dissabte, 13 de febrer de 2010

Idiosincràsies

Un -isme

Si jo diguera que estem malalts cauria en el mateix error que crec que cal evitar. Tant a causa de l'enfocament mèdic com a ca causa de la generalització. Seria un error d'enfocament, de confusió perceptiva i de valoració. No, no es tracta de cap fenomen patològic. Fins i tot hauria de reconéixer que, no, no és ni tan sols un error, sinó una ideologia. Una ideologia potser creada, potser heretada. Però aixina són les coses:


Pense que la denominació [...] és la idònia en la nostra llengua perquè és la que s’adiu amb la nostra idiosincràsia, amb la nostra manera de ser i de parlar, i no està subordinada a cap llengua forastera.


Que conste que faig este comentari sense més suport bibliogràfic, ja que açò és un bloc d'un simple tècnic lingüístic limitat en les seues capacitats i en el seu temps de reflexió. Quatre ratlles i avant per a justificar la vesprada del dissabte. Segur que, si espigoleu una mica, trobareu bon apunts i texts que aportaran molta més reflexió per a afinar contextualment i ideològicament què hi ha de lingüístic —si és que n'hi ha res— en la citació (aneu a can Perure Alfonso o a can Calaforra, per a una visió més àmplia). Ja sé que he fet uns quants comentaris anteriors sobre esta mateixa qüestió, però el cas és que és repetitiu i, per tant, la reflexió haurà de ser repetida sempre que faça falta.

A més, com que m'he permés la inutilitat de respondre-hi, deixe dit també ací que he intentat aclarir que quan parla de la «nostra» llengua, accepte que es referix a esta, la de tots. Però quan parla de la «seua» idiosincràsia i de la «seua» manera de ser i de parlar (la subordinació s'ha de tractar a banda, pel cantó dels drets lingüístics), estic segur que no forme part d'eixa generalització grupal, ja que a mi m'és igual tant un terme com un altre. La meua manera de parlar em porten a unes coses i altres i això no és cap idiosincràsia, sinó dialectologia i mitjans de comunicació.