dimecres, 5 de maig del 2010

Ses senyories

Escurada a mitges

Em demana un company si «sa senyoria» o «vostra senyoria». Mire una mica a vore què solen fer «ses senyories» i, sí, «sa senyoria». Els nostres diputats estan a l'última en el que fa a carrincloneria ininteŀligible i, per tant, una ploma d'oca fins i tot podria ser un estri necessari en molts despatxos. Al cap i a la fi, això és el poder de la classe, la capacitat de manipular el llenguatge. Bé, però és un simple accessori, tampoc cal que mos en passem.

El que sí que va de bo són el clientelisme, l'amiguisme, les adhesions incondicionals, etc. El cas és que em sembla que per ací encara no han discutit sobre el hijab i totes eixes variants de mocadors al cap que tant han de fer per la protecció de la llibertat... La llibertat que tenen alguns d'obligar les dones a portar mocadors al cap, pel que sembla.

Certament, a mi m'és igual el mocador que cadascú es puga posar al cap, home o dona, que de tot n'hi ha. El que no veig gens acceptable és l'amenaça a la llibertat que prové del fet que unes persones es pensen que la seua llibertat consistix a reprimir la llibertat i els drets dels altres, i per tal d'assegurar-se la patent de cors, es veu que ho proclamen en nom d'alguna religió, com si les religions foren tractats internacionals o la declaració dels drets humans.

Les religions no les descobrirem ara. El que sí que caldria descobrir és la normativa que regula la vestimenta en els centres educatius públics. Si diu que no es poden dur pinces d'estendre en les orelles, doncs, per molt que ho diga una religió particupar de ca u, no se'n poden dur. Si no ho diu, avant amb les pinces. I qui diu pinces diu mocadors o tirants amb la bandera espanyola.

Malauradament, amb això del mocador d'alguns musulmans s'esdevé com amb això de les faldes i els pantalons, que no t'aclarixen mai res. Hi ha qui diu que, sí, que és religiós, però que qui el porta ho fa per una decisió lliure i personal. Llavors boten alguns que diuen que és una imposició masclista pròpia d'una certa cultura (associada a una religió). I, finalment, hi ha qui mata «religiosament»...

Em qualsevol cas, i per acabar en un punt conegut i indefugible, Francisco Camps Ortiz no lluïx hijab, ell, tan religiós de la seua religió, però sí que vist roba regalada per uns «empresaris» amb una religió que consistix en apoderar-se dels cabals públics. Crec que almenys no eren masclistes, i en això hauríem avançat un poc, ja que també li feien regals a les parelles i fills dels subornats i subornades. La família, és clar, un altre pilar d'eixa societat que paga religiosament.

6 comentaris:

  1. Crec que t'ha eixit un apunt redó. A mi tampoc no em semblen bé determinades imposicions en el vestir que impliquen cap mena de submissió en les persones (dones, normalment). No sóc gens entés en els preceptes quant a la vestimenta femenina que preconitzen determinades religions. Dins d'eixa en concret n'he sentit de tots colors: qui els justifica qui diu que és una simple interpretació i no cap precepte. Quant als altres "tratges" dels polítics... vergonyós!!! Ni igualtat ni històries. Simple poca vergonya. Salutacions

    ResponElimina
  2. Darrere del vel hi ha alguna interpretació de l'islam, diuen; el cas és que darrere de la violència masclista hi ha una interpretació del catolicisme... Cada dia.

    L'educació ho és tot: mirem, doncs, on van els diners.

    ResponElimina
  3. Jo em permetré portar-li la contrària a Francesc: m'havia semblat que l'apunt t'havia eixit més quadrat que no redó, més afanyat que apanyat, respecte de la mocadorada darrera, però no trobava l'esma de portar-te la contrària, principalment perquè estic fet un gos de llança. Afortunadament, algú amb molta més traça i ploma (o teclat millor) ja ha deixat dit, més o menys, els matissos que em sembla que es perdien quan escrivies, per exemple:

    «El que sí que caldria descobrir és la normativa que regula la vestimenta en els centres educatius públics. Si diu que no es poden dur pinces d'estendre en les orelles, doncs, per molt que ho diga una religió particupar de ca u, no se'n poden dur. Si no ho diu, avant amb les pinces. I qui diu pinces diu mocadors o tirants amb la bandera espanyola.»

    Potser pare massa sovint darrerament a can Derrida, però de primeres em semblava un argument que no feia ben bé el pes a alguna cosa més fonamental: la crítica del fonament de les normatives. Bé, ni que siga per portat la contrària una vegada ja m'està bé.

    ResponElimina
  4. Hola, Jesús:

    Tens molta raó sobre la forma dels meus apunts, que quadren a colps voluntariosos d'un mall més consistent que eficient, i poques voltes aconseguixen fer una circumferència virtuosa. Però és el que n'hi ha.

    No he pretés evitar «la crítica del fonament de les normatives», crítica que és un costum molt saludable i necessari. (Per cert, no en tinc ni idea del que diu Derrida. He perdut molt el temps en esta vida.) Tanmateix, per simple egoisme humanitari, preferixc abans igualar equitativament l'abast que tenen les normatives sobre tradicions, religions i comportaments. A partir d'ahí, desconec el remei més efectiu per a aconseguir que el mocador o la pinça al nas siguen decisions lliures, que, per tant, poden ser regulades i desregulades democràticament quan convinga.

    L'«abundant» text de Giménez Reíllo ha superat la meua capacitat hipertextual. En tot cas, m'ha agradat la teua contra, per una vegada i tantes com siguen necessàries, t'ho agraïxc. Sóc cabudet, que conste.

    ResponElimina
  5. I jo baturro, per convenciment i part de mare, que conste.
    D'ociós que sóc no m'aprofitaria un diccionari i prou: em faria falta una enciclopèdia. A mi Derrida em ve per la via més còmoda: conjugal.

    ResponElimina
  6. Doncs, jo tota la vida he hagut de sentir «té el cap més dur que una tremuja» o «és més cabut que els aragonesos»... I aixina he acabat.

    ResponElimina