dilluns, 22 de febrer de 2010

Lliscar

Lliscar

Em moc per la cascarulla dialectal que deixen anar alguns diputats. A l'Sportify sona la cinquena de Mahler, que deu ser un tòpic de la cultureta musical, però, no hi ha res a fer, l'adagietto em fa lliscar per un pendent quasi al·lucinogen. Sort que és dilluns i tenim la setmana per davant.

2 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Amic Miquel:

Aquí -deu ser més general- diem "esvarar" com gairebé tots els valencians. És més, malgrat no aparéixer en cap diccionari (o si?) ho lexicalitzem al Camp d'Elx en "esvarit": s'ha pegat un esvarit.
Així i tot, un veu que els fadrins catalanoparlants familiars que ens envolten diuen "esvarar" i "esvarit" però també "relliscar" però no "rellisquit".
A mi m'agrada corregir alguns castellanismes -en persones de confiança, és clar- especialment els que no s'han dit mai "de mon vivant". ¿Ara, hem de corregir escolaritzats en valencià i consumidors de televisions i cultura catalana? Personalment, pense que no però ja ho deus saber. Mira ma fills diu sempre -des de que era un xiqueta xequiqueta- "encongit" on sa mare diu sempre encara "engollit" (sic) (encollit). La cosa de "encollit" és un castellanisme pancatalà del XVII i "encongit" és un castellanisme del segle XIX principatí que ha fet fortuna literària. Hem canviat un castellanisme antic però un altre de més modern: ara, la cosa és de dintre la llengua. Ho hem de corregir? Ja saps que pense que no perquè no em semblen les mateixes relacions les internes que les externes.

Tècnic lingüístic ha dit...

Per ací també diem esvarar i això de lliscar és literari, que estava escoltant Mahler i la cosa s'ho mereixia.

Tal com podem vore, totes les llengües són la llengua; dins i fora haurien de ser paràmetres més propis d'altres disciplines com la geografia, la política, el dret (o la normativa), però el cas és que els segles tot ho emboliquen.