divendres, 30 d’abril de 2010

L'àrbitre (in)visible

Paper intraduïble


Als traductors els passa com als àrbitres esportius, que malament si els detectes, però pitjor encara si no existiren. L'àrbitre d'ahir (De Bleeckere) va tindre molts encerts i alguna errada, no hi ha res a discutir del resultat, perquè va ser el Barça qui no va fer la faena com calia. Però l'amic portugués de la setmana passada en Itàlia, a ca l'Inter (Olegario Benquerença), eixe sí que es va lluir (negativament parlant).

Bé, fugint d'eixe opi popular i passant a un de més prestància, em sembla que els periodistes i entesos que fan ressenyes i crítiques sobre obres literàries traduïdes s'estan acostumant a fer una mínima valoració de la traducció. Amb tot, encara no és tan general com hauria de ser.

El diumenge 11 d'abril, Lluís Llort carregava contra la mala qualitat de les traduccions al català, amb un exemple concret:


I és que resulta una militància dolorosa llegir noveŀles com El bon lladre, de Hannah Tinti, en una versió infecta, atapeïda d'errors de tota mena i gruix que t'empenyen a abandonar la lectura per escriure un article.


Cal observar que encara que la crítica de la traducció siga negativa, no està gens bé deixar la traductora (Carolina Gandia Segura) invisible. Potser no ha fet una bona faena, per a Lluís Llort, però potser altres la troben excelsa, que de tot n'hi ha en este món. En tot cas, la professionalitat i la responsabilitat mereixen això, visibilitat.

És en eixe sentit que Manuel Rodríguez Rivero («El autor oculto», El País, 28.04.2010) comenta:


El nom del traductor ha de figurar en la coberta del llibre. La seua visibilitat és imprescindible com a reconeixement i com a element d'informació al lector-consumidor. La suada excusa dels «imperatius» gràfics és pura mentira. Quan Jaime Salines, mestre d'editors, va encarregar a Enric Satué el disseny de la segona Alfaguara, un dels «imperatius» va ser precisament que el nom del traductor figurara ben clar en els paratexts de la coberta. En els setanta eia decisió va crear escola i hi van haver alguns segells (literaris) que la van adoptar. Però hui sembla que en eixe aspecte hem retrocedit. Es diria que, per a certs editors, el traductor és com eixe parent incòmode que evitem presentar als amics. Donant-li la volta al vell tòpic, ara el traductor és qui és traït.


Com que n'he parlat una mica en apunts anteriors, i ara que em sembla que els de Presència indiquen més sistemàticament l'autoria de la traducció, mira, m'he trobat un gat i un gos en un munt, i fins ací arriba l'apunt.