divendres, 6 d’agost de 2010

La substància i l'adob

L'art i la vida

El fet que el valencià es parle o no, que tinga ús, no depén en absolut de la normativa, a pesar que la normativa tinga mancances i siga molt millorable. L'ús del valencià depén de factors polítics i personals (estos són una faceta més de la política, la de cada dia). Si una colla de filòlegs i tècnics lingüístics es reunixen per a tractar qüestions d'història i normativa de la llengua i, a l'hora de dinar en un poble de l'Horta, n'hi han que són incapaços de parlar-li en valencià al cambrer castellà (o d'on siga), ja podem pensar que acabarem posant les geminades en la llengua gràcies a l'atzar de les sopes de lletres, però res més.

¿I per què m'he posat tremendista hui, enmig de les vacances d'estiu? Doncs, perquè em sembla molt simptomàtic que molts dels qui tant es preocupen per l'ús del valencià acaben combatent la seua impotència política amb l'ús i l'abús de la normativa i l'oblit de la substància. No veges els guirigalls que esclaten en alguns llistes sobre l'adob normatiu que indica si hem d'escriure «patixc», «patixo», «patesc» o «patisc», sobre «mos» o «ens» i sobre unes quantes formes més de la nostra «riquesa» varietal —més proclamada que excercida, més imaginària que real—. La substància, però, els drets lingüístics i, amb ells, l'ús de la varietat lingüística, és més desagraïda de cuinar.
Publica un comentari a l'entrada