dissabte, 1 de maig de 2010

Les ficcions de la realitat

Una realitat valenciana que sembla ficció

Hi ha una peŀlícula que no em pensava que arribara a recordar tan seguit seguit, però, lamentablement, és una cosa de cada dia. Seria «la mano que messe la cuna» (conforme ho pronuncie amb un cert to macabre), el títol castellà d'aquella peŀlícula americana de Curtis Hanson, The Hand That Rocks the Cradle, un cas que barreja l'obsessió i la suplantació de personalitat.

El que a mi me se presenta davant dels ulls no té encara unes conseqüències tan tòxiques i funestes com les del film, però, ai, els aspectes més superficials d'aquell cas sí que em vénen al cap cada vegada que davant dels meus ulls es reproduïxen algunes escenes del tipus «vaja, hui anem casi igual», o «les dos portem falda hui»... Ja ho sé, estic exagerant, que tot això és normal... Sí, fins a un cert punt. La que passa és que hi ha certs factors —que han enrarit finalment la relació laboral— que s'associen fàcilment amb la trama cinematogràfica. Ja n'he parlat fa uns dies un poc de passada, la rancúnia, el ressentiment i eixos comportaments exaltats i gens raonables que poden derivar d'una simple inseguretat psicològica i d'unes ganes de compensar-la amb l'egolatria.

Sí, la realitat supera la ficció... Si és que existix, això de la realitat.

2 comentaris:

Jesús ha dit...

Realment, la realitat no passa de ser una mera hipòtesi. Irrealment, tot està per fer i tot és possible: que la càrrega dels orcs i carregosos no siga més que pura irrealitat, a tall d'exemple.

Tècnic lingüístic ha dit...

Realment...