dimecres, 30 de setembre de 2009

Cassola de llengua, cultura i normativa

Llengua, cultura i normativa

La flagel·lació és una pràctica tonificant, diuen, i no diré res en contra del qui ho crega aixina i se l'aplique a pler. No entendria el costum que tenen de practicar-la articulistes i erudits «defensors» de la llengua catalana si no els repotara eixe gust. I tal com hauria d'haver dit algun militar prusià, la millor defensa és una flagel·lació. De més a més, si eixa flagel·lació és pública, es veu que fa molt més efecte. La qüestió és eixa, ¿quin és l'efecte?, ¿la defensa de què?, ¿la derrota de qui? —si hi ha defensa és que hi deu haver atac, batalla, lluita, guerra...

El cas és que ni ho saben ni ho volen saber, perquè una volta t'hi has aficionat, la recompensa és precisament la necessitat d'augmentar el nombre d'assots, de trobar motius per a confirmar la necessitat i fer anar el flagell amb gust, recrear-se en la faena de fer sagnar els propis òrgans... Que l'enemic ens trobe a gust amb les ferides i no mos en puga fer cap que no hajam practicat mosatros abans.

Per sort, les llengües (en el sentit comunicatiu i immaterial) no són òrgans físics i, no sé si per sort encara, la flagel·lació és només intel·lectual —exagerant—, o simplement psicològica —sense exagerar—. Perquè no és una pràctica lingüística ni filològica, enteses com a disciplines científiques, sinó un divertiment per a erudits, desvagats i renegadors de barra de bar. ¿Quin és el contingut científic i objectivable de les expressions següents?:


degradació de la llengua, genuïnitat, contaminació, deturpació, dignitat de la llengua, patuès, distorsionats, en bona lògica, influència perniciosa, cosa completament artificial, destrossa el nostre sistema tradicional, perjuí a la nostra llengua, fesomia autèntica, esguerro, postís, extravagant i poc digne, idiosincràsia del nostre poble...


Ei, expressions que suposadament es referixen a les llengües, tot i que en realitat no s'hi referixquen gens, a les llengües, sinó que pertanyen a una barreja de valoracions estètiques o literàries, prejudicis socials, lògica errònia, confusió entre el que és són les llengües i el que són les cultures, unes gotes de nacionalisme que es veu que sempre van bé en eixe context i, en resum, una confusió absoluta entre l'objecte lingüístic i l'objecte polític, entre la llengua i l'ésser humà, entre el llenguatge i els ciutadans, entre la paraula i les persones, entre els sistemes lingüístics i els drets lingüístics.

Amb tot el que em sembla més trist d'eixa barreja de sentiments i desitjos, és la constatació que s'assoten a ells mateixos, o, pitjor, als qui els escolten i compartixen precisament eixe coneixement lingüístic, als que fan ús d'eixa entitat lingüística —dis-li com vullgues: català, valencià, valler o eivissenc—, als qui es suposa que reproduïxen i recreen cada dia els sons i els mots que han heretat culturalment. I el flagell es compon de punxes ideològiques que ferixen la ment, no la llengua, i enterbolixen la visió del món. Tal com comentava Josep Ramoneda dissabte passat en la ressenya d'un llibre de Martin Amis, «sense la raó, tot està permés».*

Seguint aquella «bona lògica», hauríem de remuntar el pendent i tornar a ser els neandertals que potser vam ser, amb un llenguatge pristi i immaculat, fluent com un riu, genuí, natural i elegant, perquè de llavors ençà es veu que tot ha estat un seguit interminable de destrellats lingüístics. Bé, si només hagueren segut lingüístics...

Alegrem-mos, però, perquè els flagells són voluntaris. En tot cas, practicants i abstenidors podem gaudir a l'hora de dinar amb les receptes que fan amigables llengües, cultures i normatives en cassoles saboroses i nutritives.



* M'assabente més endavant que la citació en refà una de Dostoievski: «Si Déu no existix, tot està permés».

dimarts, 29 de setembre de 2009

Comtador

Els comtes de l'aigua en Carcaixent

Han tornat: «altura de miras» diu Francisco Camps, i és un sinònim inconscient de la presumpció o de la vanitat. A més, parlant de l'educació dels jóvens ha parlat de «la importancia de los valores del respeto y del esfuerzo», cosa que, tan demagògicament com vullgues, però no pots evitar que et faça pensar en les pel·lícules del gènere negre i mafiós. I la nota d'humor negre (i ni sé si cinisme) ha segut quan ha començat amb un «niquil novum sub sole», revisió de la coneguda citació llatina, adaptada als seus negocis indumentaris. Rita Barberá o el president del tribunal superior de justícia valencià Juan Luis de la Rúa compartixen amb ell eixe nihilisme dels niquis.

És el que n'hi ha. L'actualitat afaiçona el debat. Les curioses notícies sobre els vestits regalats per la trama Gürtel a canvi de contractes públics a dit, trama que tant valia per a vestits de Milano —i per a niquis— o sacs de Louis Vuitton com per a finançar el Partit Popular (el de Camps i el d'Aznar, pel que va aclarint-se a poc a poc). Més de set milions d'euros coneguts, se n'han anat per ahí. I després diuen que les obres hidràuliques encarixen l'aigua, que és per als regants del sud... Sí, la part eixa ja tòpica de l'aigua és la més numererament aplaudida. I això que ara plou bona cosa i la deixen córrer. Haurien de posar també un «comtador» com el que vaig trobar en Carcaixent, que sembla que fa el recompte del líquid però també de la noblesa de la intenció. I supose que la clau de pas mos estalviaria molt de malbaratament.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Plorera



A punt estem de començar el període de sessions i el galliner està escarotat, encara que més pel cantó de les raboses que el cuiden que pel cantó de les gallines, que continuen picant les engrunes. Sí, Ovidi va fer un cant per al futur i encara no ha arribat eixe futur, ni de llunt. Mentres arriba, la presidenta de les Corts convida a la col·locació de la primera pedra de la nova seu dels grups parlamentaris, que s'alçarà damunt de les ruïnes de la via Augusta. La qüestió és que el solar està una miqueta enfangat amb la pluja que mos visita. O és que la natura pretén intervindre en política.

En un altre camp, tot i que prou relacionat amb esta mateixa política que patim, avise als de l'iec que en la pàgina principal del web de les sentències del Tribunal de Cassació de Catalunya hi ha una petita errada en la reproducció d'una llei franquista: «duisgregador»* en lloc de «disgregador». Espere que ja l'hagen corregit quan aparega açò. En tot cas, el nou web pot aportar documentació interessant, si més no quant al que a mi m'interessa, que és l'ús del llenguatge jurídic.

I em quede ací, agraint encara l'esforç d'Emma Thompson en la plorera que li va agarrar anit, cap al final de Sense and Sensibility d'Ang Lee (Sentit i sensibilitat, tv3).

diumenge, 27 de setembre de 2009

Cita dominical / 49: Francisco Rico

Mirant sense llengua.


L'espanyol, com totes les grans llengües i moltes de les menudes, està deixant de ser una llengua natural. Una llengua natural és aquella que una comunitat conforma en el llarg procés d'interiorització d'unes normes i que va regulant per consens tàcit dels parlants, parlants que comparteixen un món conegut per tots en una mesura substancialment igual i en el qual tots poden influir amb més o menys la mateixa competència idiomàtica. Una llengua natural és també, doncs, un fenomen arcaic, d'un altre temps.
Francisco Rico, «La judicialización de la lengua», El País, 14.07.2009.



¿Llengua natural? Llavors, ¿quant fa d'això?

dissabte, 26 de setembre de 2009

¡Uf!

A la paperera

No és per fer una citació, sinó que hui és dissabte i elimine alguna dels papers que m'han acompanyat en la motxilla amunt i avall, fins que ja no sé què fer-ne:


[...]

Sembla poc justificat exigir l'ús de les llengües espanyoles diferents del castellà en les comunitats monolingües i les comunicacions que excedixquen de l'àmbit de la comunitat amb llengua pròpia s'han de fer en la llengua oficial.

[...]

Abandonem els estira-i-arronses, les mitges veritats, el victimisme o la mania persecutòria d'uns i altres. Com sempre, la bona fe i la moderació són les millors conselleres per a abordar objectivament i desapassionadament el problema lingüístic d'Espanya.
Gregorio Peces-Barba Martínez, «Buen sentido y debate lingüístico», El País, 04.10.2008



Sí, la bona fe i la moderació del qui troba ben justificat l'statu quo quan, a base de perjudicar els altres, n'ix beneficiat personalment o ideològicament. I això val també per als promotors de les crisis econòmiques o per als inconsútils (li agafe l'adjectiu a Enric Sòria, del seu article de dijous passat) Camps Ortiz, Costa Climent, Cotino Ferrer, Barberá Nolla, Castellano Gómez... i no pararies mai de comptar, excepte que sigues president del Tribunal Superior de Justícia valencià i et diguen «amiguito del alma» en privat. ¡En castellà! ¡Uf!

Els de Bo Kaspers Orkester canten Vi Kommer Aldrig Att Dö.

divendres, 25 de setembre de 2009

La dousseur du fouayer

A casa mia...

Per fi sembla que es pot resoldre la còpia de seguretat dels blocs de Blogger. Només cal entrar en la versió draft (és a dir, 'esborrany') i, en la configuració, apareix l'opció d'exportar el bloc (i altres). Això crea un fitxer xml que t'alces en l'ordinador, i descanses una miqueta.

Jo tenia instal·lat en una targeta de memòria el Bloggerbackup, que va funcionar durant un temps, però ara havia deixat de fer-ho. D'altra banda, l'altra opció, l'Htttrack Website Copier, a voltes va i a voltes no va. Hui funcionava al principi, però com que ja havia alçat la versió xml, l'he interromput i he esborrat tot el que havia descarregat. Després he pensat que tampoc estava malament tindre una còpia integral del bloc, però ja no ha fet més que mostrar-me l'avís d'error. I no sé per què.

I continuant amb els errors (i recuperant els ortogràfics que comentàvem dijous), agafe un fullet de Bancaixa —el nom amb què Bancaja enganya els valencians que es deixen enganyar— que també juga amb una errada ortogràfica. No hi havia versió en valencià en la sucursal, aixina que no sé si existix o no un «Lar, dolça, lar» o res per l'estil... Més enllà dels publicitats compromisos de Bancaixa, n'hi ha un més no diuen i que és discriminar lingüísticament els valencians. Ah, la dousseur du fouayer.

dijous, 24 de setembre de 2009

F1

Els catxirulos tenien raó


La població del delta del Níger patix abusos contra els seus drets humans a mans de les empreses petrolieres [Shell, per exemple], a les quals el seu govern no pot o no vol obligar a retre comptes.
Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 30



Intente fer anar el Termstar NXT, però no aconsguixc configurar o trobar cap interfície simple per a introduir termes. Innombrables opcions i un manual en pdf, però no hi ha la típica resposta d'ajuda en tocar f1 que sol aclarir el contingut dels botons i els quadres de tria que tens en pantalla. (Això, la tecla f1 i no la fórmula 1, que això són altres tecles.)

Supose que continuarem una temporadeta fent anar el Wordpress per a estes coses, fins que vinguen i mos aclarixquen els avantatges de l'altre programa ben detalladament. Total, per a posar una entrada, una definició, un enllaç, l'autor, la data i unes quantes marques (categories i etiquetes, segons el vocabulari dels blocs), no cal recórrer a eines tan avançades.

I ara, canviant de tema i forçant un poc les interpretacions, la imatge quevaig trobar passejant pel centre de València em suggerix ben oportunament una barreja de sensacions, com ara les que deu sentir un assessor del psoe-pspv (ells s'aclarixen amb les sigles; la resta n'hauríem d'estar ben farts ja) en les Corts que em diu que l'elecció de l'alcalde socialista de Benidorm —amb el suport d'un antic regidor independent de la llista del Partit Popular— ha estat un «fiasco», que han perdut la ciutat per a sempre... No sé, s'estava posant la tireta abans de la ferida, perquè no crec que em pretenguera convéncer que tenien eixa alcaldia guanyada. O sí, que en són molt, de descarats. De totes manera, tampoc he trobat ahí la tecla f1 d'ajuda.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Pluja de lletres

Uns altres amb més pena que glòria

Estos dies m'han arribat alguns papers que me s'han lligat casualment en el cap. [Carlos Boyero: Allau em corregix →] Jordi Costa comentava de passada en el diari El País (18.09.2009) els errors ortogràfics del títol de l'última pel·lícula de Quentin Tarantino, The Inglourious Basterds:


Els errors ortogràfics deliberats que ha introduït Tarantino en el títol original dels seus Maleïts bastards aporten una clau per a entendre la seua proposta, que no és exactament una posada al dia del Macaroni Combat, ni un remake (ni tan sols una lectura) del clàssic (posen les cursives que la seua ortodòxia cinèfila considere oportunes) de Castellari: una invitació a aparcar la correcció (històrica, ortogràfica, formal) per a rescatar, restaurar i reivindicar eixe plaer que el director fa temps que considera principi rector de l'experiència cinematogràfica. Els seus Inglourious Basterds són, doncs, una interiorització dels Inglorious Bastards de Castellari, entesos com metonímia d'eixe gaudi que pot proporcionar el mitjà quan un cineasta exercix a fons la seua llibertat creativa, amb el seu propi plaer i el del respectable com a metes prioritàries.


Naturalment, la traducció del títol en castellà amb Malditos bastardos (i la corresponent catalana que mos passaran per TV3 si no es calfen més el cap, Maleïts bastards) no és gens encertada, i en algun lloc en parlen, tot i que ara no ho trobe. La cosa aniria més cap als insults del tipus bord i fill de puta. Tenim, però, que és un joc ortogràfic (i una referència cinematogràfica també), si més no. I jugant amb els tipus de lletres, Ikea ha passat de la Futura a la Verdana («Ikea inicia la gran guerra tipográfica», El País, 18.09.2009). Bé, supose que tampoc serà això, una guerra entre bords i malparits tipògrafs, tot i que si Tarantino li vullguera traure suc al tema...

Finalment, en este mateix diari, el Miguelito de Romeu parla de «sepulcros blanqueados», expressió que no havia sentit jo mai, fins que el company Francesc me'n va parlar fa poc. També ho podríem lligar amb l'estil Tarantino. I la pluja que ens ofegarà hui per València. Mentres no siga ortogràfica ni tipogràfica...

dimarts, 22 de setembre de 2009

Minuts de silenci

Apunt a mà

No pot ser que ja m'estiga afectant el canvi d'estació. Deu ser més aviat que em veig vindre amb temor les noves ordalies que deuen estar preparant per a escenificar-les en l'hemicicle. Com a aperitiu, en Benidorm —em sembla que podem trobar el vídeo en Internet— s'ha dut avant la moció de censura, que no sé si al cap de vora vint anys servirà per a contrarestar la moció de Maruja Sánchez que tanta joia els va donar a Zaplana Hernández-Soro i a Rajoy Brey. La llàstima és que davant l'escenificació solemne del cinisme popular, a càrrec d'Antonio Pérez, en demanar un minut de silenci per la democràcia, la xica que dirigia l'acte ha dit «lamente comunicar-li» que la democràcia no ha mort... Bé, amb una mica més de reflexos haguera pogut més aviat alegrar-se'n. De la vitalitat de la democràcia, vull dir. A l'altra. Agustín Navarro, això sí, el nou alcalde, ha promés el càrrec en valencià. Toca.

Sabut és que les cebes tenen molts corfolls, però és que són aixina, de natura corfollosa. En canvi, la política, que hauria de ser transparent i accessible, s'han encarregat de cobrir-la amb els corfolls dels privilegis, les prebendes, la representació sense representats, el càrrecs sense fiscalització pública, l'elecció restringida al dit que els posa en la llista... Tants corfolls..., i n'afigen encara un altre que hauria d'emblanquinar la façana —tal com díem tan ocurrentment no fa massa—: el transfuguisme.

I llavors solemnitzen el destrellat amb un «pacte» antitransfuguisme... Vaja, eixe corfoll és un derivat de la contaminació ideològica persistent de voler fer creure als ciutadans que les llistes electorals bloquejades o tancades són inevitables, imprescindibles i propietat partidària, que és una «ideologia» justetament contrària el que han dit i repetit els tribunals: les actes dels diputats i regidors són la seua responsabilitat personal i política i no pertanyen als seus partits. Però, torna-li. I ara, a més, el transfuguisme, amb la qual cosa parlem més que res de futbol, no sé si de quan Di Stefano va anar al Madrid o de quan Rivaldo se'n va anar al Barça (o altres casos que ara no cal recordar).

Per sort, i passant a l'economia, hi ha qui desmunta altres fetitxes, com ara Joseph Stiglitz («GDP fetishism», Project Syndicate)


Els avenços metodològics recents han permés valorar millor què contribuïx a la sensació de benestar dels ciutadans i recollir les dades necessàries per a efectuar eixes valoracions de forma periòdica. Eixos estudis, per exemple, comproven i quantifiquen una cosa que hauria de ser òbvia: la pèrdua d'una feina té un impacte més fort del que es pot explicar si només tenim en compte la pèrdua d'ingressos.


La «sensació de benestar», sí, això sí que deu ser difícil, d'apreciar i de quantificar. Una sensació entre la renúncia als anuncis de prostitució dels diaris 20 minutos, Público i Avui i la pallissa a la Vicki Sherpa al Nepal. Això sí que mereix minuts de silenci reflexiu.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Cansaments i arguments

El món degradable

Estic un poc esgotat mentalment. (Ara algú pot fer la gracieta, va.) El cas és que segurament estic abusant en la meua insistència sobre els fets bàsics que afecten la percepció de les coses. Ahir en vaig tindre quasi un monogràfic sobre causes i conseqüències. La conseqüència és que estic cansat i la causa que hauria d'evitar consistix en aquell adagi de «li diu el mort al degollat», aquell altre de «li diu la fam a la gana de menjar» i, finalment, el de «si no vols pols, no vages a l'era».

Un dinar sense pau i quietud em va costar rebatre l'afirmació taxativa que apujar un 20 % les rendes baixes i un 10 % les rendes altes és inútil i empitjora les rendes baixes, perquè la diferència inicial de rendes impedix reduir la diferència de partida. Al final, amb unes poques peces d'euros i cèntims vam comprovar que no era tan cert això, tot i que podíem compartir que la mesura com a prou aigualida pel que fa a la justícia social.

Bé, si cada dia mos estalviàrem traure un dogma a partir d'una generalització, segurament mos s'aclaririen les idees. Ja sé que percentualment, la pràctica tindria efectes molt lentament, però, sense ànim de generalitzar, diria que n'hi han més dies que llonganisses. Almenys fins que s'acabe el món, que no es féu en un dia, per cert.

diumenge, 20 de setembre de 2009

Cita dominical / 48: Emilio Lledó

Mirant atorrollat.


Ja que es parla tant de projectes educatius més o menys «bolonyesos», s'oblida que l'educació està, sobretot i per desgràcia, no tan sols en les escoles, instituts i universitats, sinó en eixos mitjans de comunicació que enceguen i atorrollen ciutadans que mereixerien un tracte millor.

Emilio Lledó, «Pandemia y otras plagas», El País, 13.09.2009.



I en eixos mitjans n'hi han també molts professors (de filosofia, fins i tot).

dissabte, 19 de setembre de 2009

Birbant bits



M'havia de buidar alguna cosa del pap, però, en ser dissabte, ha volat. Desmunte la parada dels ordinadors, és a dir, que m'enduc l'Apple Cube cap al petit museu electrònic que estic component sense quasi voler-ho. (Síndrome de Diògenes versió cibernètica.) Per a que faça servir l'andròmina ma mare, no sé si la faré anar amb l'OSX o li instal·laré l'Ubuntu.

Llavors, em toca traslladar també de l'Iomega (40 Gb) a l'Iomega (320 Gb) tota la informació. Veig que els dos models d'Iomega han desaparegut del web de l'empresa. Van camí del museu també.

Entre la quantitat de brossa que birbe, antigues versions de tantes coses: blocs, diccionaris, articles, fotografies, imatges, música... D'u mateix, en suma. No tinc ocasió de revisar massa i espere no perdre res massa important, tot i que això és una cosa que, quan arribem a valorar-la, ja serà tard. Una cosa com aquell «excalèxtric» (que no era d'eixa marca) que va vindre de França (coses que arrepleguen els fills de les porteres) i que va acabar en el camió del fem de la Vall. Algú el rescatà del meu oblit, segurament, tal com vaig fer jo amb el Cube, que em va aparéixer un mes de maig de fa pocs anys en un contenidor de València. Era ja vell, tecnològicament, per a Apple, però estava novet, sense un bri de polseta, ni una taca, un metacrilat lluent al sol del mes de maig. A més, em va permetre fer una faena d'uns milers d'euros. Cal mirar els contenidors de tant en tant.

Faig sonar la música de Bernard Hermann en l'Spotify, i no recicle més. Per ara.

divendres, 18 de setembre de 2009

Confusions puntuals

Baldada

Hui hem confós «teorías conspirativas» amb «tareas corporativas» o «tareas cooperativas». Ha segut una confusió puntual, però mirant-ho de prop, quasi diríem que són conceptes que quadren molt en l'activitat política, és a dir, que són activitats complementàries. No és tan sols que sonen paregut, és que s'adiuen semànticament. Si en saben estos polítics.

L'altra descoberta crucial del dia és que el logo de Carrefour, la cadena d'hipermercats, no té res a vore amb una sivella o una flor de lis, sinó que és una C blanca que travessa un rectangle assentat sobre un cantó. La vista té eixes coses.

Quant a la resta, ja vaig comentar que la Mesa de les Corts acceptà complir la Llei 4/1983 per a uns models de sol·licitud —després que li ho reclamàrem—, però ho féu en un document que incomplix eixa mateixa llei i la 30/1992: mos respon en castellà. Ho firmava el diputat socialista i secretari segon Antoni Such i Botella. Hui ho ha tornat a fer en la resolució de nomenament d'unes oposicions. Aixina treballen els nostres diputats i diputades. Sí, el futbet m'ha deixat bastant baldat.

dijous, 17 de setembre de 2009

Ganyotes i carasses

Carasseta

Havia pensat que la primera faena que faria hui seria farcir l'apunt, però me s'ha passat el matí, quasi me s'han tirat els diputats i diputades damunt i encara estic en fase remolejant o remugant, mira-ho com vullgues. I això que Takse s'interrogava sobre el contingut real de la faena que diuen que fan els diputats i diputades, més acostat al cafenet, el barret amb els amics i la becadeta incondicional. Ho diu per la seua experiència de contacte amb els polítics, que oscil·la entre el zero absolut com a ciutadana i el contacte directe i decebedor per qüestions laborals.

El bloc Català Afinat ja no té la possibilitat de fer comentaris sobre seus apunts. No sé quin deu ser el motiu (potser el mateix que el d'El Vigilant del Far). En tot cas, com que ha deixat l'adreça de contacte, el meu alter ego li envia dos comentaris sobre l'adjectiu manco -ca (que apareix en el gdlc) i sobre el plural galls dindis (i no galls d'indi* ) tal com havia escrit.

La part negativa de la supressió dels comentaris, és que han desaparegut els que li havíem fet els lectors del bloc, que en uns casos matisaven o precisaven l'apunt i en altres n'ampliaven la informació. Em sembla que no ha aplicat la informació rebuda abans d'esborrar-la dels apunts. Tot i que espere que no siga un menyspreu, trobe que és una llàstima.

He tingut temps i ocasió de mig sentir mig escoltar la conferència de Kathryn Woolard (coneguda gràcies a Jesús de Prado Plumed), i ara estic deixant-me dur per la temptació de pensar en el naturalisme lingüístic i els seus dos subproductes confrontats, l'autenticitat i l'anonimat. La veritat, amb eixos noms tans bonics per a dos plantejaments ideològics un poc tronats, no és estrany que en localitzem ràpidament alguns exemples ufanosos —a més dels que cita Woolard.

Anote, finalment, que Miquel Strubell, que presenta la conferència, repetix fins que l'esmenen «muecas». Llavors, per fer una broma, diu que fa mots anys va dir «mentirós». Eixa ja apareix fa anys en el Diccionari general de Ferrer Pastor (1985) i ha segut després també inclosa en el diccionari del Salt 2.0 (oficialitzat per l'avl). Ganyotes, carasses, doncs.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Nacionisme sense ànima

Colors i olors de la injustícia


La competència de l'Audiència Nacional [espanyola] en casos de jurisdicció universal estarà limitada a aquells casos en què hi haja víctimes de nacionalitat espanyola, es contraste algun vincle rellevant amb Espanya o els presumptes responsables estiguen en territori espanyol i, en tot cas, s'acredite falta d'investigació o persecució efectiva en el país competent o per part d'un tribunal internacional. Això podrà facilitar el frau a la justícia.

«Coto a la jurisdicción universal», Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 22.



L'extensió del Firefox Longurl Mobile Expander (versió 2.0.0.) provoca l'aparició d'un avís d'error en algunes pàgines (a mi me les provoca en les locals): «error: current_domain is null». Per a resoldre-ho només cal instal·lar la versió 2.0.1. de l'extensió, que podeu trobar encara en fase de proves ací. Em sembla que funciona bé, i supose que dins de poc l'extensió estarà en el rebost general.

Traguent el cap dels avisos d'error, m'escabusse en un debat de Migjorn on tope amb el terme nacionisme, terme que no em sona haver llegit mai en les meues referències sociolingüístiques habituals. Veig que el féu servir ocasionalment Joan Fuster, però que el concepte s'associa amb Fishman. Segons Josep J. Conill (Del conflicte lingüístic a l'autogestió), consistix «a percebre les llengües en funció de la seva eficàcia, utilitat i perspectives de promoció social». Hauré de mirar si és que d'això no n'hem sentit parlar amb un altre terme en la sociolingüística catalana.

Entre les citacions sobre la qüestió que he trobat, una que m'ha deixat pensarós (Teaching English overseas: an introduction):


D'altra banda, si les polítiques lingüístiques es basen en el nacionisme, amb poca consideració pel lligam emocional que les llengües poden tindre, la planificació lingüística pot generar una gran hostilitat entre alguns membres de la societat. Per tant, tot i que pot ser més eficaç tindre una llengua parlada a tot un país, esta decisió pot trobar una gran resistència en els que parlen i estimen una altra llengua.


El sociolingüistes, talment com els economistes que mos han de guiar enmig de la crisi permanent, prediuen a partir d'esdeveniments passats. Però, ¿ha de ser sempre igual? Ho podem millorar, segur. Sobretot si millora eixa ànima política amb que copsem el món. I llavors em ve al cap les fotos de la moció de censura de Benidorm en el 1991 amb què tant van gaudir Zaplana Hernández-Soro, Maruja Sánchez i Marian Rajoy.

I, per cloure-ho, resolc que allò que els polítics socialistes i populars denominen «pacte contra el transfuguisme» és un pacte per a emblanquinar la façana mentres els tèrmits roseguen la casa per dins. Li ho dic a Takse i em mira amb cara de circumstàncies. Va, vés i gita't.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Sanctuary

Monges i maria

Sí, finalment he acabat de llegir la traducció al castellà de Sanctuary (1931-1958) de William Faulkner, traducció de José Luis López Muñoz (Santuario, 1982). He de dir que a pesar d'un cert desconcert inicial a l'hora de reconéixer els personatges que hi anaven apareixent (a vegades noms, a vegades cognoms), una vegada aconseguida una certa pràctica i millorant la concentració en la lectura, m'ha agradat molt més que el llibre de Joseph Conrad que vaig llegir fa poc. Més densitat, i un contingut reflexiu humà i social més cosit narrativament.

No he anotat massa coses, però sí alguns detalls de vocabulari que no he pogut contrastar amb la versió anglesa. En tot cas, el mateix traductor assenyala alguns problemes de traducció:


walts / wop que resol amb vals / espagueti
bier / beer que es perden sense remei en féretro / cerveza
strike que tant és 'trobar' com 'fer vaga'


Entre les curiositats assenyale també rebuño, que no apareix en els diccionaris habituals (és un sinònim de gurruño 'cosa arrugada o encogida'), i sobrado, que segons el drae és antic (o antiquat) i significa 'cada uno de los altos o pisos de una casa'. Clar, les lámparas de arco també m'han deixat una mica sorprés, per la precisió en la distinció dels llums del carrer.

I en ser una novel·la que viatja prop del gènere policíac i del retrat social, va bé tancar-la hui que diuen que fa un any d'allò de Lehman Brothers. La història copia bastant el final de la ficció.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Llaços curts

Longurl Mobile Expander

Comence la setmana afegint algunes miniaplicacions al Firefox, ja que al company i collistaire Jesús li molesten les adreces d'Internet massa llargues, perquè són complicades de llegir i es poden «trencar» en segons quins mitjans de lectura. Llavors, faig cas del que em diu i entre altres que n'hi havia també interessants, incorpore Tinyurl Generator i Longurl Mobile Expander. La primera fa els enllaços curts amb el servei de Tinyurl, i la segona permet saber cap a on van realment els enllaços acurtats. Espere que em facen paper.

La veritat és que no utilitzava els serveis per a acurtar enllaços perquè això m'havia provocat problemes en el passat en desaparéixer els serveis o en desaparéixer les pàgines ellaçades: la informació acurtada ja no em servia per a res. Amb tot, les adreces curtes són menys carregoses per al cas dels missatges èlectrònics i intentar-se fer-ne ús.

Quant a l'ambientació de hui, m'he passat el matí amb Pat Martino en l'Spotify.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Cita dominical / 47: Brice Hortefeux

Mirant malament.


Quan n'hi ha un, va bé. És quan n'hi ha molts que n'hi han problemes.
«Ce que Brice Hortefeux a vraiment dit», Le Monde, 11.09.2009.



No sé de què parlava realment el ministre francés, no sé si era un comentari de racisme planot i recurrent o no (ho pot semblar fàcilment). Però, al cap i a la fi, és una petita veritat que aprofita per a quasi tot.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Neteges

Trencaclosques net

Com que dissabte és dia de neteja a ca Takse —d'ahí ve l'expressió, ¡n'estic segur!—, faig neteja d'una petita ocurrència que em va passar pel cap ahir llegint el diari:


N'hi ha per a qui l'esport es fa al sofà o al llit; n'hi ha per a qui la llengua es fa al diccionari o al diccionari etimològic.


Oblide dels comentaris masclistes de Berlusconi i m'enduc amb un drap les molletes que han deixat el sainet dels empleats de System Computer Centre (scc) «Toni i Dario» (dsc, 11.09.2009), una «oportunitat comercial» destapada que esperem que li servixca a la diputada Mireia Mollà («Mollà exigix a Martínez dades sobre el frau a les Corts», El País, 12.09.2009) per a aclarir alguns caps de la gestió pepera de la institució que hauria de ser referència de pràctiques democràtiques i de respecte de la legalitat, però que, veges per a on, no ho és gens.

divendres, 11 de setembre de 2009

Identitaris i identitats

El País, 09.09.2009


Com que no li tenim el peu al coll precisament a això de les identitats valencianes, diluïdes en les empreses de grans esdeveniments, l'interés turísticolucratiu i la creació d'empreses i conglomerats corruptes amb governants públics que tenen greus mancances en la seua percepció ètica, em quede hui amb l'article d'ahir de Salvador Cardús en l'Avui (10.09.2009), del qual rescate un paràgraf:


No ens deixem enredar. En primer lloc, perquè tota reivindicació, tot acte d’afirmació, té una dimensió identitària inevitable perquè implica una demanda de reconeixement. I això és així tant si és una reivindicació feminista —identitat de gènere—, la d’un grup indígena —identitat ètnica— o la d’una ideologia socialista —identitat política—. En segon lloc, perquè els que es fan tips de desmerèixer les reivindicacions «merament» identitàries dels altres no s’estan de reivindicar les pròpies. Fins i tot el Plan E de Zapatero ha aprofitat l’ocasió per repartir per tot arreu una E enorme amb la titlla de la lletra que singularitza la ñ espanyola i que exclou els que no la tenim. A Espanya, fins les voreres són identitàries! Tercerament, perquè si algun nacionalisme és poc identitari, és el català. Busqueu i compareu. Aquesta ha estat sempre una societat molt oberta —més per necessitat que per voluntat—, i un nacionalisme merament identitari ens hauria abocat a la desaparició fa molt de temps.


I ho il·lustre amb un detall per a la memòria de la política valenciana de l'etapa del Partit Popular al País Valencià, perquè cal recordar de què parlen quan parlen del que parlen, i perquè hui, 11 de setembre, ja sabem que no tot van ser derrotes de fa tres segles i que torres més altes van caure, començant per les del World Trade Center fa huit anys i acabant amb la vergonya i la fama de la cova valenciana d'empresaris i polítics enviscats en la pràctica delictiva de desviar els diners públics per als seus interessos privats.

Finalment, deixe per al rebost permanent l'última banalitat sobre política lingüística de Fernando Savater («Bilingüisme efectivo y afectivo», El País, 08.09.2009), que si tota la filosofia que pensa la fonamentara igual que estes qüestions, crec que li faria vergonya exposar-la en públic. Crec. I tot això a pesar que les declaracions de Bernat Joan (Avui, 24.08.2009) en què es fonamenta Savater no hagen estat gens encertades en la forma: ¿«una possible allau de gent»? ¡Que hi posen coixins i que ningú es faça mal! Al capdavall, resulta cínic per part de Savater parlar de «legislació prohibitiva» i assumir els pronòstics de Bernat Joan com si foren fets (ai, si haguera pronosticat que, al cel, coquetes amb mel). L'allau demanant l'ús del català, però, és un fenomen que no ha arribat a manifestar-se en els núvols del seu pensament.

dijous, 10 de setembre de 2009

Where have all the flowers gone?

Personetes valencianes

El periòdic El Punt (21.08.2009) publicà l'article «Progrés perniciós» de Sico Fons, que comença amb el paràgraf següent:


Tot observant la parla actual dels valencians (i també, ens imaginem, dels balears i catalans) hom constata fàcilment una acusada diferència —gairebé gosaríem dir frontera o clivell— entre les persones que actualment anomenem majors i els més jóvens; és a dir, entre les generacions nascudes abans i després dels anys 50. Aquesta diferència sol raure en el lèxic i fins i tot la fonètica que són generalment molt més rics, genuïns i variats en les persones més velles. Cosa realment curiosa atesa la major incultura d'èpoques pretèrites. A què es deu això? No sembla açò una incongruència o paradoxa lingüística? ¿Com és possible que les generacions que, precisament, han tingut un millor accés a la cultura siguen les menys dotades —probablement en tota la nostra història— per a expressar-se en una llengua més sucosa i rica?


L'article intenta fer un petit repàs a les causes i perjudicis valencians. Eixe repàs, tot i tindre molt de fonament (polític i fàctic), manté (i agreuja) la paradoxa de l'exposició inicial: en «èpoques pretèrites» amb «major incultura» les persones tenien un «lèxic i fins i tot la fonètica [...] generalment molt més rics, genuïns i variats», una paradoxa que existix simplement perquè mos movem en el camp de les valoracions estètiques (¿què és més «ric, genuí i variat»?), no tan sols en el dels fets i de l'anàlisi de les mancances socials i polítiques de cada moment.

Llavors, pel que fa a l'ús del valencià en la nostra societat, l'autor agafa els greuges legals, socials i polítics i els trasllada —crec que fent un excés i segurament sense adonar-se'n— a l'àmbit de la qualitat estètica de la llengua. Hem d'assenyalar també que el fet d'afegir-hi les expressions «extermini cultural», «declivi», «degeneració», «la nostra davallada», «desertant», «enemic» i, ensurt, ¡«nazis»!, adoba un discurs que aconseguix exactament el contrari del que trobe que pretén: en lloc d'animar a l'ús del valencià, constata que el camí de la nostra societat desemboca en el desús del valencià. Al capdavall, jo ho anuncia el títol de l'article.

Perquè, malauradament, la lectura que proposa este article i esta exposició, a pesar de la pregunta engrescadora final sobre si hem de ser menys que els jueus —sí, no tan sols aparentment: és una comparança desmesurada—, deixa el lector sense saber a què acollir-se com a ciutadà, atés que, en una societat democràtica —cal no oblidar-ho— encara estem en un «procés davallada» i d'extermini enfront d'un enemic que, ¡ai!, som nosaltres mateixos: «els jóvens continuen desertant»...

Per contra, els valencians hauríem de ser els primers a saber que eixes valoracions no són gens útils ni favorables pel que fa al manteniment de l'ús del valencià i no tan sols perquè el puguen inhibir, sinó perquè són apreciacions falses i improcedents. No veig quin fonament té pensar que les llengües degeneren; o convertir en «enemic» un poble sencer del qual la majoria dels valencians podrien ben bé considerar que formen part (tal com formen part de la humanitat, és clar); i, naturalment, comparar la «supervivència» dels valencians amb l'extermini racista que els nazis promogueren i intentaren.


No ho puc assegurar, però trobe que eixes idees deuen nàixer del mateix bagul on es covaren —parlant de les llengües i de les literatures— els segles d'or, de plata i de no sé quants metalls més de consolació, la seua figura (més o menys dolça o perfecta), la utilitat o inutilitat, la riquesa o la pobresa, la facilitat o la dificultat...

En fi, que la separació (de caràcter si no estrictament racista, almenys al·lòfob) de les llengües és una separació arrossegada de la conformació política de les societats humanes. I estes idees, estos plantejaments bel·licosos i degradants d'u mateix, mos els han ensenyat i els hem aprés a repetir i a adaptar acríticament, tant si ens beneficien per a res com si ens perjudiquen per a tot.

En canvi, si aconseguírem exposar les nostres idees a partir d'uns altres plantejaments menys tirats cap a la metàfora guerrera o essencialista, tenint clar que les llengües no tenen cap figura ni cap forma concreta, sinó que són la suma dels seus usos... Les llengües ens pertanyen a tots i tots en som usuaris amb dret d'expressió.

De fet, si podem articular la societat democràticament, també hem de poder repensar en eixos mateixos termes polítics els esforços per l'ús de la llengua, sense perdre de vista que les gramàtiques, les normatives i els estàndards es fixen en societat i en debat constant: però que no són la llengua. En la societat, tant hi ha descripcions, com hi ha prescripcions, com hi ha recomanacions, i en constant debat, reflexió i canvi.

Podem apreciar cada dia que cap llengua es manifesta aïllada de cap altra llengua, perquè és el contacte entre els humans el que les posa en joc, les distingix, les establix. Però el que canvia entre un règim totalitari i els règims democràtics, no és que una llengua esdevinga contaminant o beneficiosa, botxí o víctima, sinó que els ciutadans que la fan servir tenen drets, tant si són parlants del carrer com si són lingüistes. I les organitzacions socials tenen deures.

I tots tenen dret a dir-hi la seua, però és la societat la que valora els seus usos fent-hi més o menys cas, agafant d'ací i d'allà, revisant la gramàtica universal i fent gramàtiques parcel·lades —tal com mos parcel·lem socialment— amb els fluxos i els corrents dels moviments humans. El que és important, però, són els drets, la justícia i la igualtat. ¿Els pronoms? Tant «mos» agraden com «ens» agraden. I si no «te» plauen, pots estudiar matemàtiques o física, i no cal martiritzar-se amb degradacions, contaminacions i deturpacions que més aviat qualifiquen un punt de vista que la majoria hem superat en parlar de races o de països, però que, estranyament, sentim sovint en parlar de les llengües humanes.

Vaja, una mica prou per això escric estes ratlles, per fer l'esforç de repensar tanta presumpta paradoxa, tanta perplexitat heretada, i també per estalviar-me més lluites contra els molins («eternament» castellans) que volen aparentar que són —i aixina els arribem a vore ben clarament— tan grans i terribles gegants.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Les Corts, la legislació vigent i la TV3



Embolic monumental amb la resposta de la mesa de les Corts Valencianes, al cap dels mesos (des de febrer que estàvem esperant). No es tracta només de la mala qualitat «tan excelsa» del contingut i de la redacció, sinó fins i tot del fet que es boten la Llei 30/1992 i contesten en castellà... I, això, ¡després d'aprovar la redacció bilingüe d'un model de sol·licitud!, tal com els havíem demanat. Ho firma Antoni Such i Botella, secretari segon i socialista. ¿Podia haver fet altrament?

És clar, jo que anava hui a resoldre mil i un problemes amb este apunt, però amb el cabreig que m'ha agarrat —el porte per dins, això sí, amb discreció— me s'ha oblidat cap a on volia tirar. En tot cas, m'adheriré a la iniciativa legislativa popular (ilp) per una televisió sense fronteres i per la tv3 al País Valencià. ¿Què van jugats que també s'hi adherix Such i Botella? Ai, de forment, ni un gra.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Neteja del Firefox




Daka Asani, de la comunitat romaní de Kosovo, va ser segrestat en 1999 en el mercat d'Urosevac/Ferizaj. En el 2000 van exhumar el seu cadàver d'una fossa clandestina prop de Pristina. En eixe mateix lloc aparegueren les restes de 176 persones albaneses, sèrbies i romanís. En desembre del 2006 van entregar les seues restes als familiars, als qui van dir que la seua mort fou causada per múltiples ferides d'arma de foc en el cap i el tos.

[...]

A pesar de les reiterades peticions dels seus familiars, no s'ha investigat el segrest i la mort de Daka Asani.

Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 14.



Este mes toca mirar els rossinyols (Luscinia megarhynchos), segons indica el calendari de Guardamar del Segura d'enguany (gentilesa de Joan-Carles Martí Casanova). He de reconéixer que m'he botat el verderol o verdum (Carduelis chloris) i la cadernera, cagarnera o carganera (Carduelis carduelis) del mesos de juliol i agost. En resum, que faig neteja, començant pels enllaços del navegador Firefox, eixe que use en l'ordinador la faena —mig clandestinament, i ara no ho tornaré a explicar.

En tot cas, faig neteja, però només una miqueta, perquè la quantitat d'enllaços útils i inútils que arribes a acumular dóna per a unes quantes jornades de reflexió i de dubtes. Sort que amb l'extensió Xmarks (l'antic Foxmarks) la neteja i la reordenació em servix en qualsevol ordinador on use el navegador.

El mal de fer neteja és que topes amb enllaços interessants que no recordaves i que et tornen a replantejar vells dubtes. És el cas del Textpattern, un gestor de continguts que vaig estar a punt de fer servir. Bé, ho tornarem a estudiar, si les eventualitats polítics i laborals no me se tiren damunt.

Finalment, descansant de la neteja i altres receptes que em toca fer, em sorprén un fragment de Paul Krugman (The New York Times, 27.08.2009):


Segons les projeccions de la Casa Blanca, cap al 2019, el deute federal net serà de prop del 70 % del pib, que no és bo, però que està dins d'un marge que històricament ha demostrat ser viable per als països avançats, fins i tot els que tenen governs relativament febles. A la primera dels noranta, Bèlgica —que està molt dividida per fronteres lingüístiques— tenia un deute net del 118 % del pib, mentres que Itàlia —que és..., bé, Itàlia— tenia un deute net del 114 % del pib. Cap dels dos feia front a una crisi financera.


Tal com clou l'article, no es tracta de lingüística: «Instead, it’s the politics, stupid.» Però no hi ha mans.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Tocar ferro, tocar fusta i testicles metàl·lics

Una merla a fosques
D'entrada sembla que hauré d'aclarir que no tinc res contra l'esforç expressiu i l'esperit fort que fa servir Eugeni S. Reig per a les seues propostes i articles, com és el cas que em dóna esta faena, que no és tant l'article que n'ha fet —i que publica el bloc Recursos de català de Toni Teruel («Tocar ferro»)—, com la mateixa discussió que vam tindre sobre esta qüestió en la llista Migjorn. És a dir, que no pretenc altra cosa que Eugeni continue les seues recerques i les compartixca amb els seus lectors, que el català continue sent llengua d'ús social i que pugam aprofundir tant com sigam capaços en l'estudi i coneixement de la llengua actual i passada.

En eixe sentit, un detall que crec que caldria concretar amb algun document és la suposada referència medieval per a l'accepció supersticiosa d'invocar la bona sort o de conjurar la mala sort amb l'expressió «tocar ferro». Fins ara no l'hem vista publicada i res millor que un document per a validar-la. Podem admetre que la suposició ens sembla certa, però poc més més podrem avançar si no ho confirmem amb documents.

Per ara, la documentació que tenim sobre les expressions tocar ferro i tocar fusta és prou moderna. Per exemple, podem trobar en anglés «Tiggy-touch-wood» (que alguns dirien que és l'origen de la referència anglesa en compte dels follets del bosc) en 1829 [Consulta 03.09.2009: Google Books].

El cas és que podríem esbrinar quines són les tradicions i fonts que fan que hi haja qui toque una cosa o una altra. Algú en deu haver fet alguna mena d'estudi antropològic o cultural. En Itàlia preferixen «toccare ferro» (que és com traduïxen la cançó «Knock on wood» de David Bowie), encara que també comenten això de «toccare legno»: «Come non ricordare l'usanza, a tutt'oggi abbastanza diffusa, di toccare legno anziché toccare ferro?» [Consulta 03.09.2009: http://utenti.lycos.it/johannfichte/superstizioni.htm].

Deu ser també per alguna tradició cultural que els italians també toquen ferro, ¿no? ¿O és que ho han agafat dels catalans? Supose que algun antropòleg interessat en el tema podria explicar-mos també en quins llocs dels països de llengua catalana es toca ferro o es toca fusta, segons creences diverses, i potser també podria explicar la major extensió de tocar ferro allà on es parla català.

No conec l'origen sobre la superstició de tocar ferro, però en algun lloc es comenta que és anterior al cristianisme:


«En algunas zonas de España donde los cultos pre-romanos se mantuvieron durante más tiempo o el cristanismo penetró más lentamente, se utiliza las expresión "tocar hierro" tambien como protección.» (No diu a quins llocs es referix.) [Consulta 03.09.2009: La Dama de la Noche]


Ferro rovellat
El gest de tocar fusta és conegut entre els grecs, els indis americans, els russos i cultures anteriors i posteriors. I tant el ferro com la fusta tenen la seua versió cristiana relacionada amb la creu o amb el poder de l'església. Puc afegir ací que un company m'ha recordat que a Càlig (i a Sueca també ho fan) juguen al «tocaferro», joc que, segons ell, té relació amb les anelles del perímetre de les esglésies que a l'edat mitjana podien salvar-te de l'atac d'alguna autoritat feudal. Caldria comprovar-ho també.

Certament, si la cosa té a vore amb això, amb els claus de la creu, amb la ferradura del cavall [Giorgio de Rienzo; consulta 03.09.2009: Corriere della Sera], o amb la fusta de la creu o amb els arbres per a l'alternativa de tocar fusta, això no té cap relació essencial amb una llengua concreta. Més aviat té a vore amb la tradició cultural o religiosa. Si en uns llocs té més fortuna tocar fusta o tocar ferro, no podem associar-ho exclusivament a una llengua.

En canvi, la llengua, com que és una capacitat que amb unes poques combinacions de sons permet que ens representem més bé o més malament l'univers, eixa llengua (totes elles) permet perfectament donar compte de la fusta, de la pedra, del ferro, de l'aigua o del foc.

Per exemple, entre els anglesos hi ha knock on wood (EUA) o touch wood (GB) ('tocar fusta') i cold iron ('ferro fred') que tenen les seues aplicacions concretes per als supersticiosos. En francés existix toucher du bois ('tocar fusta') i també croiser les doigts ('creuar els dits'). Estic segur que també hi deu existir tocar ferro (en francés: «Toucher du fer et en porter sur soi protège des mauvaises influences et du malheur, et ce surtout lorsque l'on rencontre un prêtre (Paris)» [Consulta 03.09.2009: Association @lyon]).

Per altra banda, convindrà que ens explique algú algun dia per què és tan gran bestiesa usar l'expressió «tocar fusta». Potser caldrà convenir en algun moment si les supersticions són qüestions lingüístiques o si les llengües poden pertànyer a cultures diverses (amb supersticions diferents).

Canviant de lloc, si el català es parlara a les Filipines, espere que ningú no pense que, per motius lingüístics, també hagueren de tocar ferro, quan potser allà tocaven el marabú o ni tan sols tenien eixa superstició. Vaja, crec que els parlants catalans poden vehicular cultures i supersticions ben diverses en la mateixa llengua catalana, ¿no?

Entenc que faríem bé de no llançar fora del nostre patrimoni coses que tenen a vore prou de raspallada amb la llengua, com són les expressions supersticioses, perquè tenen més a vore amb la composició sociocultural de cada moment, amb l'antropologia d'un país compost i amb molta riquesa de tradicions. (Per cert, jo no recorde haver sentit mai ni «tocar fusta» ni «tocar ferro» fins fa no massa anys.) A més, atenint-mos a la llengua usual al País Valencià, més val que hajam estat capaços de fer aparéixer «tocar fusta» --per a aquells que no els agrada-- que «tocar madera», posats a triar. I que toque ferro també qui vullga. Al capdavall, el que fóra desitjable, per a mi, seria evitar la vigència de les supersticions, per molt «valencianes» que es vullguen. Les supersticions, vinguen d'on vinguen, són això, supersticions, que deriven en jocs gestuals més o menys trivials en la societat actual.

Testicles
En fi, qui tinga cucs, que pele fulla!, podríem dir. Encara que, ¿potser això només ho podrien dir amb genuïnitat els qui pertanyen a l'àrea «lingüística» implicada en la cultura serícola? ¡És clar que no! ¡Bi-bop!, que díem quan jo era menut a la Vall (Valldigna), sense haver de tirar mà dels genitals, fet que m'evità fer cap generalització masclista i xenòfoba relativa a pobles amb testicles metàl·lics i pobles amb cap de fusta, per molt ben trobada que puguera semblar en algun moment de gresca i xerinola.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Cita dominical / 46: Paul Krugman

Mirant la desinformació.


[...]

Però l'especulació basada en informació que no està a l'abast del públic en general és una qüestió molt diferent. Tal com l'economista de la Universitat de Califòrnia Jack Hirshleifer mostrà en 1971, esta especulació combina sovint «rendibilitat privada» i «inutilitat social».

[...]

Com va dir el gran economista de Stanford Kenneth Arrow en 1973, l'especulació basada en la informació privada imposa una «pèrdua social doble»: utilitza els recursos i debilita els mercats.

[...]

Ni l'administració, ni el nostre sistema polític en general, està preparada per fer front al fet que ens hem convertit en una societat en la qual les fortunes van a parar a actors dolents, una societat que recompensa generosament als que ens fan més pobres.

«Rewarding bad actors», The New York Times, 02.08.2009; El País, 09.08.2009.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Corporificar

Sense

El traductor Nicetranslator és realment un gran recolzament a l'hora de traduir fragments de diverses llengües i a llengües diverses. Sort en tenim que hi ha qui es dedica a la part pràctica de l'ús lingüístic. El cas, però, és que això no té una correspondència suficient en la part pràctica de la política lingüística. Vullc dir —i fins i tot em faig pesat per a mi mateix, de tant de repetir-ho—, que sembla que la simple invocació de la independència, de l'autodeterminació o de tots els «mals» que mos vénen de ponent farà que la solució es «corporifique». Tal com exemplifica el diccionari: «Corporificar un àngel.»

Tinc quimera que m'hi dedique més del compte.

divendres, 4 de setembre de 2009

L'essència



Mos estem refent de l'estiu amb jazz dels anys sixanta en Spotify. Ara sona Coleman Hawkins amb You blew out the flame in my heart. Això sí, com quasi cada matí, he començat amb Birland de Weather Report, que és una manera de tonificar-se. I més hui divendres.

Per sort, hi ha partidet d'entrenament per a la temporada d'enguany de futbet. Acabarem la setmana eliminant un poc de toxines, que ha estat una miqueta carregada d'essencialismes diversos. El pronòstic, però, és que continuarem amb estos debats de sords. Supose que m'hauré de llegir el que en diu Vicent Flor en «L'essencialisme que ens uneix».

dijous, 3 de setembre de 2009

Metacrilat



Per telèfon algú comenta —podria ser jo mateix— que només que els abrandats declamadors contra la discriminació lingüística i contra la residualització del valencià, a més d'escapismes nacionals i independentismes diversos, feren una queixa lingüística al síndic de greuges (o a la resta d'institucions), no sé si col·lapsarien l'administració valenciana, però segur que avançarien uns centímetres en les seues ànsies de realitat valenciana. No alçaran, però, eixe gat.

Una mostra d'abrandament i pet que no put serien les habituals proclames sindicals de cc oo i ugt (dels seus serveis lingüístics, almenys), perquè, per contra, a l'hora de l'escrit, de la lletra menuda i de la firma (de la nova llei de la funció pública valenciana, per exemple), els dirigents sindicals no tenen cap problema a firmar mesures que van en contra de l'ús del valencià en l'administració pública. Això sí, es fan els ofesos fàcilment i acaloradament quan algú denuncia que la lletra dels fets no s'ajusta amb els seus contes d'autoajuda valencianera. (Toni Cucarella en dóna una mostra actual.)

Mentrestant, sort que, per voluntat o per subvenció, algunes voluntats encara es plasmen amb més contundència en metacrilat.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Ombra

A l'ombra

Quan algun mitjà d'informació difon una notícia com ara «Un home és agredit per la Guàrdia Civil a l'aeroport de Palma per parlar en català» (Vilaweb, 02.09.2009), segons qui la divulgue i, sobretot, segons qui la llija, en lloc de despertar la indignació i l'acció de protesta, pot ser que desperte la por i la renúncia. I crec que això té molts números per a ser aixina, perquè els mitjans no solen difondre de la mateixa manera les sancions i penes que patixen els agressors —¡n'estic segur!— i que haurien d'aparéixer periòdicament també en els mitjans.

Canviant un poc de tema, vesprada de la segona reunió amb Escola Valenciana pel cas de la supressió de l'oficina lingüística d'Alboraia (demà mateix l'eliminen). Trobe que Escola Valenciana té una fixació excessiva en la presentació i difusió periodística de les seues iniciatives, en el xou d'impacte polític. Hi trobe a faltar concreció material en fets concrets i denunciats en paper. Això ho haurem de fer a banda.

I l'impacte polític a què em referia, ¿quina concreció real tindrà? ¿Algú ho avalua? Les estadístiques d'ús. Mentres impacta el xou i la fervor militant, l'ús, a l'ombra.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Botànica lingüística

Punt de vista


Les seues opinions [dels habitants de l'assentament precari de Korogotxo] són recollides per Amnistia Internacional a través d'un servei de missatges sms i del web de la campanya «Exigix dignitat». L'objectiu és donar veru a eixes persones que viuen enmig de la pobresa i que patixen a diari greus violacions de drets humans. Amb motiu del Dia Mundial de l'Hàbitat, que es celebra cada any el primer dilluns d'octubre, Amnistia Internacional presentarà al govern de Kenya els missatges recopilats en els barris marginals.
Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 4



Vaja, no sé si pel que fan a Kenya o per què, però passege pel jardí botànic de València i em trobe l'endemà o l'altre escrivint i enviant este missatge:

M'adrece a alguns membres de directori del jardí botànic perquè no sé massa bé a qui adreçar-li la petició.

En primer lloc, vullc felicitar-vos per la tasca de conservació que feu del jardí, que supose que deu ser molt treballosa. Sempre que hi passege descobrixc plantes en un estat o altre d'evolució o fins i tot de desaparició, perquè el clima valencià té eixes limitacions. En tot cas, és una passejada ben recomanable per la tranquil·litat del lloc i fins i tot per la cultura botànica que s'hi pot adquirir.

Dit això, un inconvenient que he trobat és que la retolació no està sempre en valencià (en cartellets antics que encara no s'han substituït), o inclús no ho està gens com és el cas dels fulls plastificats que hi ha en la secció de fruiters i hortalisses (tomaques, pebres, fesols, taronges...), que només es poden llegir en castellà.

Vos agrairia que féreu les gestions oportunes per a resoldre eixes deficiències en la gestió lingüística que una institució com la Universitat de València hauria de ser senyera a l'hora d'aplicar.


Bé, tot siga per l'ecologia lingüística de les plantetes.