dimarts, 12 d’octubre de 2010

Descobrir-se

¿Veritat o engany?

Alguna afirmació que hem llegit prou vegades, una cosa com ara, parlant d'un invent, d'una creació artística, tècnica o filosòfica, «no es pot entendre sense conéixer el context econòmic, social i polític en què es va produir», té molt de sentit, perquè, com més sapiam de tot, doncs, molt millor, excepte si preferim la fe en lloc de la ciència. Tanmateix, hi ha alguna variació d'eixa frase que m'inquieta: «Això no apareix per casualitat gràcies a un cervell extraordinari, sinó que és el fruit d'un context cultural que s'està donant en aquell moment a moltes ciutats europees», i qui diu europees, diu asiàtiques o valencianes. Esta segona versió, en realitat la veig més com l'assaig erroni que va donar lloc a la primera, i conté, a més, una mena de profecia del passat, un cert determinisme, que em resulta bastant pretensiós: aquella persona no va tindre cap mèrit, ja que va ser simplement un instrument de les circumstàncies.

En eixe tipus de reflexions s'esdevé el mateix que quan barreges frases fetes, dites o citacions, que el resultat no és del tot el mateix. No és el mateix «si no vols pols, no vages a l'era» que «si no vols pols, vine'm a veure, vine'm a veure». Hi podrem buscar i hi podrem trobar tots uns altres sentits i explicacions, però, segurament, en descobrir la manipulació, resoldrem refer les expressions originals per tal d'arribar als sentits «correctes», o, si més no, als sentits de partida. Tanmateix, eixa confrontació, eixa manipulació, eixe «error», també fa sentit, també ens aporta una ocasió per a entendre tant les expressions originals com quins factors han condicionat el canvi.


En el cas de la revisió de l'expressió de partida, però, m'ha semblat vore-hi un gest pedant, un truc d'iŀlusionista, mitjançant el qual s'ha canviat el focus des del valor del cervell innovador o descobridor fins a la pretensió de valor que s'atorga a ell mateix el desmitificador posterior. Este, és clar, juga amb l'avantatge que els fets li donen la raó, que la història només té un camí traçat —a pesar que siga revisable i reinterpretable sempre— i que no es pot tornar arrere per a provar altres combinacions de fets per a vore el fruit que donaven.

És a dir, el Tirant lo Blanc no és el fruit d'un enginy literari més o menys meravellós —o qualsevol qualificatiu que li vullgam adjudicar—, sinó la conseqüència d'un context social, econòmic i polític que bullia en la València del segle xv. Un excés, diríem, ¿no? Una cosa és «entendre» i una altra cosa és «predir», i encara una altra és «predir el passat» (afició que diuen que tenen els economistes, però que deu ser més aviat una afició dependent del caràcter de cada u).

En fi, que cal anar espai les variacions que fem seguint la partitura, perquè sovint ens descobrim molt més que descobrim.