dimecres, 9 de desembre de 2009

Material oral

Per a treballar

Poc o molt, si ho enfoque correctament, és una sort poder estar treballant amb el material oral que amollen els parlamentaris valencians en les Corts valencianes. Poc o molt, això em fa estar en contacte amb la diversitat de llengües, varietats i estats d'ànim dels nostres representants democràtics. Poc o molt, doncs, és una sort per eixe costat, sense entrar en el contingut del que expressen, que llavors diria que més aviat poc que molt.

Eixe material, escoltat com a mínim dos voltes, mos oferix pistes de per on va la llengua de les classes benestants del país —que són les que tenen la representació majoritària de l'hemicicle, paradoxalment, si considerem que són les minoritàries: totes les paradoxes es poden explicar, és clar—, i les estadístiques sobre l'ús lingüístic són clares, amb vora la mitat de l'hemicicle que només parla en castellà (amb varietats diferents també).

Clar, pel que fa al català, s'hi poden estudiar tant els efectes de la pressió que fan els parlants i les institucions amb llengües d'ús (el castellà, principalment), com els efectes o «defectes» de la normativa catalana, que modifica formes d'expressió i de comprensió. Això darrer apareix amb més o menys intensitat en els discursos parlamentaris. Hi ha qui vol donar un vernís al seu discurs i llavors fa servir una paraula icònica (per exemple, l'adjectiu palés palesa en el cas de Glòria Marcos Martí, que ja no és diputada; o el mot castellà lío en el cas de Morera Català, que ja he comentat alguna volta) o uns trets morfològics determinats (pateix / patix, meva / meua, servisca -vesca / servixca), que solen decaure quan retornen a l'espontaneïtat expressiva, on abunden els natros, repetixo, ans, tras, peixca, insistixc, pàrlec...

Com que la meua faena consistix a reproduir-ho amb la màxima fidelitat possible, la faena dialectal i estilística és ben interessant, sobretot des del punt de vista del contrast que oferix amb la normativa i amb el que alguns pensen que ha de ser l'estàndard o amb els estàndards possibles que sentim en els mitjans. Al final, correccions mínimes i necessàries, principalment aquelles que han de permetre entendre el text, a pesar de l'entonació que solen donar diputats i càrrecs poc o gens acostumats a llegir. I em queda un pomell de trets que s'adiuen generalment amb les descripcions dialectals publicades i que són sovint un recurs molt necessari per a entendre o per a reflectir adequadament el que he sentit dir.
Publica un comentari a l'entrada