dijous, 30 d’abril de 2009

L'hora del prestigi

Prestigi lector


Me s'està desfent en la cartera una pàgina del diari El País (14.10.2008), aixina que abans que desaparega, en faig esment:


L'espanyol guanya parlants i ara busca pretigi



El Cervantes llança una enciclopèdia que analitza la bona salut de la cultura hispana en els Estats Units




A més d'eixa notícia, en la secció de cultura han fet una inclòs una subsecció «La llengua com a tresol cultural» d'eixes que no diré que no calga llegir, a pesar que ja conegues massa bé el resultat del lectura, fins i tot a pesar d'un títol tan prometedor com l'apartat de José María Barreda (president de Castella-la Manxa): «Hauríem de respectar les llengües». Al capdavall el diari i els premis Don Quijote són per a això amb els diners de tots, no per a gestionar els drets dels parlants, sinó per a engrandir el negoci d'alguns a pesar dels drets dels parlants. Curiosament hi ha afirmacions que ara no alcen cap poseguera:


En quatre dècades, la situació dels hispans ha millorat sensiblement. I, amb ells, la de la seua llengua materna. «L'hispà és moda, però a més d'entusiasme per les arrels també està el factor econòmic», va indicar Humberto López [coordinador de l'enciclopèdia], que va citar com un indicador notable que es prime salarialment als qui dominen anglés i espanyol.


Xe, no he sentit que a ningú li moleste que hi haja qui trau benefici de «dominar dos llengües», no han aparegut els adalids de la lluita contra la discriminació de les llengües «maternes», que són coses que no crec que passen pels cervells molta gent per ací, per la països catalanòfons, però que es diuen sense massa vergonya i amb molta mala bava.

Tot una altra qüestió és una persona que cada vegada està fent més demostracions gratuïtes de poliglotisme subordinant. En L'hora del Lector d'ahir, Víctor Amela va fer un esment erudit que més o menys anava així:


Ja ho deia Sòcrates: «La literatura ha muerto.»


Com no és el primer cas que esmentem del mateix autor —Amela, vullc dir—, ja podem estar segurs de quin és el tic d'algunes persones molt versades en la pràctica i difusió de la subordinació lingüística del català respecte de qualsevol llengua, grec antic o castellà modern.

Doncs, sí, això enllaça amb l'inici: es veu que al català també li cal un poc més de prestigi —tan reclamat per la crida de Pradilla a elits i contraelits en La tribu valenciana—. Almenys hauríem de fer un esforç per donar-li'n —en àmbits erudits i en àmbits coŀloquials—, perquè, al cap i a la fi, és donar-nos-en a noltros mateixos, per dir-ho com l'Emili Manzano (director i presentador de L'hora del Lector).

dimecres, 29 d’abril de 2009

Les paraules també són els fets



Entre les parides recurrents que trobes quan lliges diaris, hi ha algunes que cada vegada sorprenen més, no tant perquè no siguen conegudes, sinó perquè es mantenen latents i, quan et penses que ja deuen haver segut oblidades, reapareixen en la ploma de qui menys t'esperes. Per exemple, Santiago Roncagliolo entrevista Paul Theroux (El País, 28.04.2009) i comenta:


Resulta curiós que hi haja res que Paul Theroux no puga entendre. Parla diversos dialectes africans [...]


El cas parla de moltes coses, començant per la idea de Roncagliolo sobre eixa Àfrica que seria inintel·ligible i on hi hauria persones (?) que no parlen llengües, sinó dialectes. És un fet, això dels dialectes, en què estaríem ben d'acord, si ho aplicàrem amb rigor, i llavors desapareixerien l'espanyol o l'anglés com a llengües —fins i tot el català-valencià, i tindria jo reconegut el meu valler central—... A més a més, tampoc mos aclarix quins són eixos dialectes, que es veu que per, no ser llengües, no tenen ni nom.

En canvi, pel cantó contrari, en el mateix diari ens enterem que el valencià-català aconseguix a poc a poc surar en la Unió Europea:


L'equiparació de valencià i català s'estén en la UE



El valencià ja és oficial en el Tribunal de Justícia Europeu




Sort en tenim, doncs, després de l'espectacle de les Corts valencianes que vam lamentar haver de narrar ahir, quan el pseo i el pp va coincidir en rebutjar una iniciativa (tan discutible i inútil com vullgues) de Mollà Herrera que demanava que la Generalitat valenciana participara en l'Institut Ramon Llull. Tal com concloïa Miguel Olivares:


L'immediat vot conjunt del pp i pdpv, encara que per raons ben diferents, provocà una sensació estranya.


¡I tant! Estranys, és una bona manera de descriure els socialistes valencians. Entre les estranyeses, però, n'hi ha més. Podríem trobar, pel cantó socialista, la diputada Escudero Pitarch, que fent un discurs en valencià cita Macbeth de Shakespeare —¿il·lustre toledà?— en castellà; o també la dirigent del Bloc Pepa Chesa, que practica la submissió lingüística amb els cambrers del bar i els parla en castellà. Com diuen al meu poble, «¡ahí tens els ous, Joana!».

Esperem que les polítiques esmentades (i companyia) s'adonen que el fets també són paraules, siguen de Shakespeare, siguen de cambrer, i encara que siguen en valencià. En cas contrari, s'esdevé com el cas del qui pretén travessar en cadira de rodes la via del metro en Picassent: les paraules sabem quines són, però el fet són les escales insalvables de l'altra banda.

dimarts, 28 d’abril de 2009

La síndrome

Palometa presonera del vidre

No he pogut anar hui a la manifestació per l'ensenyament públic. Mentres m'acostava a casa, semblava que una gernació de samarretes grogues anaven acostant-se al centre de la ciutat.

Entre altres degradacions de l'ensenyament que du a terme el govern valencià del pp hi ha la xifra també problemàtica del 3 %, que esta vegada no es referix a cap comissió per obres o serveis —segurament se n'emporten prou més—, sinó al creiximent anual de l'ensenyament en valencià. Algunes dades (Neus Caballer, El País, 25.04.2009):


Segons un informe elaborat amb les dades tancades de la matrícula del curs 2008-2009, a la Comunitat Valenciana només en 774 col·legis, dels 1.726 centres públics i privats concertats que hi ha d'Infantil i Primària, estan oferint el valencià, el que suposa el 44,8 % del total de centres d'esta etapa.

«En molts nuclis urbans la falta d'oferta d'ensenyament en valencià en la xarxa educativa pública és palesa», va rematar Diego Gómez. En València capital de 95 col·legis públics, només 47 impartixen línia en valencià. En Alacant, de 57, només hi ha 10 amb programes d'este tipus; i a Elx, per exemple, dels 36 col·legis públics existents esta oferta només està en 15. Castelló és, en eixe sentit, l'única capital de província que salva la cara amb 33 col·legis dels 37 que tenen línia en valencià.


I ara m'adone que hauria d'estar convalescent després de sentir Ferraro Sebastiá diagnosticar-li paranoies i síndromes («el síndrom», que dia ell) a Mollà Herrera i la resta de les persones que intenten parlar i relacionar-se en valencià amb normalitat al seu propi país.

Llàstima que la pretensió de Mollà es fonguera com una volva de neu en ple desert, perquè el que demanava tenia tant de simbòlic com d'impossible: que la Generalitat participara en l'Institut Ramon Llull. Si simplement haguera demanat alguna cosa més factible i real, que deixara en evidència un vot contrari del pp, com ara que el web de les mateixes Corts funcionara correctament en valencià, per dir una cosa que té ben a prop i que no veu.

En l'Oike de hui n'hem sentit de les coses absurdes que es poden arribar a aprendre sobre les persones discriminades en este país, siguen dones, negres o catalanoparlants. El mal és que possiblement tenien molta part de raó: no cal gastar diners en «promoure» els drets dels catalanoparlants; simplement caldria que es feren complir, tal com es fa amb les normes de circulació, els delictes sexistes o racistes, els terminis dels tràmits administratius, la salubritat dels restaurants, la seguretat laboral, la independència judicial... Uf, i damunt cupons, ¿no?

dilluns, 27 d’abril de 2009

Per por para per a

Blanc sobre negre

Les propostes de no distingir entre per i per a «tampoc» en l'escriptura m'ha semblat que hui donaven un fruit curiós en el telenotícies del migdia:


[...] vivia per la música..., ara ho diré en castellà: por y para la música...


Ho dia un amic o company d'Aleix Vergés, Sideral, sobre este músic. I no ha tingut més recurs a l'abast per a dir el que volia, és a dir, distingir entre per i per a que anar a buscar en castellà. Evidentment —què havia de dir jo—, m'ha fet pensar de seguida en els inconvenients d'algunes decisions que considere poc fonamentades i que no sé si algú les titllarà d'autonomistes o, per contra, d'integracionistes amb elles mateixes, per recollir les formulacions de Miquel Àngel Pradilla en La tribu valenciana. El cert és que són normativament convergents, però no amb el valencià, sinó amb la confusió.

Podríem pensar ara en el vaqueret, didalet, xarrupet o glopet, que la Neoloteca del Termcat féu un esforç de «convergència» semblant fixant xopet... I seguint per eixe camí, m'he enterat hui que l'Urpinell d'El Cor de la Ciutat és en realitat Orpinell. Embolica, que fa fort, diríem.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Cita dominical / 27: Trini Simó i Rosa Solbes

Mirant la democràcia.


Cal que arribem a comprendre la democràcia i a aplicar-la en els nostres esquemes de la vida social, en totes i cada una de les seues facetes. És aixina com anirem construint-la, ja que la democràcia no està realitzada, sinó que cada comunitat la va construint. En altres paraules, la democràcia es fa vivint-la.
Trin Simó, «Corrupciones y vida política», El País, 24.04.2009.


¡Ah, com hem trobat a faltar les llistes obertes, justament en les eleccions locals, on diu bé el tòpic que «tot el món es coneix»!
Rosa Solbes, «Ayuntamientos», El País, 24.04.2009.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Manifestacions subtils

La independència de la plaça dels Furs

Un dia carregat, però era la previsió meteorològica per a hui. El primer seminari de procreació —diríem— de la Taula de Filologia Valenciana, una altra associació que inicia el seu camí pel país, en concret, en Picassent, i per al país, és a dir, per a les persones que vivim al País Valencià.

El millor de tot és que hem salvat com a persones la discussió sobre el llenguatge sexista del estatuts i com a persones raonables totes les aportacions per al contingut programàtic i el funcionament de l'associació. La voluntat és treballar per a la societat, és a dir, que ens hem d'adreçar a tots amb fonament, i tots han complit amb escreix, sobretot per tindre la decisió «increbantable» de passar tot un dia sense que a ningú li ho hagen manat encauats escoltant parlaments de plantejaments i interessos variats.

El rejol que havia preparat jo s'ha demostrat més gruixut i mal d'encaixar del que m'havia semblat la vespra. He demanat tantes disculpes com he sabut. Amb tot, puc excusar-me en el fet que fugint de fer un text per a lluir les meues adherències o discrepàncies del llibre La tribu valenciana de Miquel Àngel Pradilla, es veu que he preparat un bollidet massa indigest amb la collita —més encara després de dinar— de tota la terminologia amb què s'etiquetava decorativament qualsevol que pretenguera eixir en la foto de la codificació lingüística valenciana. El meu reflex ha segut segurament un castic innecessari per a l'audiència. Ja ho saben: només cal que es lligguen el llibre per a comprovar que té una millor lectura que la meua.

Tornant a València, passe per darrere les torres dels Serrans on tope amb el final d'una manifestació pels drets nacionals valencians, per la independència o per tot alhora, que ara no recorde quina era la convocatòria. Com a coneguts, Xavi Sarrià, escriptor i cantant d'Obrint Pas. I com a nota discordant, jo també —vaja, hui tocava—, que uns quants s'han pensat que jo era de «la secreta» i deixaven caure sense massa agressivitat però prou fort per a que jo ho sentira: «Secreta, idiota, ¿crees que no se te nota?»... Ahir és quan jo els havia d'haver dit, ai, si n'arribeu a ser de tararots, tant de valencianisme per a parlar-li en castellà a eixa policia subtil que vos vigila. Però els he deixat amb el plaer de sentir-se perseguits o vigilats per la meua mirada que no crec que siga molt totalitària. Bé, només espere que la secreta real no estiguera tocant La Muixeranga amb la dolçaina dalt l'escenari.

Des d'ahir estic preocupat: li vaig dir que no era penal a un xic de dèneu anys del meu equip que reclamava que li l'havien fet, i en compte de cridar i escarotar-se, com farien la majoria dels companys de la meua edat, em miraven i callaven. O és el respecte a l'edat o és que no sé massa bé de què faig cara: ¿de policia secreta?

Em refugie en la llista de cantants suecs que he pogut crear en Deezer: Lars Winnerbäck i Cornelis Vreeswijk, principalment.

divendres, 24 d’abril de 2009

Convit cortesà

Justa la fusta

Un dia d'evidències al futbet: un gol, però una derrota.

Bé, i res més: convit a les Corts, Julio de España xuplat; Cholbi Diego ufanós devorant la part proporcional de la seua renúncia a la liquidació que no li pertocava; Camps Ortiz amb un vestit que li cau bé —els diners de tots han estat ben gastats, vaja—; Niurka Montalvo xarra amb una companya. I no m'entretinc a vore res més.

S'ha mantingut el convit de tapís vermell i cap al canapé. En canvi, han eliminat els dies de portes obertes. Milagrosa Martínez, la presindenta de les Corts, té clar per a què vol els diners.

dijous, 23 d’abril de 2009

Debades i de pagament

Emissores per Internet


Finalment ha arribat el moment de desconnectar de Last.fm: s'ha fet de cobrament a tot el món excepte als eua, Alemanya i Regne Unit. I demanen tres euros mensuals. Bé, doncs, supose que podríem assumir eixa despesa, però, llavors, tenint en compte com funciona això de les connexions a Internet, el que costen per ací,i que no crec que li traguera molt de rendiment... Al cap i a la fi, hi ha alternatives. Per ara, vaig fent amb Yes.fm, Blip.fm, Deezer.com, Rockola.fm o Spool.fm, mentre espere poder-me apuntar a l'Spotify, a vore quins milacres fa això.

Per una altra part, una bona notícia de la «responsable del Staff de Planificació i Qualitat de Ciutat de les Arts i les Ciències, SA», que ha tingut l'amabilitat de respondre al meu missatge:


En primer lloc voldria agrair-vos la visita a la pàgina web de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Amb esta carta acuse recepció del vostre escrit, amb data 17 d’abril, en què ens detalleu una sèrie d’aspectes que cal millorar respecte a l’ús del valencià en les nostres instaŀlacions.

M’és grat comunicar-vos que hem traslladat les vostres observacions als responsables dels departaments corresponents perquè es prenguen les mesures oportunes.

Així mateix, vos agraïm les molèsties preses per a redactar este escrit, perquè gràcies a l’anàlisi del contingut som capaços de continuar millorant dia rere dia la qualitat del servici que prestem als visitants.

Aprofite l’ocasió per saludar-vos cordialment.


Es fa tard esperar...

dimecres, 22 d’abril de 2009

Dia de trets lingüístics

La rosa de demà

El desfogament d'ahir té la conseqüència inevitable de la calma de hui. Senc els diputats i no em commouen massa. Anote alguns trets característics de cada u, l'aternança servei / servici, aleshores / entonces*, cognom / apellido*, la pronúncia de les formes me, te, se dels pronoms i no faig més cabal del que diuen, ni tan sols quan Maluenda Verdú proclama que no hi ha parlament a Espanya que no envege el reglament de les Corts valencianes... N'estem més que farts d'eixos lideratges de pati d'escola... ¡I el meu cosí és astronauta!

Més tard, apunte que Víctor Amela diu «reparto»* ('repartixc') i «gast» ('gasto') en El Club; més tard, en L'hora del lector, pronuncia «moré» (ni tal sols «morè»)... En canvi, un reportatge de fa uns dies en Entrelínies, ens mostrava que Xavier Sala Martín té una filla que es diu xvii Úrsula, que viu als eua i parla en català —i malament el castellà—. Maneres de vore el món.

dimarts, 21 d’abril de 2009

Política lingüística en les Corts valencianes / 2

Marina Albiol parla sense faltes d'ortografia

Adolf Beltran assenyala en l'article «Estrategia de polarización» (El País, 18.04.2009):


De com arrasa l'estratègia de la polarització la riquesa i la diversitat del teixit cívic, de com reduïx a un estat paupèrrim l'esfera pública d'una societat i estreny els seus punts de vista, en dóna exemple el cas valencià.


Si és que ens resulta útil, podem admetre que hi ha una «cas valencià» —com allò periodístic del cas Dreyfus o del cas Gürtel— en lloc d'un cas «minorització democràtica», «corrupció democràtica» o «demòcrates de llanderola». El cas valencià tindria segurament relació amb el nomenament del nou arquebisbe de València Osoro Sierra, que féu molta part de la seua primera homilia en valencià: amb això i una mona de Pasqua que pugam tindre al rebost estarem més que desvanits.

Recorde que cada any, quan Zaplana adobava les seues intervencions en el debat sobre l'estat del país en les Corts d'ací, del país, l'amo del bar, catalanoparlant que ha transmés la subordinació lingüística i el desús als seus fills —per ofrenar noves glòries— em mirava i exclamava, «¡Tu veus, com sí que parla en valencià!». Salvats estem: el cas valencià.

I com a cas valencià, les intervencions de dos diputades en l'última comissió de política lingüística en les Corts valencianes (02.04.2009):


Una cosa que ens arriba de més prop és un estudi realitzat per... un estudi estadístic de Martí Casanova sobre el comportament lingüístic dels diputats en les seues intervencions, en ple i en comissions, en el període 2003-2007, esta legislatura anterior. Este estudi revela que 47 van parlar sempre en valencià, –perdó– sempre en castellà –més voldria–; 28, sempre en valencià; 8, preferentment en castellà, però també en valencià; i 6, preferentment en valencià, però també en castellà. Esta és una cosa que ens afecta i que estaria bé que la reflexionàrem.
Sorribes Martínez (psoe)





Per exemple, al Diari de Sessions de les Corts Valencianes moltes voltes es transcriu tal com parlem els diputats i diputades, és a dir, amb faltes ortogràfiques, cosa que jo estic convençuda que al parlament de l’estat espanyol quan se transcriu a un que parla en andalús, la transcripció no es fa fonètica, sinó que se respecta la normativa de la llengua castellana. Ací, a Les Corts, això no està passant. De fet, jo m’he trobat intervencions meues on n’hi han escrites paraules malament, perquè se transcriu tal com es parla, cosa que no passa en la resta de llocs.

[...]

Per a nosaltres és indignant que des de les Corts Valencianes es maltracte la nostra llengua, quan deuríem ser els primers en donar exemple i utilitzar el valencià d’una manera normalitzada.
Albiol Guzmán (eupv)



En el primer exemple, podem vore que la diputada cita Martí Casanova: bé, podeu llegir l'estudi estadístic i l'anàlisi ací (legislatura 2003-2007). Ai, però la referència de Marina Albiol sí que ens fa caure de tos: ¡hi ha diputats que parlen amb faltes ortogràfiques! Això sí que és una capacitat impressionant que no havíem sabut detectar.

Bé, deixaré el sarcasme de banda, perquè crec que entenc què vol dir la diputada i supose que està delatant més aviat que el desig estilístic que té sobre la seua expressió i la seua pràctica discursiva no quadren entre ells. De fet, la podem tranquil·litzar quant a les faltes d'ortografia que puga fer parlant, ja que ella no en fa —ni ningú—: simplement és que no està acostumada a llegir la varietat en què parla. I els pocs errors que puga fer, bé, li'ls solem corregir tant com podem mantenint sempre la fidelitat del seu discurs. Supose que no deu esperar que escrigam els subjuntius del tipus «serveixi», l'accentuació «palès» o «nosaltres» si diuen habitualment «servixca», «palés» o «mosatros». Tot això té suport normatiu suficient. La veritat, si podem evitar-ho, no mos dediquem a redecorar les intervencions parlamentàries.

En qualsevol cas, pel que fa als maltractaments que es fan en les Corts valencianes, no els patix la llengua ni les llengües, sinó els drets (lingüístics i constitucionals) dels diputats i dels ciutadans valencians. Ho deu saber ja, si atén el seu correu electrònic.

Quant a la qualitat de la llengua —l'ús de la qual és el que no està tan normalitzat com tots voldríem—, doncs, depén de la tria, dels coneixements i del gust estètic dels mateixos parlamentaris. El problema és que pot ser que jutgen massa ràpidament sobre el que no acaben de conéixer, començant per allò que dien els grecs, γνοση σε αυτον: en lloc de conéixer totes les possibilitats i les varietats expressives de la seua llengua, van immediatament a comparar amb el «monolit» castellà que els guia, sense fixar-se, però, ni en Colòmbia ni en Perú ni en Benejúzar (Ballester Costa, ds15.11.2007):


Los agricultores, esos a los que usted parece que tanto se preocupan en mi tierra, la Vega Baja, lo dicen de forma clara. Y lo diría cualquier agricultor de los de andar por allí, les dirían a ustedes: levanten los tablachos y los portillos de las azarbes y de los escorredores del conocimiento y déjense anegar por la tanda de la razón. Hagan la molla necesaria para que los arcasiles, pésoles, naranjas, limones y panizos de los agricultores se hagan roísos. Tengan al menos hila de agua para generar riqueza para esta comunidad, que dicen ustedes, eso sí, abonico, que tanto quieren. Espardomen las bardomeras ideológicas y dejen de afararse en el tarquín del pasado ideológico y ganen el futuro para todos y cada uno de nuestros agricultores.


Per a acabar el dia, Ramon Pellicer usa «la busca» ('la recerca', segons l'ús admés per l'Ésadir) en el Telenotícies Vespre de hui. Ai, el nostre espai català de comunicació té moltes curiositat d'eixe tipus.

dilluns, 20 d’abril de 2009

La urgència i l'emergència dels blocs

Evidències a través de l'espill

Per alguna carambola o altra, arribe a la versió antiga del bloc Escrits d'Urgència:


18/06/2005

[...]

No sé ben bé quin tipus de reflexions ompliran el bloc que hui encete. De tot una mica: ressenyes de llibres, reflexions sobre alguns temes d'actualitat, qüestions relacionades amb l'educació i l'aprenentatge del valencià, comentaris sobre música. Un compendi de les coses que m'agraden i em preocupen, vaja.

Tampoc acabe de saber quina és la intenció real d'este bloc. Ja he dit que la circumstancial és matar l'avorriment que em provoquen els temes de l'oposició, però no sé quin motiu amagat por haver-hi, això li ho deixe als experts en la literatura del jo; supose que açò també se'n considera. Allò que tenia més clar és el títol: Escrits d'urgència fa referència a una columna mensual que publicava a la revista local Ciutat de Novelda, dirigida per Joan Navarro, veritable ànima mater de la publicació. Ara, que la revista i el director han desaparegut, he pensat que la xarxa és un bona plataforma per seguir.

Acabe amb un apunt lingüístic. La neoloteca del termcat diu que d'estos blocs n'hem de dir «diari interactiu personal». Una mica llarg, em sembla. A vore quant de temps tarden a acceptar bloc, amb -c i tot.


La incògnita sobre els continguts vitals dels blocs és un tret que compartim la majoria dels qui hem emprés el camí de l'escriptura alhora circumstancial i reflexiva que mos facilitava una de les possibilitats de la xarxa. En este àmbit, a poc a poc van generant-se opcions en Internet per a tots els caràcters i necessitats. Posem que a mi no m'atrauen el contacte permanent o la xarrera sense fi, i per això només he fet un ús de simple provatura d'alguns serveis com el Messenger o Facebook.

En canvi, faig servir el format web primigeni i els formats bloc (Blogger i Wordpress), que ja depassen les meues necessitats d'expressió i, fins i tot, les meues possibilitats de lectura. Però l'altra possibilitat de la xarxa és que és un gran arxiu històric. I volent-ho o sense, buscant o bambant pels enllaços, pots caure en apunts «vells» que, més enllà del valor circumstancial que tenien quan foren llançats, es mantenen tal com s'esdevé amb els escrits i les publicacions, manent, que dien aquells dels scripta.

Quant a la qüestió del bloc i del blog, han passat els anys i, tot i que l'autoritat del Termcat ha resolt en favor de bloc, hi ha qui insistix en la intenció de mantindre el blog. Mos hi podríem entretindre, és clar, perquè hi veig més estètica que fonament.

En tot cas, bloc és un mot preexistent i per al qual s'ha desenvolupat esta accepció (aportació que podem agrair a Vilaweb, si no m'enganye), perquè la recreació anglesa blog ha estat interpretada semànticament (i fonèticament) en català com un nou format dels antics objectes de paper —procés ben comú en este «món» de ratolins, xarxes, pàgines, virus, clics, on obris, tanques, alces, puges, baixes, t'enganxes, entropesses, et capen...—. És una solució simple ortogràficament i que cobrix totes les necessitats del terme en català.

En canvi, segons assenyala Xavier Rull (Els estrangerismes del català, pàg. 190), sembla que bloc té algun inconvenient per a la derivació, però, a pesar que diga que «és evident que són millors» algunes possibilitats derivades (o adoptades a partir de primitius descartats) que altres, vaja, caldrà «vore-ho» en la pràctica si és evident, tal com assenyalava Guillem Calaforra («La "unitat de la llengua catalana" com a fet científic i com a argumentum ex auctoritate: revisió crítica», Zeitschrift für Katalanistik, núm. 7, 1994; [pdf]):


Evident i obvi, per la seva banda, es refereixen a la percepció del fet, i assenyalen una dicotomia /cec vs. vident/, bastant expressiva per ella mateixa.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Cita dominical / 26: L'Illa. Revista de Lletres

Mirades lectores.


Cada vegada hi ha més obres valencianes dignes de ser llegides per tots: en primer lloc pels valencians, però també, i de manera irrenunciable, pels lectors de la resta de l'àmbit lingüístic. Com a exemple ens podem fixar en els títols d'alguns escriptors amb obra recent com Joan Francesc Mira, Manuel Baixauli, Esperança Camps, Isabel-Clara Simó, Ferran Torrent, Francesc Bodí, Josep Piera, etc. Però també en les traducción de gran interés, cada vegada més freqüents, publicades des del País Valencià: L'encantadora de Florència, de Salman Rushdie; Les vides privades de Pippa Lee, de Rebecca Miller o Només ens queda l'amor, d'Agustín Fernández Paz, per citar-ne només les últimes. Per tant, a hores d'ara, podem exclamar amb rotunditat que ja no hi ha excuses: podem gaudir de bons llibres en català amb independència del lloc de naixença dels autors o del lloc d'edició. Limitar-nos a fronteres autonòmiques és, sens dubte, empobridor, tant per als uns com per als altres.

Editorial de L'Illa. Revista de Lletres d'Edicions Bromera, núm. 51, 2009.



Convindrà saber que els traductors que no s'esmenten són:

  • L'encantadora de Florència de Salman Rushdie: Marta Pera (Mataró, 1959)
  • Les vides privades de Pippa Lee de Rebecca Miller: Ramon Monton (Sabadell, 1959)
  • Només ens queda l'amor d'Agustín Fernández Paz: Josep Franco (Sueca, 1955)


Altres traductors en la mateixa editorial: Joan Sellent (Sabadell, 1959?), Albert Torrescasana (Sant Celoni?). I podem preguntar-mos: ¿hi ha un espai editorial en català que supera les fronteres autonòmiques? La resposta està escrita.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Un informe jurídic preocupant

Del centre cap a l'esquerra: De España, Barrieras i Cabot

Polítics del pp que violen la constitució espanyola: del centre cap a l'esquerra, De España, Barrieras i Cabot. Imatge treta de la notícia del diari Levante (09.04.2009)



El cas és que el Consell Jurídic Consultiu ha redactat un informe (16.04.2009) que és una glossa indefugible i patètica de la qualitat legislativa de la cambra valenciana.

A més, confirme que deixarà un sentiment de vergonya aliena en qualsevol ciutadà que ho vullga llegir, i a més de profunda preocupació, perquè a eixes persones diputades les votem mosatros, però resulta que no tenim cap instrument per a controlar-les, ni durant la legislatura ni a l'hora de les eleccions.

I més encara, també caldria esperar un tremoló de vergonya pròpia en els redactors de les diversos normes de la cambra que s'esmenten en l'informe, i, seria el súmmum, d'alguns dels diputats interessats a rebre les «liquidacions», començant pel socialista Francesc Colomer i arribant amb bombo i platerets al dretà José Cholbi Diego, que declarava en el diari El País (05.04.2009):


No es tracta d'esprémer absolutament res. Es tracta que jo tinc uns drets legals, que són conseqüència d'un treball amb professionalitat i honestedat, i sempre amb dedicació exclusiva. L'austeritat sempre ha estat la meua màxima, i aixina seguiré.


No necessita àvia, el noi, ni li cal vorejar els límits ètics de la pràctica política: els travessa per on més li plau i es queda més ample que llarg. Bon síndic de greuges tenim en perspectiva.

Unes pinzellades del que apareix en l'informe del Consell Jurídic Consultiu valencià: «es podrà qüestionar l'ortodòxia jurídica d'eixes previsions», les Corts esmenen una expressió inexistent, «planteja no pocs problemes», «es produirà un enriquiment injust i un frau de llei», «perd sentit si el pagament de la indemnització és fa de colp», «comportaria un efecte no volgut per la norma jurídica», «pertocaria declarar nul de ple dret», «manquen dels requisits essencials per a adquirir el dret a percebre la indemnització»... I més i més i més.

divendres, 17 d’abril de 2009

Política lingüística en les Corts valencianes / 1



Rarament, i per qüestions més o menys pintoresques, a les Corts valencianes fan fins i tot una comissió de política lingüística. El 2 d'abril en feren una i no veges tu quin èxit van tindre les mocions socialistes per a fer anar la presidenta a l'hemicicle a parlar de les activitats de l'avl: rebujades pel corró peper.

Només indicaré per ara que, com és habitual, hi ha qui et vol fer una gràcia i et trau un ull, en este cas la diputada Marina Albiol. Però deixaré per a un altre dia el seu esment dels transcriptors de les Corts, perquè amb la seua intervenció contribuí a l'estratègia típica d'altres grups de problematitzar l'ús del valencià, i precisament perquè en lloc de fixar-se en el que és gros de la qüestió, tenen el costum de fixar-se només en el que és accessori. Tal com vaig explicar, i hi tornaré a insistir, hi ha persones que es fixen molt i els pega tort que jo puga escriure «mosatros» o accentuar «interés» i no «interès», però, en canvi, ni s'adonen que parlen en castellà amb els seus fills, amb els desconeguts, i, en general, amb qui els hi parla, conegut o desconegut.

Bé, jo continue amb les meues coses i, per anar a la contra i problematitzar el que és important, que són el desús o la subordinació en l'ús de les llengües, convindria que, ja que hi conviden, anàrem adreçant suggeriments sobre el nou web que s'anuncia de les Corts. L'adreça per a fer-ho és la de l'administrador del web: webmaster@corts.es. Ja n'he enviat uns quants sobre la predeterminació de les pàgines en castellà, per les seccions que no estan en valencià, per les errades ortogràfiques (ja ho sé, això ja és decoratiu), i segur que en trobaré més, com ara que hi haja diputats sense adreça electrònica.

Bé, com dia el de Dinamita, reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

dijous, 16 d’abril de 2009

Elits i contraelits

Clavegueram de Cullera

A pesar del to baix d'espenta a què mos convida el solet primaveral, la cerca d'una sigla pronunciada per una diputada m'ha permés trobar un web de la Generalitat valenciana que no complix els seus deures de gestió lingüística i que, per tant, lesiona els drets lingüístics dels valencians. No és que siga una novetat o rara avis, ben al contrari, és la tònica habitual d'una política lingüística preocupada per la conflictivització identitària i lingüística, però mecànicament desatenta als seus deures de gestió i de respecte envers els drets lingüístics dels ciutadans valencians:


La versió en valencià de la pàgina web de la Conselleria de Medi Ambient presenta greus inconsistències de gestió lingüística, ja que remet a pàgines que estan parcialment o completament en castellà, com ara si entrem en la secció «Educació i participació» > «Educació ambiental»: en el menú de l'esquerre podem trobar remissions a seccions que no estan en valencià («EVEADS», «Actuaciones, proyectos y programas», «Agenda y noticias», etc.). I a partir d'ahí desapareixen els continguts en valencià.

Això incomplix les obligacions lingüístiques d'esta administració i, pitjor encara, els drets lingüístics dels ciutadans valencians. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.


Esperem amb una certa curiositat la primera reacció del nou síndic de greuges, José Cholbi Diego, a qui estes foteses dels drets lingüístics no li deuen haver llevat la son ni de nit ni de dia, tenint en compte que el web de les Corts valencianes —on ell era vicepresident— només s'adreçava als xiquets valencians en castellà durant més d'un any, a pesar de les queixes rebudes sobre la qüestió.

Estic segur que com a síndic de greuges millorarà el criteri de l'adjunt Morenilla, que considerava que una discriminació (lingüística) puntual o provisional no mereix que el síndic s'acalore massa i arxivava la qüestió com si no l'afectara gens... Ei, sí, estic segur que no l'afectava gens, que a ell no el discriminen mai puntualment o provisionalment quan parla en castellà o quan demana serveis públics en castellà.

Per tant, quan topes amb la realitat fisica i amb el fet que el que cal per a millorar-la no són disquisicions identitàries o nominalistes, sinó l'explicitació del programa lingüístic ocult del pp (i el del psoe tampoc aniria malament conéixer-lo) i el compliment dels deures de l'administració, marcats políticament i judicialment, la veritat és que pots somriure a gust sabent que no hi ha una contraelit —ara no sé qui ho demanava, això, si Pradilla, Nicolàs...— disposada a fer-los l'asqueta, per ara...

dimecres, 15 d’abril de 2009

Batalles, unitats i autoritats

La bassa de Llorenç en Cullera

Tinc la mena d'astènia primaveral que abans es dia gossera, però que ara rebategem, per a millorar, si més no, l'autoestima.

Hui ha caigut en les meues mans l'article de Guillem Calaforra «La "unitat de la llengua catalana" com a fet científic i com a argumentum ex auctoritate: revisió crítica», que és de l'any 1994. L'esmentava Miquel Àngel Pradilla Cardona en la bibliografia del seu article «La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l'aïllacionisme particularista», que és un dels articles en què es pot repassar una mica l'evolució moderna de la política lingüística al País Valencià, amb alguns conceptes que podem considerar útils, però amb unes etiquetes que a mi, vaja, em molesten, perquè simplifiquen massa l'actuació i les pretensions de les persones en uns sacs que semblen massa ben disposats a la bandositat.

Per cert, pel que fa a etiquetes i metàfores, rescate una altra citació de l'article de Miquel Nicolàs Amorós que em cridà l'atenció perquè crec que és familiar en este bloc:


Una flor no fa estiu i una metàfora implica, encara que vingui sola, tot un rerefons de significats. Acceptar que el conflicte sociolingüístic valencià es concreta en els antagonistes de la presumpta batall de València és agafar el rave per les fulles.
[...]

En definitiva, l'esmentada batalla fou, per dir-ho en termes militars, una maniobra de distracció, que va ocultar la vertadera naturalesa de la lluita lingüística i que va causar moltes més baixes de les previstes.


Quant a l'article de Calaforra, no és massa llarg i està ben escrit. A més, la qüestió que tracta, malauradament, continua sense haver segut rebuda adequadament pels usuaris (polítics i seglars) de la polèmica permanent al voltant d'esta essència tan espirituosa que és la llengua. A tot això, que ja ho dia Calaforra en 1994:


Fa una mica de vergonya, encara ara, d'haver de reiterar una idea que ja sembla tòpic: la definició de «llengua» i «dialecte» és, en molt bona part, extralingüística. L'homogeneïtat estructural no és, ni molt menys, un factor suficient per retallar o unir cap continuum lingüístic, ja que hi influeixen factors històrics, sòcio-polítics, literaris, etc.


En eixe sentit, l'exemple de Miquel Àngel Pradilla respecte a les dos possibilitats codificadores —neerlandesa o gallega— que ha d'agafar l'avl resulten paradoxalment assimilades. Diria que més aviat hauríem de parlar clarament de política i drets lingüístics, i deixem la resta per a quan tornem a escola.

Però, bé, torna-li la trompa al xic, que malament serà que trobes una altra cosa encara ara al bell mig del teu petit país dels valencians.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Escopinyades i percepcions

Percepcions des de la closca

No sé per què hi ha tant de futbolista que tira escopinyades. Jo jugue a futbet, però no en tire. Deu ser que no m'entrene prou o que no sóc professional. No ho sé, però eixos són els misteris que ens envolten. Després has d'anar mirant de no rebolcar-te per la gespa en alguns llocs.

En eixe sentit, ara que casualment estic llegint alguns articles sobre la situació lingüística del País Valencià i l'anàlisi sociolingüística que se'n fa, estic que no sé massa on deixar-me caure.

Per ara m'ha sorprés intensament l'article de Miquel Nicolàs Amorós «De la identitat del poder al poder de la identitat: algunes consideracions sobre la situació de la llengua catalana al País Valencià». Diria que després de les boniques etiquetes quie fabrica Miquel Àngel Pradilla, l'anàlisi de Miquel Nicolàs s'estén una miqueta més en la recerca i aclariment del moll que s'amaga baix de la faramalla sobre la llengua. La llengua, al capdavall, sabem que interessa desmesuradament als qui no els interessa gens la llengua. ¿Per què? Tal com diu Miquel Nicolàs:


Els problemes socials del català al País Valencià es poden veure com una expressió dels antagonismes que trobem en la via autòctona cap a la modernitat.


Bé, després de la citació afegiré que Ràdio Pego té locutors que, contràriament al que s'esdevé en Canal 9, es nota que parlen habitualment en valencià i que saben com es pronuncien les paraules amb naturalitat. En canvi, i deixe una apreciació sociolingüística, alguna cosa indica el fet que hi haja persones molt disposades a rebutjar «mos», «este», «vullc», «supondre», «vixca» i altres detalls propis de la seua llengua, però que tenen completament interioritzada la subordinació lingüística del valencià davant del castellà, i la practiquen automàticament... El rebuig als trets de la seua llengua, subordinada ara davant d'algun estàndard aprés, forma part del mateix lot de percepcions socials.

dilluns, 13 d’abril de 2009

L'espant de la gavina

Caragolet en la muntanya

Hi ha qui és té molta capacitat de concentració i de treball. No deu ser el meu cas, atés que em costa Déu i ajuda arribar a llegir un diari i fer este apunt, tenint en compte la resta de coses que he de fer al llarg del dia. Si damunt haguera de xarrar, fer visites, eixir a fer classes, passejar, telefonar, saludar veïns, amics i coneguts... Per sort, sóc un caragolet en son cau i com menys em moc, ¡més ràpidament em passa el temps! i més m'adone com el perc sense l'ajuda de ningú.

Sense perdre'l excessivament hui, me s'ha fet l'hora de les notícies i ací estic, apuntant. Puc dir que com a cosa sorprenent m'ha semblat vore un xoriguer (o semblant) ajocat en les gàbies que fan de suport de coses diverses dalt del palau de la Generalitat valenciana. L'he vist perquè m'havia atret l'atenció un ocell que tractava d'espantar —i ho aconseguia— una gavina. Ei, i no dic que siga un senyal, però tampoc ho descarte, que no hi ha res impossible en este país.

I continuant amb Sterne, que al segle xviii retratava parisins (¿o dirigents valencians del pp?):


What a great scale is every thing upon in this city! thought I. — The utmost stretch of an English periwig-maker's ideas could have gone no further than to have «dipped it into a pail of water». — What difference! 'tis like time to eternity!


I, a continuació, el possible lema d'alguns diputats i diputades de l'hemicicle valencià:


I never would make a comparison less than a mountain at least.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Cita dominical / 25: Francisco Javier Martín del Barrio

Mirades electorals.


Per a acabar amb esta gangrena, proposa que els parlamentaris es facen el mateix que les corts franquistes: l'harakiri. I que el sistema electoral es base en llistes obertes, perquè el polític depenga dels vots dels ciutadans i no de les intrigues del seu partit. El llibre, encara que centrat en Catalunya, probablement es podria escriure de cada una de les autonomies de l'estat, perquè el poder d'un polític no es troba en el seu sou, ni tan sols en la grandària del seu cotxe, sinó en el nombre de llocs de treball que depenen d'ell.

Francisco Javier Martín del Barrio, «Contra los vampiros», Babelia, El País, 10.04.2009, ressenya del llibre La dictadura de la incompetència de Xavier Roig, La Campana, 2009.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Escombralles

Límits i escombralles


A pesar de les diverses pluges consecutives, la mar estava quasi plana, llevat d'este matí, quan hi solcava els vents un windsurfista de neopré. Després, corrents contraposats i molta calma aquàtica. Un vaixell de ferralla draga el riu.

A partir d'ahí, podem començar a fer metàfores, que hi estem molt posats, massa i tot, si oblidem que ho són. Per exemple, quan diem que una llengua és perseguida, corroïda, que patix, que està lligada a una visió del món... Són moltes metàfores que oblidem que són el miratge que ens impulsa cap a algun lloc, el miratge, però no l'objecte real; o, més aviat, ni tan sols el pacte sobre eixa realitat.

Però, ja ho intuíem, això era part del pacte lingüístic, del signe aquell. I hui, casualment, puc citar Sterne:


'Tis true, we are endued with an imperfect power of spreading our happiness sometimes beyond her limits; but 'tis is so ordered that, from the want of languages, connexions, dependencies, and, from the difference in educations, customs, and habits, we lie under so many impediments in communicating our sensations out of our own sphere, as often amount to a total impossibility.


Els nostres límits.

divendres, 10 d’abril de 2009

Figues de la panera de justícia

Figues verdes

Ho reconec, tot i que estava mig endormiscat, he vist prou del Moisés de Ben Kingsley que passaven per Canal 9. La cosa és que ací, fora de la coveta habitual, no hi ha tv3 en digital, i en analògic es veu molt malament.

La cosa volia ser una versió literal de la Bíblia, deduïxc per la sang que s'ha vessat en algun passatge. Hi ha altres cristians bastant devots que no senten tanta crida de Déu i que fan molta menys sang en tots els seus comportaments, sobretot si es tracta del propi o de la valoració de la seua actuació pública.

I precisament ara el Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat que la pretensió d'empara dels demandants ja es satisfà amb la declaració de la lesió dels seus drets, referint-se a la demanda del diputats d'Esquerra Unida de la legislatura passada. Un gran consol i un gran avanç per a la democràcia: hi ha uns dirigents públics i polítics que lesionen drets constitucionals i ni reben cap sanció ni han d'assumir cap responsabilitat.

Ja seria hora, doncs, de canviar una legislació que permet eixe corporativisme legislatiu —els «delinqüents» eres membres de la cambra legislativa— i el funcionament d'una justícia que, com sabem, si és lenta, deixa de ser justícia. Més encara quan el mateix titular del diari diu: «La Mesa abusa a diari del mateix vici que condemna el Constitucional». És clar, ¿per què no ho havia de fer, si eixe abús ix debades? ¿Per vergonya o per ètica? ¡Iep!, que estem parlant de Julio de España, Milagrosa Martínez, Serafín Castellano, Maira Barrieras i Juan Manuel Cabot, i ja sabem massa el peu que calcen els del pp amb les coses de la vergonya i l'ètica.

En resum, que aniria bé com a penitència una inhabilitació, aprofitant que Serafín Castellano està enviscat en altres en adjudicacions públiques a amics; a Maira Barrieras podria ser que això li calmara el to de «justa» indignació amb que s'expressa en l'hemicicle. I a la resta ja no sé quines cosconelles els faria una sentència un miqueta més justa, però segur que també els anava bé. Malauradament, si la crisi no ho soluciona, eixe figues encara estan verdes. Ja vorem a l'estiu.

dijous, 9 d’abril de 2009

Catxirulos mentals

Eixint de la fosca


Un lletrat volant el catxirulo per la platja. Això és el que podríem considerar el més destacable del dia. I també el fet que tinga un valencià acceptable, a pesar del poc ús que en fa. I això seria la demostració palpable que les «recuperacions» poden perfectament estar amagades per a tota l'eternitat. Un silenci molt valencià.

Com que estem de festa, no mos allargarem molt més. Deixarem per a un altre dia el sentiment que mos provoca saber que hi ha diputats que fan lleis —o que hi donen suport aferrissadament— que no tenen la mínima voluntat o força ètica de complir quan es pensen que no els veuen... o que no els oloren, com és el cas dels que fumen en els despatxos de les Corts. Deixarem per ara que s'esvanixca eixe fum.

I quant a González-Sinde, que seria un objecte fàcil de manipulació, tan sols espere del sentit literal de les seues declaracions sobre els xiquets que només coneixen la llengua «materna» —torna-li amb les mares—, que s'aplique amb eficàcia en eixos llocs de l'estat on s'esdevé que hi ha monolingües castellans, sobretot perquè el monocultiu lingüístic es veu que deu ser com alimentar-se tota la vida de farinetes, i aixina li prova a Félix Ovejero Lucas en El País de hui on mostra «L'espessa cohesió d'un fangar», el que deu tindre en el cap... Diuen que va bé per a la pell. Bé, com vullguen; però hi ha els que preferim uns menús més variats.

Per a acabar, m'assabente que un gomet «també» és un pardalet. El gd62 li dóna en canvi l'accepció d'adhesiu que és la que jo coneixia. Esperem que s'estenga la proposta, ja que enganxina s'ha quedat com guixeta, com la nóvia de Pinet.

dimecres, 8 d’abril de 2009

L'estrafolleria lingüística

Cendres de Xàtiva

Encara m'estic recuperant de la bona nova d'ahir que ens oferien els diaris arran de les dades que aportaven els treballs de Brauli Montoya. Pel meu compte he trobat referències que matisen l'optimisme de Lucía Gadea –la periodista que ens portà la nova–, si no és que la realitat que m'envolta no deixa de mostrar-me que els progenitors que m'envolten transmeten, en general, la mateixa subordinació lingüística que ells fan servir.

Més enllà d'això, a voltes també transmeten la llengua als seus descendents, però la continuïtat depén —li la deixen— sobretot de l'ensenyament, i ja sabem quines són eixes estadístiques (en resum: una quart part de possibilitats). Ni la recuperació de l'ús ni la pèrdua definitiva són cosa d'un dia per a l'altre, excepte en casos comptats i estudiats —com ara el cas del bretó—, aixina que més que símptomes, hauríem de poder concretar alguna dia una política que vaja en un altre sentit, tal com demana Albert Branchadell en «Fracassos lingüístics catalans» (El Periódico, 27.03.2009) i que acaba aixina:


¿Per què tant fracàs acumulat? Una resposta fàcil és donar sempre les culpes a l'enemic extern, siguin les pautes diglòssiques heretades del franquisme, els immigrants recalcitrants, les irreductibles majors, el secular uniformisme espanyol o la incomprensió de Brussel·les. Però si no volem estar tota la vida repetint campanyes idèntiques sense aconseguir cap dels seus objectius, valdria la pena que reflexionéssim sobre el que fem malament, per tal que la dosi de rectificació necessària posi terme a la frustració col·lectiva.


Una mica de frustració em llevà de colp Dani Ramírez amb la seua predicció del temps diumenge passat quan, parlant del País Valencià, digué «vesprada». El mot no és exclusiu ni excloent del País Valencià, però donà un toc d'acostament que hauria de ser més habitual en totes les seccions de tv3 i de la Generalitat de Catalunya, ells que poden, políticament, ser correctes en gestió lingüística. Naturalment, Empar Marco hi fa la seua faena (i alguns altres periodistes d'altres zones). Amb tot, en compte de cabrioles que va dir fa uns dies, haguera pogut dir volantins, però no sé si és que no el coneix o no li va vindre al cap. Coses d'estil valencianesc.

I dos paraules que he aprés llegint el bloc Ucronies de Joan Calsapeu: estrafolla i estrafolleria mots que apareixen pels diccionaris i que, ves a saber, qualsevol dia s'aviven i tot, com a mostra del fracàs d'algú altre.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Optimisme contraplanificador

Contraplanificació

Tenim hui una notícia optimista, i tenint en compte que la dóna Brauli Montoya, hauríem de creure que és certa. Amb tot, sense tindre les dades davant, em quede més perplex que altra cosa. Segons Lucía Gadea (El País, 05.04.2009):


L'ús social del valencià inicia la seua recuperació en les ciutats mitjanes de la Comunitat Valenciana. Alcoi i Gandia encapçalen la llista de localitats en les quals la llengua ha parat la recessió iniciada en el segle xix com a conseqüència de l'assentament de la burgesia en les ciutats. La transmissió entre generacions del valencià creix entre 3 i 5 punts, segons l'estudi elaborat per l'Institut d'Estudis Catalans de la Universitat d'Alacant presentat esta setmana en unes jornades a Alcoi.


Davant d'esta notícia, si això és cert, mos hem de llevar el barret i la son dels ulls i les orelles: la política lingüística d'algú o d'alguns encara no identificats ha aconseguit contrarestar la contraplanificació castellanista de la Generalitat valenciana. Al capdavall, pot ser que siga el que havíem d'esperar: ni tan sols per a fer maldats són eficaços.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Detallets del dimoni

Detalls


Hi ha la denúncia pública de les «compatibilitats» econòmiques —això de laboral en té ben poc— que es permeten els diputats i diputades —repetixc que a ma mare, pensionista, no li permeten determinades alegries de guanys extres—, com ara Pedro Solbes, antic comissari de la ue, Esperanza Aguirre, antiga presidenta del senat espanyol*, José Cholbi, síndic de greuges valencià que demana la prestació de desocupació (114.600 euros) pels dos dies que van passar mentres deixava de ser diputat i esdevenia síndic d'una manera ben poc ètica.

A més, el cas és que els diputats i diputades es dediquen, damunt, a votar a cegues per indicació del portaveu o síndic —el diputat penell, que diu per on bufa el vent, no fóra cas que algú saber realment què vota, figura ben «establida» en les Corts valencianes—. També tenim la «cacera» internacional contra els paradisos fiscals terrenals —allà on Zaplana pagava els contractes del seu amic Julio Iglesias pels recitals que no feia—. I, per ací també, la desfeta de Mundo Ilusión, Terra Mítica, el deute del València, la cam i Bancaixa, la Copa de l'America, la Ciutat de la Llum i resta de ciutats i edificis de Calatrava —i sense entrar en altres delingüències diverses—. No és estrany que algú li haja de regalar els vestits a Francisco Camps, perquè el reietó està nuetet nuetet —però el refredat l'agafem els altres.

Per cert, els líders de l'endeutament creatiu —segons el catecisme del govern valencià— hem esdevingut líders en desocupació, i tota la creativitat s'ha vist que només servia per al maquillatge i per a botar-se les normes de contractació d'empreses d'amics i coneguts (com ara Serafín Castellano i Construcciones Taroncher), un pou sense fons on van els diners que tots els valencians cotitzem en imposts, suposadament a canvi de serveis públics i prestacions socials.

Ahir diumenge vaig vore les primeres oronelles pel riu i els primers falciots rondant la muralla àrab de València. Elles poden constatar que «València és la ciutat europea que més patrimoni ha recuperat», segons Rita Barberá. Naturalment, no ha dit l'alcaldessa amb quines dades trau la mesura d'eixa quantitat, ni si es referix a la ciutat que més patrimoni «valencià» ha recuperat, ni si cal tindre en compte que per a recuperar-ho cal deixar-ho perdre abans.

I, per tancar amb alguna cosa de llengua, afegiré que «el dimoni està en els detalls», expressió que es veu que cal dir a tort i a dret últimament. L'expressió és comuna en anglés —the devil is in the details—, i es veu que els periodistes de la secció d'internacional s'hi han aficionat. En català (i en italià) té poques referències en Google, però en castellà i francés la cosa va en augment. Això, un detallet demoníac al final de tant de sofre: a qui no té faena, el dimoni li'n dóna.


* Esperanza Aguirre aclarix (El País, 08.04.2009) que eixa pensió és incompatible amb el seu sou actual de presidenta. Una llàstima, ¿no? No aclarix res més sobre les seues pensions per al futur.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Cita dominical / 24: The Lancet

Mirades Mirades gens fanàtiques.


L'oposició ètica de l'Església Catòlica al control de la natalitat i el seu suport a la fidelitat conjugal i a l'abstinència en la prevenció del VIH són ben conegudes. Però, en dir que els condons empitjoren el problema de la sida, el papa ha distorsionat les proves científiques per a promoure la doctrina catòlica en eixa qüestió.

[...]

Quan una persona influent, tant si és un líder religiós com polític, fa una afirmació científica que és falsa i que pot ser devastadora per a la salut de milions de persones, ha de retirar o ha de corregir les seues paraules.


The Lancet, «¿Redempció per al papa?», editorial del 28.03.2009.



Versió original:

The Catholic Church's ethical opposition to birth control and support of marital fidelity and abstinence in HIV prevention is well known. But, by saying that condoms exacerbate the problem of HIV/AIDS, the Pope has publicly distorted scientific evidence to promote Catholic doctrine on this issue.

[...]

When any influential person, be it a religious or political leader, makes a false scientific statement that could be devastating to the health of millions of people, they should retract or correct the public record.

dissabte, 4 d’abril de 2009

La tensió de la llengua

Tensió crepuscular

Llàstima que tant com sabem, no haja aprés res dels bonobos, ja que, pel que sembla, sostenen en les seues obres no escrites sobre gestió de conflictes, que qualsevol discussió amaga una tensió sexual no resolta. I, llavors, actuen en conseqüència.

La majoria dels humans, però, resolem eixes tensions amb metàfores o sinècdoques. Per exemple, una que hauríem de resoldre és la que amaguem darrere de l'expressió «llengua perseguida», «prohibició de llengües» o «llengües minoritzades»... Eixes expressions emmascaren un fet i ens porten a la banalització del problema.

Ni es poden perseguir, ni prohibir ni minoritzar les llengües. L'objecte d'eixes accions sempre és el mateix: una de les característiques dels humans, els seus drets lingüístics, que són condicions i circumstàncies personals i socials. Tanmateix, eixa condició o circumstància desapareix de la nostra anàlisi lingüística o sociolingüística, i arribem a corporeïtzar mentalment una entitat que es diu llengua i fins i tot ens hi enamorem de bonica que ens sembla, havent-ne vist només el reflex que escrivim.

En desaparéixer la connexió amb la persona i els seus drets, l'objecte, la veritat, s'entén que siga pretesament minoritzat, perseguit o prohibit, sense que ningú es senta més afectat que quan s'establixen les limitacions horàries dels bars o les limitacions de velocitat de circulació dels vehicles.

Dit això, i atés que acaba de marcar el Barça (Eto'o) contra el Valladolid, me'n vaig a resoldre esta tensió.

dijous, 2 d’abril de 2009

L'aprenentatge de l'exili



El company Vicent Baydal m'estalviarà de fer l'apunt de hui, atés que el que apunta, encerta: «El xinés, l'exili i l'ensenyament públic». Em sembla bastant sorprenent això de l'arrel protoindoeuorpa *-al amb què s'hauria format algun avantpassat del llatí exsilium, i també trobe que podríem recomanar que fóra obligatori eixir del roglet —exiliar-se— durant un temps, cosa que seria especialment desemboirant per als nostres països. Però, sobretot la resta és que el toca el moll de la qüestió fantàstica que jo escolte cada dia més com si fóra una novel·la interminable de fantasies sonores —sense arribar a les psicofonies... per ara.

Llegim, donc, Vent d Cabylia.

dimecres, 1 d’abril de 2009

La perifèria peixcatera

Peixos valencians en Xàtiva

Si bé podíem somriure ahir amb les paraules de Miquel Àngel Pradilla referents a la «quasivirtualitat» escrita del secessionisme lingüístic del País Valencià, en canvi, estem bastant entretinguts —per dir-ho d'alguna manera— amb la passa d'escés de verbositat que mos està provocant l'esguit d'indignació d'Emili Casanova per coses dels diners, dels noms de la llengua i de com és fàcil comprovar que és ben real allò de «caldera vella, bony o forat». En este cas, com diria jo, el qui no suma, se n'ix, en tots els sentits possibles.

L'última aportació, que adopta un to contundent, seriós i, fins i tot, cansat, i que convida a fer una reflexió profunda, és de Miquel Nicolàs (pdf / html). En ressalte este paràgraf:


En aquest sentit, hauríem de renunciar a l’expressió «batalla de València», que fan servir els professors al·ludits, com a designador genèric del conflicte d’identitats i símbols que ens ha condicionat de la transició ençà. És una expressió capciosa i inexacta, que, de completar-se en el joc metafòric, ens permetria parlar encara avui de «guerra de guerrilles», «atrinxeraments», «franctiradors», «falsos armisticis», «resistents heroics», «traïdors conspicus», «quintacolumnistes»... termes tots ells hiperbòlics per a un conflicte domèstic, que se substancia en la perifèria del poder real, com a lluita simbòlica que emmascara els autèntics problemes sociolingüístics. Per això, bé farien els al·ludits dedicant la seua capacitat, que no és poca, a la promoció efectiva de la llengua, en lloc de contribuir a la cerimònia de la confusió nominalista.


La perifèria del poder real, eixe és un tema important. I en la perifèria fa fred —com li diu Mas a Duran en Polònia—. Millor encara, però, aquella que diu que el poder desgasta, sobretot als qui no el tenen, que dia Andreotti. Ai, però la veritat és que això del desgast és inevitable, però en tots els sentits.

En sentit contrari, em fa il·lusió pensar que hi ha diputats i diputades que es lligen les transcripcions que fem de les seues intervencions en les Corts —i amb les quals aprenem moltes coses sobre llengua i natura humana, en un max-mix—, que prenen nota del que els corregim, que els sembla bé i que ho afigen al seu sarró de recursos parlamentaris. La veritat és que hi ha voltes em sembla que ho note. I trobe que eixa perifèria del poder fa la seua funció.