduir els imposts), que convertix la protecció civil en un negoci per a benefici particular d'uns quants (Itàlia) o el medi ambient, la construcció de centres educatius, la urbanització de la costa i de les rambles i muntanyes o l'assistència social i sanitària (País Valencià)... Després ho emboliques amb un paperet de mascletades, alguna correguda de bous, paelles gegants i un concert de bandes de música (i no pagues els músics), i tens el pa(rad)ís de la demagògia, la política que els súbdits esperen i desitgen. Es cas és que els ciutadans la intenten rebutjar. Tanmateix, els súbdits tenen més eixida, ¿no?

Per exemple, Francisco Camps ha nomenat Ricardo Costa portaveu en la comissió de les Corts per al desenvolupament de l'estatut, una comissió inútil, segons diu Enric Morera (El País, 03.03.2010), en què, per tant, es veu que els diputats fan una faena inútil i per la qual cobren uns 600 euros mensuals —els portaveus—. ¿Quin benefici en trauen els ciutadans? Doncs, que li estem pagant el bmw que substituïx l'Infinity fx50 amb què se la va pegar fa uns mesos. Mos estalviem que estiga solt pel carrer buscant altres maneres d'aconseguir eixos diners. Ordre públic, en diuen, d'això.

dimarts, 2 de març de 2010

Llengua ambulant

El cabet en la faena

Alguna cosa estranya passa amb l'espai que Yahoo! Deixa per al Wordpress. Ahir vaig modificar una imatge per a canviar el fons dels apunts. Hui, la imatge havia tornat a l'estat inicial. No sé què pot haver passat. La torne a canviar. A vore si es manté tal com vullc.

Em fan dos papers en els ambulatoris que visite. Em parlen només en castellà i els papers me'ls donen només en castellà. Tots els adeptes de la normalització acomplida de la gestió lingüística democràtica —inclosos uns quants que fan de tècnics lingüístics— haurien de visitar de tant en tant el món real, però en valencià —perquè en castellà és clar que no veuen cap problema: tan invisible com l'aigua per als peixos—. Els aniria bé una experiència del tipus Brubaker per a comprovar en quins llocs podem accedir als serveis en valencià en esta petita ciutat, en este petit país.

dilluns, 1 de març de 2010

El morter de la trencadissa

Trencadissa

Hauria d'estar resolent altres qüestions, però Yahoo! m'ha descobert la possibilitat de tindre-hi allotjat un bloc amb Wordpress i he mirat de traure-li rendiment, tot i que no tinc massa clar si no dec estar entrant en una certa dispersió excessiva entre tots els espais d'expressió i comunicació que oferix Internet. Quasi podria dir que mai en la vida m'havia expressat tant (i puga ser que per a dir tan poc).

Diria que últimament els mitjans —ja era hora— estan més pendents del que és habitual de la faena parlamentària, de tot el que passa per les Corts. Hem sabut que Vicente Sanz està casat amb una diputada i que va a vore els partits del valencià convidat pel club, que els diputats del pp amaguen els beneficis que obtenen durant la seua faena pública, que el conseller Cotino insulta la diputada Oltra Jarque —possiblement amb informació confidencial obtinguda gràcies als càrrecs de conseller, segons sospita la diputada—... Un no parar, vaja. Ja era hora. Ara només caldria que l'interés per la faena parlamentària tinguera un reflex electoral i de participació social...

Bé, tot arribarà, vullc pensar. Al cap i a la fi, la pujada dels preus subvencionats del bar de les Corts —a causa del desficaci econòmic del restaurant de luxe que va obrar Julio de España— ha tocat la fibra de molts treballadors. Hi ha hagut canvis socials que han començat per causes semblants.

Finalment, al futbet, vorem com evoluciona el genoll, però té aspecte de lesió muscular: me s'ha quedat clavat el peu, el genoll ha fet un petit clec i jo m'he plegat del mal que fea. Em pensava que podria continuar, però no ha pogut ser, tornava la inestabilitat i el mal quan menys m'ho esperava. Una volta per la seguretat social, i resulta que en tinc per a uns quants mesos amb gel i genollera. S'ha acabat la temporada futbolera.