dissabte, 31 de juliol del 2010

Capelles



Poc més que la calor del dia. El diari va aprimant-se, però com el lligc amb dos dies de retard, acumule lectura i dades. Hui m'entere que el tribunal constitucional espanyol acaba de sentenciar altra volta la iŀlegalitat amb què acostuma a actuar el Partit Popular en les Corts Valencianes. Amb retard, m'entere i amb el retard d'una legislatura sentencien. D'això n'hi ha qui en diu justícia, i treballen en eixe tribunal, pel que sembla.

Bé, la porta de missa estava hui oberta, però tancada amb una cinta, perquè era horari turístic encara. Les capelles del capitalisme i les del parlamentarisme, devocions i penitències diferents, però amb el mateix objectiu.

divendres, 30 de juliol del 2010

Degustació i atletisme lingüístic

Ca Sento

Voltes per València i rodalia. Més tard, l'Emili mos descobrix Ca Sento —encara sense carta en català—, on tastem, entre altres delícies, una ostra adobada que vorem si, tan bona com m'ha semblat, no dóna cap sorpresa a les quaranta-huit hores. Durant un moment hem rememorat les ostres de Bretanya. El vi, un Tondonia del 2000 que no estava malament, encara que mos agraden més els vins menys clars i fins.

En els campionats europeus d'atletisme que fan a Barcelona descobrim les habilitats lingüístiques que la convivència «nacionalista» provoca en els atletes que passen l'any entrenant-se per Catalunya. Algú hauria de fer-los una enquesta per vore si es tracta d'una «immersió» inconstitucional que els ha afectat els «drets» ideològics o altres parceŀles psicològiques.

En qualsevol cas, en la retransmissió de Canal 33, Jordi Robirosa fa les seues curses lingüístiques entrevistant en idiomes diferents els atletes de tot arreu. També mereix una medalla el xicon.

dijous, 29 de juliol del 2010

Si tu t'ho creus...

Aires nacionals

Hui ha estat interessant contrastar la informació radiofònica de la ser, on podia semblar que en el parlament català van votar a favor de la iniciativa que prohibirà les corregudes de bous uns individus que portaven barretina, menjaven fuet a mos redó i portaven una falç en la faixa, mentres que en Catalunya Ràdio insistien els promotors de la iniciativa legislativa popular —eixe detall era obviat en la «informació» de la ser— que la seua proposta partia d'un posicionament ètic i no de política nacionalista. La perla en Catalunya Ràdio ha segut escoltar el representant del torero José Tomás, Manuel Boix, que ha fet una intervenció contra Catalunya Ràdio i els seus periodistes i contra el nacionalisme que donava suport a esta proposta, i sempre exposant, segons ell, la «veritat que sap tothom». El que ell no sabia, però, era la diferència que hi ha entre un parlament una plaça de bous.

En fi, el desencant del contraargument nacionalista espanyol és ben simple: voldrien que l'oposició als bous en Catalunya fóra per motius nacionalistes, perquè, és clar, eixos motius no tenen sentit —i no sé si fins i tot pensen que tenen el tribunal constitucional a favor, vist el que hem vist amb l'estatut— i aixina podrien els rebatre fàcilment. Una llàstima per a ells, a pesar que no dubte que no deixa de ser «nacionalista» observar que tot ciu votara a favor de la prohibició de les corregudes i tot el psc en contra.

Per a més detall sobre manipulació argumental, precisament resulta molt interessant el documental José María Aznar. Una batalla inacabada que acaben de passar en Sense ficció: diversos «Si tu crees...» ben engolats ho resolen tot.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Desinstaŀlats

Embús democràtic

Això, m'ha tocat desinstaŀlar del tot (eliminar completament) des del Synaptic tot el que tenia relació amb l'Open Office (arxius amb -ure- inclosos), i després he tornat a instaŀlar el programa. Ja torna a funcionar i, a més, no ha oblidat —no sé per què— l'autotext ni la configuració.

Una cosa semblant els deu passar a la majoria de membres del tribunal constitucional espanyol que, al pas que anem, «recordaran» els principis del «Movimiento» i mos faran tornar a la configuració dels anys setanta, o abans. Això, en Catalunya, perquè en el País Valencià, entre la dreta dirigent dedicada a la seua faena —desviar els diners públics de tots a les butjaques privades d'uns pocs— i les possibles alternatives mirant de fer florir la melangia, la impressió és que volem que mos consolem amb les molles, és a dir, pensant en Mèxic o en Itàlia. Entre el «no me da la gana» d'Alfonso Grau (regidor valencià) i la justificació de la censura que fa Cholbi Diego (síndic de greuges del PP).

Per cert, parlant del síndic, sobre la queixa quant a la retolació de les platges de Cullera (20.04.2010 i 03.06.2010: queixa 104501), el síndic li «suggerix» que hauria de retolar en valencià i li recorda el deure legal de respectar els drets lingüístics dels ciutadans esmentats en la llei de procediment administratiu.

Al síndic, que li semblava desequilibrat que en l'exposició de fotografies polítiques de l'any 2009 la majoria de foren de casos de corrupció relacionats amb el Partit Popular, es veu que no li acaba de semblar desequilibrat que totes les queixes lingüístiques que rep afecten els drets dels qui pretenen fer ús del valencià. ¿Totes? És clar, una actuació que discriminara l'ús del castellà seria massa, ¿oi, síndic?

Si poguérem desinstaŀlar i tornar a instaŀlar..., com ara les corregudes de bous, que finalment han estat «desinstaŀlades» en el parlament català. Més que «gentussa» que diaa una enfadada «torerista», «animals» que són a voltes.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Orxata per a espanyols i altres confusions

Nacions interruptes

Això de clavar-li mà l'ordinador és una cosa que convé després d'haver-se preparat mentalment per a obtindre resultats no desitjats i difícils de resoldre. Ahir vam estar amb el Wordpress, activant l'Apache, el Mysql i no sé quines coses més. Ja ho tenim i hem preparat els elements per a intentar millorar el disseny i les possibilitats dels blocs. En resum, que vam aconseguir activar-ho gràcies als comentaris en blocs diferents (fent cerques en Google) i fent assajos. En tot cas, Synaptic t'oferix la possibilitat d'instaŀlar-ho, però és més un maldecap que una gràcia: el Wordpress no funciona. Al final, faig cas, i el pose en var/www/, que és el que cal fer, segons algunes versions. Funciona.

Hui el que no funcionava, primer, era la connexió a través de Bluetooth dels auriculars. Fan un toc d'avís quan són detectats per l'Asus, però res més. La solució esta volta sí que està en Synaptic: Bluetooth (a més de Bluez). Ja funcionen, almenys després de reiniciar l'ordinador. Si apague els auriculars, no es tornen a connectar. Ho resolc amb la miniaplicació Blueman 1.21.

En canvi, ara el que no funciona, i no sé per què, és l'Open Office. Com que ahir vaig posar en marxa l'Apache, no sé si això hi té cap relació. El cas és que l'he desinstaŀlat i tornat a instaŀlar, però res. Per tant, em toca instaŀlar l'Abiword, que no té tantes opcions, però val per a una emergència. I com que no té autotext, ara he de deixar al començament del document d'esborrany que faig servir els codis d'html.

No vullc pensar-ho, ara que volia provar el Drupal o algun gestor de continguts semblant. Potser ho hauria de provar quan em jubile.

Finalment, mos han regalat hui una orxata per «ser espanyols»..., tot i que hem dit que no ho érem. Com que hem dit que érem valencians, la resta ja ha anat rodada. Es tracta d'una parada nova del mercat central de València, tota retolada en castellà (són d'Alboraia amb i grega) i supose que era el propietari qui anava buscant «espanyols» per a regalar-los una orxata. Mos ha parlat només en castellà i no sé quina consideració mos ha fet sobre la possibilitat que fórem catalans i que per hauríem dit que no érem espanyols... «Tie qu'abé gente pa to».

dilluns, 26 de juliol del 2010

És que...



Una manera com una altra de perdre el primer dia de vacances podria ser, per exemple, provar d'instaŀlar el Wordpress en el servidor local de l'Asus. En l'ordinador antic la cosa no va tindre massa inconvenient, però hui no n'hi ha mans que la cosa funcione correctament. Sembla que s'instaŀ, però no, no fa el segon pas que m'hauria de proporcionar la paraula de pas per a poder entrar en la configuració. I sense voler, passen les hores i vas cabrejant-te.

Sí, abans d'això he fet una volta pel centre de València. «Es que soy maño», em diu un a qui li dicte uns números, que ell confon una mica, sobretot el set o el díhuit. Somric i no dic res. A l'altra que s'excusen d'eixa manera tan romancera, els diré que jo jugue a futbet, és a dir: «—Es que soy maño. —Ah, jo jugue a futbet», i ja vorem què passa.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Cita dominical / 92: Mónica Oltra Jarque

Mirant la invisibilitat.


Jo ací estic i abrace la lluita contra la invisibilitat i eixe dolor que produïx la indiferència, que a vegades és molt més gran que el dolor que produïxen les malalties.
Mónica Oltra Jarque, Corts Valencianes, 28.06.2010.

dissabte, 24 de juliol del 2010

Intolerància emocional

Emocions ressacoses

Estan arremolinats els migjornaires al voltant dels nuvolets de cassalla. Com que no plou, miren de moure les tempestes en un gotet. Per la meua part, les tempestes són més les que provoca el bricolatge emocional del cap de setmana, que topa sempre amb els mateixos inconvenients, com ara falta de ferramentes, claus, pintura, les mides mal preses... La mateixa història de sempre, que no la resol Gaspar Hernàndez.

Ni els poetes, que serien l'últim refugi de l'emoció (inclosa la religió, és clar, que també en té moltes voltes, de poesia). El poeta Carlos Marzal li comentava al periodista Federico Simón (El País, 08.07.2010) que «els taurins són més tolerants amb els antitaurins». Emocionalment, ho entenc, perquè una vegada els «taurins» han satisfet les seues ànsies de matar (o de vore matar), doncs, això més que han de carregar en la consciència els qui voldrien estalviar eixes morts. Són coses de l'adrenalina i la fantasia.

Ara, el terme «tolerants», crec que és una adjectivació que situa les coses en un punt que un poeta hauria d'haver expressat millor, sobretot després de la cançó en què Silvio Rodríguez dia que la tolerància és la passió dels inquisidors (i un poc massa la meua passió eren eixes cançons, es veu). Tanmateix, podem pensar que ho ha expressat tal com cal, ja que un dia vam poder vore tres magistrats del tribunal constitucional espanyol gaudint juntets des de la barrera amb la tortura del bou. El bou, per cert, que és Espanya, eixa nació majúscula constitucional. Me'ls puc imaginar també fent-se nuvolets de bon matí, abans d'anar a dictar una sentència tan «tolerant» sobre l'estatut català.

divendres, 23 de juliol del 2010

Cartografia de les queixes

Fragment de la foto de Rosa Fuster per al diari El País.

Quasi mig de vacances, encara tinc temps d'enviar una queixa al senyor Cholbi Diego, el síndic de greuges, i adjunts:


Acabat d'estrenar el web http://terrasit.gva.es/val i podem comprovar que la Generalitat valenciana continua discriminant lingüísticament els ciutadans valencians, però només els qui volen fer servir el valencià en les seues relacions amb l'administració valenciana. Eixa qüestió (la discriminació, no la insistència dels valencians a voler fer ús del valencià) hauria de ser objecte d'indagació d'ofici del síndic de greuges, perquè no pot ser casual tanta violació dels drets lingüístics només dels catalanoparlants del País Valencià. En esta ocasió podem comprovar com en polsar l'enllaç «catalogar» se'ns envia a una pàgina que no té versió en valencià (tot i que en té en anglés, francés, espanyol i no sé si xinés o japonés).

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.


No cal dir que més val agarrar-s'ho amb humor. Sí, i també amb paciència, però sobretot amb persistència. Per això anime els visitants d'este bloc que s'entretinguen fent queixes semblants en el web del síndic. Tal com va dir en la seua última compareixença en les Corts, vos estarà ben agraït (perquè aixina podrà justificar tots els nomenaments a dit que depenen d'ell, supose).

En canvi, podeu comprovar la foto del diari El País(22.07.2010) voreu que l'horari del jutjat de la Vila Joiosa i una altra indicació important, només estan en castellà. Segons la Llei 4/1983, no sembla que tinguen l'obligació de fer-ho en l'altra llengua oficial —ja veus quina oficialitat—, però encara gràcies que t'hi pots adreçar en valencià. Ei, això pot passar en els jutjats, però que passe als taulers de les Corts mateix, doncs, més que conspiració, és desídia. Au, feu queixes, per favor.

dijous, 22 de juliol del 2010

Les legalitats independents

Independència fallera

Estava amb això que diuen la síndrome de l'apunt en blanc, quan ha aparegut el tribunal internacional de l'Haia i ha validat la independència de Kosovo, i sembla que, pel que han resumit en les notícies, amb arguments de pes, amb fonament i sentit, a diferència del que sembla que s'estila per can constitucional. Es veu que les independències no vénen necessàriament regulades en els textos legals i per consens, com pretenen els que no volen les dels altres. A més, el tribunal ha aclarit que les inviolabilitat de les fronteres són vigents per a les agressions entre els estats, però no es pot predicar de les creacions d'estats diferents.

Caldrà llegir la sentència, perquè sembla que deu tindre no tan sols importància, com seria el cas de la del constitucional contra l'estatut català, que és important, sinó que a més hi trobarem trellat, cosa que no sembla molt evident que fonamente la sentència espanyola, de la mateixa manera que la posició política dels dirigents espanyols respecte de Kosovo també s'ha vist més descrita per la hipocresia que pel fonament.

A partir d'ara, doncs, potser no cal cometre o patir genocidis per a definir i establir lligams internacionals d'una manera més serena, ¿no? Serà bo de vore.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Traduccions amb nom

Ester Donato, traductora

M'adone que Ramon Monton no m'ha contestat a la pregunta que li va fer un heteromorf meu en el seu bloc El Món per Barret sobre si traduïa també del turc. He vist que El museu de la innocència d'Orhan Pamuk (editorial Bromera) és obra seua. Jo el coneixia com a traductor d'altres llengües (alemany, en concret) i em va causar curiositat que haguera augmentat el seu camp d'actuació.

En això de la traducció mos movem sempre en un terreny esvarós en què tant hi ha qui busca relluir per damunt de l'autor com hi ha qui vol l'anonimat per a la seua faena. Això va amb el caràcter de cada u. Tanmateix, les editorials sí que haurien de deixar clares les dades sobre les obres i les traduccions que publiquen.

Per exemple, acabe de tornar-li a demanar a un ressenyador de la revista Presència que indique els autors de les traduccions de les obres sobre les quals informa. En este cas es tracta d'Esther Donato Prunera (o Ester, no ho sé segur) que va traduir Historia social del Tercer Reich, una obra dels anys setanta i que hui es torna a publicar en l'editorial Ariel (podeu consultar-la extensament en Google Llibres).

En fi, a vore si em diuen res els de Bromera sobre el llibre de Pamuk. Al cap i a la fi, els de l'editorial deuen estar molt contents de la faena dels traductors, ja que gràcies a ells (també gràcies a Ramon Monton) han pogut oferir en català les obres de Herta Müller.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Ho fiu

Ho fiu amb la Nintendo

En un gest d'estalvi sense precedents el Consell General del Poder Judicial espanyol es gastà 64.236,31 euros en l'acte de lliurament de despatxos per a la sixantena promoció de jutges, segons informa el diari El País (05.07.2010). No diu quina és la mitjana de despesa comptant les cinquanta-nou edicions anteriors. Potser la dada seria indicativa dels diners que van i vénen per eixos estaments, amb la qual cosa puga ser que entenguérem a què es deuen tantes togues i tantes corbates. Justícia, poca i lenta, però, vestits, això, sí, i pot ser que per això no li semble gens malament al De la Rúa que al seu més que amic Camps Ortiz li regalen els vestits que es mereix.

La filla d'una amiga meua de l'Horta, que acaba de fer deu anys, em diu, quan li demane com s'ha fet un blau que té a la cama, «me'l fiu en la piscina»... Per comprovar si estava jugant amb els verbs li insistixc que em conte «¿com te'l feres?», i ella que hi torna: «Me'l fiu quan eixia de la piscina»... I damunt no diu «piscina» amb interdental com he arribat a sentir. Té deu anys. Ja vorem si li dura, si mos duren els vestits invisibles.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Reflexió emotiva

Ajuda emocional

Es veu que toca parlar de la inteŀligència emocional. A voltes tinc la sensació que és una cosa aixina com, per no dir-li lleig a ningú, es diu que és simpàtic. No és ben bé el mateix, perquè tots podem conéixer persones molt inteŀligents pel que fa a la seua capacitació acadèmica, tècnica, al bagatge de coneixements i a la capacitat de reflexió sobre matèries més o menys abstruses, però que poden ser ben suros quant al tracte personal, per no parlar dels que fan servir la inteŀligència per a usar i abusar del seu poder econòmic i de classe social.

Jo reconec que pegue en suro i que sóc molt desapegat —tal com dia la meua àvia—. Em falla molt eixa faceta emocional, tot i que intente millorar cada dia. A poc a poc. Tanmataix, crec que se n'abusa i hi ha qui ho barreja amb qüestions de tota índole per a encobrir o justificar causes injustes i injustificables. En tot cas, manipular les qüestions emocionals és una faceta més de la inteŀligència que no s'hauria de menysprear, ja que són idees primàries que afecten directament els sentiments, i estos dies hem vist fins a quin punt són fortes eixes idees del ser o no ser.

En fi, la meua crida emocional com a transcriptor corrector emocionalment afectat, diputats i diputades d'esquerres, saludeu més el personal amb qui topeu pels carrers i pels corredors, no esteu per a pedent vots, per sentimentals que siguen

diumenge, 18 de juliol del 2010

Cita dominical / 91: Sara Maitland

Mirant en silenci.


El dret a la llibertat d'expressió, el dret a parlar i a ser escoltat, perd sentit quan s'allunya massa del dret equivalent a guardar silenci.
Sara Maitland, a partir de la traducció de Catalina Martínez Muñoz, citat en «El derecho al silencio» de Francisco Solano, El País, 10.07.2010.

dissabte, 17 de juliol del 2010

La informació pública

La transparència

A l'Índia han descobert, més que la transparència, la llibertat d'accés a la informació administrativa. Sembla que la llei està tenint alguns efectes positius en una democràcia tan gran i desigual a causa de les recialles religioses de les castes i altres discriminacions fonamentades en eixe no-res. Ho contava el New York Times. La cosa era que el ciutadans només havien de demanar pels horaris de presència en la faena, i el personal absentista deixar de faltar-hi.

Bé, tenia la contrapartida que si un pont no es feia perquè es perdien els diners pels forats de la corrupció, podies demanar per les inversions que es feien en infraestructures. Llavors, invertien realment els diners en el pont. Ara bé, no buscaven mai els diners malbaratats fins el moment. Això ja mos sona més per ací, ¿no? Què costa realment fer un institut, o construir la Ciutat de les Arts i les Ciències, o una piscina en primera línia de platja... El que calga. I gràcies a la «transparència» informativa de què gaudim, també ho sabem. Bé, continuem sense llibertat d'accés als registres públics, i per això es veu que Francisco Camps no aconseguix trobar les factures dels vestits que li va regalar un amiguet. Això es veu que no ho resol el constitucional.

El senyor de la guerra, film molt instructiu.

divendres, 16 de juliol del 2010

Envolveixen

Sant lingüístic

Fent un petit salt temporal arrere des del futur, em sobta que una professional de la locució radiofònica considere que els «petons de caneló» són aquells que «t'envolveixen»... Bé, la pressió de la legalitat lingüística és la que és, i ara més encara amb un tribunal constitucional capaç de buidar de contingut l'estatut català, però no el d'ara, sinó el de 1979, és a dir, capaç de provar de canviar els raïls per on va el tren d'allò que diuen Espanya, però que més aviat sembla que ha de ser tan sols «Españña». En fi, assumirem els camins lingüístics que la història mos ens oferix, no aquells que una lingüística normativa (si és que això són termes amb una compatibilitat acceptable) tenia prevista políticament.

Sí, si algú fa petons que «envolveixen», és tan sols una «vuelta de tuerca» —tal com diria alguna diputada valenciana— dels recursos lingüístics. No cal escarotar-se tampoc, que la vida és això, energia, que ni es crea ni es destruïx, ¿no?, es transforma.

dijous, 15 de juliol del 2010

Poesia reciclada

Poesia amb lluentons

Un acròstic és, segons el diec, 'composició poètica en què les lletres que ocupen determinats llocs formen un mot, una frase'. El diari El País diu que Brugal, el nom d'una operació policial contra la corrupció que implica el pp d'Alacant —una altra—, és un acròstic de «Basuras rurales gestión Alicante»... Bé, una trobada feliç, sense dubte, en relacionar la corrupció política, la recollida del fem i la poesia.

No ho recorde bé, però em sona que hi havia un poeta que treballava en un abocador o un ecoparc. Puga ser que ara ja estiga en política i tot, o podria ser que fóra el poeta de capçalera d'algun dirigent valencià, De fet, n'hi ha alguns diputats, sobretot del Partit Popular, que solen reciclar rimes (falses inclús) per als seus tripijocs parlamentaris, tant si es tracta d'empreses que depreden com d'empreses que reciclen.

dimecres, 14 de juliol del 2010

El revés del doblatge

Doblatge

El doblatge i la tdt tenen coses curioses quan entren en contacte amb això dels drets televisius. Com que van emetre en tve la versió doblada al castellà del film de Mar Coll Tres dies amb la família, vaig demanar-los per què no hi havia l'opció a través de la tdt de la versió original. Em van contestar això:


En relació amb la consulta que ens fa hem de dir-li que, habitualment, tv3 té els drets d'emissió en català de les peŀlícules espanyoles, raó per la qual tve només les pot emetre en castellà. Sentim molt que això l'incomode.


Davant de la resposta, vaig consultar amb la tv3, i el defensor de l'audiència, Carles Pérez i Jaumira, m'ha enviat el comentari següent:


És un fet que les pel·lícules en versió original ofereixen matisos molt interessants que no són els mateixos en la versió doblada. Actualment, i gràcies a la tecnologia tdt, els espectadors disposen de la possibilitat —en molts casos— de poder triar versió original o doblada i així satisfer les seves preferències. Això acostuma a ser així en general, tret d'algunes excepcions, com li han respost des de l'Oficina de la Defensora de rtve.

Hi ha peŀlícules que compten amb coproducció de diferents cadenes, entre les quals tve i Televisió de Catalunya. Televisió de Catalunya té dret a emetre aquestes produccions en llengua catalana, la llengua vehicular pròpia, i els drets de la versió castellana queden reservats per als altres operadors que emeten en llengua castellana a tot el territori estatal, inclòs Catalunya.

El mateix passa a l'inrevés, quan l'idioma original és el castellà, ja que llavors tvc no pot oferir la versió castellana. Els drets d'emissió d'aquestes pel·lícules estan limitats per dos factors, territori i llengua d'emissió, i això explica que no es puguin oferir a través del segon canal d'àudio -malgrat que es vulgui- la respectiva versió original, en el cas de tvc la castellana i en el cas de tve, com li ha comentat l'Oficina de la Defensora, la catalana. Només el compliment d'aquestes condicions permet l'emissió de moltes pel·lícules espanyoles pels canals de tvc que, d'una altra manera no es podrien oferir als espectadors.

Com pot apreciar, el tema és complex i depèn de qüestions de drets d'emissió. Certament aquesta complexitat no és aliena al marc social i d'ordenament jurídic i polític on vivim i pot resultar xocant en un món que cada vegada més tendeix, si més no en el panorama audiovisual, a la desaparició de les fronteres.


Doncs, sí, resulta molt xocant i verdaderament decebedor que els drets de què parlen les televisions públiques vagen en perjuí dels interessos dels ciutadans.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Ignorància idiomàtica

Unes postres

Em faig l'ànim finalment d'enviar la queixa al síndic de greuges sobre les proves d'enguany a l'Escola Oficial d'Idiomes de València:

Tal com he hagut de lamentar en ocasions anteriors sobre la mateixa institució, enguany s'ha tornat a reproduir la mancança de disponibilitat lingüística en l'Escola Oficial d'Idiomes de València en les proves de nivell de francés, sobre les quals no hi havia informació en valencià. El web oferia només en castellà la informació sobre els horaris de les proves orals i aules; en la mateixa sala de l'examen escrit (15.06.2010) ens van repartir un full amb informació i instruccions sobre la prova. El full estava ple només per una cara i només en castellà. La cara de darrere del full estava en blanc.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana i l'Escola Oficial d'Idiomes de València resolguen estes mancances i adopten les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.


Com que deu ser la tercera queixa que faig, corresponent a la tercera volta que m'hi he presentat últimament, ja sé que el resultat dependrà de la insistència. L'any que ve vorem de quin idioma mos queixen.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Arrels prepositives

Arrel prepositiva

Després de la manipulació de l'estatut català que ha fet el tribunal constitucional espanyol i de la victòria espanyola en el campionat mundial de futbol, està clar que s'ha produït alguna modificació en l'estat d'ànim o d'animositat d'alguns dels nacionalismes estatals. El fet que Xavi i Puyol lluïren la senyera i que Jimmy Jump botara per allí, pot ser indicatiu, però no sabem bé en què es pot concretar tot. O en no res, va.

En canvi, sí que sabem que al País Valencià estaria tot ben concretat. Però com que el món continua girant, fins i tot les arrels muden de sentit. Així, es fan prepositives i ens relacionen els fonaments vegetals amb els cívics que representava Ovidi Montllor. Algun dia ho (re)«colliran» els diccionaris.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Cita dominical / 90: Vicente Ortún

Mirant sense avaluar.

Tot el que està finançat amb fons públics hauria d'estar disponible al públic», va reclamar el responsable del comité científic de la trobada [de l'Asocación de Economía de la Salud]. «Falta una cultura d'avaluació, indicà [Vicente] Ortún. Este professor d'economia a penes va salvar les parceŀles relacionades amb l'avaluació de l'impacte en el gènere o els impactes ambientals. Al marge d'estes qüestions, «ni tan sols s'avalua si ix a compte fer una línia d'alta velocitat».

Vicente Ortún, «Sin información del modelo de Alzira», notícia de Jaime Prats, El País, 24.06.2010.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Contenidors d'obra

Versions obrades

Diego Galán firma una columna seua en El País (09.07.2010) «Parlarem». Hi fa una panoràmica sobre el doblatge i la llei del cinema a Catalunya. Cap novetat, és només la seua visió en perspectiva.

El cas és que comenta que la peŀlícula de Mar Coll Tres dies amb la família ha tingut molt d'èxit fins i tot en l'emissió que en féu la setmana passada tve. No comenta res sobre el fet que no emeteren alhora, a través de les opcions de la tdt la versió original.

Com que ho tenia pendent, aprofite per a escriure'ls als de la televisió estatal per a comentar-los-ho, a vore què diuen: ¿per què tant de romanç amb les possibilitats de la tdt i, segons el meu televisor, ni informació sobre la programació ni versions originals ni subtítols?. Són opcions que sí que sol oferir ¿qui? No, les farmacèutiques, no: la tv3. Ara mateix, per sort i tenacitat d'Acció Cultural del País Valencià, a València podem viure, gràcies a la retrasmissió de tv3, una miqueta d'eixa iŀlusió coŀlectiva que es desplega pels carrers de Barcelona.

També m'agradaria tindre per ací mitjans que es regiren amb principis i costums que respectaren pautes professionals i democràtiques, sempre fràgils, insegures i millorables. Sí, res de tan perfecte i previsible com un règim dictatorial, com una televisió segrestada i parasitada políticament o com la sentència d'un tribunal constitucional caduc que fa d'àugur d'una constitució fòssil.

divendres, 9 de juliol del 2010

Armelles castellanes

Raons en els punys

Em perseguix la paraula castellana cáncamo. Que si el persianer te'n posa, que si busques una anella i te la venen amb el cáncamo i no sé en quantes casualitats més apareix el mot. En català es diu, segons el diccionari, baga o armella. En resum, que estic que no sé si eixa aparició deu tindre a vore amb la sentència del constitucional contra l'estatut català, amb la retallada de sou mentres augmenta la faena o amb el cas del suborn «passiu» de Camps Ortiz.

Una baga o cosa semblant podria començar a desfer-se demà en Barcelona, perquè hi ha coses que són males de lligar amb ferros legals si no es poden lligar amb raons, legals o humanes.

dijous, 8 de juliol del 2010

Parròquies nacionals

La parròquia de les esglésies

El programa Banda Ampla d'ahir no va acabar malament del tot. Albert Pla Nualart i Màrius Serra van fer bones intervencions amb intensitat i intenció reflexiva. Certament la millor, pel cantó del nacionalisme que no, és a dir, de l'espanyol, quan una xica volia fer-lo simètric al nacionalisme català, però Pla Nualart li va fer vore que, contra el que pretén l'espanyolisme (uniformitzar Espanya en castellà), es suposa que els nacionalistes catalans volen simplement «ser tal com som». Bé, mentres no s'inflame la cosa.

Espanya està que se n'ix amb la final del mundial de futbol de Sud-àfrica. En la semifinal contra Alemanya hi havia sis jugadors del Barça en la selecció: Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Puyol, Pedro... I Villa, que ara també és del Barça. Vaja, ara que estos «catalans» de la Rokha qualsevol dia s'independitzaven jugant jugant, el nou president del Barça, Sandro Rosell, sembla que vol tornar el club a la molt catòlica parròquia. Una fe o altra, ¿no?

dimecres, 7 de juliol del 2010

Simpàtics gamarussos

Safes buides i pinces sense faena

Els diputats debaten sobre la classificació dels tècnics lingüístics de l'administració del Consell valencià en una comissió de les Corts. Coincidixen socialistes i Compromís a reclamar la classificació A1 per a tots els tècnics lingüístics (mitjans i superiors, actualment) en l'administració del Consell de la Generalitat. No sembla que els populars tinguen eixa intenció per ara, pel que diuen en el debat.

Hui fan un Banda Ampla (tv3) sobre el futur del català. Hi participen, entre altres, Albert Pla Nualart, Jaume Figueras, Justo Molinero, Teresa Maria Castanyer i Màrius Serra. Inevitablement: a Justo Molinero li sembla que paisà 'Que és del mateix país o del mateix poble que un altre' es diu d'una altra manera en català (no he sentit com) i no aixina; a la Castanyer li sembla que hi ha un català que es pot qualificar d'«infecte» (ha segut assessora lingüística: ¿deu ser això?); el Figueras voldria que els polítics no digueren sapiguer i sapigut i Màrius Serra no sap dir-li que no hi ha cap problema amb això.

Per sort hi ha altres propostes menys centrades en l'estil de la llengua i més centrades en l'intercanvi bilingüe, per exemple, tot i que una enquesta ràpida demostra que només una minoria la practica.

En realitat, tornant al principi, la proliferació de tècnics lingüístics en l'administració pública només és simptomàtica d'un dèficit de coneixement, de disponibilitat lingüística, que, certament, tampoc no es resoldrà fent-los A1 ni fent-los fora, que és una possibilitat en què pensen molts polítics i funcionaris. Ara, si tots els funcionaris tingueren el nivell que cal, no caldria tant de tècnic lingüístic. I tampoc tants policies, si tots complírem les normes. En canvi, inspectors fiscals i de treball, que en fan falta a muntó, no n'hi han. Això també sabem per què és.

Acabe amb Figueras fent una consideració sobre la llei catalana del cinema, que diu que té un punt d'antipàtic, això d'obligar i multar... Vaja, quan vas al cinema —que té l'obligació de tindre vàters, ventilació, eixides d'emergència i no mos ho acabaríem—, si en són d'antipàtics, que et cobren l'entrada, t'obliguen a seure i estar en silenci. Màrius Serra, per sort, li contraposa bastardo i muñeca al victimista exemple de doblatge amb gamarús que havia aportat Jaume Figueras. Un gamarús tan simpàtic.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Idees sense marcar

Cuina amb fusta

El diari El País ens informa (02.07.2010) en una petita notícia d'agència sobre ciència (que no apareix en el seu web):


L'espanyol, exclòs per a la patent europea



La Comissió Europea proposà ahir un règim lingüístic per al futur sistema comú de patents que descarta incloure l'espanyol i menté els tres idiomes vigents (anglés, francés i alemany), amb l'argument d'abaratir els costs de registre per a fomentar la innovació. Brusseŀles resistix aixina la pressió espanyola per la seua llengua.— efe


Això de la «pressió espanyola per la seua llengua» toca la fibra sensible, ¿no?, sobretot si després lliges en el mateix diari la notícia «Ni en castellano ni en catalán: en inglés» de Catalina Serra, que diu que a partir de l'any que ve els grans èxits de Hollywood «s'estrenaran directament en anglés en Catalunya»... Font de Mora Turón, el conseller d'educació valencià —la conselleria que recull un dels més alts índexs de fracàs escolar—, també deu estar darrere de la iniciativa, sense dubte. Ara, el que resulta impagable és l'argument del president de Fedicine:


Per a Luis Hernández de Carlos caldrà seguir negociant, però l'objectiu, va insistir, és que almenys s'elimine el terme «obligació» de la llei. «És una qüestió de principis, no de diners. No estem en contra del català, podríem acceptar sense problemes que hi haja més peŀlícules doblades en este idioma, però no es pot acceptar la imposició i les sancions per a no establir precedents. Si a Espanya solament hi haguera dos llengües oficials m'atreviria a dir-los que hi hauria una eixida; no obstant això, n'hi ha quatre i tots estan mirant què passa a Catalunya".


Ai, es veu que sempre n'hi ha massa drets quan no es volen complir els deures que comporten. Molt ben fonamentat, sobretot si també diu en la mateixa notícia que, ara que ja està feta la llei, acceptaria la primera oferta que li féu el departament d'assumir els costs de doblatge de les peŀlícules amb més de 50 còpies... ¡Ara, mare!

Finalment, sort dels països del nord, que uns dies fan negocis de risc i fan fallida i uns altres dies donen exemple sense predicar tant:


La primer ministra d'Islàndia es casa amb una dona


Sigurdardottir estrena en el seu país la llei de matrimoni homosexual




No sé com veuen alguns collistaires de Migjorn el cas del morfema de gènere en el mot «marcat» ministra... Hi ha gèneres no marcats, ¿oi?

dilluns, 5 de juliol del 2010

Afinar sense vore

Runa rutinària

Fa uns dies que intente localitzar el bloc Català Afinat i sembla que s'ha fet fonedís en l'espai cibernètic, que ha deixat d'existir. En la xarxa, la vida també té molt a vore amb la renovació constant i amb la resistència o la persistència, la constància, si vols. I tot això no equival a l'exceŀlència, però estic segur que sí que té la recompensa d'un mínim aprenentatge, o més encara.

Amb tot, cada cas és diferent, ja que també esperaria d'articulistes iŀlustres que omplin les planes dels diaris durant dècades i que l'últim dia continuen repetint les mateixes faŀlàcies malintencionades que al principi. Per exemple, Fernando Savater amolla «innocentment» («¿Prohibido permitir?», El País, 30.06.2010):


En Espanya patim hui una conxorxa de salvadors per a redimir-nos dels nostres vicis i les nostres devocions, en què confluïxen una dreta que té de liberal el que jo de bisbe i una esquerra inepta en la gestió econòmica i laboral però ferma en les prohibicions del tabac dels bous, de la retolació comercial en llengua impròpia [...].


Sí, ¿a què trau cap eixa combinació d'una gracieta estúpida amb una mentira?: que hi haja llengües impròpies, encara que això podria ser objecte de matisació legal, gràcies a els encanteris jurídics sobre la qüestió; però, l'altra sí que és un mentira tendenciosa, a més amagada en la indefinició, ja que no cita ni el lloc ni les llengües a què es referix, i no crec que no siga per no deixar en evidència la falsedat del que diu, perquè sap que és evident, excepte per als qui no ho volen vore, és clar.

Sí, ja sé, dels que no volen vore n'hi han molts. Deu ser una tècnica de supervivència que funciona. Fins i tot en la xarxa.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Cita dominical / 89: Gerard Mortier

Mirant cap a Bèlgica.


Hi va haver després una repressió de la cultura flamenca durant quasi un segle, a la qual s'oposaren immediatament els artistes. [...] I [serà] només en 1930, un segle després de la creació de Bèlgica, quan la universitat flamenca de Gant ensenyarà finalment en neerlandés i no en francés, evolució contra la qual el flamenc francòfon Maurice Maeterlinck s'oposà ferotgement. [...] I fins a 1960 les notícies en les sales de cinema de les ciutats flamenques eren en francés. [...] En efecte, tot això és més llegible quan es sap que en 1981 —200 anys després de la creació del Teatre de la Monnaie— jo mateix em vaig convertir en el primer director flamenc i no francmaçó de l'Òpera de Brusseŀles, teatre en què el meu predecessor es vantava abans de la meua presentació de no dominar la llengua neerlandesa.
Gerard Mortier, «La pena de Bélgica», El País, 27.06.2010.

dissabte, 3 de juliol del 2010

La línia u



Per sorpresa, com aquell que diu, fa quatre anys de la mort en el metro de València de 43 persones. Un munt molt més gran de ferits esperen, ferits en tots els aspectes que et pot ferir la competència dels dirigents polítics del govern valencià de Francisco Camps Ortiz que té objectius interessadament erronis i cínics, dirigents que al poc enterraven també cabassades dels diners que havien d'haver dotat la seguretat del metro als peus de les sabatetes exclusives del papa de Roma, d'Orange Market, del Bigotes, de rellonges i sacs de luxe i d'uns vestits regalats ben visibles, encara que el president estiga èticament nu.

Van vindre a buscar els viatgers de la línia 1 del metro de València, però com que jo només viatge en autobús, no vaig fer res, ¿no? Aixina anem. Els vestidets maquillats que eixien de la basílica miraven cap a la reunió, sentien alguna cosa contra el govern, i fugien fent mala cara. A pesar del maquillatge.

En el fons, en el fons, hi ha cada dia massa aniversaris semblants.

divendres, 2 de juliol del 2010

Els desafius

Horitzó petit

Un poeta valencià amb una ampla trajectòria lèxica fa rimar desafiu amb joliu. No cal dir que el desafiament és per al lector. El petit país que tenim dóna per a molts més desafiaments més enllá dels versos, però no sembla que els pugam resoldre ni buscant unes rimes més o menys marjalenques.

S'acaba la setmana i arribem als 28 graus al despatx, amb els auriculars dissolent-mos les orelles i una ventilació més casual que sistemàtica. I assetjats per la mala bava i l'estupidesa, que són productes de les administracions que no s'airegen.

dijous, 1 de juliol del 2010

Identitats pagades d'elles mateixes

Juliol de plaers populars

Sembla que tens tot el dia per davant, una immensitat de temps per a resoldre les quatre coses que tens en el cap i, vaja, ja me s'ha tirat el temps damunt i torne a anar a remolc. Total, perquè una telefonada per ací, una consulta per allà, un dubte al cantó següent, i els minuts no passen debades.

Tinc pendents unes queixes als síndic de greuges valencià. Vist que preferix la censura a la lliberta d'expressió en contra del Partit Popular, no és gens estrany que Josep Torrent haja pogut fer un article sobre l'estranya «neutralitat» del síndic (El País, 27.06.2010), ni que J. J. Pérez Benlloch en fera un altre en el mateix exemplar de diari en què ressaltara la inutilitat d'un síndic, Cholbi Diego, captiu dels seus interessos polítics. I aixina, faré la caixa* simplement perquè crec que és una de les obligacions dels ciutadans, utilitzar les institucions i exigir-los que funcionen. El deixament, la resignació, és precisament el que millor els aniria a alguns.

I, com a cloenda, una frase apareguda en el mateix diari:

«La identitat, en un món globalitzat, no servix per a res.»

Ho diu Alfonso Rus, president de la Diputació de València i que no ha perdut gens la seua identitat, ni quan censura exposicions que ni ha vist, ni quan insulta els professors valencians, ni quan amenaça de rematar-los. Una identitat ben definida i global.



* M'avisa Pere Quintana que devia voler dir «queixa», i té raó, tot i que l'errada em fa pensar, tant en les caixes de queixes que tinc a casa, com en altres caixes més tètriques.