dilluns, 16 d’agost de 2010

Normativa coŀlectiva

Més enderrocs

No era mallorquí, no, era català l'expressió «T'estimo» que una seguidora de Rafael Nadal duia en una pancarta «Vamos Rafa». Eixe era el petit embolic dialectal —entre estimo i estim— que es feren Xavier Díaz, Arseni Pérez i Tomás Carbonell en Teledeporte el dia que Murray li va guanyar la partida a Nadal en Toronto (14.08.2010).

El món del llenguatge és encara un misteri, però el de les llengües ja no té secrets sinó que té etiquetes; tot el misteri residix a saber-la posar «correctament». Eixa correcció, però, no és realment
lingüística, en el sentit disciplinari del terme, sinó política. A pesar d'això, els aficionats i professionals que fem de tècnics lingüístics mos arribem a pensar que treballem en l'àmbit del llenguatge quan només estem conreant la nostra petita parceŀla de poder. I pareix que ens hi va l'autoestima, pel que arribe a llegir sobre la llengua que els tècnics solsim per als catalanoparlants del País Valencià.

En això s'esdevé una mica com amb la repugnància que diuen que provoca la barreja d'esport i política. Ho diuen alguns quan la fan els que no tenen legitimació i protecció estatals per a exaltar-se patrioterament. Als valencians això, certament, mos passa bastant de tarús i per això em va estranyar vore una senyera amb blau —és a dir, valenciana— quan li van posar la medalla de bronze a Merxe Peris Minguet... Sí, també hi havia seguidors que ho escrivien aixina, Merxe. ¿És possible que la massa crítica per a tindre una certa convicció coŀlectiva estiga creixent? No ho crec gens, pel que fa a una convicció valenciana, tot i que tenint en compte a què es dedica la personalitat coŀlectiva identificada amb Gürtel, Brugal, Fabra, Camps (els dos, Francisco i Gerardo), Costa, Martínez (Milagrosa), Betoret, Bigotes, Correa..., podria ser bo que férem un pensament algun dia. Com solem dir per ací, l'endemà de la vespra.
Publica un comentari a l'entrada