dimarts, 31 de març de 2009

L'òmnibus de les paraules

La guapa de Xàtiva

Hui que no me s'ha fet molt tard m'afanye a fer una nota sobre un curiós error que apareix en la notícia del diari El País (27.03.2009) «El Consejo de Ministros aprueba hoy la reforma para liberalizar los servicios». S'hi esmenta una «ley omnibús» i jo, és clar, em pensava que tenia res a vore amb el portugués palavra-ônibus, que fa referència a un mot jòquer, que té un significat tan poc precís que servix per a un munt de «coses» o significats.

I, sí, hi tenia quelcom a vore, però en realitat es tractava d'un error en l'escriptura del mot llatí omnibus ('per a tota mena de coses o amb tota mena de coses'), que és realment una mala denominació per a una llei, denominació que, segons he llegit, pot haver estat copiada d'algun ús de l'anglés de l'administració dels eua. Bé, els juristes es deixen influir pel cresol de la nostra societat.

A més a més, l'error també estava en el fet que, en castellà, el vehicle de transport coŀlectiu per carretera s'ha d'escriure ómnibus, segons indica la rae.

En realitat, doncs, diversos errors acumulats per a una llei que, si no vaig errat, ací es sol dir «text refós» en alguns casos (i supose que hi deu haver alguna altra denominació més comprensible i comuna).

Finalment, i tornant a les polèmiques que mos alimenten, apunte una altra frase de Miquel Àngel Pradilla en La tribu valenciana (pàg. 41):


De fet, el secessionisme tradicional —molt influent en l'àmbit socioideològic— sempre s'ha mogut en una quasivirtualitat a l'hora de generar producció escrita.


I això supose que és el que el feia negatiu, perquè podríem pensar que el secessionisme, eixa inflamació, es cura escrivint... en català o en castellà. Perquè el que no pretenien precisament era crear una llengua per a un altre país.

dilluns, 30 de març de 2009

Noms, renoms i mites

Guia valenciana de la comunicació 2005

Quan Josep Francesc Nogués (Alginet - Ribera Alta), afirma en la seua carta «La unitat del català (gossos d'amo o eixir de l'armari)» del número 1.293 d'El Temps: «Entre tots ho desfarem tot», sembla que li sàpia mal no desfer-ho tot ell a soles.


Abelard Saragossà, Emili Casanova, Lluís Fornés (...), l'alcalde convergent d'Alussafes... i més i més (no confongueu amb Messi). La llista anirà creixent a poc a poc. De totes les contrades i tots a una veu, als teus peus, sultana! I encara falten els escriptors i els traductors (el primer ha estat l'ex-alcalde d'Antella, sempre tan dropo —o és sompo?—), que ja n'estan tips, que ja era hora que algú parlara clar i... valencià? Entre tots ho desfarem tot. A bones hores, si ho arriba a saber Sentandreu, no cal que munte cap estructura nova: només calia eixir de l'armari i afiliar-se al Bloc. Tota pedra fa paret. Torna la rebentaplenaris: abans moros que catalans!


Quant a la resta del seu curt escrit, lamentem que no siga més extens, perquè si hem rist amb este tast —i amb la curiositat de la imatge: el Bigotes, el Albondiguilla...,— mos hauríem baquejat molt més.

En eixe sentit, no ho hem fet tant amb la continuació de la polèmica en un got d'orxata de referència que tenim entre uns companys de replà d'escala, i que ara s'amplia amb més articles (per exemple, Francesc Esteve, «Contra la fantasia gòtica, Filologia Catalana», El Punt, núm. 529, 29.03.2009) que, com es pot vaticinar, han de resoldre ben poc pel que fa al fons de la qüestió, que és la política lingüística estatal o valenciana que imposa l'espanyol «contra» les altres llengües.

Tinc la sensació que lluite contra mites: el mite que sense poder polític podrem millorar la gestió lingüística tant que, almenys, evitarem el pendent que tenim en la punta de la llengua. Bé, si diu «utopia» en lloc de «mite», la cosa ja és més reconfortant.

Finalment, parlant de mites, Rafael Méndez diu (El País, 28.03.2009), «Les elèctriques exporten llum a pesar de la parada de tres nuclears»:


És difícil desmuntar els mites. Un d'ells, molt estés, és que Espanya importa electricitat, sobretot de França, que al seu torn la produïx amb energia nuclear. L'argument apuntala la tesi que fan falta més plantes o almenys allargar la vida de les existents. No obstant això, des de 2004 Espanya exporta electricitat. En 2008, un 3,94 % de la producció.


Hi han, però, tantes paraules per a amagar els fets.

diumenge, 29 de març de 2009

Cita dominical / 23: Víctor Lapuente Giné

Mirades anticorrupció.


Tal com la literatura moderna sobre corrupció assenyala, les causes de la corrupció no s'han de buscar en una «mala cultura» o en una regulació insuficient, sinó en la politització de les institucions públiques. Les administracions més proclius a la corrupció són aquelles amb un nombre més gran d'empleats públics que deuen el seu càrrec a un nomenament polític. I ací, el contrast entre Espanya i els països europeus amb nivells baixos de corrupció és significatiu.

En una ciutat europea de 100.000 a 500.000 habitants hi poden haver, incloent-hi l'alcalde, dos o tres persones amb un sou que depén de la victòria en les eleccions del partit X. En espanya, el partit que controla un govern local pot nomenar un munt d'alts càrrecs i assessors, i, alhora, teixir una xarxa d'agències i fundacions amb plena discreció en política de personal. En total, en una ciutat mitjana espanyola hi poden haver centenars de persones amb salaris que depenen de la victòria del partit X en les eleccions.

Víctor Lapuente Giné., «¿Por qué hay tanta corrupción en España?», El País, 27.03.2009.

dissabte, 28 de març de 2009

Cafissos de Xàtiva

La maga vora el castell de Xàtiva

Havent salvat el planeta amb l'apagada d'una hora, reprenem el consum elèctric.

Fem una nota gastronòmica. Si aneu a Xàtiva, al peu del castell, només començar a pujar-hi, hi ha La Maga, un restaurant (i casa rural) d'ambient senzill i agradable i que oferix un menú ben ajustat quant preus i plats. Hem tastat l'arròs amb pollastre de corral, pebre i all que m'ha semblat molt bo. Fins i tot tenen una carta de vins acceptable: hem triat un Cepas Viejas (mencía, 2005). Takse i Emili s'ha fotut unes bones galtes de porc.

A l'hora de les postres, se'ls havia acabat el vi dolç, però ens han deixat ambientar el lloc amb el dis de Manel, un grup de Barcelona que acabem de descobrir —regal d'Emili—. I cap al castell, més que res, per cremar-ho tot.

Abans de pujar, li hem demanat a una dona que agranava per la font de la Roca, però resultava que era de Benigànim, que només feia quatre anys que vivia en Xàtiva i que no eixia del seu redol. Per tant, mos hem deixat eixa font també per a un altre dia.

En canvi, sí que hem entrat en el museu de l'Almudí —que no sé massa bé per què els diccionaris escriuen «almodí»— abans de dinar. A més del típic i tòpic retrat de Felip V cap per avall, hi havia alguns quadres interessants. I el que era l'almudí. Com en el de València, hi ha unes quantes inscripcions referents a l'arribada de gra, la majoria en castellà del segle xviii, però una del xvii en valencià amb la paraula «cafís», que és una paraula que supose que ara només s'usa en l'expressió «animalades a cafissos», que és pel que em sona a mi.

divendres, 27 de març de 2009

Carregat de pocavergonyes

Escales cap avall

He hagut d'agafar amb pinces dos pàgines consecutives del diari El País (26.03.2009) de tanta acumulació de pocavergonyes com hi havia.

En una notícia, un assessor del govern del pp quan l'enfonsament Prestige, Santiago Martín Criado que ara fa de pèrit del jutjat que investiga allò que ell va assessorar i, per tant, que exonera el govern aquell de «los hilillos de plastilina».

La següent, el tresorer del mateix partit, el pp —quina casualitat—, que es veu que va fent fortuna amb el seu sou oficialment desconegut.

En la pàgina següent, el psoe i iu han eixit ara dient que volen que el congrés dels diputats espanyol puga investigar les activitats privades dels representants públics, que es veu que hi ha «compatibilitats» flagrants.

Finalment, per fi mos deixaran «clavar-la» en l'urna, la papereta —com dia La Trinca—, el dia de les eleccions. Es veu que mos hem fet adults i no cal que ja que mos impedixquen que mos pensem vés a saber què per haver votat. El que no canvia per ara és l'efecte insubstancial del vot i la impunitat que transmet als diputats davant la fiscalització ciutadana.

Finalment, he resolt el problema de la llapissera Cruzer, que em dóna error i no em deixa accedir, per tant, al Firefox en la meua sessió de Windows XP: he instal·lat el Portableapps en l'Ipod i avant. Va més ràpid que el Cruzer fins i tot.

Bona nit i tapa't.

dijous, 26 de març de 2009

Supersticions monolingües




La primavera m'està fent trontollar la neurona. I no sóc l'únic a qui li passa això. Els diputats en les Corts de Madrid accepten votar un informe que no coneixen. Al capdavall, una nova demostració que sobren quasi tots, si no tots. És a dir, que si això és la «representació» que fan de la voluntat dels ciutadans, quedem ben retratats.

I un titular d'ahir en el diari El País: «Fracasa la campaña para que la ue defienda la educación en castellano», notícia de Ricardo M. Rituerto. ¡Nyas, coca! I ara els que mos n'alegrem, es suposa que ens hem de sentir culpables de no defendre això que en diuen «l'educació en castellà», que no és sinó una manera indigna i vergonyosa de referir-se a la imposició i generalització del monolingüisme d'alguns castellans.

La cosa més «graciosa» de la notícia, com és habitual, és:


El Partit Popular s'havia queixat de la primacia de l'educació en els idiomes cooficials espanyols en les comunitats autònomes que els posseïxen, acceptada pel Tribunal Constitucional i pel Consell d'Europa.


Cal tindre en compte que el castellà també és cooficial, però és una qualificació que volen evitar-li. En segon lloc, totes les comunitats autònomes, segons ho exposa el pp, «primen» un idioma cooficial, encara que siga el castellà. Per tant, ¿què pretenen els dirigents del pp? En realitat, no res, crear mal ambient i traure rèdit electoral. Això de la llengua només és un instrument més —una arma, podríem dir tendenciosament— en la lluita per aconseguir el poder polític. Malauradament, sí que reflectixen un estat de pensament malaltissament adherit a la intolerància, l'al·lofòbia, l'odi als altres i, encara ara, a la ficció que hi havia un estat feliç anterior a Babel. El mal és que tot això és una perversió (lingüística) políticament transversal que ningú ha aconseguit mai demostrat positivament ni ha pogut conrear pacíficament. Mos movem en el terreny de la superstició.

dimecres, 25 de març de 2009

Maniós

Esclat primaveral

Segona part del minicurset de Transit. Al final del matí, vora l'hora de dinar, després d'estar aguantant el fantàstic món de Francisco Camps i els seus acòlits, doncs, no hem estat massa inspirats per a pensar què podíem necessitar de l'eina terminològica Termstar. Ja ho vorem sobre la marxa.

La llapissera Cruzer ha ressuscitat, però qui dóna problemes és la meua sessió en l'ordinador. Si m'identifique com si fóra algú altre, tot va bé. Es veu que em tinc mania.

Per cert, una gràcia d'un diputat que quedà una mica llepó. Més o menys, la cosa era que el discurs de la consellera havia donat ¡«llum i taquígrafs»! És a dir, la consellera no havia declarat amb llum i taquígrafs, ni havia il·luminat res que pugueren transcriure els taquígrafs. ¿Què deu ser això de donar taquígrafs? Si els diputats i diputades es guanyaren l'acta en la seua circumscripció, hi ha coses que no passarien. En passarien altres, és clar, però la ciutadania sabria a qui li ha d'exigir més llum i no sé si molts taquígrafs.

dimarts, 24 de març de 2009

Massa llengües i massa poques

Orats de marbre

Un dia d'orats. Tot el sant dia marcat per la docència del Transit, el programa de traducció assistida per ordinador que ens han instal·lat finalment. La veu persistent de l'explicació a cals traductors interferia en la calma poc substanciosa de les intervencions parlamentàries.

Després he hagut de comprovar si consultàvem la versió «correcta» del Salt 2.0 —la que conté la paraula làmpara—. Per si algú no ho sap, el Salt permet tindre diverses versions del diccionari de consulta alternativa. Això va bé, sobretot si vols cenyir-te a la que l'avl considerà oficial en son dia, perquè cada versió nova del programa ha incorporat versions diferents del diccionari, sense cap pauta o lligam previsible entre elles.

Més tard, m'havien d'instal·lar el Transit, aixina que he hagut de desconnectar el Cruzer. Ai, no he tret la llapissera i això ha provocat un error després que m'ha deixat sense Firefox la resta del matí. He hagut de recórrer a l'ie de Microsoft, el navegador apegalós i embotinador que tot ho empastra. Bé, ja ha passat tot. En casa he he fet reviure la llapissera.

I ara hauríem de parlar de la crisi. El que no hi ha és crisi d'idees: hi ha articles en el diari receptant noves actituds professionals; és moda la intel·ligència emocional, els líders dialogants i empàtics; ja no s'estilen els caps malcarats i antipàtics, renegons i tirans egoistes... ¿Vols dir que abans recomanaven això per a ser cap de res? ¡Era per això!, vaja.

Per una altra banda, m'ha atret un article que ressalta que la justícia, encara que només la reclame i l'aconseguixca fer surar un individu, té un abast general. No és la primera volta que passa, n'hem sentit a parlar bona cosa, des del cas Bosman en futbol, el cas de la valenciana que denuncià el soroll imposat i no esmenat per l'ajuntament de Rita Barberá, al cas de les raquetes de tenis d'un austríac que ha tret a la llum que el secret és incompatible amb les normes, segons els tribunals europeus, i per això ha caigut el reglament sobre els escorcolls dels aeroports. Puc afegir que jo faig la meua part amb les queixes al síndic de greuges. Algunes tenen èxit i tot.

En el mateix diari, un altre article sobre la cleptocràcia (escrit per Félix de Azúa, El País, 23.03.2009), m'ha semblat pertinent, però m'ha deixat un regust impertinent pels exemples —que vullc pensar que eren adients— que exposava: Montilla i Carod Rovira. Doncs, n'hi havia moltes més mostres gruixudes per a triar i remenar, sobretot per ací, més cap al sud dels països catalans, eixe petit país emblanquinat culturalment que alguns encara coneixem com a País Valencià, tot i que ara es diu oficialment Comunitat Valenciana.

I això de l'emblanquinada té a vore amb una article «sensacional» de Gregorio Belinchón, «Al cine, mejor sin política», que seria un article interessant, si no fóra tendenciós («impone», «bomba», «mina», «revolcón al mercado»), a més d'interessadament desinformador:


Oberta la porta en Catalunya, ¿què passa amb el País Basc i Galícia?


L'ànsia de Belinchón per ridiculitzar les ànsies imperials de les formigues localistes que tanta por els fan als imperialistes ridículs espanyols desconnecta Galícia del portugués, el País Valencià del català i, ja posats, el País Basc d'Idaho.

Finalment, la cirera terminològica del Termstar: xml, tbx, dtd, Martif, xslt... Demà, més.

diumenge, 22 de març de 2009

La tribu



Làmpara em pensava jo que ja havia aparegut pels diccionaris, però observe que no(*), que la proposta lèxica per als mitjans de comunicació que féu Emili Casanova en 1990 no ha estat acollida en este cas pels diccionaris. Amb tot, es tracta d'un col·loquialisme ben estés i documentat (si no vaig errat, apareix en Vida privada de Josep Maria de Sagarra). Al capdavall, mirant d'aclarir d'on ve eixa curiosa forma amb dental, no aconseguixc documentar-la més enllà del segle xiii fins que torna a aparéixer en 1918. ¿Llavors?

Bé, segurament amb estes raons estic provocant alguna cosa com el que comenta Miquel Àngel Pradilla en La tribu valenciana (pàg. 61):


Segons el nostre parer, una de les qüestions més preocupants del model autonomista la constitueix la confusió que genera el reajustament estilístic que promou. Amb l'accés a la primera línia de la formalitat de formes catalogades anteriorment com a col·loquials i l'obertura a l'acceptació d'interferència lingüística, els agents culturals que havien protagonitzat la lluita per la dignificació de la llengua (els sectors universitaris, el món de l'ensenyament i l'àmbit editorial) han vist impugnat el seu capteniment lingüístic massa radicalment.


M'ha fet gràcia sobretot eixe «massa radicalment». És a dir, que a algú li ha cogut alguna cosa. En tot cas, l'autor descriu i etiqueta dos models enfrontats d'estandardització valenciana, autonomista i unitarista, però em sembla que són etiquetes innecessàries i, de fet, es tractaria més aviat d'un recurs per a deixar de valorar les aportacions de cada sector implicat en la promoció de l'ús del valencià. Una cosa com si a mi em digueren que no sóc «necessàriament secessionista». No, no em va coure, perquè delatava a qui ho dia més que qualificava a qui ho rebia.

En fi, coses de la tribu. Una miqueta com eixa baralla que s'inicià amb l'article d'Emili Casanova demanant que s'instaure definitivament una denominació per a la llengua («valencià», en concret), però que segons Alfons Esteve (Levante, 19.03.2009) la qüestió no és només això, sinó el detonant real és la negativa de la Generalitat valenciana a subvencionar actes de la universitat que continguen el glotònim «català».

Si això és cert, estem on estàvem, en que el problema rau on sabem i no en la descoberta de models unitaristes o autonomistes, sinó en les mil i una maneres de fer-mos agafar mosques. No és el nom —i menys des que els tribunals i l'avl ho han deixat ben clar— sinó l'ús. El desús, per ser més precís.

Si algú té interés real per la llengua, no cal anar a ballar-los els nanos als governants i dirigents polítics (del pp o del psoe). Per contra, cal exigir-los que complixquen les seues obligacions, les de l'administració en general. ¿Quants acadèmics i altres tants que estan tan preocupats per la llengua paguen els rebuts en valencià?, ¿parlen amb amics, parents i desconeguts en valencià?, ¿han fet mai una reclamació a la Generalitat, al síndic de greuges o a l'avl? Ui, com m'imagine que està el pati.



Nota: el salt 2.0 sí que l'inclou.


Cita dominical / 22: The Washington Post

Mirades que revisen.

Alguns dels últims informes resulten tan contundents que un editorial de The Washington Post amb el revelador títol d'«El Departament de Justícia de Mad Max: L'aterridor pensament post 11-S de l'equip legal de Bush», els exposava aixina: imagineu un lloc on els soldats poden tombar portes sense ordres de registre i on els ciutadans poden ser tancats indefinidament sense juí. Imagineu que el líder d'eixe lloc té el poder de silenciar els dissidents i la premsa. Imagineu encara més: que eixe home pot, de forma unilateral, trencar i obviar qualsevol tractat que no li agrade i que a eixe home, a més, els seus més propers consellers li han dit que té la llei de part seua per a fer això. Bé, doncs, no es tracta d'un país sense llei del Tercer Món, sinó dels Estats Units d'Amèrica.

Yolanda Monge, fragment d'«ee uu revisa els abusos de l'era Bush», El País, 07.03.2009.

dissabte, 21 de març de 2009

Transparències

Transparències ideològiques


Açò s'ennuvola. Amb tot, hi ha articles en els diaris que ens reflectixen una miqueta de claror en les nostres tenebres particulars. Per exemple, «Transparencia frente a la corrupción» de Jorge M. Reverte i Agapito Ramos (El País, 20.03.2009):


Ha anat canviant a poc a poc el criteri racional i jurídic imposat en quasi tota l'Europa democràtica pel qual la legitimitat de l'elegit la dóna l'electorat, i es va imposant el de que la legitimitat la dóna el partit que el designa.

[...]

Quan la política s'ha transformat en una professió fàcil, exercida a través dels partits, és molt dur anar-se'n, perquè fora de la política no tenen ofici ni, per tant, benefici.

[...]

El que és pitjor és que quasi tots els partits democràtics participen, còmplices entre ells, de l'acord implícit de no qüestionar els seus sistemes de funcionament.


D'altra banda, regirant papers, trobe una notícia del diari El País (12.12.2006) que diu que Toni Cucarella decidix deixar d'escriure. No ho ha complit del tot, perquè ara escriu bona cosa en el seu bloc. I en plena sintonia amb un debat que s'ha ressuscitat fa uns dies en la llista Migjorn, ja dia Cucarella llavors:


Perquè en el Principat miren els escriptors valencians com a cosa exòtica; llevat de Ferran Torrent o Joan F. Mira, és impossible fer-se un nom en el Principat, sembla que hi haja numerus clausus.


El món valencià, però, està hui més pendent de la Mare de Déu geganta plena de flors que hi ha a la plaça que du el seu nom, entre el palau de la Generalitat i la porta gòtica de la catedral. Supose que hi va la gernació que hi va perquè algú diu que hi va a vore el que veuen els que diuen que hi van. No hi trobe una altra explicació.

divendres, 20 de març de 2009

Falles de llibres i de llengües

Ofertes valencianes

Me s'havia passat de llarg esmentar unes troballes inesperades passejant per València mirant i fugint de les falles alhora. Per un euro el volum, en una botiga d'antiguitats que liquida per reformes, vaig topar amb diversos volums de la col·lecció universal de la Compañía Anónima de Librería, Publicaciones y Ediciones (més coneguda com a CALPE i Espasa-CALPE) en castellà: obres filosòfiques de Kant (volum 3; traduccions de Francisco Rivera Pastor, A. Sánchez Rivero, Manuel G. Morente), d'Sterne i Stevenson (volum 40; traduccions d'Alfonso Reyes i J. Torroba), La posadera de Goldoni (traducció de Cipriano Rivas Cherif) i El príncipe de Maquiavel (volum 63; traducció de José Sánchez Rojas) i La educación sentimental de Flaubert (volum 171, el segon; traducció de Pedro Vances). A més, La sainte bible, versió francesa de Louis Segond de 1910 (edició de 1960). Hi havia més llibres encara, però vam fer una tria, perquè encara havíem de passejar una miqueta més.

D'altra banda, estic acabant l'últim llibre del Miquel Àngel Pradilla, La tribu valenciana i albire que dins de poc ens tocarà posar-mos saragüells i parlar a crits, si volem preservar alguna resta de «valenciania». La desaparició lingüística està planificada per l'elit governant i no vaig una contraelit amb poder suficient per a dur cap a un altre objectiu. Com dia aquell, divertim-nos fins a morir.

dijous, 19 de març de 2009

El gènere de les espurnes

Angelets sense sexe

Fa uns dies vam vore Gran Torino de Clint Eastwood. La vam trobar a l'altura de les ressenyes que havíem llegit i no mos va decebre tenint en compte que l'havien pujada allà amunt. A més a més, la versió original —cada vegada hi estem més avesats— ens fa sentir que el to de veu és una part important en la interpretació i que tot no és tindre la veu de Constantino Romero (o de Jordi Boixaderas).

Una curiositat és, si no ho he sentit malament, que de tant en tant Walt Kowalsky li diu «padre» al jove retor catòlic que s'encabota a fer-lo part del seu ramat de fidels.

Quant a altres coses, deixa anotat dos notícies del diari El Paísd'ahir que no sé si tenen cap trellat o simplement són coses de l'humor: «Ni miembros ni miembras» de Ricardo M. de Rituerto i «La rae retira "tonto" como sinónimo de "gallego"». Semblen notícies per a falles.

Quant a això del sexisme, diria que la proposta que cal fer ha d'anar en la línia del que comenta Abelard Saragossà en la seua gramàtica (6.2.1, nota 125):


Com que les dos declinacions no tenen valor, és comprensible que la llengua mire de potenciar-ne una sobre l'altra, exactament com en les conjugacions. [...] Ha predominat la que ha donat formes més curtes i sense cap característica fònica distintiva; complementàriament, hem tendit a postergar la que és més llarga i té predominantment un tret fònic distintiu (la a final).


En eixe sentit, i si no és cap sacrilegi respecte de la tradició lingüística —i ara mateix no sé quan s'origina—, podríem canviar els noms dels gèneres gramaticals i dir-ne gènere el i gènere la, que serien només una indicació de concordança sense més interés ni més lligam amb las fantasies sexistes habituals.

Diria que això podria evitar que els qui asseveren que la història dels gèneres no va lligada a la discriminació sexual i al masclisme, sinó a l'economia lingüística, denominen eixos gèneres amb dos termes bastant paradoxals, sobretot si ens referim a un cudol o a una pedra: masculí i femení.

Mentres acabava eixa fulgurant reflexió, sentia com els coets botaven foc a algunes falles. Algunes espurnes dins dels núvols.

dimecres, 18 de març de 2009

La correcció i l'ús

L'humor correcte


De nou, enguany, falles. Molts francesos. La falla de Nou Campanar —el nom oficial és un altre, però no el recorde— torna a guanyar el primer premi amb un pressupost de 900.000 euros. Decebedora la part del contingut, amb molta frase feta i referència blanca a dites i situacions costumistes, tòpiques, però cap lligam amb l'actualitat política o social. Ni Rita amb el seu vestit roig ni els vestits de José Tomás que porten Francisco Camps i Ricardo Costa. Per sort, trobem la Rita en la falla de Na Jordana.

En canvi, sí que podem observar en Nou Campanar una cosa que no sé si ha sobtat els qui tant debaten sobre la normativa del valencià i veuen com passa l'oportunitat de fer ús de la llengua: la correcció normativa dels cartells de la falla, que reproduïx la convenció normativa que es sol transmetre en l'ensenyament, que no sé si és el registre estàndard valencià o el bàsic valencià.

Naturalment, no és cap novetat que encara hagen estat capaços de fer redolins i rimes més o menys ajustades en la llengua tradicional de les falles. Algú trobarà fins i tot emotiu que ho hagen escrit amb tanta cura. De fet, podem esperar que eixa voluntat &mdsah;que sospite que no naix de l'ús real de la llengua&mdsah; serà el caminal que hem d'agafar de moment, fins que aconseguim trobar senderes en més bones condicions d'ús. No és el que jo albire, però sí que és el que desitge, que això ix debades.

Al cap i a la fi, sé que hi ha molts xiquets de deu anys escolaritzats en valencià per als quals les cistelles són canastes, la gàbies són khaules, el bàsquet és baloncesto i les voreres són ceres. Res que no esperàrem, tenint en compte la política lingüística que aplica el govern valencià amb tantes oportunitats d'aprendre les coses en qualsevol llengua que no siga «català»... La ironia s'entén, ¿no?

dimarts, 17 de març de 2009

Falla de papers de diari

Esperant assentat

Este bloc està bastant emmerdat en les coses de la política i l'economia, que són les parts eixes de la vida social bones per al comentari de bar entre braves, aladrocs i canyes, però que no resoldrem ni aclarirem de cap manera, perquè la nostra formació és tota una altra.

Però, vaja, tal com comentàvem ahir pel carrer, l'estupidesa està molt mal repartida pel món i hi ha els qui, a força de topar-hi, es veu que ens n'engolim més del compte, que això és com l'aigua de la mar quan bussejàvem en estiu, algun glop que altre tiraves pel nas.

Aprofitaré, doncs, que esta setmana mos donen dos dies de festa en les Corts i eliminaré alguns papers que tinc damunt de la taula. Per ordre cronològic, en El País (07.03.2009) he marcat en la pàgina 15 una notícia sobre un antic conseller murcià del pp, Francisco Marqués, que guardava 43.000 euros en bitllets de cinc-cents en el garatge d'una de les seues sis cases. Supose que em féu gràcia comprovar que hi havia entesos en finances que sabien on calia alçar els diners.

En canvi, en la pàgina 7 del suplement del País Valencià del mateix diari diuen que la policia de València requisa monopatins en «una cèntrica plaça de València», que deu ser la de Manises. Si en saben els de l'ajuntament sobre els problemes grossos de mobilitat en la ciutat de València: els cotxes mal aparcats sobre les ratlles grogues, sobre els passos rebaixats, omplint les voreres, no són cap problema. Ara, això dels monopatins sí que deu ser greu. Deu ser que pensen que una cosa porta a l'altra i ho volen tallar d'arrel.

En l'altre diari (10.03.2009), he escrit dos notes en la portada. Una és sobre les hipoteques, la flexibilitat laboral i els eua. El misteri és que els qui reclamen eixa «flexibilitat» que importen ideològicament del bagul de les mentires sobre l'economia, diuen que no costa un euro a Dinamarca, però no diuen res dels diners públics (imposts) que s'hi recapten i que es dediquen a polítiques socials i de formació. Quant als eua, la cosa és que allà les hipoteques que no es poden pagar es resolen tornant les claus de la casa al banc i a volar. Ací respons amb una cadena perpètua de deutes.

L'altre apunt és referent a l'article de Pablo Ximénez de Sandoval (i altres) «Oiga, que ese dinero es de todos», on es detallen una quants dels diners públics que se'n van per l'albelló de la falta d'ètica política i pública. Entre altres detalls, convindrà retindre que els cotxes que usa Rita Barberá, que són de tots i que van fent interferències a tort i a dret, costaren 267.336 euros (591.624 el de Ruiz Gallardón).

A més d'això, la notícia assenyala que segons José María Gimeno (Universitat de Saragossa):


El verdader malbaratament està en els milers i milers de contractes «menors», sense concurs i totalment opacs per al ciutadà emparats en la llei.


Més avant, afig José Antonio Moreno (Universitat de Castella-la Manxa):


La llei establix el procediment negociat (sense concurs) per a una sèrie de casos com «urgència imperiosa», «secret» o «mesures de seguretat especials». «Però si interpretes en sentit ample qualsevol d'estos motius, pots anar a eixe procediment». És a dir, és fàcil convertir l'excepció en regla i adjudicar a dit, sense publicitat i sense concurs. Utilitzant «fórmules genèriques» es pot colar qualsevol despesa sense motivació per escrit.


I com a conclusió:


No hi ha cultura de fiscalització ciutadana del que fan els polítics.


I tots sabem per què no.

Per cert, i per deixar clar que tot podria ser d'una altra manera, l'Ajuntament de València mos ha enviat hui la versió en valencià del rebut de la contribució que mos va enviar fa unes setmanes en castellà. Enguany, vejats miracle, no és una impressió mal feta, sinó que és un rebut com toc. Falta aclarir per què hem d'aguantar la discriminació que la versió en valencià arribe setmanes després i per correu certificat. Ja ho farem.

dilluns, 16 de març de 2009

Fer com fan...



Immersos com estem en la visió cínica de la vida, podm llegir l'article de Vidal-Beneyto «Berluscozysmo y democracia» (El País, 14.03.2009), per a entendre l'espectacularització de la política i el règim d'anèmia informativa a què ens du el monopoli no democràtic dels mitjans d'informació. Al País Valencià, podem sentir el conseller García Antón dir per a no dir i amagar-ho tot:


És possible que amb eixe volum enorme de gestió es puga haver comés alguna vegada algun error [...], però el que no és admissible és que algú pretenga muntar algun guirigall per a esguitar de sospites tot el treball i tot l'esforç que realitzen diàriament centenars de treballadors i de funcionaris sota la responsabilitat, és clar, de l'equip directiu de la conselleria, per a gestionar amb total lleialtat i amb el màxim respecte a les exigències de legalitat i d'eficàcia els recursos que els ciutadans ens han confiat legítimament i democràticament.


Es tracta de la desconsideració absoluta de les bases de la democràcia. Al final, la responsabilitat —siga això el que siga— és dels polítics, però la «culpa» es veu que és dels funcionaris. Per cert, admet el conseller que hi poden haver errors, però això és com les bruixes en Galícia, que n'hi han però ningú n'ha vist mai cap. L'accident del metro de València que va causar 43 morts no sabem si el senyor conseller el situa entre els seus èxits de gestió, atés que continua en el govern, caiga qui caiga, per mal que sone.

En contrast —ai, ignorància— Alejandro Soler, alcalde d'Elx, mostra i esmena els «errors» que van fer que l'ajuntament pagara actes del Partit Socialista. Però als del pp això no els sembla correcte. ¡És clar!, ho deuen considerar un exemple pèssim, acostumats com estan a fer tot el contrari. En canvi, qui l'ha amollada i ha posat en evidència la greu situació de l'ètica i moral públiques, ha estat la regidora socialista de València Consuelo Orias, que va als congressos del seu partit amb el cotxe oficial. La notícia (El País, 13.03.2009) deixa la sensació que la regidora ho veu correcte, i diu una mena de «fer com fan»... Eixe és el nivell.

Qualsevol dia sabrem si en Alaquàs, d'on és alcalde l'actual cap dirigent socialista Jorge Alarte, els contractes dels treballadors i treballadores estan en regla, o pot ser que lloguen interins com a auxiliars administratius i que acaben fent altres funcions que ni els paguen ni els reconeixen. I no ho dic per dir-ho.

Em diu Takse, però, que tot comença quan els funcionaris fan servir el telèfon de la faena per a xarrar amb la mare o amb els amics; quan fan fotocòpies de llibres i d'apunts; quan s'emporten fulls, bolis i carpetes a casa... Té molta raó, però jo diria que ahí no comença tot, sinó que és la continuació natural de la desregulació que a uns els permet agafar cotxe oficial i als altres unes grapes. És, simplement, l'assalt organitzat al bé públic, tant si açò és el Perú de la coima o el sobrecost de l'infumable Palau de les Arts de València, que sagna els diners públics a canvi de la depredació mediambiental i cultural.

Bé, ho deixe ací. El futbet de divendres va anar molt bé, tot i que no vaig marcar. A mi em correspon oxigenar el joc, que diuen. I un altre dia parlarem del «Gibraltar (en) español» de Tereixa Constenla (El País, 08.03.2009), que ens diu que el domini de l'espanyol és «regular, a pesar que s'ensenya com a assignatura obligatòria entre els 8 i els 16 anys.» Regular té un valor negatiu en este cas, ¡ei!

diumenge, 15 de març de 2009

Cita dominical / 21: Noam Chomsky

Mirades sorpreses.


El que més em sorprén, a més, és que els periodistes d'ací mai no esmenten que totes les mesures que ha pres Obama són exactament les contràries de les que el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (fmi) recomanen als països pobres per a eixir de les seues crisis.
Noam Chomsky, entrevista de Barbara Celis, El País, 02.03.2009.

dissabte, 14 de març de 2009

La fira a Zanzíbar

Tots cap a Zanzíbar


Visitem la fira del llibre que fan durant les falles. La idea és mirar molt i comprar el mínim. I ho complixc. No trobe el que buscava, però en l'últim moment veig The Architectural Digest, un exemplar d'una revista dels eua dels anys cinquanta d'arquitectura i decoració en blanc i negre. M'atrau perquè em fa pensar en les pel·lícules de Humphrey Bogart. Són cinc euros.

I quan ja mos n'anàvem, en l'última parada que havíem de vore, en la penúltima posició de la secció de ciència-ficció apareix Todos sobre Zanzíbar de John Brunner (Stand on Zanzibar, 1968; edició castellana del 2003; traducció de Jesús Gómez García). Són nou euros. El vaig vore en Dialogues (Brest) fa uns anys i costava més o menys eixe preu en edició de butjaca. El vaig fullejar i vaig considerar que podia ser massa complicat llegir ciència-ficció en francés. No el vaig agafar, tot i que ho hauria d'haver fet, per comparar les traduccions.

I, vés per on, busque una miqueta més en Internet i veig que algú ha penjat la segona edició en castellà (1987) en format pdf. I no és l'únic. ¡Quines coses! Regire una miqueta més la xarxa, i la definitiva: trobe el text en anglés. Massa, ja.

Ara cal llegir-lo. Hi ha qui el considera un clàssic meravellós i hi ha qui diu que és un totxo insuportable. Ja vorem.

divendres, 13 de març de 2009

Polítics «australians» de cap per avall

La gravetat terrestre no afecta les idees

El món no va al revés, però algunes persones vegem les coses trabucades. Posem per cas el conseller d'educació valencià Font de Mora Turón. Sembla que estiga penjat al revés en la imatge, però és una simple impressió. En realitat som mosatros que anem per la vida amb les idees capgirades. Vam topar amb ell, que anava passejant consellerilment aguantant-se amb les mans de cap per avall. Ens vam sorprendre molt, ignorants com som, però mos va aclarir que era una postura molt nostra, molt australiana. L'únic inconvenient que havia notat desde feia alguns dies, però, era que els nacionalismes hemisfèrics eren molt reacis a admetre els avantatges de compartir hàbits i costums d'altres hemisferis.

La seua línia de treball, però, està clara. Ara com ara té en cartera l'ensenyament escolar del xinés mandarí, però parlat al revés, que és una possibilitat que ens permetrà dialogar amb nosaltres mateixos quan ens posem davant d'un espill, que és un problema molt comú en la política australiana i, per extensió, en la nostra societat. ¿I com parlarem amb els milions de xinesos eixos amb qui fins ara tractàvem de parlar en la nostra llengua, però no hi havia manera? És clar, també davant d'un espill. El «ìɿɐbnɐm ƨˋɘnix» —perdoneu per la transcripció australiana poc acurada— serà una llengua a l'abast fins i tot del conseller Serafín Castellano perquè l'entenguen els xinesos.

Este conseller, enxampat amb les mans i els dits en el pot de mel, reconeix que es dedica a adjudicar contractes a ull (¿o era a dit?) a l'empresa de la dona d'uns amics, acció que seria molt greu si la feren les persones malvades que hi ha pel món, com ara Roldán, Luis Fernando Cartagena —este no sé si l'esmentaria, però encara hi ha unes monges que el recorden—. Ara, quan ho fa ell i li ho retrauen els socialistes —¡¿què s'han pensat?!— en les Corts, ix més roig i orgullós que un titot a la trona parlamentària:


Per a vostés sembla que…, que tot val per a vostés en política. La fi sembla que justifique els mitjans. No tenen límit, no tenen respecte, no tenen tarannà democràtic, i això és molt greu, i això és molt greu. No tenen tarannà democràtic, encara que riguen les seues senyories, però la veritat jo sé que fa mal.


És clar, es veu que va de cap per avall i parlant xinés mandarí versió l'altra banda de l'espill —la traducció és nostra, feta amb l'ajuda d'Intelnostlum.com.

dijous, 12 de març de 2009

No té nom

El medi i el mitjà valencià

El conflicte originat pel cas que comentava Emili Casanova en el Nou Dise, i que inspirà el seu article, tingué una rèplica d'Alfons Esteve i altres i s'allarga amb una nova rèplica d'Alfons Esteve (en Pàgina26) a l'article de Leo Giménez (coincident temporalment amb el contrapunt de Francesc Esteve, «Cavall de Troia contra el català», en El Punt, 08.03.2009), després d'un intent [pdf]/[html] de resituació d'Abelard Saragossà i alguns altres professors universitaris. La veritat és que no és precisament el debat que hauríem de tindre ni són les iniciatives més eficaces, des del meu punt de vista, si mos hem de preocupar pel que és realment important, que és el compliment dels drets i obligacions relacionats amb l'ús del valencià-català i la subordinació minoritzant enfront del castellà-espanyol.

Com fa massa temps ja —i és previsible que encara siga molt més gros eixe massa—, el nom destorba prou quan el que cal pensar és en el que hauria de ser la iniciativa real a dur a terme, que hauria de ser la disponibilitat en valencià de totes les administracions i serveis públics i privats del país. Ara com ara, mentres en Catalunya el govern debat la quota cinematogràfica de la llengua, ací la falta d'iniciativa privada i el desinterés del govern valencià fa que les universitats públiques vullguen suplir esta mancança i es llancen a programar cinema en valencià. I això és només una petita mostra, i no comentarem el xinés mandarí de Font de Mora Turón.

Vaja, al Polònia de tv3 han descobert el vessant còmic valencià i continuen apareixent els personatges de Francisco Camps Ortiz i Rita Barberá Nolla. Avant, doncs. I a qui Camps li haja tallat la tv3, sant Internet li la conserva.

I un altre dia parlarem dels notaris que fan factures sense iva. El món s'acaba, però s'acaba bé, com dia el Grasset.

dimecres, 11 de març de 2009

Li diu el mort al degollat...

Pardalets valencians

Un episodi més d'allò que li diu el mort al degollat: la diputada Huesca Rodríguez, dimecres passat en el ple de les Corts valencianes, fa un apunt innecessari i bastant fora de lloc contra la forma medieval ab i en favor de la forma moderna amb (la cite en versió original):


En otro orden de cosas, he de decir que el voto particular presentado por mi grupo a la enmienda número 2 del Partido Popular, votada en un bloque junto con el resto de enmiendas en la comisión, responde a que la misma contraviene la normativa de la Academia Valenciana de la Lengua de obligado cumplimiento y aplicación para todas las instituciones públicas de nuestra comunitat, que en su Gramàtica normativa valenciana, página 198, 26.2.1.d, no admite la forma ab para la preposición átona amb, debiéndose utilizar esta forma última en los registros formales.

A lo largo de la historia de la lengua se han producido a veces modificaciones o confusiones entre algunas preposiciones. El caso más significativo es el de la preposición amb, antiguamente ab, que coloquialmente se ha sustituido por en hoy en día, y es precisamente por eso que no puedo admitirle ab ni tan siquiera en la lengua coloquial y, por tanto, mucho menos en un registro culto como es el lenguaje jurídico.

Es por lo que jamás podremos, ni deberían ustedes, admitir la forma ab, expresión utilizada en el medievo, en un registro de vocabulario legislativo, como es el que nos ocupa que habrá de usar la forma amb, cumpliendo así la gramática normativa valenciana. De lo contrario, sería un vulgarismo y un arcaicismo [sic]. Y sí debemos hablar de este tema, aunque sean los técnicos quienes deban de solucionarlo, porque es inaceptable esta inclusión en una ley.

En virtud de lo expuesto, solicitamos se mantenga el texto original del proyecto, manteniendo el término amb.


I ara em pregunte jo ¿què aconseguirà el Partit Socialista amb eixa exposició que siga de profit per a l'ús social del valencià? La resposta és clara: no res de bo.

Ben al contrari, continuen convertint la llengua en objecte problemàtic, en polèmica estèril tant la llengua actual —ja que la diputada no la fa servir— com la llengua medieval, que és des d'on hem heretat la forma ab. A més a més, la diputada interpreta malament el text de la gramàtica de l'avl, que no diu res en contra de la forma ab, que és una forma que, per cert, apareix en el Diccionari valencià de 1996 de la Generalitat valenciana (editorial Bromera).

A estes altures, la veritat, dubte bastant que no ho facen a posta, vist que sempre solen insistir en el mateix efecte negatiu. Al capdavall, semblen absolutament l'altra cara complementària i necessària de la mateixa moneda minoritzant. I no cal fer ací enumeració d'exemples, però en deixaré un: www.arreglamibarrio.com dels inefables socialistes (?) de la ciutat de València. I no cal dir res més. Per cert, he preferit no sentir la rèplica que li deu haver fet Ferraro Sebastiá, que ha defés el projecte de llei en castellà. M'he quedat sense saber, doncs, si era el mort o el degollat.

Finalment, pel que fa a morts i degollats, una miqueta prou d'això n'hi han en la polèmica entre Emili Casanova (i companyia) i Alfons Esteve (i companyia). Com dia aquell bretó Corbière en francés: «Trop de noms pour avoir un nom».

dimarts, 10 de març de 2009

Sic transit..., puntualment

Moltes discriminacions puntuals fan...


Hi ha dies com hui, en què les brillants reflexions del matí —simptomàtiques, pensava— acaben en no res al llarg del dia, després de fer la transcripció i de tindre una sessió sobre el programa de traducció assistida Transit —sic transit...— que només mos interessava per la part de la terminologia, part que ha fallat estrepitosament. Confiem que la podrem fer servir, perquè el programa és molt adaptable.

Simptomàtiques són les últimes decisions dels síndic de greuges en funcions Carlos Morenilla, que es dedica a tancar els expedients on la discriminació lingüística (del valencià) és «puntual», «provisional» o per qüestions d'espai, si en el rètol algú diu que no caben dos versions del text... Això diu. De fet, es veu que per a ell una discriminació puntual no és cap discriminació, de la mateixa manera que un accident puntual es veu que no deu ser un accident, un assassinat puntual es veu que no deu ser cap assassinat...

Supose que sóc jo que no l'entenc, perquè es veu que com que a mi sempre em discriminen provisionalment, és a dir, fins que deixen de fer-ho; i puntualment, en este cas tant podríem pensar en la puntualitat de la data (els rebuts de l'Ajuntament de València o de Carcaixent) com en el fet que m'afecta un punt del cervell, que és on nia la meua autoestima lingüística, si és que n'hi ha d'això. Quant a l'espai, això ja és de nivell i em perdonareu que no ho comente, que no sé com agafar-ho.

Mirarem d'aclarir-ho tot, però ara toca fer nona.

dilluns, 9 de març de 2009

Entusiasme lingüístic

Simyo a Bèlgica en tres llengües

Barrieras Mombrú (pp) diu «respaldo», però s'adona d'alguna cosa que no va i, després de demanar perdó, corregix, «recolzament». Certament, és admirable que enmig d'un discurs tan ansiós, accelerat, impetuós i emfàtic com els que protagonitza la diputada, tinga la capacitat d'esmenar-se el vocabulari sobre la marxa buscant la forma valenciana en lloc del castellanisme innecessari. Una cosa és el fons i, una altra, la forma. Al conseller Font de Mora Turón el discurs de Barrieras Mombrú li va semblar entusiasta, energètic i apassionat... Són coses del partidisme gens objectiu que marca la vida política valenciana. I encara no ho hem vist tot, com fa presagiar —i espere enganyar-me— l'elevació final de Cholbi Diego al càrrec de síndic de greuges.

I una dada més sobre llengua de hui mateix és la resposta de Simyo —¡finalment!— als meus escrits des de fa dos mesos:

En respuesta a tu email, te informamos que solo hablamos y escribimos en Castellano.


M'ha sorprés que l'empresa Simyo em comuniqués unes intimitats tan poc pertinents a l'objecte de la nostra relació i els ho he fet saber. Al capdavall, una empresa que es publicita amb unes virtuts de millors serveis a disposició dels clients i que seguix la manera més senzilla d'entendre els seus clients —sense indicar mai que només atenga en castellà—, sembla que es complica la vida bastant en no disposar de personal capacitat d'entendre simples missatges electrònics relacionats amb el seu servei i escrits en català. Ja els ho he comunicat convenientment.

Per a acabar-ho d'adobar, alguna de les últimes actuacions del síndic de greuges en funcions Morenilla sembla indicar que ha agafat les fulles del rave d'una interpretació curiosa sobre espais o situacions que hi ha al País Valencià on els ciutadans que pretenen fer servir el català seran discriminats pels poder públics, a pesar que les normes legals diguen tot el contrari: tant si és per la provisionalitat com per les dimensions d'un cartell al centre de València. Una mena de fatalitat que els ciutadans han de suportar, vaja. Haurem d'esbrinar amb Cholbi Diego d'on prové eixa lectura a la travessa de la legislació lingüística.

diumenge, 8 de març de 2009

Cita dominical / 20: Francisco J. Laporta

Mirades severes.


Tots els grups parlamentaris exigixen amb gest sever coses que no fan quan governen. En les Corts Generals preferixen les escenes de desacords i esbroncades, com més sorolloses millor, perquè amb elles s'excita la desraó del ciutadà, que és el que la política-espectacle perseguix. Ningú no s'ocupa de millorar l'elaboració de les lleis ni de fer-ne més efectiva l'aplicació, perquè això no fa soroll, necessita temps i demana raciocini. El resultat és que el poder de legislar residix en dos cambres que no tenen els mitjans i recursos tècnics indispensables per a fer les coses bé. Sí, en Espanya es legisla ben malament.
Francisco J. Laporta, «La ingravidesa de la llei», El País, 02.03.2009.

dissabte, 7 de març de 2009

Amistats polítiques

Xarxa de protecció en les obres de les Corts

Ha fet vent i la roba s'ha eixugat ben prompte. I a pesar d'eixe canvi climàtic tan agradable, continue pegant-li voltes al cas dels doblers que Camps Ortiz, Costa Climent i Cholbi Diego s'emporten amb actuacions ben poc ètiques, segons el meu parer. I hi pegue voltes perquè, si això no és delictiu, no deu ser més que perquè ells mateixos han regulat que això que fan no siga delicte, supose que perquè volien fer-ho o perquè sabien que ho farien. Una cosa com el doctor Manhattan dels Watchmen, vaja (pel·lícula per a devots del còmic que mos vam engolir ahir).

Seguint el que diu el diari El País (06.03.2009), hi ha els 12.783 euros en roba «regalada» que ha usat el president de la Generalitat valenciana Camps Ortiz; a més, el 7.325 euros en el mateix concepte del diputat Costa Climent. I, com ja vam assenyalar, el 114.000 euros de Cholbi Diego, actual síndic de greuges, que es va embutjacar per dos dies que va passar sense ocupació pública. Esperem vore eixos diners en quina empresa es concreten, que era la finalitat per a la qual es concedix l'acumulació en un pagament de tot el «subsidi de desocupació».

Són casos de manual, però de manual d'eixos de fer-se l'espavilat en política i en la vida pública i econòmica. Contràriament, els manuals de ciutadania no recullen totes eixes possibilitats —puga ser que per això no els agraden als del pp—, i ma mare —que em perdone que la torne a traure per ací— té una pensió de jubilació —amb la mateixa edat que Chobi Diego— que no li permet ingressar durant dos anys el que li «regalen» en roba al president de la Generalitat valenciana, perquè llavors li retallen els plusos de la pensió fins que retorna l'«excés» a Hisenda. La diferència entre la ciutadania i l'oligarquia, vaja.

Hisenda som tots, però presidents, diputats i síndic de greuges, per sort o necessitat, n'hi han pocs, i es veu trauen bon profit de la seua posició institucional. No sé si són exemplars, però es veu que són més «espavilats» que la resta del personal pel que fa a gestionar les seues situacions especials, les «atribucions» del seu poder. I ara, vés i conta-li-ho a l'«amic especial» de Camps Ortiz, Juan Luis de la Rúa, president del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.

divendres, 6 de març de 2009

El cinema traduït políticament

Escales cap al cinema en català


El govern central espanyol obliga les televisions a invertir en cinema, i això no sembla cap crim d'estat. Hi ha protestes, pero, vaja... En canvi, fer una norma per a regular el respecte als drets lingüístics dels ciutadans en el sector del cinema, que els desatén absolutament, hi ha qui ho planteja com un acte poc menys que totalitari. Hi ha qui amolla (El País, 05.03.2009) que si haguera de dur una pel·lícula brasilera ací i l'obliguen a doblar-la al 50 % en els dos idiomes ja no li ix rendible —¡quina capacitat de predicció!—. A més:


«[...] El cost d'un objectiu polític com és fomentar el català no pot recaure en el compte de resultats de les empreses privades d'exhibidors, més encara quan és un sector que no rep cap tipus d'ajuda de l'administració», assenyalà Pilar Sierra, secretària general del Gremi d'Empreses de Cinema de Catalunya.


Pilar Sierra deu estar en contra també de les eixides d'emergència, dels vàters i de la ventilació en els cinemes, del conveni col·lectiu del personal de les sales, de les baranes de les escales, de les rampes i ascensors per a discapacitats i públic en general... Tot són objectius polítics de seguretat, d'accessibilitat, de salubritat, objectius que recauen en el compte de resultats de les empreses privades. Quina lògica tan fina, ¿no?

Ja posats, s'hauria de prohibir el doblatge i la subtitulació, i que siga obligatori anar al cine cada cap de setmana —com a mínim—, amb la qual cosa tot seran beneficis gens polítics... I això seria el lliure mercat dels mercaders, tot i que amb consumidors presoners d'eixa llibertat d'altres, llibertat per a maximitzar els beneficis del seu negoci.

Sobre la iniciativa de cinema en català, abans cal recordar que el doblatge de pel·lícules és un efecte «sin que se note el cuidado» d'una decisió franquista que mai no s'ha corregit. I podem llegir alguns articles més en el diari Avui (05.03.200):


Ignasi Aragay, «Llengües, cinema i cultura. I si Tresserras se’n surt?»
David González, «Dictadura lingüística a les pantalles»
Europa Press, «El psc defensa aconseguir un "equilibri progressiu" entre el català i el castellà als cinemes»


I acabarem amb una referència a l'altre mitjà de referència d'informació i desinformació. Rambla Momplet, vicepresident primer valencià, va aclarir alguns caps en el ple de les Corts:

Un Canal 9 que, a més, gràcies a les gestions que estem portant a terme, que no el govern de Rodríguez Zapatero, està ja veient-se en l'àrea metropolitana de Barcelona i no, i no pot fer-se amb l'adequada reciprocitat Televisió de Catalunya ací, a la Comunitat Valenciana, perquè el senyor Rodríguez Zapatero, a través del seu ministre Sebastián, en una exhibició de coherència amb els anteriors ministres que van dir just el contrari, no aprova nous canals de televisió per a ser utilitzats per les televisions públiques de comunitats limítrofes, amb la qual cosa podríem tenir ací més pluralitat informativa, ¡però és que vostès no volen tampoc això!, ¡vostès tampoc volen pluralitat informativa!


El parany del conseller Serafín Castellano no caça pardals, però adjudica diners públics als amics; les emissions de tv3 no les censura Francisco Camps, però la Generlitat ja ha clausurat els repetidors d'Acció Cultural de la Carrasqueta i d'Alginet; i els socialistes valencians són la sucursal dependent del socialisme madrileny, però encara es diuen del País Valencià. Entesos. «¡Váyase, señor González!»

dijous, 5 de març de 2009

La quitança, els greuges i la crisi moral

Sous parlamentaris

El nou i flamant síndic de greuges, finalment, José Cholbi Diego, sap parlar en valencià. De fet, és la seua llengua primària, per dir alguna cosa. Tanmateix té un costum estrany: quan veu un funcionari de les Corts que no coneix, li parla en castellà. Si això ho fa amb els funcionaris que tenen l'obligació de conéixer les dos llengües, sembla evident —excepte incongruència inversemblant— el que deu fer en la seua vida pública i privada. Planificació de l'estatus, en diuen d'això. El senyor Cholbi Diego planifica quin estatus vol per a cada llengua i actua en conseqüència.

El senyor Cholbi Diego va «acceptar» el requisit lingüístic per als funcionaris de les Corts en la futura relació de llocs de treball. No s'ha fet res, ni RLT ni requisit. El senyor Cholbi Diego ha passat dos dies en l'atur, temps durant el qual ha aprofitat per a demanar la quitança (Levante d'ahir) de la seua ocupació de diputat, uns 114.000 euros de la crisi. Ho ha fet en eixos dos dies, perquè eixa demanda era incompatible amb l'ocupació d'un càrrec públic com el que ara ocuparà de síndic de greuges. ¡Quina agilitat en els terminis i les tramitacions quan volen!

El colp de cinisme de la mesura apareix en el diari El País de hui:

La indemnització per desocupació per als diputats autonòmics estava prevista com una contribució mensual al llarg de dos anys per a ajudar ses senyories en el trànsit cap a una altra ocupació, pública o privada.


I ara, a pesar de la crisi, Cholbi Diego necessita eixa ajuda per a passar no dos anys, ¡dos dies!

Mentrestant, ma mare, que té la mateixa edat que Cholbi Diego i va ser de la Secció Femenina quan era jove, beateta fins i tot, però després va emigrar a França i es féu republicana i atea, ha cotitzat com a treballadora tota la seua vida, ara cobra la pensió mínima de jubilació (amb plusos, de tan mínima com és), i li la retallen de tant en tant, quan es dóna el cas que arriba a ingressar més de sis mil i tants euros a l'any —lloga un pis que té—. Més de quinze anys de la pensió de ma mare s'ha posat al sarró el senyor Cholbi Diego en dos dies, hores abans d'obrir-se un nou compte públic com a síndic de greuges. ¿Què cobra un síndic de greuges valencià?

dimecres, 4 de març de 2009

Problemes de traducció i d'identitats

Llir entre cards a l'entrada de València

Hi ha dies que me s'acumulen les dades que pense que poden anar bé per a un apunt d'estos. Llavors arriba el moment de posar-m'hi i me s'han oblidat. De moment, recorde que he d'assenyalar que la traducció de L'éducation sentimentale de Gustave Flaubert que féu Giner de los Ríos al castellà resulta bastant lamentable en molts aspectes. Per exemple, dins del gènere que pega en còmic hi hauria la traducció «recensement Humann» > «empadronamiento humano», que denota una estranya precarietat interpretativa.

A banda d'això, m'entere en l'almorzar que hi ha preocupació per com deu haver acabat el debat sobre simbologia en el congrés del Bloc del capde passat. El fonament del debat raïa en el fet que la bandera oficial del país havia esdevingut la bandera de la dreta, i això no havia estat una actuació gens brillant per al conjunt de la societat. És una ferideta que cou encara en l'ànima d'alguns dels qui estàvem almorzant. La meua bandera, però, és aquell accessori amb què decorava les carpetes quan anava a l'institut. Senc la mascletada de hui: això és com el teatre que feia Pepe Rubianes... Però va de debò.

En canvi, no és gens decoratiu, sinó ben simptomàtic que José Ramón de la Morena diga que els dirigents del Barça han aconseguit que els espanyols consideren el Barça un equip estranger. Recordarem que De la Morena feia no fa massa un masclisme gens esportiu; ara fa xenofòbia poc esportiva. En primer lloc, el Barça és un equip estranger, si els espanyols generalitzen i pensen que hi ha catalans que volen ser tan estrangers com ho puguen semblar els portuguesos o els andorrans. En segon lloc, el prejudici més greu és aventar la xenofòbia que es desprén del fet d'admetre amb normalitat, com fa De la Morena, que considera algú estranger té conseqüències negatives per a eixa persona o col·lectiu. Que les té, ¡que les ha de tindre!

Estava jo convençut que només en altres cadenes podien superar el nivell de destrellat i sublimació de la banalitat que fa Pedro Morata a migdia en la cadena ser. Doncs, no, el De la Morena hi afig uns ingredients casposos que, vaja, et conviden a tornar a mirar la vida en blanc i negre i amb No-Do inicial.

I clourem amb la gràcia del dia, a càrrec d'Oltra Jarque quan esmentava el conseller Font de Mora Turón:


Per tant, com no sabem si finalment l’educació sexual s’acabarà donant en xinés mandarí, ens preocupa que vostés vullguen reduir la prevenció simplement al sistema educatiu [...]


Els Oltres es veu que tenen una tirada cap a la gràcia natural, com li passava al diputat predecessor d'Elx Oltra i Soler. Llàstima que no es acompanye la claca.

dimarts, 3 de març de 2009

El país dels altres

La imaginació d'algú altre


Continua la matraca publicitària en les Corts. Els consellers i diputats del pp estan encantats d'haver vist nàixer en el portal de la Generalitat el president Camps, el millor president de la història de la democràcia, segons diuen. La veritat és que és reconfortant saber que això siga aixina, perquè ara que s'acosten temps de crisi, amb totes les mesures que deu haver adoptat previsorament el president Camps —i els seus predecessors Oliva i Zaplana—, el País Valencià serà un refugi, un port segur, un estel en l'horitzó que guiarà i salvarà l'occident i el món sencer. Tal com diu l'anunci que passen per la ràdio: tots tindrem faena i cobrarem el subsidi de desocupació encara que estigam treballant.

Per contra, per molt encantats que estiguen d'haver-se conegut, dels beneficis que això els reporta i dels deutes que ens genera a la resta, que això no els importa, el que pot ser terrible és que la resta del personal que no és del pp, tot i que li vota per algun motiu que entenc —vegent les alternatives electorals—, un dia obrirà la porta de casa i pot ser que els passe el que diu Paul Krugman (New York Times, 15.02.2009):


A estes altures, tots coneixen la trista història dels inversors als que Bernard Madoff va enganyar. Miraven els seus extractes de compte i pensaven que eren molt rics. Però llavors, un dia, descobriren amb horror que la seua suposada riquesa era producte de la imaginació d'algú altre.


Perquè, clar, el model que proposa el pp és eixe, el de la imaginació d'algú altre: d'ells en el vèrtex de la piràmide del poder econòmic, social i espiritual. Un nou feudalisme per la gràcia d'algun déu. I per les notícies que tenim, l'alternativa del psoe, alerta, és només el feudalisme del psoe. Foc i brases.

Per cert, repasse què ha dit Cholbi Diego en les Corts: poc més que «jo no he tocat el micro», «deu haver estat un error», «no volia dir res»... Res a vore amb la seua activitat dels anys huitanta que podem trobar en una nota del diari El País (26.07.1986):


Des que va prendre possessió, fa tres anys, són prop de 1.000 les preguntes que a través de la cambra ha plantejat al Govern valencià. Tan gran productivitat li acaba de costar al Parlament autònom unes 200.000 pessetes, el cost aproximat de l'últim exemplar del Butlletí Oficial de les Corts Valencianes, en el qual 60 de les 64 pàgines que consta han hagut de dedicar-se a contestar les últimes 52 preguntes del curiós parlamentari.


Més que curiós parlamentari, la seua biografia té altres dades, segons podem trobar en el Diccionario biográfico de políticos valencianos 1810-2005 [pdf]:


Diputat a Corts i senador. Mestre de primer ensenyament i Graduat Social. Es va iniciar en la política en les files de Falange, on fou oficial instructor i cap de centúria del Front de Joventuts. Va ser professor d'Educació Física i Formació Civicosocial en els últims anys del franquisme en l'Institut de Dénia i en alguns col·legis privats d'Alacant, així com preceptor (1964) i cap d'estudis del Col·legi Menor José Antonio d'Alacant. Regidor de l'Ajuntament de Dénia i conseller provincial del Moviment. Va ser també inspector provincial del Moviment i des d'abril de 1970 fins a agost de 1972 va ser sotscap provincial del Moviment. Posseïa llavors nombroses condecoracions falangistes. Va marxar posteriorment a Madrid, on va ingressar com a funcionari —tècnic de radiodifusió— en Televisió Espanyola. A través de Martínez Esteruelas —a qui va conéixer quan aquest estiuejava a Xàbia— va començar a col·laborar amb el Ministeri d'Educació i Ciència, on al gener de 1974 va ser nomenat sotsdirector general de Formació Professional i inspector extraordinari. La seua transició a la democràcia la va iniciar en les files de Reforma Democràtica, amb Martínez Esteruelas i Fraga. Va ser un dels impulsors en la província d'Alacant de la Unió del Poble Espanyol, que en 1975 dirigia Adolfo Suárez, formació de la qual en 1976 va ser secretari executiu de províncies. Posteriorment, es va integrar en Aliança Popular, com a agregat a la Secretaria General (1988). Va ser senador en la segona legislatura (1982-1986), designat per les Corts Valencianes, i diputat al Congrés per Alacant en tres legislatures (1986, 1989 i 1993). Ha estat també diputat a Corts Valencianes en quatre legislatures, les de 1983, 1995, 1999 i 2003, síndic i vicepresident primer de les Corts Valencianes. En 2004 va ser designat senador per la Comunitat Valenciana. Ha ocupat sempre càrrecs orgànics en Aliança Popular i, després, en el Partit Popular, i pot ser considerat un model de polític professional que ha sabut sempre adaptar-se a les circumstàncies.


Aixina es fan els «altres».

dilluns, 2 de març de 2009

Eleccions i fantasies



El doll de dades dels consellers en les comissions de les Corts no aconseguix amagar que totes les fantasies animades amb què els País Valencià havia de ser la proa del vaixell universal, són només fantasies narcòtiques amb què mos entretenen i distrauen els dirigents del pp —cosa que, per cert, farien igual els del psoe, que la qualitat està repartida en l'hemicicle, en correspondència directa amb l'irresponsable sistema electoral... Sistema que mos ha permés vore que upyd ha aconseguit un escó al País Basc amb el 3,9% d'Àlaba. ¡Caram!, realment irresponsable. Això ací no passaria.

En les corts, en canvi, els consellers valencians estan farts perquè els demanen explicacions per quantitats nímies d'uns centenars de milers d'euros que se n'han anat en una regata o en unes paelles... Menudències. És clar, ells no ignoren que el camí comença amb la primera passa, i el frau comença amb el primer pernil o el primer viatge que li paga una empresa a un càrrec o a un funcionari públics. No, no ho ignoren, i per això es fan els ofesos quan els ho mostren. Però l'ofensa només és impostura, i la realitat és que, en temps de crisi no es pot amagar que tots els euros compten per a evitar un desnonament, un tancament empresarial o un medicament massa car.

I hui hem estrenat empresa de restauració en la cambra, Serunión. La carta és més mudadora que la d'Auzo Lagun, però el pa és més roín. En la carta hi ha alguns errors, com ara *mixte, boquerons o cafe. Bé, no res comparat amb els plats impossibles que cuinaven les traduccions amb l'empresa anterior. Ja vorem com continua la cosa. De moment, hi ha un moviment tectònic ugetista contra les normes d'ús del nou restaurant. Vaja, un sindicat que no es preocupa pels incompliments de l'acord de condicions de treball o del reglament de selecció de personal interí, però sí pel que és realment important. Sindicalisme de classe, sens dubte.

diumenge, 1 de març de 2009

Cita dominical / 19: Philippe Rouillard

Mirades santes.


Blidú (Bladulf) 2 de gener. Monjo italià que hauria pogut ser màrtir si no hagués estat miraculosament i desgraciadament curat de la seva ferida (630).
[...]
Zoe, 5 de juliol. Va estar sospesa pels cabells sobre una gran foguera. Però el foc feia tant de fum, que s'ha fet ben difícil poder donar més detalls d'aquesta màrtir, el nom de la qual vol dir «vida» (300).
Philippe Rouillard, Dictionnaire des saints de tous les jours, 1963, traducció d'Oriol Valls i Subirà, 1965.