diumenge, 31 d’octubre del 2010

Cita dominical / 106: Julian Assange

Mirant en secret.


No sé si és possible comunicar el que he aprés. Hi ha dos coses que em venen al cap. La primera, la mort a escala mundial de la societat civil. Ràpids fluxos financers, per transferències electròniques de fons que es mouen més ràpid que la sanció política o moral, destrossant la societat civil tot a l'ample del món. El poder econòmic permet a oportunistes en qualsevol societat connectada al sistema financer global extraure riquesa robada amb un comportament immoral per a dur-la a destins llunyans o a foscs i opacs vehicles financers difícils d'atrapar. En este sentit, la societat civil està morta, ja no existix, i hi ha una àmplia classe de gent que ho sap i està aprofitant que saben que està morta per a acumular riquesa i poder.
Julian Assange respon a Joseba Elola, «Cita secreta con el hombre que hace tembla al Pentágono», El País, 24.10.2010.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

El regal de la ratera

Ratera buida

A continuació, un seguit de laments inútils i prescindibles.

Estem a la vora de reeditar una continuïta política en la màrfega dels negocis particulars d'unes elits amb els diners de tots els cotitzants valencians.

Estic segur que cotitzem menys del que deuríem, la majoria, però que encara cotitizen menys els qui viuen d'embutjacar-se els doblers públics, i no cal que comence a detallar qui són, perquè ixen tots els dies en els diaris i a ningú sembla que li importe.

No ens importa estudiar en barracons saturats, sense menjador i sense professors, si molt els convé als que han de destinar els diners a l'Església Catòlica, a les fundacions solidàries amb Haití que compren pisos en València, a la fórmula 1, a mantindre el solar sense ofici ni benefici de la muralla àrab del centre de València, a caçar amb paranys qualsevol animal que vole o a l'ave, eixe tren que no mos servix per a res, però que lluïx bona cosa.

I encara n'hi ha més, perquè els ciutadans no volen saber a què es deuen les cues en la sanitat o en els jutjats (sobretot les dels delictes que prescriuen), la contaminació general de l'aire i l'aigua, els masclisme permanent, la discriminació lingüística al cap dels anys de la despenalització del valencià, els palaus de la música dels rics, les escoles privades subvencionades mentres les escoles públiques d'adults han de cobrar les classes als pensionistes, el retard en la jubilació dels hòmens per a que les dones hagen de continuar treballant en casa sense cobrar i sense dret a pensió...

I encara n'hi hauria més, però l'única cosa que puc fer com a funcionari és donar un percentatge del meu sou per a que la presidenta de les Corts lluïxca els rellonges de 2.400 euros i aprove obres coentes i insostenibles per als grups parlamentaris mentres la legioneŀla ha fet niu en el palau de les Corts. ¿La legioneŀla? El penúltim bacteri de l'hemicicle.

El problema és que la corrupció no sembla un problema social, que una oposició dèbil es conforma amb l'escó, que només votem i mos sembla que podem decidir una vota cada quatre anys (i no és cosa de votar pels perdedors: ¡quin disgust!), si tots són iguals, pots abstindre't, total, per al trellat que trauràs..., ¿o els de l'oposició no tenen gendres a qui permetre'ls un xalet iŀlegal? ¿O tu no ho faries si pugueres?... Tot un repàs al nostre país fet llegint el diari (El País25.10.2010).

divendres, 29 d’octubre del 2010

Banderetes dels nostres polítics

Símbols en les mans

Esta setmana sembla com si hi hagueren hagut unes quantes morts més transcendents per a mi que de costum: Llàtzer Escarceller, actor de noranta-sis anys; Marcelino Camacho, sindicalista de tota la vida; Néstor Kirchner, polític (argentí) d'eixos que no sabràs mais com ha arribat on ha arribat; i, principalment, Joan Solà Cortassa. Deu ser, doncs, pensant en Joan Solà, que en les Corts valencianes s'han embolicat de nou en les banderes idiomàtiques sarcàstiques i cíniques.

Per sort, esta vegada els polítics de Compromís, Esquerra Unida i, ¡també!, el pspv, han estat més afinats que en altres ocasions en què treien a passejar mássa cabassos de victimisme inútil. Entre Albiol Guzmán, que destacà les mans brutes amb què Camps Ortiz s'abraça a les senyeres; Morera Català, que opinà que es veu que el president no té més problemes en este món que fingir-se sobiranista quan Mariano Rajoy vol retallar les autonomies; i fins i tot Ros Piles va ser capaç de recordar-los als del pp que «ser patriota també és redactar les iniciatives parlamentàries en valencià, donar suport a les bandes de música, no reduir les ajudes a la promoció del valencià i millorar les ajudes a la dependència» (El País, 28.10.2010). La llàstima és que el socialista ho diu, però tampoc és que es lluïxquen molt en res de tot això.

Mentrestat, en un país no molt lluny d'aquí, «el Club Málaga Valley, creat per a impulsar el procés d'innovació tecnològica, debatrà enguany les possibilitats de la llengua espanyola en l'entorn digital» (El País, 28.10.2010). Doncs si el castellà «s'expandí» del 2000 al 2008 un 620 % contra un 226 % de l'anglés, el català podria expandir-se quasi infinitament per l'univers,¿no? Sort que no hi ha perill que rebenten...

dijous, 28 d’octubre del 2010

Defensa dels símbols

Símbols dorments

Doncs, ¡sí, senyor!, tal com diu Morera Català, «Valencians, tots a una veu, i vixca la Mare de Déu». Li ha eixit molt bé el número en les Corts esta vegada, però és que la qüestió dels símbols que mos furten per ací i per allà, ¡ja n'hi ha prou! Ha fet molt bé el president Camps Ortiz d'arromangar-se, que estos catalans un dia mos envien la Concha Gómez, secretària autonòmica d'Educació de la conselleria valenciana, i un altre dia mos furten la Geperudeta i la pinten de negre, que fa més políticament correcte. ¡Un abús!, sí, senyor, sobretot si mentrestant Font de Mora va per la xarxa pública valenciana censurant les pàgines de lesbianes i gais i no les de «matar moros» —tal com l'acusa Oltra Jarque—, i els catalans adorant ídols foscos. I, per altra banda, sí, per baix, ¡mirem cap a Múrcia!, que mos furten el territori... Qualsevol dia desembarcaran els espanyols i prendran possessió d'estes noves Índies.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà Cortassa mos deixa la seua obra

Joan Solà i les eines de llengua

Alguna cosa més hauria de poder dir, però serà més avant. Hui este bloc només arriba a reproduir la notícia del Diari per a Tècnics Lingüístics (27.10.2010):

Encara esperava jo poder intercanviar molts comentaris i rebre indicacions i dades per a completar o esmenar les fitxes de la CDLPV, perquè entre els destinataris més iŀlustres i sabuts que les rebien amb paciència i que, de tant en tant, em permeten exposar-hi els seus coneixements, hi havia Joan Solà Cortassa. Però acabe de saber que s'ha mort... I ara podem pensar que hem perdut un dels lingüistes més lúcids i faeners que teníem. I ara entenc els seus successius comiats, l'última classe, l'últim article... Em pensava que volia desemboirar-se. Crec que deu ser això.

Fins que torne, ha estat una sort que mos haja deixat la seua obra, un treball imprescindible que haurem de saber llegir, rellegir i augmentar, si és que volem pensar que mos el mereixem. Tal com li va dir a Josep Ruaix i Vinyet el 29 de novembre del 2007, en una correspondència que compartí amb Narcís Garolera i, molt generosament, amb mi: «gràcies, noi».


I si estàs sentint el tercer moviment de la tercera simfonia de Brahms, doncs, notes alguna cosa en els ulls i en la gola.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Nacions dubtoses

Saltanacions

El diputat Martínez Rodríguez (pp) té dubtes sobre quin és el seu país o pensar que és una qüestió dubtosa:

«¿Vol vosté dir-me alguna indústria en este país nostre —que es diu Espanya, per si hi ha cap dubte– que funcione per damunt de les dades de l'any 2004?»

Això està bé, perquè vol dir que els impositors de l'espanyolitat detecten que el monolitisme heretat de l'«una, grande y libre» comença a trontollar. No sé si donarà lloc a «moltes, enormes i libèrrimes» o a «ninguna, pequeña y lúgubre», però, bé, el desgraciat intent de gracieta del diputat és simptomàtic. Sobretot de la seua concepció democràtica.

Per cert, una concepció que no haurien de calcar necessàriament els socialistes, cosa que sí que ha fet eixe dirigent espanyol que s'alegrava que José Montilla (el president català) s'oposara als referèndums per l'autodeterminació. Jo em pensava que, en democràcia, en un referèndum, optaves per les opcions del referèndum (fins i tot per proposar-ne), però oposar-se al referèndum, doncs, caldria vore si és que era com aquells de Franco, perquè si resulta que són fruit de l'exemple democràtic suís, doncs, malaguanyada concepció del socialisme, vaja.

Els diputats callen just a de temps de sentir en l'Spotify els cors de l'últim moviment de la segona simfonia de Mahler.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

zeladors

Amb bici per Alzira

Al futbet la cosa va millorant perquè hem aconseguit empatar un partit que teníem perdut després de tindre'l tan guanyat que ni mos ho créiem: quatre a quatre, i n'hi ha hagut de tot. El pitjor ha estat l'aire que corria pel riu i mos feia arribar alguna pedreta a la boca.

Això passa, que parles de fubtol i acabes parlant d'altres coses com la meteorologia. Hi ha qui passa de meteorologia i pot acabar afirmant que «reina un fresco general del norte que nos está jodiendo a todos», com m'ha contat alguna volta ma mare. I això ja era alguna cosa que l'oratge que fea en aquells temps.

I no hem perdut el costum, perquè els aficionats a la normativa lingüística som capaços de començar per detallar alguns fonemes i acabar descobrint les inclinacions electorals de qui els fa servir. I fins i tot encertem més sovint del que voldríem. Sí, hauria de comentar un poc més la segona jornada de la Taula de Filologia Valenciana (tfv) que vam fer en Alzira, però només tinc temps per a esta pinzellada informal. Un altre dia més.

Hui ho tanque deixant constància de la reflexió curiosa d'un company de la llista Migjorn que diu que ha detectat que «la TFV desperta recels», en sentit negatiu, és clar. Espera que la pràctica de l'associació els dissipe. No sé si convé que els dissipe o no, però estic segur que no tenen cap fonament racional, perquè recelar d'un grup tan heterogeni de persones que pretenen millorar els llibres de text o el coneixement dels recursos en noves tecnologies que hi ha a l'abast dels tècnics lingüístics, doncs, és tindre molta capacitat «zeladora».

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Cita dominical / 105: Katrin Bennhold

Mirant el masclisme.


Kevin Daly, un economista de Goldman Sachs en Londres, dóna a entendre que si es tanca el trenc entre la taxa d'ocupació d'homes i dones en els setze països que compartixen l'euro, el producte interior brut (pib) creixeria un 13 %, i al sud d'Europa l'augment estaria al voltant del 20 %. Per contra, l'augment dels nivells de la tendència productiva en l'eurozona fins al nivell dels dels Estats Units suposaria un creiximent del 7 % del pib, segons els càlculs de Daly.
Katrin Bennhold, «El elevado coste del machismo», The New York Times - El País, 14.10.2010.



Sí, i per això diuen que per al calcular el pib espanyol comptaran la «producció» del sector de la producció. En este cas, curiosament, sí que hi ha bona cosa de dones «treballant».

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Lleons i gatets

Lleons en Alzira

Els lleons de la normativa, dels models estàndards i de la didàctica mos hem reunit en Alzira en les segones jornades de Taula de Filologia Valenciana (tfv), eixa associació que funciona en un àmbit on funcionar vol dir molt, a pesar que siga com un xiquet de bolquerets que encara es xupla els dits dels peus.

Al final, els lleons (de la normativa) hem estat més aviat gatets (dels models estàndards), ja que no ha segut cap inconvenient adaptar-mos a la ribera valenciana en lloc de continuar pensant que estem en la sabana africana. Deixaré el resum per a dilluns i només assenyalaré hui que hi hem participat amb èxit una sixantena de persones de tots els llocs del País Valencià i amb la participació esteŀlar d'Albert Pla Nualart, que mos ha aportat una estranya concordança ideològica que ha contrastat amb l'enfocament polític predominant rutinàriament en els ambients valencianistes (o catalanistes).

Els calbots arribaran, per tant, simplement perquè estem massa interessats en l'estil i oblidem que estem perdent el fons.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Futbol és futbol

Llengües retolades

Mal començament al futbet: dos a zero. Bé, la temporada és llarga i compta més el final que el començament. El meu genoll està al noranta i tants per cent, aixina que la cosa va. El que no va és el de sempre, la poca cultura de coordinació que tenim. La prosa futbolera segur que ho podria explicar, però ho deixarem per a més avant.

El que no és prosa futbolera, però, per a mi, quasi, és la rutina de les queixes al síndic de greuges. Esta volta a causa del web de la Xarxa Lloga de la Generalitat valenciana, que sí que té versió en valencià, però incompleta i que amaga el nom valencià d'eixa xarxa de lloguer de cases. El rètol i els logos només parlen de Red Alquila. Queixa al síndic, per tant, per a evitar que mai alguns diguen amb fonament que els castellanoparlants estan discriminats. Sense fonament ja ho diuen, però això ja no té remei. Futbol és futbol, tal com sabem.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Les coses no són com eren

Això era i no era

Sembla que l'excusa de la crisi, l'ecònomica —no la de valors democràtics, que d'eixa no s'acaben de recuperar del tot— està a punt de ventilar-se en el congrés d'eixos diputats espanyols la iniciativa legislativa popular «Televisió sense fronteres» que pretén que les televions públiques es puguen vore a tot arreu. Mala sort, hem de viure pendents de les molles, a pesar que vullgam el pa sencer, tal com cantava l'Ovidi.

Per contra, si 650.000 persones, pam dalt, pam baix, decidiren votar en conseqüència, potser podríem aconseguir moltes més coses en el nostre petit País Valencià. És clar, la cosa no era només del País Valencià, i eixos 650.000 no eren tots d'ací. Ací la massa crítica és molt menor. Tan menor que no arriba a aconseguir que el mínim comú denominador politicolingüístic del país siga diferent del que és actualment.

Un antic amic d'institut em diu, després d'haver aprovat en la junta directiva que farien servir el Windows Vista o el 7 en les classes d'informàtica que organitzen per a la formació de persones adultes, que les coses són com són i no com voldríem que fórem, una evidència bona de dir, però impossible de comprovar, perquè les coses no són sinó com «eren», ja que al moment de ser, ja han canviat. La qüestió era que amb eixe apotegma pretenia convéncer-me que m'hauria de conformar amb la decisió que havien pres i que hauria de bandejar l'Ubuntu (¡o el Windows XP!). Segurament em conformaré, però havent d'abandonar les classes, i no perquè les coses «siguen» aixina, sinó perquè no podré fer res perquè siguen d'una altra manera. No podré fer que deixen de ser com «són», en eixe cas.

Molt d'això s'esdevé en la nostra vida política, en què n'hi han molts interessats a induir-mos la resignació de les «coses són com són». ¡I tant que ho són!, és a dir, «que ho eren», però està en les nostres mans fer que siguen d'una altra manera. Una cosa com la botiga catalana que ha tombat el cànon digital en els tribunals europeus. Ja no són com eren, algunes coses. I això passa cada dia.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Igualtat xinesa

Se'l compren

La sorpresa de la remodelació ministerial que ha fet Zapatero ha estat l'eliminació del ministeri d'igualtat. Benintencionat que sóc. Cal lluitar contra la crisi, però em pensava que calia fer-ho des del dret, la contribució de tots en l'impost de la renda, l'educació i la recerca. Res de tot això es veu que és tan important com un tren d'alta velocitat per a rics, els fastos diversos com les regates dels rics, les competicions motoritzades que degraden el medi ambient i els recursos naturals o les desfilades militars que degraden les ideologies, contaminen i cremen combustibles fòssils de nou.

Pel que fa a l'educació sort en tenim de Font de Mora, que es veu que aconseguirà que els valencians deixen de parlar en valencià, però que els xinesos en tinguen algunes nocions (El País, 19.10.2010):


Educació repartix 5.000 guies de xinés i valencià


Pretenen arribar als 14.250 residents xinesos del País Valencià. D'ara en avant, eixos xinesos podran fer queixes al síndic de greuges perquè el govern valencià de Francisco Camps Ortiz no els atén en valencià. Serà cosa de vore.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Les taques del puma

Pengen

Em contesten del 5430 de tv3 que moltes gràcies pel comentari. De res. Espere que descomponguen una mica més i descomposen menys. Coses de la ciència pràctica de Quèquicom.

En altres ambits cièntífics, en Migjorn parlen un poc de la derivada del racisme que són les qualificacions de llengües pobres i riques (tant si és lèxic com morfologia o sintaxi). ¿Un lleopard és més ric en taques que un puma? És possible, però no veig què mos avança això. Simplement, un té taques i l'altre, no. Per ara. Clar, com que estem tan acostumats a llegir coses d'eixe estil, quasi que no ho sembla, ¿no? I no tots els collistaires estan disposats a admetre que és preferible mirar si hi ha tèrmits que esperar que caiga la biga.

Bé, la ciència per a qui se la treballa. En Alcoi, segons Eugeni Reig, en lloc de «tres quarts del mateix» (recollit en el diccionari d'Espinal de frases fetes), que deu vindre del castellà (almenys jo l'he aprés i sentit sempre en eixa llengua), diuen «dos de la mateixa». Com que no ho havia sentit mai ni ho he vist documentat, doncs, ¿què vols? El primer és traducció del castellà, però el segon només el conec perquè ho ha dit Eugeni Reig, i com que no l'he sentit mai en castellà, doncs, no em sona a res conegut i no ho puc associar negativament (ni tampoc positivament).

En tot cas, l'expressió vol dir «si fa no fa», que diu Espinal, o «si no és germà, cosí germà» que diu ma mare, i encara trobaré més opcions. Llengua rica, sí, senyor. Com totes.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

En quítxua

Art petit indígena

Fa un pèl massa de gelor en les Corts. La ventilació (calefacció quan fa fred i refrigeració quan fa calor) van com van i hui és dilluns, aixina que comencen a posar-se a to. Mos se gelen els dits i altres extremitats. Una de les extremitats correspon a alguna zona del cervell i, per tant, recupere dos retalls de diari que tenen les mirades de Magaly Soler i Fabio Filipuzzi. Magaly «lluita cada dia perquè s'escolte el quítxua. [...] Cada vegda que ix en televisió, Solier parla en la seua llengua materna» i diu que ella mateixa ha aconseguit que es parle quítxua en el parlament del seu país. El premi Nobel «espanyol» Mario Vargas Llosa, pot ser que hi tinga alguna relació (o alguna cosa a dir sobre la qüestió, també pel fet que la directora de cinema Claudia Llosa, directora de La teta asustada), és neboda seua).

Quant a Filipuzzi, que «afusellava» noveŀles i assaigs sense massa precaucions. El cas és que els va poder publicar en les editorials Campanotto i Mimesis, segurament perquè este friülà té «el front clar, un aspecte agradable i uns quaranta cinc anys». No cal més, a voltes, en este món de percepcions. Si les haguera volgut publicar en quítxua, supose que ho haguera tingut més complicat. De fet, si haguera aconseguit, no l'hagueren descobert mai... És a dir, ¡que no ho haja fet!

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Cita dominical / 104: John Carlin i Carlos Pierini

Mirant societats tancades .


En el sistema maradonià, només hi brilla la iŀlusió. Dins d'eixe sistema de pensament les coses acaben no tenint ni cap ni peus. Resultat: fracàs en la vida i arrossegant en el fracàs, en este cas, la selecció argentina, però també es pot arrossegar tota una nació. Recorreguent la història del segle xx sabem la potència destructiva de la iŀlusió quan no és contrabalançada per la realitat terrenal, mai tan agradable ella com els miratges de la ficció.

[...]

Les societats propenses a alimentar estes iŀlusions, cauen en la seducció hipnòtica de líders d'estes característiques. Són societats tancades, com diu Karl Popper, amb un fort caràcter autoritari, conviccions inamovibles i preponderància al pensament màgic. En estos casos l'horitzó d'expectatives està absolutament distorsionat per les iŀlusions i les conseqüències es trauduïxen en una infinitat de fracassos compulsivament repetitius. Dia Albert Einstein que la bogeria era repetir el mateix una vegada i altra esperant resultats diferents.
John Carlin i Carlos Pierini, «Maradona como metàfora argentina», El País, 05.10.2010.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Temps de cinema

Platja de cine

Després de vore dos peŀlícules seguides dels germans Marx (1930 i 1933), puc dir que m'ha sorprés no riure tant com quan les vea fa anys en els cicles que passeven per la tele. El que m'ha interessat més són petits detalls del doblatge que hauré de repassar, com ara un trosset en mexicà i unes «habas valencianas», ni més ni menys. Quant a la resta, unes poques xarrades i un cinema prou desbaratat.

Bé, per a acabar la jornada, The apartment (Billy Wilder, 1960).

divendres, 15 d’octubre del 2010

Les tranformacions lingüístiques

Transformació de carrer

Vaig escriure als del Quèquicom per l'ús i abús del descomposar que van fer fa uns dies, i encara no m'han dit res. Hui Medir Plandolit «aplaçava» no sé què. Em sorprén que hi haja qui encara pense que les llengües «neixen creixen i moren», quan està clar que, tal com anuncia la no sé quina llei de la termodinàmica, simplement es tranformen, des del llenguatge primer fins ara i tant si mos agrada com si no mos agrada el resultat, que hi ha una extensa literatura sobre la bellesa o lletjor de les llengües, una espècies més del racisme que apliquem a gatets i gossets, si més no.

També pel cantó de les llengües, ja hem tornat al futbet, l'últim partit de pretemporada, que la setmana que ve ja comencem la lliga. Com que enguany tinc un company amb tonadeta gallega, potser en parlarem una mica d'això que diuen gallec-portugués, una de les tantes recreacions del llenguatge. O no, que això de les llengües sempre mou conflicte per ací, i això que, tal com diu Ferran Suay, els valencians som molt «de la secreta». En tot cas, diria que hi ha que em mira de manera estranya en el camp —deu ser pel meu joc estratosfèric—, no sé si per la llengua que faig servir, valenciana, però ben educada i serena. També constate que hi ha qui practica amb mi els cursets de valencià que fa. Transformacions.

dijous, 14 d’octubre del 2010

El cost

Sort que poden vore a través de la reixa

En primer lloc, ja sé que és un impediment fonamental i que estem acostumats a espolsar-mos les puces de la responsabilitat, una educació de segles té el seus efectes, aixina que no espere massa en este sentit, però estic segur que si els ciutadans valencians controlaren un poc més de prop la faena dels seus representants polítics —simplement que escoltaren què diuen en l'hemicicle— en lloc de buscar-hi el messianisme irresponsable i salvador, potser trobarien motius per a canviar-los més sovint o, més encara, per a implantar sistemes per a triar-los millor.

Davant de la proposta de la diputada d'Esquerra Unida Albiol Guzmán que la publicitat institucional s'hauria de controlar monetàriament, és a dir, que els anuncis haurien d'indicar el cost que tenen, una etiqueta amb el preu, tal com la porten els cartons de llet de soja en la botigueta, una cosa tan simple i factible. El cas no és que al diputat del PP Ovejero Adelantado això li moleste i no vullga aprovar-ho, sinó que el diputat Mata Gómez, la suposada oposició alternativa socialista valenciana, ni més ni menys que té l'argument següent per a abstindre's d'intentar aprovar-ho:


No podem votar a favor que ací diga el preu d'este suport concret, perquè jo crec que això contribuiria a marejar. Però sí que estem totalment a favor que la utilització perversa, mentirosa, de La Generalitat en la publicitat institucional és un drama per a esta comunitat.


Això, el drama li agrada, en suma, i la catarsi serà quan guanyen ells, ¿no? Uf, sort que no mos volen marejar... Parlant de l'allioli, una nota sociolingüística del conseller Serafín Castellano:


I, mire, jo parle sempre en valencià, vosté ho sap. Sempre, quasi sempre. Quan una persona me parla en castellà, li conteste en castellà, i quan me parla en valencià, li conteste en valencià. I, de fet, motu proprio, sempre en valencià.


Són els altres els qui mos donen permís per a parlar en valencià, tal com hem estat molt ben educats.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Les intencions

Intencions

El periodista Carles Gàmez opinava que el nom de l'editorial Campgràfic era una declaració d'intencions, «tota una declaració de futures intencions». El cas és que després ha aclarit de quines intencions es tractava, perquè era fàcil que, llegint-ho en el Quadern d'El País, arribàrem a pensar que les intencions tenien a vore d'alguna manera amb la llengua en què sembla estar confegit el nom de l'editorial. Però, no, podem aclarir que no és això, que eixe accent obert de la lletra à que hi ha en eixe nom és un detall més del jocs tipogràfics a què realment es dedica l'editorial valenciana (valenciana, és a dir, que els seus impulsors viuen en València).

El periodista, estranyament, no comenta res sobre la qüestió lingüística ni sembla que un nom en català i una producció editorial íntegrament en castellà l'impulse a oferir un petit aclariment sociològic per a orientar els lectors, sobretot per orientar-los quant a les «intencions», o l'engany d'intencions, si voleu.

En fi, que el dia que torne a sentir comentar —si això s'esdevé mai de nou— allò que dia uns dels impulsors de l'editorial sobre el «valencià de retolet» crec que serà normal que me s'escape una mitja rialleta estúpida. Sí.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Descobrir-se

¿Veritat o engany?

Alguna afirmació que hem llegit prou vegades, una cosa com ara, parlant d'un invent, d'una creació artística, tècnica o filosòfica, «no es pot entendre sense conéixer el context econòmic, social i polític en què es va produir», té molt de sentit, perquè, com més sapiam de tot, doncs, molt millor, excepte si preferim la fe en lloc de la ciència. Tanmateix, hi ha alguna variació d'eixa frase que m'inquieta: «Això no apareix per casualitat gràcies a un cervell extraordinari, sinó que és el fruit d'un context cultural que s'està donant en aquell moment a moltes ciutats europees», i qui diu europees, diu asiàtiques o valencianes. Esta segona versió, en realitat la veig més com l'assaig erroni que va donar lloc a la primera, i conté, a més, una mena de profecia del passat, un cert determinisme, que em resulta bastant pretensiós: aquella persona no va tindre cap mèrit, ja que va ser simplement un instrument de les circumstàncies.

En eixe tipus de reflexions s'esdevé el mateix que quan barreges frases fetes, dites o citacions, que el resultat no és del tot el mateix. No és el mateix «si no vols pols, no vages a l'era» que «si no vols pols, vine'm a veure, vine'm a veure». Hi podrem buscar i hi podrem trobar tots uns altres sentits i explicacions, però, segurament, en descobrir la manipulació, resoldrem refer les expressions originals per tal d'arribar als sentits «correctes», o, si més no, als sentits de partida. Tanmateix, eixa confrontació, eixa manipulació, eixe «error», també fa sentit, també ens aporta una ocasió per a entendre tant les expressions originals com quins factors han condicionat el canvi.


En el cas de la revisió de l'expressió de partida, però, m'ha semblat vore-hi un gest pedant, un truc d'iŀlusionista, mitjançant el qual s'ha canviat el focus des del valor del cervell innovador o descobridor fins a la pretensió de valor que s'atorga a ell mateix el desmitificador posterior. Este, és clar, juga amb l'avantatge que els fets li donen la raó, que la història només té un camí traçat —a pesar que siga revisable i reinterpretable sempre— i que no es pot tornar arrere per a provar altres combinacions de fets per a vore el fruit que donaven.

És a dir, el Tirant lo Blanc no és el fruit d'un enginy literari més o menys meravellós —o qualsevol qualificatiu que li vullgam adjudicar—, sinó la conseqüència d'un context social, econòmic i polític que bullia en la València del segle xv. Un excés, diríem, ¿no? Una cosa és «entendre» i una altra cosa és «predir», i encara una altra és «predir el passat» (afició que diuen que tenen els economistes, però que deu ser més aviat una afició dependent del caràcter de cada u).

En fi, que cal anar espai les variacions que fem seguint la partitura, perquè sovint ens descobrim molt més que descobrim.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Connexions interruptes

El ratolí, segons Google

No entenc quin és el misteri, però la connexió a Internet amb l'Ubuntu 10.04 i el mòdem Toshiba G450 continua fent-me males passades i em fa perdre prou de temps sense arribar mai al cap del carrer. Aprofite, doncs, ara que finalment ha funcionat la connexió, per a deixar constància que estic fent pont i d'excursió pel món. Tenia més coses a dir, però el cansament que m'ha produït descobrir la rutina a través de la qual es podria connectar l'Asus a Internet, m'ha deixat sense idees i sense paraules. La veritat és que he estat «en vil», com dia el comentarista de la fórmula 1 de Canal 9. «Vils», sí que en són bona cosa en eixa cadena.

El que sí que funciona bastant bé, per ara, és el ratolí Conceptronic òptic de viatge, una mica més gran que el Targus que tenia i que es va trencar. També té el cable retràctil —per dir-ho aixina— cosa que hi fa prou còmode. Quant a l'Asus 1201N, millora un poc respecte al 1000H, però trobe que tira massa aire i massa calent per la reixeta. A l'hora de fer-lo servir com a lector electrònic això podria molestar, però només cal agarrar-lo al revés de com ho fea amb l'altre Asus, és a dir, la pantalla a la dreta, i aixina l'aire ix per dalt. Sí, pedaços mentres encara estem mirant quin model de lector apareix que tinga un preu i unes característiques que m'acaben de convéncer.

Bé, ho deixe ací, que el maldecap de la connexió m'ha deixat sense més alé.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Cita dominical / 103: Jesús de Prado Plumed

Mirant amb passió.

Cap causa mereix que hom sacrifique el trellat en l’altar del destarifo.
Jesús de Prado Plumed, «Tertium comparationis (ii)», Perure Alfonso, 10.02.2009.



Estic segur que no s'ho espera, però la frase ha estat molt feliç, i més encara si es tracta de debatre sobre coses i causes valencianes mal agençades.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Llengua entre cards

Entre cards

A voltes em sembla que els qui fan comentaris en les llistes d'Internet, o fins i tot estudis complets publicats o publicables, sobre qüestions dialectals, pretenen fer molt més que una foto fixa —ja ho sé, les fotos no es mouen—: una descripció biològica o una definició ontològica dels trets lingüístiques que han sentit, sense adonar-se que tot això és conjuntural, peremptori, passatger.

Que si uns vénen d'ací o d'allà, que si tenen un valencià «extraordinari», que si conserven no sé què, que si no s'han contaminat amb no sé quina altra llengua —com si les llengües foren hidrocarburs o lixiviats—, que si manteben els trets més genuïns, etcètera, i, al remat, tots eixos qualificatius contradictoris sembla que han de donar lloc a una essència, un elixir, que serà la substància primera del poble valencià. En fi, un cacau existencial que, vaja, es podria simplificar i acostar a la realitat fent una referència optimista a una llengua que encara fa servei a uns quants milions de persones en este món.

Bé, dir això hui, l'altra diada dels països valencians, doncs, té una amargor de fons, allà dins on canvia de sabor l'arrop enganxós en què s'ofeguen el índexs culturals, socials i econòmics d'un país sotmés a les glòries dels seus dirigents polítics i religiosos. Sant Donís, ¿no? Sí, deu ser amor.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Jocs electius

El Consell de Personal de les Corts, segons Google

Passada la jornada electoral en les Corts, en la qual no tan sols mos hem mantingut, sinó que hem aconseguit una parella de representants, la qual cosa pot facilitar-mos la tasca sindical. En fi, tenim faena per davant per a este mandat en què el Consell de Personal de les Corts continua dominat per ugt, que no sé que li troben els seus votants.

La primera faena per a la setmana que ver serà reclamar que s'active el comité de salut laboral, que no tan sols no funciona amb normalitat, sinó que ara, amb el brot de legioneŀla que s'ha descobert &mdash:«s’han detectat indicis de legioneŀla a les canonades d’aigua» dia el Consell de Personal ixent—, el comité continua fora de joc.

I tenint en compte el bon ambient electoral que hi va haver ahir, no comentaré l'ambientet laboral que es respira en el meu servei, perquè hi ha coses que necessiten altres «tractaments». Em conforme comentant que tinc el Fabio Filipuzzi cellajunt mirant-me des d'un retall de diari que tinc sobre la taula. Ja li arribarà el seu moment.

dijous, 7 d’octubre del 2010

L'anècdota habitual

Estudiar en castellà, segons Google

Tenia un retall anecdòtic d'un paràgraf que es veu que en el diari El País han considerat que és una notícia. Una de l'estil que podríem denominar clàssic, és a dir, de l'home que li pega un mos a un gos:


15 quilòmetres per a estudiar en castellà



Delfina Cubedo, mare d'una alumna d'educació infantil de Borriana (Castelló) assegura que ha de recórrer 15 quilòmetres fins a Vila-real per a que la seua filla puca estudiar en castellà, ja que els tres coŀleges que oferixen esta possibilitat en el seu lloc de residència no tenen plaça. [...]


La realitat és que no és notícia que els gossos vagen mossegant per ahí, és a dir, que cada dia s'esdevé que els qui volen estudiar en valencià —per cert, acaben coneixent el castellà millor que els qui només estudien en castellà— o han de fer no sé quants quilòmetres o, més directament, no hi ha manera, tal com demostren les estadístiques de l'ensenyament. Però això és la «normalitat»: que els presidents autònoms beneficien les empreses dels amics que els fans regals, que la mesa de les Corts viole els drets dels diputats de l'oposició, que el síndic de greuges admeta la censura periodística que fan algunes institucions públiques, que el pp es finance gràcies als amics del president de la Generalitat que obtenen diners públics, que els consellers decidixquen en qüestions en què tenen interessos familiars, que el pspv, ugt i cc oo demanen el requisit lingüístic com a part del seu folklore, però que hi renuncien i pacten amb el pp la nova llei de la funció pública valenciana... La nostra petita normalitat, que, és evident, necessita millorar, fins i tot educativament.

I una altra normalitat que hem de millorar és el resultat de les eleccions sindicals en les Corts, que ha deixat un balança de 61-24-23, és a dir, cinc representants per a ugt, dos per a cc oo i dos per a l'stas. Tenim quatre anys per davant per a millorar la «normalitat».

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Talibans de la llengua

Talibans de la llengua, segons Google

N'hi ha polítics i sindicalistes que diuen, mig fent broma, que els de l'stas són «els talibans de la llengua». És clar, t'ho pots agarrar bé i dir que «talibà» volia dir 'estudiant' o una cosa semblant, però això seria fugir per la tangent, ja que saben què volen dir en realitat, que ells hi renuncien a la mínima. L'altra resposta és que, home, dient-ho qui ho diu, doncs, com quan els del Tea Party diuen que Obama és comunista. En tot cas, deixa ben clar fins a quin punt són sincers els escarafalls que arriben a fer sobre eixa qüestió tan lluïdora de reivindicar l'ús del valencià.

Al cap i a la fi, és una cosa com l'escarafall de la «sacrosanta cambra de la paraula valenciana» que va amollar el president Francisco Camps parlant de les Corts valencianes, un parlament que ha estat condemnat tres o quatre vegades perquè els diputats del Partit Popular que dirigixen la cambra es dediquen a lesionar els constitucionals dels parlamentaris de l'oposició. Ho ha dit el tribunal constitucional espanyol. Sí, no és estrany sentir que els populars consideren que l'oposició és, poc més o menys, estalinista. Quines coses, uns i altres.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

D'oca a oca



Quilòmetres amunt i avall. Poc temps per a res, quasi ni per al poc que hem fet en l'assemblea gens multitudinària de hui per a presentar la candidatura de l'stas en les Corts. S'ha convertit en un debat en petit comité sobre allò humà i allò laboral fins que hem acabat amb el requisit lingüístic. Aclarit el dubte i repassats els governs socialistes que mos van defraudar tant, demà serà un altre dia.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El furt de Zapatero



El temps fuig, que dien aquells més genuïns en llatí. Només tinc ocasió de deixar constància d'una curiositat. L'altre dia, en el debat de l'estat del nostre país, segons Francisco Camps, el País Valencià era xauxa, ja que tots el indicadors econòmics, d'iŀlusió i de felicitat que exclamava amb més èmfasi que sinceritat ens encimbellaven en el benestar absolut, tant de benestar, que ni calia treballar, d'acord amb les xifres de desocupació. En canvi, poc després senc la diputada Alícia de Miguel García que amolla (28.09.2010):


És a dir, cap altra comunitat autònoma ha passat les misèries que estem passant ací per culpa del senyor Zapatero i per culpa de la manera com ens han furtat el finançament que ens correspon. I això està demostrat.


Ja veus, estem alhora en el cim i en el barranc més profund. No està malament, això de moure's en l'exceŀlència dels contraris. Sí que es deuen tocar, sí.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Cita dominical / 102: Alain Touraine

Mirant la crisi.


El gran capitalisme acaba de mostrar de nou la seua incapacitat d'auto-regular-se, i el moviment obrer està molt debilitat. Ja no hi ha pensament en les dretes en el poder. L'única gran tendència de la dreta és la xenofòbia; la gran tendència de l'esquerra és la cerca d'una vida de consum sense contratemps.
Alain Touraine, «La crisis dentro de la crisis», a partir de la traducció castellana de José Luis Sánchez Silva, El País, 26.09.2010.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Perdre o guanyar batalles

Batalles i llengües, segons Google

La nova pantalla de l'Asus 1201N segurament no millorarà estos apunts, però és un petit plaer visual. Encara no he fet servir l'aparell com a lector electrònic, però crec que la seixantena o setantena de grams que pesa més que l'Asus 1000H anterior no serà un gran inconvenient, almenys mentre aconseguim un Kindle. Això sí, crec que la pega serà que este tira más aire calent que l'altre Asus, que era difícil apreciar si estava en marxa.

Amb tots estos canvis, estic bastant desconnectat de les meues activitats quotidianes, excepte del futbet, que estem en plena pretemporada i ja tinc alguna sobrecàrrega que altra. La lliga comença dins de poc. Amb tot, havia tingut temps per a recordar-li a un amic enxarxat que hi ha raons democràtiques sòlides i vigents per a mantindre l'ús del valencià al País Valencià, més enllà d'anar a mirar si som dels qui vam guanyar o vam perdre la Batalla d'Almansa. O s'ha perdut en el ciberespai o l'ha considerat inadequat per al seu bloc. No m'acalore.

divendres, 1 d’octubre del 2010

L'Asus 1201N i l'Ubuntu

Asus 1201N, segons Google

He estat afaenat amb la instal·lació de l'Ubuntu 10.04 en l'Asus 1201N platejat (64 bits). Per fi ha arribat. La curiositat és que tenia tot el disc ocupat amb les particions del Windows 7 i el Vista. Per a instal·lar l'Ubuntu el Vista ha hagut de volar. En realitat la cosa no tenia gens de complicació, excepte la de no saber-ne més. Al final, tot ha anat perfectament —em sembla per ara—, però ara la faena és de configuració i adaptació, que si el Gimp, que si els connectors del Firefox, que si torna a configurar l'Open Office, etcètera. Les faenes informàtiques de sempre.