dissabte, 7 d’agost de 2010

Voluntaris sense paella

Voluntari a convidar

Me se rebota un company perquè sempre està a punt de sentir-se ofés o ferit pels meus comentaris. Segurament és una de les penúltimes persones a qui voldria jo ferir, a pesar que pugam tindre punts de vista i de controvèrsia importants. Es dedica al voluntariat lingüístic, faena en què pot estar fent molt de bé, i espere que arribe el dia que eixe voluntariat siga un «mal», és a dir, que la política lingüística empresarial i institucional (respecte a l'ús de la llengua oficial dels parlants subordinats) siga una faena remunerada, tal com ho són totes les faenes que formen part del funcionament de la nostra societat capitalista. Mireu els controladors aeris i demaneu-los voluntaris per a una paella, o els empresaris dedicats al negoci dels abocadors per al fem, o els qui fan de les visites papals valencianes una «benedicció» amb els diners públics que «desembutjaquen» Camps Ortiz o Barberá Nolla... Tot remunerat, en blanc o en negre.

En blanc ha estat remunerada la traducció al xinés de tres termes: Govern Balear, Illes Balears i Ibatur (Público, 06.08.2010), per 5.568 euros. N'hi ha qui fa traduccions per voluntarisme lingüístic, però n'hi ha qui sap cobrar sense fer res, traductor o no, sobretot quan es tracta de diners públics, que se'n van pel forat de les mans dels dirigents públics, com ara Alfonso Rus, president de la diputació valenciana, que disposa de més de tres milions d'euros anuals per a comprar o pagar voluntats i afectes. I la Generalitat valenciana diu que no pot pagar la llum ni la llei de la dependència. Ho diuen i ja seria hora que férem com si ho sabérem.

Ara, si la cosa depén del voluntariat, espere que no passe com quan jo era jovenet, que sabíem que només n'hi havia voluntaris a una paella.

2 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Però com vols que em senta admirat Miquel Boronat.

Es dedica al "voluntariat lingüístic" Déu meu! Tinc dona i dos fills i l'únic sou que entra a casa és el meu i, a més a més, faig traduccions a l'anglès. Amb la llengua no guanye un duro!

Després el condicional "en què pot estar fent molt de bé!". Si fer de valencià al País Valencià és fer molt de bé au! apunta-m'ho!

Avui és diumenge pel matí. M'he alçat a les 6 del matí -ho faig sempre- he caminat una hora per la pineda de Guardamar i fa mitja hora que em dedique al teu blog.

I saps per què? Per què ets l'únic tècnic lingüístic que jo conega -en dec conèixer personalment una dotzena llarga- que em mereix totes les meues consideracions. Precisament perquè la tasca que fas també hauria de desaparéixer si tinguérem tot allò que dius.

I mai no em sent ofés per res que dius. El que passa és que tinc aquesta punyetera mania de ser tan exigent amb els qui aprecie com ho sóc amb mi mateix. I això sense que m'ho demanen la qual cosa, reconec, és un dels meus defectes més grans.

Salut mestre!

Tècnic lingüístic ha dit...

Joan-Carles, t'agraïxc la consideració amb què et referixes a la meua faena. És una faena en revisió permanent, però en general crec que té un enfocament prou sistemàtic i coherent. Entre altres coses, tinc clar des de fa anys que la normativa és una pràctica reguladora, és a dir, és una de les pràctiques del poder polític i social. Uns morfemes o altres no tenen més inconvenient ni resoldran o impediran res: són la subordinació i la violació dels drets lingüístics els que interferixen en l'ús de la llengua.

Per desgràcia, els filòlegs i tècnics lingüístics encara no reben en la universitat la formació per a encarar eixos problemes. En canvi, coneixen molt bé la «norma» (és un acudit típic comentar que vivim d'això), estan habituats a la traducció (fins i tot sense revisar la versió que fan els programes), i diria que els encomanen una certa preocupació per l'«equilibri» visual entre les columnes de les publicacions bilingües (com si això fóra tinguera relació amb el dret lingüístic)... Bé, no m'ho acabaria.

En tot cas, estic segur que en una altra situació (que desitge) no caldria tant de tècnic lingüístic treballant en la funció pública, i molt menys per a fer les tasques que fan la majoria. La seua presència és un pedaç, un símptoma i una evidència d'una política lingüística ben determinada.