dilluns, 31 d’agost de 2009

Inferència

Darrere dels llibres

Em sembla que uns quants collistaires de Migjorn es troben més a gust repetint tòpics ideològicament compatibles amb les seues pretensions polítiques (i lingüístiques) que no esbrinant si hi nia una concepció poc justa o si, per alguna casualitat, contenen la llavor de pensaments racistes i retrògrads que diem que volem evitar. Una petita reflexió sobre els seus estris d'expressió els permetria adonar-se que convindria impedir que algunes accepcions (més o menys usuals) dels termes que fan servir foren una opció interpretativa més. Perquè les paraules les (re)carreguen els receptors.

Crec que, en eixe sentit, no seria bona idea que utilitzàrem acudits racistes o misògins com a exemples d'ús per a fer amena i entretinguda l'explicació de la normativa o la descripció de la llengua. ¿Que no fan gràcia eixos acudits? I tant que n'hi han de graciosos, però també tenen altres efectes i arrosseguen molts altres valors, ¿no? Convé mirar darrere de les paraules, que també hi ha pols i animalons diversos en les lleixes de la llengua.

diumenge, 30 d’agost de 2009

Cita dominical / 45: José Cholbi Diego

Mirant i sense poder-ho creure.

Còpia literal (les negretes són meues):


Ref. queixa núm. 083326

Assumpte: Discriminació del Valencià

Distingit Sr.,

Novament, ens possem en contacte amb Vd. a fi de donar-li trasllat de la comunicació rebuda de la Direcció General de Salut Pública i atés tot el que em dit més amunt, procedim al tancament i archiu del seu expedient.

Agraïnt una vegada més la seua confiança depositada en aquesta Institució, le saluda atentament,

José Cholbi Diego
Síndic de Greuges de la Comunitat Valenciana

dissabte, 29 d’agost de 2009

Informals

Informalment gelats

Encara unes hores de vacances i em trobe (El País, 27.08.2009) que el síndic de greuges amonesta l'alcaldessa d'Alacant per no respondre-li a un veí en valencià. El recurs al síndic no és cap solució, però és un instrument que cal usar, perquè deixa constància dels problemes lingüístics reals i servix com a documentació contra les invencions i falsedats que esbomben Fernando Savater i la colla nacionalista espanyolera.

I, per un altre costat, un detall lingüístic que s'ha permés corregir Álex Grijelmo en el programa de ràdio de la ser d'este matí: la concordança amb «hubieron», que es veu que, segons el tècnic de l'«espanyol urgent», és dialectal (de la zona del «Levante», ha dit) i s'ha de reservar per a l'ús familiar o en nivells poc formals, i que és usat en molts països de l'Amèrica Llatina. Li ha faltat dir quants milions de persones tenen eixa vena tan «familiar» o «informal». Les llengües, si en són d'informals...

divendres, 28 d’agost de 2009

Llavons

Espècies valencianes

Després d'algun temps, cerveseta al Lisboa havent passat pel mercat. Abans, una conversa amb el propietari de la botiga Siscopel del carrer dels Adressadors, que primer m'havia sorprés quan em recomanava no sé quina loció perquè utilitzava llavons i així (i morterada), trets gens habituals per ací i la seua pronúncia no fea pensar que fóra de molt llunt. La solució: el senc parlar després amb uns altres clients (en castellà) als qui explica que és naixcut a Tarragona.

I, d'altra banda, el síndic de greuges em violenta l'ortografia en una resposta, cosa que ja li retrauré, però que em fa entrar en Migjorn com un elefant en una llibreria de tauletes cuneïformes.

dijous, 27 d’agost de 2009

El bou negre

Bou tombat

A prop de la Vall jau el bou negre, en un tossal que deu estar prop de l'Era del Forn. Les ventades el van tombar, però els decoradors del nacionalisme espanyol encara no han fet la faena de restituir el senyal. Allà tens la ferralla esperant la seua fosca resurrecció. Com diuen per allà, quan criden «bou!», si no és bou, és vaca.

Amunt i avall, comprove en l'aeroport d'Alacant que l'hostessa d'Aena m'entén, però em respon en castellà. Ja en tenim una altra per al memorial de cal síndic.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Psicologia

El cor d'una idea

«No totes les llengües tenen la necessitat psicològica d'expressar els mateixos matisos», comentava un collistaire l'altre dia (24.08.2009) en un missatge molt interessant sobre els contactes lingüístics entre parlants de diverses llengües. Per a mi eixa frase, però, mostra que una petita confusió (o figura retòrica: sinècdoque) pot dur tant a malentesos sobre què són les llengües com ser causa (o conseqüència, no ho sé ben bé) de nacionalismes lingüístics encoberts. I no ho dic per les idees del collistaire, sinó que perquè eixes frases (tòpiques) contenen eixa llavor.

Perquè, pensant-ho bé cadascú amb el seu cabet (una altra figura retòrica), ¿tenen les llengües psicologia? M'atreviria a assegurar que no. Les persones, però, sí. I eixes persones són les que mos poden provocar alguns problemes psicològics, en qualsevol llengua.

Per cert, algun dia hauré de revisar si la taxonomia lingüística té alguna relació amb el racisme, que no m'estranyaria gens, d'acord amb algunes consideracions sobres la «puresa» de les llengües que podem llegir en la mateixa llista. I si hi unim el nacionalisme (la «unitat»), la barreja és coneguda.

dimarts, 25 d’agost de 2009

L'agent secret

Peus secrets

No sé si esperava massa de L'agent secret de Joseph Conrad, perquè m'he quedat despagat. Ja avisa la traductora, Montserrat Vancells (Edicions 62, 1994), en la introducció: «La resta són estereotips, caricatures força planes», i és precisament això el que m'ha decebut. Més que el possible to kafkià, m'he quedat esperant un desenvolupament narratiu més atent a la trama, al retrat d'una societat, més enllà del que m'han semblat un excés d'opinions sobre els caràcters i les psicologies. En compte de llegir-hi la incomunicació d'uns personatges, he caigut en un cert tedi lector.

Quant als detallets de la traducció, diria que hi ha un nombre més gran de per a del que és habitual en els llibres de l'editorial (sense que entenga del tot el criteri: però això no és cap problema), amb alguna discordança: sempre és per a seguit de pronom (amb valor de destinació) excepte en un cas (pàg. 222); i «tenia curiositat per a saber», que deu ser per a. Dos descuits.

I per a adobar un poc més esta ressenya, assenyale la concordança del participi que es produïx en un cas, «I l'havia feta amb infinita satisfacció interior» (pàg. 82), però no es manté en altres dos casos possibles (pàg. 195 i 233); un sisplau (pàg. 185), dos petarrell (pàg. 143 i 145) i tres capmoix (pàg. 157, 159 i 160). I dos errades curioses: «un cigarret ficada» (pàg.51) i «debia* estar vigilada» (pàg. 224). Finalment, un llur (pàg. 105), ¡només un!, si no m'enganye. Al cap i a la fi, com ja sabem, ni tan sols calia.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Gallinàguiles

Plateret de llangostins somiat

Segons una percepció generalitzada, diu que hi ha un fum de funcionaris públics. Per sort, perquè gràcies a ells alguns polítics poden escenificar que estrenyen la corretja als culpables de tots els mals econòmics de la societat. Té igual que la percepció siga discutible comparant-la amb altres països de l'entorn i amb les necessitats reals de la societat, té igual que els funcionaris estiguen mal repartits i que els que s'embutjaquen els diners públics siguen els contractistes privats i els sequaços polítics que els proporcionen els contractes. Al cap i a la fi, l'educació per a la ciutadania més implantada es basa en aconseguir no pagar imposts a canvi de rebre el màxim de retribucions, béns i serveis.

Per això, tal com aprovaria la ministra Elena Salgado, deu ser que és millor retallar els ingressos dels ciutadans que menys cobren, que són molts milers i tenen el costum de ser pobres, que no fingir que fem una política social, solidària i redistributiva. Poca cosa és que els contribuents amb rendes superiors als sixanta mil euros aporte vora el 40 % dels ingressos fiscals. Al cap i a la fi, deu pensar la ministra «socialista», això afectaria els diputats i senadors que cobren de l'estat i dels seues negocis privats; d'altra banda, els rics defrauden «legalment» en paradisos fiscals i maquillen els comptes de les seues empreses, partits polítics i fundacions; i, finalment, eixos diners desapareixen en quatre terres mítiques i fingint eficiència en serveis públics ineficients que no atenen les necessitats de la població que realment paga el gruix del pastís.

Diego A. Manrique esmenta (El País, 22.08.2009) els chickenhawks en parlar de Ted Nugent. És un terme anglés —podríem adaptar-lo gallinàguiles (o dir-ne «valents gallinacis»)—, i és un producte intel·lectualment, moralment i èticament fraudulent que podem trobar ben representat en les grans superfícies ideològiques de la nostra societat. És clar, el producte afecta el nostre sentit comú, tant si som funcionaris com si som ministres.

diumenge, 23 d’agost de 2009

Cita dominical / 44: Santiago Niño Becerra

Mirades sobre el futur.

Hem esgotat una manera de fer. No cal criticar-ho ara: ha funcionat, però ara hem de posar en marxa una nova manera de fer que no ha d'estar basat en res superat, perquè seria inútil.

Hi ha un però: una cosa aixina sempre té conseqüències, unes conseqüències per a les quals ningú mos ha preparat i sobre les quals ningú mos ha informat, unes conseqüències que haurem d'anar aprenent sobre la marxa i a les quals haurem d'anar adaptant-mos sobre la marxa.
Santiago Niño Becerra, «El que està passant (Reloaded)», El País, 16.08.2009.

dissabte, 22 d’agost de 2009

Alacritat



Alacritat: diu el diccionari que és 'promptitud volenterosa a fer alguna cosa'. Com si no l'haguera vista mai, tot i fer ús ocasionalment d'eixa promptitud. Montserrat Vancells continua il·lustrant-me l'ombra estiuenca. Ara només em falta localitzar «Les campanes blaves d'Escòcia» per a ambientar-me musicalment la lectura, ara que he aconseguit trobar el botonet que augmenta el volum de l'Eee pc en Ubuntu a un nivell realment còmode.

divendres, 21 d’agost de 2009

Ridícul

Esmola ganivets

Ridícul: que mou a riure-se'n. I n'hi han diverses causes o motius, segons el diccionari, que provoquen eixe moviment del riure. Per això, ser ridícul no és sempre un qualificatiu amable, tot i que si ho portem amb alegria, segurament sabrem apreciar la nostra pròpia ridiculesa.

Tanmateix, els qui són una mica envanits o petulants, tenen un concepte molt negatiu i injustificat del ridícul dels altres. És a dir, centrant-ho en l'àmbit de la normativa lingüística i dels registres o estils, el pitjor cas arriba quan la por al ridícul genera als parlants prejudicis envers la pròpia varietat lingüística i, de passada, els fa escampar encara més eixe autoodi tan comú i quasi endèmic entre els valencians. La veritat, més que ridícul, crec que és una extravagància que no mos hauríem de permetre. Passa l'esmolador pel carrer. Feia anys.

dijous, 20 d’agost de 2009

Tentacles

Tentacular

Amb el sol del matí estival òbric el diccionari i trobe manlleuta. Això deu donar una pista sobre la categoria del diccionari que he obert. De fet, el mot remet a fermança, que també em deixa bastant «encriptat» (esta no apareix en el diccionari). Però la definició de fermança sí que s'entén bastant més: 'seguretat, garantia' o 'fiança' són les dos accepcions que ja puc entendre directament.

En la traducció de The secret agent. A simple tale de Joseph Conrad, Montserrat Vancells (L'agent secret, 1994) fa servir banau que jo em pensava que era babau però que el diccionari m'aclarix que no ho és ben bé, sinó que és 'curt d'enteniment i de coratge'.

Finalment, m'assalta per correu electrònic una consulta sobre segitia, paraula que desconec i que no em trobe en la millor disposició d'estudiar. El diccionari, però, m'oferix sagetia, que no és ben bé el que em demanen, però l'Alcover li dóna una segona accepció hidràulica que deu casar més amb la consulta. Ho comunique. Mire una foto del conseller Blasco Castany amb Jakhim, un xiquet vingut de Burkina Fasso, al braç. I lligc que Blasco «agraí vivament la tasca que porten a terme els voluntaris de Cáritas» que atenen un alberg de la ciutat de València. La caritat és la versió retrògrada del socialisme. Em deixe atrapar pels tentacles de l'estiu.


Córrer: ja em localitze una miqueta més pel nou circuit; amb tot, 17:17.

dimecres, 19 d’agost de 2009

A vora mots



Genives, llentilles, meló d'Alger, ametla, serrell, doncs, aleshores, coixí, tauró, polp, medusa, carranc, rasclet, poal, horitzó. El munt de records de l'estiu per a alguns xiquets, que tan prompte s'ho troben a vora mar com ho perden amb les onades de goma de vainilla que esborren l'arena de la platja.

dimarts, 18 d’agost de 2009

Per analogia



El cosí de Takse comenta que ell és molt burro —en el sentit animal—, però que un dia va anar amb un grup de noves amistats que ha fet, directors de banc, advocats, arquitectes i altres professions «importants» en la nostra societat, i va descobrir que bevien molt més que ell, que el van deixar baix taula, vaja, i això que ell es considerava un bevedor festiu «de categoria». Es veu que en general tenim un concepte mal concebut pel que fa a la moral i els costums de les «gents d'ordre», dels pilars de la societat. Sort que hi ha encara plaques commemoratives que ens recorden quins són els fonaments d'eixos malentesos.

Ahir la filla menuda d'una amiga de Takse feia analogies verbals ben interessants. Llàstima que no les puguera apuntar, ara me s'han oblidat i qualsevol dia la «norma» li farà funcionar el cervell sense tantes llibertats i tot seran això, malentesos.

dilluns, 17 d’agost de 2009

L'equació que no heretaran

Rovell

L'equació que es resol malament per ara, i podem canviar-ho a millor, o deixar-ho córrer pel camí que va: un tècnic lingüístic té fills i els educa en castellà i en un valencià mig desaparegut. És cert, podríem confiar que les llengües no existixen gràcies als tècnics lingüístics —tot i que no podríem assegurar que ells mateixos no contribuïxquen a fer-les desaparéixer—, però la mitjana de la població no té més opció que educar els seus fills d'acord amb els temps.

Els temps són els que són, i al País Valencià continuem amb mitjans d'informació públics que devaluen l'ús de la llengua que diuen promoure, sense cinema en català, sense publicacions diàries de referència en català, sense etiquetatge en català, sense... Bé, supose que els profetes del desastre ho tindrien fàcil amb este cas, si és que que això no és tan sols una extensió indolora del canvi climàtic, de la depredació ambiental. Aixina està la natura.

diumenge, 16 d’agost de 2009

Cita dominical / 43: Eric Ambler

Mirant Mirant els beneficis.


Per a fer aquesta feina es necessiten homes amb experiència i recursos. Naturalment, els homes d'aquestes característiques no són fàcils de dominar, però —es tirà endarrera i tornà a somriure— on es poden aconseguir grans beneficis hi ha sempre dificultats que cal vèncer. Forma part de la natura de les coses.


Història bruta. Un relat de la vida i les aventures d'Arthur Abdel Simpson (1967 – 1987, Hortènsia Curell i Gotor) d'Eric Ambler, Edicions 62, pàg. 78.

dissabte, 15 d’agost de 2009

Estrangers naturals

Eixe «peonal» que no acabar d'anar ni a peu

Els nacionalismes lingüístics són ideologies destructives, diu Moreno Cabrera, i tanmateix sembla que hi ha molta construcció feta sobre eixos fonaments. El que es pot assegurar, doncs, és que no és una construcció sostenible ni ecològica, cosa que s'està confirmant amb la degradació mediambiental que podem afegir a la degradació social tradicional del sistema capitalista general.

Pel cantó lingüístic, el llibre de Xavier Rull Els estrangerismes del català. Com són i per què en tenim. Una aproximació social i lingüística pot ser un instrument per a descobrir, a partir del català, la imbricació que hi ha entre totes les llengües, totes farcides per ací i per allà per paraules i estructures que anem apegant-mos com si fóra no una grip sinó un gen, una part de l'adn humà.

El llibre conté moltes dades i reflexions sobre el trànsit dels mots, les lletres i els conceptes amunt i avall de les planes i els tossals lingüístics, tractats amb simplicitat i claredat. Hi trobaríem a faltar, això sí, un índex de les paraules i de les qüestions tractades, perquè una volta llegit, costa de tornar a localitzar on ens va parlar de silhouette, de les salutacions, del dígraf ph o de l'armatost. Per sort, podem anar marcant-ho a les vores del text i en la portada.

A més de tot això, des del meu punt de vista i agafant-ho com a excusa per a reblar este apunt, tot i que siga un aspecte marginal del llibre, em sorprén que una obra destinada a mostrar la promiscuïtat essencial de les llengües, faça algunes valoracions que jo diria que pertanyen a una contrapart ben subtil del nacionalisme lingüístic (del xovinisme). Són només un ramellet de tòpics que, d'altra banda, trobe que no quadren amb la reflexió general que es deprén del contingut general del text.

Per tant, a pesar que per a molts això deu semblar una manera inevitable i comuna de parlar de les llengües, jo considere que és un error de base (l'error de base) que arrossega a moltes altres confusions. Em referixc a eixes metàfores heretades a través d'una literatura (socio)lingüística massa apegada al punt de vista sanitari. Per exemple, parlar d'una adaptació més i menys «traumàtica» del llatí al català (pàg. 59), de la «contaminació fonètica» (pàg. 96), dels «símptomes de degradació d'una llengua» (pàg. 201), etcètera.

Després de dir això, deixaré passar —perquè me se fa de mal explicar els meus motius— l'expressió «hi ha llengües que han sigut perseguides» (pàg. 28), i, d'altra banda, no caldrà comentar unes altres personificacions de les llengües que també considere que caldria defugir, com ara que «el català no pot sil·labificar...» (pàg. 80), que «no totes les llengües han respost igual davant l'allau d'anglicismes» (pàg. 119), o fins i tot una afirmació que no sé massa bé quin fonament tenia quan es féu, però que crec que es repetix sense d'una manera massa genèrica: «una llengua està lligada a una visió del món» (pàg. 42). Potser per ací podríem arribar a aclarir que cadascú parla la seua pròpia llengua, ja que n'hi ha moltes visions d'este món ple de mones.

Finalment, assenyale que Xavier Rull esmenta els tècnics lingüístics unes quantes vegades, i trobe una reflexió important (pàg. 104), que deixaré insinuada amb un fragment:

Si s'obligués a etiquetar en català, no farien falta tantes hores de classes de català, ja que tothom —inclosos immigrants nouvinguts— sabrien com es diu aquest producte en català només comprant-lo.


Ai, quants pots de clòtxines i de tonyina podem menjar finalment gràcies a l'etiquetatge de Consum, tot i que això atempte contra la nostre petita memòria històrica lligada al mekhillons i el bessugo.

divendres, 14 d’agost de 2009

Els premiats

L'engany

No cal estar massa despert per a entendre per què els delictes econòmics que cometen els dirigents polítics (i associats) solen prescriure al cap de pocs anys. En canvi, calia estar un poc més despert per a establir que això fóra aixina legalment. I d'espavilats, les Corts en van plenes.

Dic això, perquè s'estan descobrint ara les contractacions de la trama mafiosa Gürtel amb la presidència de Rita Barberá Nolla en la federació de municipis i províncies espanyola. Ja avancen els mitjans d'informació que poden haver prescrit els delictes, i el que sobta és que eixa confirmació dels delictes no vaja lligada a la prescripció paral·lela de la vida política dels càrrecs públics implicats. Si més no, això seria una mesura molt saludable amb vista a la participació de política de la resta de la societat.

Altrament, no serà gens casual que el cinisme quotidià que observen els polítics en la seua tasca esdevinga una «característica» més per a descriure el sistema polític i la societat en general. Més encara inclús amb la confirmació reiterada que les persones que participen en la política sostenen eixa participació sobre el robatori del tresor públic, que no és altra cosa això de distribuir amb opacitat, demèrit i incapacitat (en lloc dels coneguts però mal aplicats publicitat, mèrit i capacitat) els diners de tots. Tant si ha prescrit el delicte com si no ho ha fet.

En un sentit ben contrari actua, per exemple, Juan Goytisolo, que explica en l'article del diari El País «Per què no vaig poder acceptar un premi» (14.08.2009):


La dotació econòmica del premi —els 150.000 euros— procedix de la Jamahirija Líbia Popular Democràtica, creada en 1969 pel colp militar de Gaddafi. Després d'un breu debat interior entre acceptar el guardó o refusar-lo, per raons al mateix temps polítiques i ètiques, em vaig decidir per la segona opció.


No sé si era el millor que podia fer, perquè no sé si hem acabat d'aclarir quina és la millor manera d'actuar contra les injustícies en este món. Com que els diners no tenen calceta, Goytisolo podria haver dedicat els diners a actuar contra la dictadura líbia. Però segurament actuar contra eixa dictadura —i contra altres— no és tant una qüestió de diners com de voluntat i d'ètica, i per a fomentar l'ètica no calen molts diners. Potser cal simplement escriure l'article que ha pogut escriure Goytisolo i que no poden escriure els «premiats» Francisco Camps Ortiz, Rita Barberá Nolla, Ricardo Costa Climent i un etcètera ben indecent.


Córrer: no sé cap on ni quasi ben bé per a on, però 16:10.

dijous, 13 d’agost de 2009

L'ànima

Animosos

Un accident de l'estiu: despús-ahir va morir el conseller García Antón, als 61 anys, mentres becava després de dinar. No ho he sabut fins que he obert el diari d'ahir. La notícia que he llegit m'ha semblat un pèl massa panegíric, però segurament és que desconec els seus mèrits globals i, en canvi, tinc alguna fixació negativa pel cas dels 43 morts del metro de València, que també formen part del balanç la seua gestió. Com a mínim, no recorde que la trama mafiosa Gürtel li fera cap «regal», i això, tal com estan les coses, deu ser positiu en eixe sector polític.

Amb tot, per a valorar el polític i la seua activitat —i no la seua vida i personalitats privades, que estic segur que hi tenien poc a vore—, hauria de fer una cerca en les seues declaracions en les Corts i en els mitjans, i em sona —perquè he fet alguna vegada eixa cerca— que mos toparíem, malauradament, amb el nivell habitual de demagògia, falsedat i menyspreu prepotent que conformen el credo i el catecisme del «Partido Popular de la Comunitat Valenciana» —aixina signaven la necrològica en el diari.

Sort que tenim l'antic ministre Federico Trillo, amb qui associava jo el conseller fa uns dies, per a demostrar que el que és important de la mort d'algú és el que féu en vida, i que la mort de les persones no elimina els efectes dels seus actes, sinó que moltes vegades impedix que hagen d'assumir-ne les responsabilitats o que tinguen temps i ocasió de rectificar. Trillo, per exemple, té, més que ocasió, motius per a rectificar per totes les mentires que ha dit i està diguent, si és que la seua església (catòlica) realment és conseqüent amb el que predica. (Sabem que no ho és habitualment).

Acaba la necrològica que publica la Generalitat valenciana indicant «preguem una oració per la seua ànima», que no sé si és que enuncien un fet o és que ho demanen. Tenint en compte el poc respecte que tenen per l'estat laic, segur que fan les dos coses alhora. Per a mi, com que no tinc creences religioses, eixa oració, en el sentit lingüístic, m'és simplement sobrera. I tal com diu Kant (a partir de la versió de Manuel G. Morente, 1921), «qui lesiona els drets dels altres està decidit a usar la persona aliena com a simple mitjà, sense tindre en compte que els altres, com a éssers racionals que són, han de ser estimats sempre com a finalitats, és a dir, només com a tals éssers que han de contenir en ells el fi de la mateixa acció». Vet ací l'ànima de la vida.

dimecres, 12 d’agost de 2009

Condicionants

Frescor religiosa

Passe pel centre de València i observe que l'aire condicionat de la catedral està situat de manera discreta, però evident. Es veu que la religió no refresca, i no sé si l'aparell acaba de fer decoratiu o transcendent.

D'altra banda, buscant frescor menys escatològica, amunt i avall amb el cotxe —mot que ve de l'hongarés, però a través del francés i del castellà, que, en açò de les llengües, tot s'apega— tinc ocasió de rememorar una queixa que havia previst fer-li al síndic de greuges i que me s'havia oblidat: el passos de zebra senyalitzats amb un llum groc intermitent per als cotxes i un homenet —verd o roig— per als vianants, que són confusos per als conductors i perillosos per als vianants. De fet, són contradictoris, perquè obliguen els conductors a mirar el senyal dels vianants, si és que volen entendre per què és que els vianants no travessen el pas.

Bé, tot això no sé si serà matèria per al síndic, però sí que ho és una sol·licitud sobre eixa qüestió que vaig enviar a l'ajuntament de la Vall i que no m'han contestat. De fet, en la recta que travessa el poble hi ha dos exemples de la mateixa senyalització que comuniquen, però, informació diferent. A l'entrada del poble, el groc intermitent assenyala als conductors que no cal que deixen passar els vianants —perquè tenen el seu senyal en roig— i més avant, cap al final del poble, el llum groc intermitent pretén indicar que els vehicles han de deixar passar els vianants —perquè tenen l'homenet verd en el seu senyal—. Un desficaci complet, però l'ajuntament no ho ha resolt ni m'ha contestat.

dimarts, 11 d’agost de 2009

La sàtira conserva

Mar grisa

Discutíem fa poc sobre l'estàndard i el meu interlocutor adduïa el cas de l'italià com si fóra una demostració de l'estandardització espontània no dirigida per les classes dirigents. Amb tot, d'una forma ben contradictòria que no sabia o no volia vore, dia que eixa espontaneïtat es «personificava» en Dant, Petrarca i Boccaccio. Com ja vaig explicar, el meu interlocutor menyspreava la sociolingüística —tot i que pretenia debatre sobre un terme ben sociolingüístic, l'estàndard— i per a ell l'estàndard només tenia una valor «industrial», podríem dir. Bé, ho vam deixar córrer.

Ara Takse em localitza un fragment de Moreno Cabrera (El nacionalismo lingüístico) sobre els banquers florentins:


De fet, segons Burke, s'ha assenyalat que el suport dels banquers florentins fou decisiu per a l'adopció del toscà com a base de la llengua italiana estàndard. En efecte, tal com afirmen Gil Esteve i Rovira Soler:

[L]'ús escrit està presidit conceptualment pel d'una determinada franja sociocultural que posseïx la força econòmica i política. En ambdós moments s'exclou la llengua no hegemònica de la praxis de poder en la unitat i se li atribuïx la categoria de no culta. Perquè cultura i hegemonia s'identifiquen.



D'altra banda, faig una mica de troballa casual pel meu compte en Cartes a l'Helena de Gabriel Ferrater:

Potser no era del tot àulica, no com la literatura francesa i l'alemanya; per a Itàlia, encara al segle xix el problema de la llengua no està resolt. El de no reeixir a tenir una prosa popular, com la de Balzac.


Finalment, en el llibre de Ferrater trobe uns quants fragments ben interessants, entre els quals:

El fet que els homes «pràctics», els polítics per exemple, són molt pitjors que nosaltres, no ens hauria d'excusar de veure com nosaltres som: i de creure que ens excusa és una de les fantasies morboses a què em refereixo.

[...] Joan Fuster, un literat capaç de pensar.
«Les dues cultures»


La sàtira implica que hi ha una societat de judicis morals perfectament ferms i establerts i que l'autor exposa, simplement aquest judici social i sol·licita l'aprovació dels altres membres de la societat. Dit d'una altra manera, d'una manera més simple: la sàtira, normalment, la bona sàtira, és sempre conservadora.
«Gerau de Liost»



Entre les lectures i la música de l'Ipod —m'ha sorprés conduint el danés Allan Olsen— em permet entropessar amb els locutors de les notícies de Canal 9, que és evident que participen en un concurs sobre qui de tots encerta més voltes l'obertura de les vocals. I un altre concurs paral·lel amb premi de consolació deu tindre a vore amb altres vessants més creatius, com ara quan diuen que han trobat «un cotxe envoltat en flames». Naturalment, ja ho dia Ferrater, és una sàtira. I de la bona.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Històries brutes

Per a cuinar i altres decapitacions

Al fons, el Motgó tenia un capellet de núvol, que és el que tocava ahir diumenge. La traducció de la novel·la d'Eric Ambler Història bruta que va fer Hortènsia Curell i Gotor es llig bé i només he fet el recull dels per a per si algun dia em pega per esbrinar si els traductors i correctors cuinen o si només adoben amb ells. A més d'això, cinc interessar-lo que, si no vaig errat, en aquell temps havia ser interessar-li. Actualment el diec2 ja el marca també com a transitiu en eixa accepció.

D'altra banda, no puc fugir de tornar a vore en el diari el senyor García Antón i interessar-m'hi. I, de fet, no puc evitar tampoc sentir-me els budells quan titlla de «mà negra» els de la Nova Cultura de l'Aigua que es veu que li estan impedint arrasar tant com ell voldria amb els recursos naturals en què vivim els humans de l'espècie comuna. A fe que m'agradaria saber de quin color té ell les mans des que van morir 43 persones en l'accident del metro de València fa tres anys i ell va tindre la delicadesa de no dimitir i de prometre per a l'altra vida les balises que hagueren evitat l'accident. Ell i l'anterior ministre Trillo (62 morts a Turquia perquè no va pagar un avió dels que ell feia servir, sinó una ferralla) poden anar agarrats de la maneta. Vermella.

diumenge, 9 d’agost de 2009

Cita dominical / 42: Tomás Delclós

Mirades paradoxals.


Ho contava Walter Cronkite en Memorias de un reportero (El País-Aguilar). Féu un duríssim reportatge sobre el mafiós sindicat del transport de Hoffa. A l'endemà li telefonà el mateix Hoffa. Era per a felicitar-lo. «Ens en vam adonar: acabàvem de regalar-li uns quants milions en publicitat». Els seus transportistes imposaven el terror i el reportatge funcionava com un avís del castic que patirien els rebels.
Tomás Delclós, «Periodistas», El País, 21.07.2009.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Calces llargues

Música

Sí que funciona prou bé en Windows xp la connexió sense fils amb els auriculars jbl 610. Cert és que no tenen un so precisament espaterrant i que per això em van decebre quan els vaig rebre —comprats en Alemanya a través d'Internet, on els tenien uns cent euros més barats— però fan el seu paper per a escoltar l'Ipod en qualsevol lloc. Ara mateix, Ocean light de Steve Howe i Paul Sutin, després del Difícil de Barricada.

Això em recorda que tot i la resposta amable des de Catalunya Ràdio, encara no he sentit en Icat fm cap cantant suec (en suec, és clar) dels que els vaig recomanar i sí que hi he sentit el repertori habitual de cançons ensopides americanes. A més d'això, precisament relacionat amb Suècia, l'emissora mos animava a visitar eixe país on hi havia no sé quines activitats atractives. Entre altres, una que estava relacionada amb ¡«Pipi Calces Llargues»! Els camins del calc o de la subordinació al castellà també tenen estos tocs d'humor, perquè l'emissora i la locutora deuen entendre què estaven dient —un calc directe o una pronúncia estranya del castellà—, però per a mi, valencianet amb massa idees sobre dialectologia de les que toquen, en lloc de fer-me vore que la locutora havia tingut en compte que per ací les «langstrum» són això, calces llargues, m'ha vingut al cap que per allà, per Barcelona, les calces són les bragues i, doncs, la locutora devia estar diguent una cosa ben estranya per a la seua audiència catalunyesa.

Bé, Takse m'ha fet vore que la qüestió és renegar, fins i tot una volta que ho diuen a la valenciana, aixina que mos farem a la idea que ha segut aixina, ja que, és veritat, Pipi exhibia unes bones calces, tot i que no sé per què dien que eren llargues, ja que les calces ja ho tenen això, que són llargues —i, segons la cama, més o menys.

divendres, 7 d’agost de 2009

Història bruta i desconnexió



Com que hui no m'he comprat el diari, supose que m'he perdut alguna cosa de l'actualitat política salsitxera en què els dirigents dels Partit Popular han embotit el nostre petit país. El que sí que he sabut és una dada d'economia quotidiana: el meu barber diu que no nota la crisi. El cert és que ho tenia prou ple hui, més que mai que hi he anat. He hagut d'esperar uns deu minuts, que he aprofitat per a continuar amb Història bruta d'Eric Ambler —sembla que les lectures d'este estiu em porten sempre a segones lectures de l'actualitat—. Vaig marcant-hi els per a davant d'infinitiu (i alguns altres) que hi va deixar caure Hortènsia Curell i Gotor en la seua traducció (1987), per si de cas arribe a entendre el criteri.

Per fugir un poc, més tard he intentant totes les possibilitats de connexió del mòdem Toshiba g450 amb l'Ubuntu a Internet. No hi hagut res a fer, a pesar que ara sí que he aconseguit que el sistema operatiu detecte l'aparell.

L'altra part de la sessió informàtica de hui ha estat l'Sketchup de Google, amb el qual hem fet un disseny de façana d'aquella manera. El programa és gratuït i va bé per a fer-se una idea en tres dimensions del que veus en els plànols. El que no sé és per què no n'han fet una versió per a Linux.

Finalment, sí, hem anat a fer un nou recorregut pel riu: 12:55, que supose que és una millora, a pesar de la calor i del recorregut canviant.

dijous, 6 d’agost de 2009

El preu

Fent petxines, honradament

Decididament, després de l'episodi salsitxer de Camps, Costa, Betoret, Campos, Barberá, Martínez, Cotino i altres, amb els inefables Bigotes i Correa (Gürtel per a la fama internacional), hem inaugurat una nova etapa en la política valenciana: la subhasta dels polítics. La bona notícia és que les tarifes són públiques: a canvi de vora huit milions d'euros (que sapiam) la trama capitalista liberal d'Orange Market ha hagut d'ofrenar uns quants sacs de mà, algun rellonge, uns vestits de Milano... Res que qualsevol de mosatros, la classe mitjana tirant per dalt, fent un esforç «honrat i treballador» —com dia Cotino que som els valencians— no pugam aportar per a aconseguir algun d'eixos serveis que l'estat social i de dret ens oferix. Bo és saber-ho.

De fet, ara, en temps de crisi, és millor encara saber-ho, perquè si necessites que «col·loquen» el teu cosí desocupat en alguna part de l'administració pública, posem que fent d'assessor sense llums, la cosa deu estar feta amb una capsa de bombons, si és que vols que li dure sis mesos la faena; o de bombons amb licor, si vols que li dure sis mesos i que li faça punts per a ser inspector d'educació, que tot és possible en la vinya de Camps Ortiz; fins i tot, si tinguera el nivell d'anglés «Mode d'emploi» —¡això, és francés!... ¡Vaja, ja en sé dos!—, podria aspirar a fer de traductor de les classes d'Educació per a la Ciutadania. Açò és la terra de les oportunitats... de negoci amb els diners públics.

Comentaven l'altre dia en el diari que el problema és el finançament dels partits polítics. Trobe que el pernil de Nadal que els arriba als alcaldes i alcaldesses d'Esquerra Unida o del Partit Socialista, per citar casos que conec, no financen gens els partit. En canvi, sí que lubriquen les relacions entre els dirigents de la cosa pública i alguns ciutadans amb interessos privats.

El cas és que ja sabem què val l'honradesa i la faena —com dia Cotino— d'alguns dels nostres polítics. Ara tocaria descobrir, com en l'anunci aquell, què és el que no té preu en esta subhasta, el somriure de qui, l'honradesa de qui, la faena de qui. Estic segur que n'hi han, però pot ser que no militen en els partits que els admeten com a membres ni en els tribunals que els admeten com a jutges.

Per cert, l'expressió del dia, que no té cap relació amb la cosa nostra esta, o si: «ser més animal que un bac», que és l'equivalent riberenc del valler «ser més animal que un carro amb vela». I, honradament, ho deixaríem ací.

dimecres, 5 d’agost de 2009

La corrupció i la gramàtica

Uns més iguals que altres

N'hi ha polítics que tenen problemes gramaticals. En concret, problemes verbals. Per exemple, ara apareix Juan Cotino, el conseller de benestar social i de les residències de la seua família, i diu: «Els valencians som gent honrada i treballadora.» És bastant clar que ha errat la persona del verb. Els valencians honrats i treballadors treballem per a poder comprar-mos i pagar una jaca de Milano de tres-cents euros. A Juan Cotino li la regala una trama mafiosa que es dedica a cobrar contractes adjudicats a dit pel govern del qual forma part el mateix Juan Cotino. Per tant, hauria d'haver dit que els valencians «són».

Després també han aparegut Rafael Blasco Castany, conseller d'immigració, que ha qualificat de «muntatge» la causa oberta pels regals a Francisco Camps. Ja posats, haguera pogut llustrar un poc més decorosament els regals: ¿ofrenes a Espanya? Continuant en el camp del lèxic, Serafín Castellano Gómez, conseller de governació, parla de «cacera» contra Francisco Camps. En deu entendre un poquet el propietari d'un parany, que és instrument de cacera no selectiu i declarat i il·legal. Es veu que, en canvi, tractant-se d'una cacera «legal», patix pel «pardalet». De totes formes, ell es dedica més aviat a una cacera més selectiva, com és la que perseguix contractes a dit per als seus amics Taroncher i companyia. Ahí sí que n'hi ha bones peces.

I, és clar, després de l'arxiu del cas, és l'hora de llepar-se. I apareix José Marí Olano, aquell que volia convertir l'hemicicle en un pati d'escola —i a fe que, si no ho ha aconseguit, ho sembla—, que diu que Camps, Costa, Campos i Betoret no han rebut regals de ningú... I això que els mateixos receptors han reconegut que havien rebut els regals. Eixe és el valor de les paraules del diputat popular, fins i tot si afirmara que ell també és una valencià honrat i treballador.

Finalment, només cal que s'aclarixca si Milagrosa Martínez Navarro, la presidenta de les Corts, mesura els temps de les intervencions en el parlament amb el rellonge que li va regalar la trama mafiosa d'Orange Market. Tal com diu el més que amic de Francisco Camps Juan Luis de la Rúa, president de tribunal superior valencià (evitarem dir «de justícia» en esta ocasió), no hi ha causa per a eixos regals. Tampoc no són casuals, certament. I tampoc és casual que un jutge intervinga en casos en què els imputats són els seus amics. Segur que tot deriva d'una confusió lèxica que hem sentit sovint entre parcialitat i imparcialitat.

Ai, si tingueren el superior de la jqcv això no passaria, ¿oi? Segurament arribarien a muntar —com diuen en Almussafes— el seu nivell d'honradesa. Faena sí que en fan, sí.

dimarts, 4 d’agost de 2009

Mark Twain retrata els «honorables» valencians

La realitat supera la ficció

Per fi, les lectures d'estiu tenen una utilitat que no esperava. La notícia sobre la resolució obscena, però esperada, del tribunal superior de justícia valencià, relativa a l'arxiu de la causa per suborn contra els dirigents valencians de la trama mafiosa Gürtel (en què apareixen directament implicats Francisco Camps Ortiz i Ricardo Costa Climent, entre altres com Rita Barberá Nolla) m'ha arribat mentres llegia L'home que va corrompre Hadleyburg de Mark Twain, petita novel·la moral que mos aclarix el panorama ètic i polític de la societat valenciana.

Particularment, Mark Twain retrata en el relat —ho clava— l'actuació de més honorable dels nostres dirigents. Hadleyburg, la ciutat incorruptible, tenia com a lema perillós «Lliura'ns de la temptació», i el fet d'haver-ne estat lliurada podia semblar una garantia d'honradesa, però, ai, d'una honradesa artificial, mai comprovada, ja que no hi havia hagut temptació que demostrara fins a quin punt era forta i profunda. El cas és que la temptació va arribar i els fonaments ètics dels prohoms més honrats es van demostrar febles, falsos, fins i tot nocius per a altres ciutadans més conseqüents i justs.

Francisco Camps Ortiz ha tingut ocasió de mostrar per què calia un canvi de lema en Hadleyburg, on va ser canviat després de la desfeta dels seues honorables: «No ens lliures de la temptació». No ens n'hem lliurat i hem vist que l'honradesa no passava la prova. Hi han caigut i s'hi han rebolcat, ben mudats amb vestits, sacs de mà i... Bé, i amb pernils, torrons per Nadal, entrades per a l'òpera, televisors de plasma, mocadors de seda, ¿no, prohoms i prodons valencians? Sí, això és la minúcia. Això només no explica moltes vocacions polítiques.

Tal com ho escriu Mark Twain —segons la traducció de Josep Marco (Bromera, 1993)—, el projecte de les trames mafioses podria ser el següent:


I és que, criatures ximples, la feblesa més feble de totes les febleses és aquella virtut que no ha passat la prova de foc. Vaig preparar un pla i vaig reunir una llista de noms. El meu projecte era corrompre Hadleyburg la Incorruptible. La meua idea era convertir en mentiders i lladres gairebé una cinquantena d'homes i de dones sense màcula que no havien dit una mentida ni havien furtat un quinzet mai en la seu vida.


Segons Twain, Hadleyburg va canviar de nom i torna a ser una ciutat honrada. Al País Valencià li van canviar el nom.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Amistats vacacionals i vocacionals

El respecte a les línies del joc

Era previsible i ha passat: els amics de Francisco Camps Ortiz, a més de regalar-li vestits &mdas;sabem massa bé a canvi de què: vora huit milions d'euros coneguts—, l'exculpen de ser un polític subornat —en lloc d'aquell heoric insubornable. Ja pot lluir a gust Rita Barberá Nolla sacs de mà regalats i plens d'anxoves, que encara que foren furtades, total, per quatre peixets... Ja ho dia Berlusconi, ja.

Era previsible i ha passat: el Windows xp ha decidit que no es connecta amb el mòdem Toshiba g450, i ací estic, pegant-li voltes, però sense connexió, aixina que penjaré açò no sé quan. Tampoc peixque cap connexió sense fils, que és una de les habilitats que tenen alguns. En canvi, jo tinc l'habilitat de no entendre'm amb els programes de vídeo i amb els telèfons mòbils. Un dia d'estos, quan supere la crisi, em fire un Iphone i fora romanços amb ixpés i ubuntus.

I, bé, amb esta desconnexió, no sé massa bé com van les meues possibles polèmiques en la xarxa i pot ser que m'estiga perdent algun debat. Qui calla, atorga, diuen, però quan aconseguixca connectar-me vorem si és cosa de mantindre un silenci estival o si hauré de practicar una acalorada tronadora. I és la tercera volta que me se penja l'Asus Eee pc amb el Windows mentres intente fer l'apunt.



¡Eureka!

diumenge, 2 d’agost de 2009

Cita dominical / 41: José María Ridao

Mirant Mirant la corrupció política.


[...]

Dia Karl Popper que una cosa és moralitzar la política i una altra fer política amb la moral. Es veu clarament que, en Espanya, és esta última opció la que preval. La corrupció fa dos dècades que està instal·lada en les agendes de campanya, però només com a arma que es llancen els partits entre ells. Les condicions que la fan possible no han mereixcut, en canvi, més que tímides al·lusions presentades com a actes de penitència. Això, en el millor dels casos; en el pitjor, que és en el que ha destacat històricament el Partit Popular, s'ha sostingut que la corrupció té a vore amb les essències i hi hauria, per tant, partits corruptes i partits incompatibles amb la corrupció.

Cap força política ha reconegut, tanmateix, que els seus recursos siguen insuficients per a mantindre els aparells burocràtics i per a finançar els actes de propaganda. [...]
José María Ridao, «Hacer política con la moral», El País, 13.07.2009.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Vergogna e confusione

Confusions diverses

Diu un article del diari que el cervell aprén dels encerts i no dels errors. Trobe que el periodista ho deu explicar malament, ja que la cosa té a vore amb les reaccions neuronals que es veuen després d'un encert i no quan hi ha un error. Hi trobe molta lògica: quan trobem l'encert, és quan el cervell «memoritza» el procediment; fins llavors, podem anar buscant amb el material que tenim, perquè els errors són infinits i conjunturals.

Per tant, una cosa que comença malament, com ara la partitocràcia de la transició espanyola que sustenta el nostre sistema democràtic, haguera pogut anar bé, però ja sabem que era un error i, per tant, potser no la memoritzem. La situació actual, en què no es debaten idees i propostes fonamentades, sinó simples dogmes partidistes i interessos de facció, és una situació que s'ha estés per complet a qualsevol aspecte de la vida pública, als «poders» que haurien de donar suport al sistema, i no conviden a la repetició, per molt que hi pugam caure en el procés de cerca de l'encert. No dia el periodista si, a voltes, l'encert era no repetir l'error.

També és un error habitual confondre els mitjans i els objectius. Fa anys, quan ni tan sols era interí, em vaig adonar d'això: una administrativa que gestionava borses de treball em mirava amb mala cara perquè jo pretenia accedir a l'administració —havia obtingut més puntuació en unes oposicions— per davant d'una companya seua que ja era interina. Sembla clar quin era per a ella l'objectiu de l'administració pública.

De fet, l'altre dia em vaig adonar que això s'ha agreujat molt al llarg dels anys, cosa que podíem esperar, tenint en compte la gestió de l'administració pública que es fa. Un company pretenia que l'objectiu dels tècnics lingüístics era mantindre els llocs de treball de tècnics lingüístics i no tant aconseguir una gestió lingüística adequada als drets dels ciutadans i als deures de l'administració pública. Res no importa que el manteniment dels tècnics lingüístics en els seus llocs de treball no tinga necessàriament cap relació directa amb l'increment de l'ús del valencià.

Les cireretes, és clar, són les anxoves en els sacs de Louis Vuitton de Rita Barberá Nolla, els vestits empolsegats del pòrtland costaner de Francisco Camps Ortiz, que César Alierta no vaja a la presó perquè el seu delicte va prescriure, que els diputats i senadors siguen jutjats només pel Tribunal Suprem — com si ells tornaren a ser «més iguals» que la resta—, que els consellers valencians no apliquen les sentències dels tribunals o s'enorgullixen de donar contractes a dit als amics, que no patixquen cap sanció ni desqualificació pública els diputats del Partit Popular que formaven part de la mesa de les Corts anteriors i que van lesionar els drets constitucionals dels diputats d'Esquerra Unida...

Això últim és realment el súmmum quan els sents parlar en l'hemicicle. Per exemple, a Maira Barrieras Mombrú, que segurament s'escarota de manera directament proporcional a la seua ànsia per emmascarar que no hauria de tindre cap altra raó política més enllà que la d'assumir la seua responsabilitat en actes inconstitucionals.

Finalment, un altre company confon normativa i llengua culta. ¿És realment això?