dijous, 30 de desembre de 2010

Les llengües s'apeguen

El temps dins d'una bufa

S'acumulen els cables i els aparells més o menys destarotats sobre la taula, a més de les revistes, fulls de diaris amb articules subratllats i andròmines diverses. És Nadal i estem de moscosos, però no hi ha manera d'aclarir el panorama. Com que es tracta d'aprofitar que no estem a la faena per a avançar aquelles coses que habitualment no podem fer, doncs, l'abatoll és excessiu i la frustració creixent, ja que els matins volen en comandes diverses (i les vesprades, les d'hivern més encara, són per a anar tancant els ulls).

En les llistes hi ha qui amolla imprudentment que les llengües —el català— són obertes en el lèxic i tancades en la morfologia, la sintaxi i la fonologia. No sé d'on s'ho ha tret, això, però em sona haver-ho llegit fa temps. En realitat, hi subjau una qüestió de fons que no sé si haurem de reconéixer alguna vegada definitivament: les llengües són la normativa que fixa els límits i el contingut de les llengües, almenys tal com s'entén per ací això de la llengua.

Perquè, si no és això del que parla, no veig quin és el tancament a què es referix. Allò que entra (a pesar que està tancat) és, en fi, una infracció normativa, que és la «institució» política que fixa la tanca i barra el pas dels llenguatges. Jo, és clar, adoptaria una normativa un poc menys resclosa i lluitaria en l'àmbit social i polític per tal d'aconseguir que els drets lingüístics tingueren vigència. No sé, podria ser una manera de no passar el temps lamentant «filològicament», amb llamps i trons de tant en tant, un fet que pot ser una gràcia o un destorb, segons com ho manipulem: que les llengües s'apeguen.