dissabte, 9 de gener de 2010

Taraŀla

Variació sobre el mateix tema

Insistixen alguns periodistes en l'interés per destacar —molt saludablement— «la inèrcia de la música subvencionada» (Carlos Pérez de Ziriza, El País, 08.01.2010) en català. És el problema amb què s'enfronten les persones discriminades (socialment, culturalment o lingüísticament) quan la reparació per a eliminar eixa discriminació prové de la caritat subvencionadora i no de l'eliminació de les barreres injustes que el dret crea d'una manera segurament anodina i malvadament neutra. Ara resulta que subvencionen la música en català (i es veu que no era bona eixa música). En canvi, el fet que lloguen, posem per cas Julio Iglesias, Francisco o no sé què Ramírez, es veu que no és una dada pertinent per a eixe debat, sinó que és l'inevitable món que mos toca fumar-mos, i pagar-ne el caixet.

Tant val això per a la música com per al cas del matrimoni de dos dones que es veu que poden haver comés una iŀlegalitat perquè la legislació sobre donacions permet la donació de material genètic sense anonimat només en el cas de matrimoni «d'home i dona»... ¿Qui va redactar això? Segurament les mateixes ments «neutres» i anodines que decidiren que Benidorm no podia ser «ciutat turística». I si escarbes una miqueta hi trobaràs diputats i polítics que no veuen mai problemes, sinó oportunitats de traure resquit electoralista, en llistes tancades i barrades, és clar.

Un altre cas paradigmàtic és el de l'elecció de la llengua en què es fa l'ensenyament. Per molt que et concentres en l'anàlisi de la qüestió que es fa en la premsa, quasi sense que t'adones, acabes traguent les banderes i avions de les nacions i les llengües comunes. Vist i no vist, llegint llegint desapareix l'objectiu d'aprendre, conéixer i usar les llengües, i apareix la «raó» d'estat, el «sentiment» o el «desig» nacional... fins a la reivindicació de la ignorància, si molt convé i la ràbia s'encén.

¿Es tractava d'ensenyar i d'aprendre? Doncs, deu ser que no. I els finesos són uns eixelebrats amb rifles que entren en els instituts a fer matança. Això sí que mereix molta matèria grisa per a l'anàlisi. Quasi tanta com saber si la Preysler prepara els entrepans dels seus fills.

En fi, sort que els tècnics lingüístics, a pesar que pugam confondre sovint l'anàlisi amb la proscripció i la variació dialectal amb la transcaripció fonètica, travessem els tolls d'este món sense embrutir-mos en eixos fanguers. Vullc dir, ¿oi?