dilluns, 30 de novembre del 2009

Comunitat de bens

Ball de noms

M'ha agarrat una soneguera de por mentres transcrivia este matí coses de sanitat. Com que la cosa ha anat en castellà principalment, no he parat massa atenció als desajusts habituals en la concordança o en l'ús de les preposicions. A pesar que el conseller de sanitat (crec que és alcoià) intervenia en castellà, ha dit algunes coses en valencià simbòlic: «Conselleria de Sanitat» i ara no recorde si també una recurrent «comunitat».

En el primer cas, una mostra evident de la valenciania que prediquen, de retolet. En el segon cas, el súmmum del desconcert que són capaços de promoure, perquè, tal com abans hi havia qui es pensava que este país es dia «comunitat autònoma valenciana», ara, després de l'embranzida valencianitzadora del nou estatut pactat entre els pastorets Francisco Camps i Joan Ignasi Pla, es veu que es pensen que més enllà de «comunitat valenciana» és diu «comunitat» fent una reducció al que és essencialment genèric, indefinidament exacte. I només en valencià.

Llavors és quan em ve al cap el referent en el que deuen estar pensant estos polítics: la pel·lícula La comunidad d'Álex de la Iglesia. No cal fer més comentaris, perquè els paral·lelismes són evidents.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Cita dominical / 58: Abelard Saragossà Alba i Marina Zaragozà Pérez

Mirades mèdiques.


Hem de procurar que la raó estiga sempre en el ventre dels sentiments.
Abelard Saragossà Alba, parlament de presentació de la I Jornada de Taula de Filologia Valenciana, Sueca, 28.11.2009.


Els lingüistes cuiden la salut de les paraules.
Marina Zaragozà Pérez, «Aspectes didàctics en l'obra de Bernat i Baldoví», ponència en la I Jornada de Taula de Filologia Valenciana, Sueca, 28.11.2009.



De Zaragozà a Saragossà, pel camí, les metàfores les carreguen els lingüistes.

dissabte, 28 de novembre del 2009

El cor fet una oliva

Entaulats

Hi han hagut altres imàtgens molt interessants hui, però la càmera i la indiscreció arriben on arriben i els blocaires coneguts o reconeguts no han desfilat pel meu objectiu. Amb tot, ha estat interessant compartir un moment fora del món virtual —tan real— en la primera jornada de Taula de Filologia Valenciana en Sueca. La tfv és una associació que va formant-se a colp d'estudi i bons pensaments.

El resum més clar de la jornada deu ser l'excés de faena, que mos s'ha menjat el temps d'algun possible debat. Des de les nou i mitja del matí fins a passades les huit de la vesprada. En les ponències hi ha hagut de tot, des de les que eren tan clares que no tenien un contingut realment definible, fins aquelles en què l'aparell teòric es menjava el contingut, passant per aquells ponents que saben ser concrets i discrets al mateix temps.

Només destacaré, a fi de provocar alguna enveja poc saludable, la petita ponència rondallera de Francesc Xavier Llorca Ibi, que mos ha descobert «Tinc de fer pilotes de tu» en una rondalla d'Altea. Hem sabut que la perífrasi també és viva a altres llocs com la Vall d'Albaida o la Plana Baixa. Fóra bo que els tècnics lingüístics en prengueren nota. Jo ho he fet.

I clouré amb les expressions més curioses del dia. Segons Marina Zaragozà, a la Valldigna no fa massa temps hi havia una dona major que dia «lo catso del xiquet», que era l'italià cazzo. No em feu imitar el puritanisme baldovinesc de Marina en haver d'explicar de quina part del cos està parlant. No m'estranya que a voltes Pep Saborit tinga el cor fet una oliva, que ha segut l'altra expressió afortunada del dia.

divendres, 27 de novembre del 2009

El protocol dels feits

Finestres comunicant

Hui és divendres, aixina que no cal esperar cap meravella, que les neurones no donen per a més esta setmana —ironia permesa.

Després d'una bizantinada interminable sobre les normes ortogràfiques de Fabra —que m'he compromés a formalitzar tan prompte com puga i si en sóc capaç— i de la meravella del protocol que encetava les expedicions espacials del valencià, gesta que tindrà els seus llibres dels feits, demà mos ocuparem el dia en la primera jornada a Sueca de la Taula de Filologia Valenciana, un moble que vorem si és taula o tauló.

I per a rematar la setmana —a banda del futbet d'ací a poc—, els diputats Pañella Alcàcer i Asencio Adsuar discutint sobre el fet que els butlletins oficials de les províncies discriminen el valencià. En realitat, és cert no tant perquè ho facen els mateixos butlletins —que ho fan—, sinó perquè també ho fan les administracions que hi publiquen. En tot cas, Pañella Alcàcer ha brandat una queixa ciutadana al síndic de greuges —estranyament, no era meua— i Asencio Adsuar ha brandat la Llei 4/1983 i l'estatal 5/2002 i la resolució del síndic.

Estaria bé que els tècnics lingüístics tingueren en compte també estes coses (reunió 19/VII de la comissió de cultura de les Corts, 10.11.2009), perquè a vore si es pensen que firmen protocols amb la caputxeta i resulta que en realitat és algun caçador (lingüístic) mostatxut.

I deixe per a més avant una consideració sentimental sobre esta setmana: moltes voltes, expressar-se és moure el conflicte en lloc de promoure la comunicació. Cosa de caràcters, supose.

dijous, 26 de novembre del 2009

Comptar-ho i contar-ho

Comptes que no quadren

Diu en el conseller de Sanitat en una comissió de les Corts valencianes:


La resposta social davant aquesta mesura solament puc qualificar-la com positiva, una afirmació que recolze en el fet que no s'haja presentat cap reclamació per part de ningú. Per a nosaltres, i per la seua fiabilitat, és el millor termòmetre amb el qual podem mesurar el nivell de satisfacció general de la ciutadania davant les nostres iniciatives.


A voltes li ho dic a ma mare: en lloc de contar-m'ho a mi, demana el full de reclamacions. O, si vols, fem una queixa al síndic de greuges. Ara, no esperes res —que eixa espera pot ser frustrant—, però almenys tindràs la satisfacció que no puguen dir que ningú no havia dit res, que no hauràs repetit el que diu el poema de Martin Niemöller (que es sol atribuir a Bertolt Brecht).

En eixe sentit, una dotzena de diaris de Catalunya firmaven un editorial conjunt per la dignitat de Catalunya, o una cosa aixina. S'han posat dignes, es veu. Takse em diu que su el Tribunal Constitucional espanyol fa el que hi ha previst, que és fotre's de dos parlaments i un referèndum perquè l'ordre dels factos sí que altera el producte, ¿què faran els molt dignes catalans?, ¿trauran algun exèrcit a passejar? És clar que no, però almenys que conste, que no puguen dir el que diu el conseller de sanitat valencià.

Contra el que podia arribar a sospirar jo fa uns anys, la lluita pels drets, per la democràcia, per la justícia, ni és fàcil ni garantix coloms a l'ajuntament ni la felicitat. Només molletes d'aquell pa sencer.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Camins de mar

Solcs a vora mar

Tinc la impressió que hi ha qui tracta qüestions de normativa lingüística perquè, de fet i sense saber-ho conscientment, odia la llengua. I això per no dir que odia la forma com es parla, que no sé ja si arribaria al punt de dir que odia els parlants mateixos. Hi ha qui en lloc d'estudiar els fenòmens lingüístics per a tractar d'esbrinar per què es produïxen i com, intenta permanentment «corregir-los», com si hi haguera sempre un pecat original esperant a ser absolt. I corregint i corregint va passant les planes que escriu. Tanmateix, en llegir-les, mai no aclarim ben be quin és l'«error», d'acord amb què o per a quina finalitat... Ni per què és un error si en podem dir joc, oportunitat de fantasiejar.

De totes formes, a pesar que eixe camí siga bastant esquerp, és en part positiu, encara que siga més cansat del que seria una exposició d'idees mitjançant altres procediments. A voltes mos trobem un mica com si vullguérem fer un ou caigut amb guants de boxa: al capdavall, podem descobrir amb eixa pràctica certes coses sobre la física i les habilitats humanes. Doncs, això, al final trobem dades interessants, o ens veiem obligats a reflexionar tant sobre la natura de la llengua, de les llengües (que el plural no és ben bé el mateix), de la normativa, del dret, de l'estil, de la lògica i la metàfora, del contacte de parlants, i de molts aspectes més del que es parla i s'escriu.

En esta ocasió, un cas paradigmàtic amb què m'enfronte em proporciona una dada curiosa: la singladura és el camí que fa una nau (¿sobre la mar?, ¿sobre un riu?) en vint-i-quatre hores..., però, ¿de mitjanit a mitjanit, com volen el gdlc i el gd62 o de migdia a migdia com volen el diec i el dcvb? Trobe que deu ser cap al migdia, segons diuen en castellà, o puga ser que això siga irrellevant, tal com ho definixen els francesos i els portuguesos. Bé, pleguem veles.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Madrinatge

Pas de llengua

Em comenten de Televisió de Catalunya que intentaran fer cas d'un comentari meu sobre la forma que tenen d'etiquetar les notícies per a la consulta dels usuaris del web. Els he demanat que etiqueten les notícies de lingüística dins de llengua, perquè una notícia («Un jove denuncia diversos guàrdies civils per agredir-lo en parlar català») no apareixia dins de llengua i sí dins de lingüística. Curiós.

Hui ha segut un dia de propostes lingüístiques. A més del Cercaterm, que proposa reacanalatge*, captiven la meua atenció les diputades Oltra Jarque i Albiol Guzmán, que proposen madrinatge* en lloc de padrinatge, apel·lant a l'arrel llatina mater. La cosa no ha tingut molt d'ús encara, però no s'ha de descartar, és clar.

Per a dinar, rosada (Genypterus blacodes), amb una salsa infame. Amb eixa dieta, no tindrem forces per a debatre amb oracles fabrians i proclamadors del pare dels protocols valencians.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Un altre vint-i-tres de novembre

Dies de parc

Acabe el matí més marejat que un allioli després de la nova presentació del gestor de transripció Séneca (de l'empresa Spica). Em pensava que seria més curta la cosa, en ser una revisió, però no mos hem alçat des de les onze fins a l'hora de dinar.

El programa encara no transcriu a soles, llàstima. Però almenys apanya un dels inconvenients ètics de les cintes que hi ha damunt de la taula. Ja vorem si algú troba un sistema per a torejar-se'l. L'avantatge i l'inconvenient de tindre la faena taxada.

De vesprada me se'n va el temps en respostes i escrits en llistes diverses. I també alguna altra activitat exploradora.

Finalment, no arribe a temps de celebrar els vint-i-sisé aniversari de la Llei 4/1983, aquella llei del dia del naiximent de Joan Fuster i que diuen que va ser escrita en valencià. Si això és de veres i si no vaig errat, deu ser l'única llei en què la versió valenciana no és una traducció. I hi ha qui pretén donar classes de llenguatge juridicoadministratiu valencià al País Valencià. Bé, com si foren classes de traducció automàtica, vaja.

Per cert, hi ha qui sembla que hui havia de commemorar eixa data amb un nou exemple d'hipocresia o cinisme institucional (encara no ho sé ben bé). Ja vorem si la cosa queda en lamentable, com habitualment, o arriba a més a ser nociva. Si Fuster alçara el cap en diria alguna de grossa.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Cita dominical / 57: Jonás Fernández Álvarez

Mirant sense paradoxes.


Per tant, ¿què hauria de fer l'esquerra europea? Primer, fugir del discurs de la «paradoxa europea». Eixa tesi només conduïx a considerar els governs progressistes dels últims trenta anys «còmplices del neoliberalisme» i a pretendre fer renàixer polítiques dirigistes feliçment enterrades. En segon lloc, analitzar el sistema electoral i de partits per a permetre un aflorament més senzill dels moviments de canvi que sempre juguen a favor de l'esquerra. I, finalment, el que és més important, redefinir el nou paradigma econòmic (més enllà de les mesures anticrisi de curt termini) en què operaran les societats en les pròximes dècades per a impulsar en eixe paradigma els valors i principis progressistes.
Jonás Fernández Álvarez, «Contra la "paradoja europea"», El País, 20.11.2009.



També fóra bo, per exemple, que es generalitzara eixa mateixa actitud respecte d'una excessivament suposada i fatalista «paradoxa valenciana».

dissabte, 21 de novembre del 2009

Absències i presències

Revista de dissabte

Aprofite la mitja pau obrera del dissabte, salvant els ucraïnesos veïns afaenats amb una grua elèctrica i el canyís del barri, per a fer el repàs del Presència d'esta setmana.

M'entere que Linguamón-Casa de les Llengües té les portes obertes hui a Can Ricart, en els nous espais que ha creat l'estudi de Benedetta Tagliabue. Estos catalans conspiradors s'ha avançat a la ciutat de les llengües valenciana que s'ha de fer per algun Castelló més o menys imaginari i del que cobra des de fa uns cinc anys l'antic alcalde de Castelló José Luis Gimeno i altres beneficiaris de l'erari, en perjudici, és clar, dels comptes públics de tots els valencians.

Si algú troba a faltar el menjador en l'escola o un menú adequat, guarderies o diners per a la dependència i la recerca, ja sabem on els poden buscar, més enllà encara de les butjaques dels vestits del president Francisco Camps, que, a més, es veu que estan foradades.

D'altra banda, encara no els ho he dit, em sembla, però no entenc per què només apareixen discrecionalment els noms dels traductors del llibres que anuncien. Per exemple, esta setmana, una al costat de l'altre, no mos diu qui ha traduït Darrere les barricades de John Langdon-Davies, però sí que diu que Jordi Puntí ha traduït El veredicte de llautó de Michael Connelly. Per sort, El blog del senyor boix, bloc del programa L'hora del lector de tv3, ens fa saber que la traducció és de Pau Domènech Cardona. Resulta que això ni tan sols ho indicava l'editorial del llibre (Angle Editorial) en els seus webs. I això ja és mes gros.

Quant a coses que trobe de passada en la revista, un «l'ideologia nacional» mal apostrofat en l'article «Segur que "frombu, frombu, frombu..."» de Joan-Lluís Lluís i, poques planes després, «El que dona també paga», titular que oblida l'atribut accentual diacrític que verbalitza la forma. Sí, una mostra d'algunes inutilitats entretingudes.

Al futbet ahir, no vaig marcar, però vam fer una petita demostració d'ofici guanyant per un a zero i tirant balons a burro-barra cap a l'últim terç de la segona part. Jo estava en la banqueta en eixe moment, ¡és clar!

divendres, 20 de novembre del 2009

«Es prega no estacionar»

Les estacions

Continuant amb les coses que em descobrix l'Spotify, observe que el tema de Count Basie Segue in C només l'han gravat ell i Duke Ellington. No sé a què deu ser degut, però és una llàstima que un dels meus temes de capçalera no forme part del repertori de més músics.

Quant a les coses que es remouen més en este bloc, la imatge de l'apunt correspont als brins de normalitat que podem trobar, per exemple, en la Vall, amb una ajuntament de Partit Popular, que estic segur que fa barrabassades en molts altres àmbits —com ara els aparells d'aire condicionat que té en la teulada la casa de la vila, on no hi ha cap placa solar, i això que allà en cau una bona—, però en açò, segurament hi ha molt de mèrit del tècnic lingüístic municipal, que ha pogut aprofitar el que era la inèrcia habitual del poble quan jo era menut.

Hi podem observar, doncs, l'ús del valencià en el tràmit més comú. I no cal fer massa cas de l'estil administratiu, que no sabrem mai com haguera segut en una Valldigna independent, per posar un àmbit de país possible on tal dia com hui, però en 1490, va aparéixer la primera edició del Tirant lo Blanch a ca l'Spindeler [veg. l'article de Joan Pujol i Ros: pdf].

dijous, 19 de novembre del 2009

Xuflant



Sí, això d'ahir havia de ser una nova queixa al síndic de greuges, però me se tirava el temps damunt i vaig haver d'improvisar en primer lloc l'apunt en què comentaria la queixa. Hui tampoc he tingut temps d'enviar la queixa, perquè estic atrafegat entre unes coses i altres, que si xuflant ('unflant, insuflant') que diu en l'hemicicle el diputat Asencio Adsuar, quan de sobte s'ha posat a parlar en valencià per a fer demagògia amb Catalunya, que si remirant consideracions finalistes sobre l'ús del signe diacrític de la dièresi en l'ortografia catalana, una constant en els marejos que tenim la gent a voltes desvagada, a voltes desorientada.

En resum, que hui no tinc res per a tirar-me al pap, si deixe per a un altre dia una pinzellada d'ucraïnés o uns cartellets vallers sobre la prohibició d'estacionar o sobre una oferta de làpides. Demà, després del futbet, segurament podré donar compte d'alguna heroïcitat inesperada. De moment, en l'Spotify, després de revisar tota la discografia d'Allen Toussaint, una recomanació del Babelia, a partir del tema realment fantàstics Bright Mississippi (un fragment del segon 29 al 56 del vídeo de Youtube) enllace amb Tim Lapthorn, que no està gens malament, i després amb Wynton Marsalis, que no descrobrirem ara.

dimecres, 18 de novembre del 2009

La no-aplicació sistemàtica de la legislació lingüística

Amunt i avall


En el llarg i tortuós camí que du fins a aconseguir que la institució del síndic de greuges atenga els drets lingüístics dels ciutadans valencians —i en particular d'este ciutadà—, constantment conculcats per la Generalitat valenciana, una de les estratègies per a fugir d'estudi de l'administració del Consell consistix a trossejar la seua actuació en infinitat d'ítems i prometre o acceptar la resolució cada vegada d'un únic d'eixos punts, sense resoldre però els altres del mateix tipus que l'acompanyen i que, de manera obscena, clara i explícita, a simple vista s'observa que continuen violant la legislació lingüística.

La qüestió és interessant, perquè podria provocar la sindicalització dels actes de l'administració pública, que mai no estaria obligada realment a complir les lleis amb caràcter general, sinó únicament aquells actes o aspectes que foren objecte de queixa. En realitat la pretensió és el desistiment de l'activitat cívica de la reclamació davant el mal funcionament de l'administració.

El que resulta ben lamentable és que eixa pràctica habitual siga admesa de bon grat pel síndic de greuges, que acostuma a arxivar la queixa ciutadana corresponent sense més indagacions. Llavors, torna a correspondre al ciutadà fer una nova queixa sobre el mateix objecte, atés que —mentres esperem que es resolga la queixa inicial—, en el mateix lloc de l'administració s'està infringint la mateixa norma, tot i que en un document o en una actuació diferent.

Ara mateix el síndic de greuges ha decidit tancar les queixes 800042 i 83374, perquè Gerardo Camps Devesa ha inclòs una indicació sobre el pressupost 2009, objecte de queixa:


La informació està sent actualitzada en valencià. Polse ací per accedir al projecte de pressupostos en castellà.


Segons el conseller, «sent la previsió de la seua publicació el mes de setembre». No indica de quin any, perquè estem en novembre i encara continua sense aparéixer.

Cal tindre en compte que la Llei 4/1983 (ni la resta de la legislació lingüística vigent) no diu res sobre el fet que l'administració podrà discriminar els ciutadans valencians per motiu de llengua quan li parega i ajornar indefinidament —o fins que arribe una queixa al síndic de greuges— la documentació en valencià.

Pel que fa als pressupostos del 2010, el conseller reconeix que han estat discriminant permanentment i sistemàticament els ciutadans valencians des de fa anys i panys:


Respecte al Projecte de Llei de Pressupostos de 2010, la seua publicació es compon de set toms. Fins enguany la publicació ha sigut en castellà, però es preveu que en el mes de desembre es publicaran els set toms en els dos idiomes.


És a dir, es privilegia l'ús del castellà i, en conseqüència, es discrimina els ciutadans valencians per motiu de llengua fins que arbitràriament li sembla bé a la conselleria, que no indica que haja pres cap mesura a fi que això no es produïxca, tal com seria lògic i fàcilment aplicable.

El que també és realment lamentable de l'actuació del síndic de greuges és que la resposta de la conselleria va entrar en la sindicatura el 4 d'agost, i li van donar eixida ¡el 12 de novembre!, total per a dir-me que arxivaven el cas. Han tingut tres mesos per a comprovar que l'actuació de la conselleria és fraudulenta, ja que ni ha complit el seu compromís respecte dels pressupostos del 2009 en setembre, ni a hores d'ara deixem de topar amb documentació que només apareix en castellà en eixe web (a pesar que l'enunciat amb què s'enllacen estiga en valencià), com ara (en el «Portal Tributari» i altres llocs):





Per tant, segons el síndic de greuges, ¿hem de mirar cada enllaç i cada document per a esbrinar si l'administració complix les seues obligacions? Crec que seria més eficient, lògic, simple i respectuós que l'administració pública valenciana establira un pla gestió lingüística general —que no té o que no aplica— que s'aplicara sempre en cada acte administratiu. Això sí que seria un pla que donaria més confiança.

En canvi, es veu que el síndic de greuges preferix que no li s'acabe la faena, també fóra cas que haguera de tancar la paradeta.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Fer-se una llengua

La realitat té grills

Anava a parlar del dia que algú s'adonà que parlava una llengua, que és una cosa com ara descobrir que parles en prosa, com descobrí aquell. Diríem que el sanoi —a pesar que les dones són titllades de garlaires són els hòmens encara els qui ocupen totes les jerarquies— estava maldant pel seu lloc en la societat i va trobar que a la seua classe social li aniria bé restringir el poder d'accés a la forma d'expressió d'alguna o de diverses maneres. Llavors, com una de tantes restriccions, va adoptar la «normativa» lingüística.

Bé, no tenia eixe nom, però ja en vetlaven i l'anaven adobant alguns sacerdots o àugurs, i això era objecte de cura des del poder polític i social. I fins ara. El sanoi, a més, juntament amb el dret natural i el diví, les divisions socials, els cavallers i els plebeus i altres divisions semblants, va disfressar la normativa (identificada com a llengua) de fet natural indefugible i que calia cultivar talment com es feia, durant molts segles, amb les persones, mirant que no es barrejaren i es corromperen les races i els costums. I la llengua era ja gairebé un teixit humà prehistològic. I fins ara.

Tot i que ara, puga ser que algunes apreciacions vagen millorant, ja que millora la biologia i ja hem descobert que no existixen les races. Encara hi ha classes socials, però és tan sols una descripció i no una categoria legal, almenys en alguns països del món, com ara el País Valencià. Per contra, per a no caure en cap crisi econòmica, el president de la Generalitat Camps Ortiz es fa regalar tot el que necessita, des de roba fins a la foto conduint un Ferrari quan la desocupació assola els fonaments econòmics de la terra promesa valenciana. Vet ací algú que encara es proposa que les classes socials tinguen un fonament legal. Més avant ja ho justificarien biològicament, si cal. I ara no sé per què dia això.

Sí, puga ser perquè encara hi ha vigents algunes jerarquies mentals que ens fan vore la realitat com si no fóra una interpretació.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Humorades

Humor valencià

El sentit de l'humor d'alguns dels que som aficionats a l'estudi de les paraules a voltes és tan subtil que segurament necessita algun enginy de traducció o transcripció simultània d'emocions. Per exemple, parlant d'una paraula com ara l'italià cardellino, Eugeni S. Reig informa en la llista Migjorn sobre el plaer estètic que li provoca i n'explica el motiu:


A mi m'agrada molt la denominació italiana «cardelino». És molt bonica. I en eixa sí que es veu molt bé que deriva de «card», perquè l'ocell s'alimenta de llavoretes de card. Ni metàtesi ni encreuament ni res. Una paraula preciosa.


L'humorada és evident: les metàtesis i els encreuaments «enlletgirien» les paraules; les derivacions, no. Podem somriure, si no riure encanats, ja que sabem que no és el procediment pel qual eclosionen les flors del camp el que els dóna la bellesa o la lletjor. Com dia aquell, ni la gàbia gran fa millor l'ocell ni l'ull de l'amo engreixa el cavall, però... I ho deixaríem ací, perquè ja mos estem baquejant massa en mirar d'estendre eixe punt de vista a molts altres aspectes de la vida lingüística i humana.

En tot cas, eixes humorades no són res comparades amb les que amolla de tant en tant l'encara president habillat de la Generalitat valenciana, Francisco Camps Ortiz, qui, un dia, en lloc d'explicar què li deu Álvaro Pérez, el Bigotes, —segons este personatge comentava en una conversa telefònica— li contesta al jutge que tots els valencians li devem molt a ell; i un altre dia, en lloc de no vullgues saber què, liu diu a Luna González:


A vosté li encantaria agafar una camioneta, vindre-se'n de matinada a ma casa i al matí aparéixer jo de cap per avall en una cuneta.


No sé per què he pensat ara en una de les lectures amb què em vaig adobar la joventut: Solo se mueren los tontos d'Álvaro de la Iglesia. Vaja.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Cita dominical / 56: Jesús Lizcano, Antonio Garrigues Walker, Jesús Sánchez Lambás i Manuel Villoria

Mirant els funcionaris.


La corrupció, com mos demostren sòlids estudis del Banc Mundial, allunya la inversió, genera despeses innecessàries i reduïx els ingressos públics. Un país amb alta corrupció elabora polítiques per a benefici d'uns pocs, no de la societat en el seu conjunt; un país amb alta corrupció genera infraestructures deficients, regula malament els serveis públics privatitzats, i obliga els empresaris honestos a esforços sobrehumans per a sostindre les seues empreses. La corrupció produïx un deteriorament en el funcionament de la justícia, danya l'estat de dret i genera profundes desigualtats socials.

[...]

En Espanya, l'opacitat amb què actuen els governs és quasi pròpies de països amb democràcies fallides.

[...]

És incomprensible l'ús i abús de la lliure designació en la provisió de llocs en les nostres administracions. També és incomprensible que, excepte petites excepcions, no hi haja mecanismes mínimament rigorosos d'avaluació de la tasca dels nostres empleats públics.

[...]

[E]s creen empreses mixtes publicoprivades per a atorgar contractes sense concurrència a les empreses que s'unixen a la pública, i ha de ser la Unió Europea qui mos porte davant els Tribunal de Justícia Europeu. [...]

Jesús Lizcano, Antonio Garrigues Walker, Jesús Sánchez Lambás i Manuel Villoria, «No dedemos resignarnos a la corrupción», El País, 11.11.2009.



I Gregorio Peces-Barba es permetia poc després, també en El País, donar unes receptes genèriques i abstruses que serien l'excusa perfecta per a mantindre el que cal corregir. ¡Quines ganes de...!

dissabte, 14 de novembre del 2009

Visites

La clau que tot ho obri

A cal tècnic lingüístic els cartells tenen un aire provocador, fins i tot nacionalment provocador per a alguns despistats d'això dels països i les llengües. Però el tècnic lingüístic, com si sentira ploure. De fet, sent ploure una pluja fina. Donarem més mal any que un porc solt, com diuen en Sollana.

Hui, a més, també resulta provocador que el Víctor Pàmies haja arribat a les tres-centes mil visites amb el seu bloc de parèmies, així que ho tinc fàcil per a cobrir l'expedient:






¡Sí, senyor!, ¡recontra-sí, senyor, enhorabona!

divendres, 13 de novembre del 2009

Com la mort de cent anys

Xarxa

Fa vora quatre hores que l'ordinador, un Pentium IV —crec—, està pegant-li voltes a l'actualització del Windows. Eixa «agilitat» enlluernadora és que la que fa que entre normalment en l'Ubuntu, que amb el mateix maquinari li pega quaranta bacs al sistema operatiu de Microsoft.

Hui, però, aprofitant que havia d'eixir, l'he deixat actualitzant-se en la sessió de Windows. Quin patiment. I, bé, per no haver-lo de repetir, agafe el miniordinador Asus i entre en l'Ubuntu per a escriure estes ratlles amb el Writer de l'Open Office. En l'Asus també tinc dos particions, una per al Windows xp amb què me'l van vendre, i una altra per a la versió d'Ubuntu per als minis (que no recorde ara com es diu).

Pel que fa a altres coses, després del matí amb uns madrilenys que dien que no entenien el valencià, però que no tenien cap problema si volíem traduir el la interfície del programa que mos mostraven, m'arriba una carta del síndic de greuges que diu que la conselleria d'economia ha penjat finalment els pressuposts en valencià. Com si no m'ho creguera. Ho hauré de mirar. Al cap i a la fi, no sé per què m'hi hauria de creure, ni per què s'ho creu el síndic sense comprovar-ho: fa més de vint any que ho havien de fer, i ara es conforma que li prometen que ho faran. Això són les lleis a voltes, simples promeses incomplides, oblidades... Com la mort de cent anys, que diu ma mare.

dijous, 12 de novembre del 2009

Espars

Me s'emporta

M'he embolicat en faenes diverses i arribe amb la llengua fora, aixina que lliscaré per la superfície del dia. Este matí, de camí a la faena, els policies revisen la claveguera de davant de les Corts, al carrer dels Navellos. La cosa és que sabent com estan les coses a can Generalitat, ¿què busquem realment?, ¿qui s'hi amaga? Ja ho aclarirà el jutge Baltasar Garzón.

Un company sindicalista diu que va a vore Morera per a transmetre-li la posició del sindicat respecte de la llei d'acompanyament. Li diem que, de passada, li faça una escolteta sobre el lío i les llatinades. Per provar, vaja. Quant a Pañella, això, que menys subordinades i més concreció. És que mos estem fent molt exigents amb la retòrica política.

I com que estos dies hi ha molta vida llunt de la pantalla, ho deixarem després de consignar que he tingut temps d'enviar-los un escrit als del restaurant Arrop, que s'han instal·lat en València:


Vos conec pel local que teniu en Gandia i em sembla que esteu duent avant un projecte excel·lent.

Ara he descobert que vos podem trobar també en València. Teniu un web molt bonic i molt ben resolt... excepte pel fet que em sembla que no té versió en valencià. Espere que no tardeu a afegir eixa versió, ja que això, realment, s'ajustaria molt amb les arrels mediterrànies del projecte i del vostre nom tan dolç, Arrop.


Vorem què diuen.

Finalment, deixaré escrit que he tornat a marcar en el futbet, gol que mos féu recuperar un punt. En van tres ja esta temporada.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Subjacent

Conseller subjacent


Blasco Castany li diu a Morera i Català en una comissió en les Corts més o menys això:


Bé, no tots les encertem en la diana com vosté. O siga, els que apliquem des del govern les lleis, a vegades mos equivoquem. Des de fora de les institucions de govern poden criticar aixina, que resulta còmode.


És que hi ha qui igual que diu una cosa diu la contrària. Els polítics saben perfectament que el que desgasta —trobe que això ho dia Andreotti, que no crec que fóra original— no és el poder, sinó tractar d'aconseguir-lo sense èxit. Però ara Blasco Castany troba un badallet per escenificar una mica de victimisme dels poderosos. ¡Quin pesar! Ara resulta que és més còmode no tindre poder democràtic per a fer lleis i aplicar-les. És més còmode patir-les i renegar que no gestionar-les. El mal és que hi ha qui s'ho creu, que és el que sembla que fan molts diputats de l'oposició, còmodament instal·lats en el dolce far niente cortesà.

Amb tot, el millor és —segons Blasco— tindre el poder i no fer res. Una cosa aixina fan amb el web de la conselleria d'agricultura valenciana, que hui mateix la podeu consultar i comprovareu quins buits tan ajustats a la situació agrària valenciana. Com a exemple més cridaner, si polseu en «La conselleria», la salutació de la consellera (suposadament, Maritina Hernández Miñana) està en blanc —deu voler dir alguna cosa, això—. Però, més encara, si canvieu l'adreça de la pàgina en el navegador i, allà on hi ha un 11, hi poseu un 12, podreu vore la imatge que il·lustra este apunt amb l'aparició de Cotino Ferrer, una casta de conseller preeminent molt subjacent. Es veu que no li resulta gens incòmode pul·lular pels redols del poder i associats.

Bé, Morera i Català ho té fotut per a acostar-se a eixes esferes. Si, a més a més, no ix de la tàctica del lío, que sembla que s'haja ensenyat en dijous la parauleta, doncs, quan es dedica a amollar mitges llatinades, ja és per a enganxar a córrer. Esperem que Oltra Jarque (i també Mollà Herrera) aconseguixca el ressò que s'està treballant.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Topònims oficials

Cavallet sense mar

Escric d'urgència, perquè un cert tràfec em porta de cap amunt i avall. Per a qui no se n'haja assabentat, tenim tres pobles al País Valencià que, quasi d'una tacada, han decidit que el seu nom oficial respondrà a la normalitat de dir-se unívocament, tal com fan en tots els llocs que es volen «normals» a pesar que siguen monolingües legalment, fins i tot hostilment, quan alguns polítics troben l'ocasió d'arribar a ser prepotents nacionalment. En resum, que tenim Calp (abans Calp / Calpe; Real (abans Real de Montroi), i Ares (abans Ares del Maestre).

Supose que es pot dir que hem avançat una mica toponímicament, pel que fa a l'ús del valencià. Tanmateix, això ja sabem que va com va i que qualsevol dia mos rebategem. Ara que València sembla que tindrà accent obert, perquè la icona és la icona (¿no havíem resolt que era ben explicable que tinguera l'accent tancat?), hi haurà qui es penjarà unes quantes medalles... O no, perquè la remor persisteix, que cantava aquell.

Hui mateix senc que Cotino Ferrer, conseller de tantes coses que pretén malbaratar contra els valencians, li recriminava a la diputada Mollà Herrera vivira en el País Valencià, és a dir, en un lloc que ell diu diferent de la comunitat que ell muny en profit de les seues empreses. Encara estem aixina. I estarem aixina mentres això done algun rèdit polític, que en dóna. Ja li ho ha dit Mollà Herrera, ¿Farà Cotino res per l'aigua i el medi ambient? ¡I ara! Ben al contrari. Com més es malbarate tot això, ¡més ocasió d'escarotar-se reclamant!, fingir-se víctimes dels qui no mos volen arruixar els camps de golf i les urbanitzacions.

Un país amb topònims i corònims, este.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Invisible

Repetim amb petxines

Carregat de faenes amb termini, em perc entre telefonades i mobles desmuntables. Vint anys de la caiguda del mur de Berlín i jo que no recorde massa què devia estar fent en aquell moment. Res de bo, segurament. Devia estar començant a pensar si realment volia estudiar les oposicions per a l'ensenyament, i ràpidament em devia respondre que no, però quin remei.

Això, i al cap de vint anys el Partit Popular valencià continua volent alçar un mur audiovisual entre el País València i no sé quina entitat que hi ha més al nord. Sí, en sintonia amb el que comenta estos dies el diputat Torró Gil, que diu que el pla Confiança repetidament invocat pel govern valencià com a salvador de l'economia del país, és més aviat com l'amic invisible aquell, doncs, diríem que més al nord hi hauria l'enemic invisible per a Camps i la seua colla. Au, a fer petxines.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Cita dominical / 55: El País

Mirant com lligen.


Nova novel·la de Dan Brown. Va arribar a les llibreries del Regne Unit i en dos dies havia venut 300.000 exemplars. Als Estats Units, de la tirada inicial de cinc milions, el primer dia en va vendre un milió. En Espanya se n'han publicat milió i mig en castellà; 50.000, en català; 15.000, en gallec.
«Dan Brown y los demás», El País, 08.11.2009.



Per cert, en el gallec de Portugal (és a dir, portugués), el llançament va ser de 140.000 exemplars.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Sabent-ho

Reciclatge

Roberto Iniesta, el cantant d'Extremoduro, un dels grups de música que m'agraden, ha escrit una novel·la, El viaje íntimo de la locura. No crec que tinga ocasió de llegir-la, perquè hi ha tant escrit... Bé, la cosa és que l'entrevistaven en el Babelia (31.10.2009), on dia:


[...] Després vaig para per a estudiar per l'uned gramàtica i ortografia perquè volia tindre soltesa. A l'escriure prosa t'ha d'atindre molt més a les normes que en les cançons o la poesia.

P. ¿Ha utilitzat molt el diccionari?

R. És clar, a tothora. No com una bíblia, però sí per a saber quan me n'estava eixint. Alguna vegada l'he ignorat i no he acceptat les seues normes, però sabent-ho.


Això és, sabent-ho, que sempre hi ha temps per a això, i per a fotre-se'n del que diga o no diga el diccionari. Quant al que no diu el diccionari encara, hi ha «tebeu» 'tebeo', mot que feia servir Enric Sòria (Quadern, 05.11.2009).

Parlant de tebeos, en vaig llegir bona cosa quan era menut, en castellà principalment, i no recorde haver vist una pel·lícula en valencià no sé si fins que va arribar la tv3 al poble, si exceptuem El virgo de Visanteta i alguna altra obra mestra semblant que ara no recorde.

La Generalitat valenciana d'ara (com la d'abans) impulsa eixe sector del cinema de manera liberalment autoritària, és a dir, censurant la tv3 i despreocupant-se «liberalment» de l'accés dels ciutadans als productes culturals en valencià en l'àmbit audiovisual. Això es veu que no és un dret ni un bé social, tractant-se del valencià, sinó que hem d'esperar el voluntarisme ciutadà d'Escola Valenciana (El País, 04.11.2009):


Aprendre valencià en el cine


55.000 alumnes participen en un cicle de projeccions educatives




S'unfla la bambolla del coneiximent —bé, només la de les titulacions— i punxa la de l'ús. Com que és «sabent-ho», acabarem ben pagats i contents.

divendres, 6 de novembre del 2009

Disculpes

Roba de faena

Pareixerà mentira, però quan hi ha abatoll de faena l'estrés fa que m'oblide un poc dels detalls lingüístics dels meus incontournables diputats. Tanmateix, encara recorde un *rebundar de Morera i Català, que sempre està a l'aguait de la gracieta transcendental. A més, em vaig apuntar el fet que Sanmartín Besalduch pronuncie «conseqüéncia», cosa que diria que és ben explicable i que està ben explicada en algun lloc.

Encara que, de veritat i en general, tindre estrés fent de funcionari en estos temps, si no és una exageració la cosa deu vorejar l'assetjament laboral.

Fora de l'àmbit laboral, he de dir que ara que acabe d'aconseguir que l'Ubuntu es connecte a Internet amb el Toshiba G450, va i trauen la versió 9.10, Karmic Koala, del sistema operatiu. Bé, no canviaré la meua fins que aclarixca si podré continuar connectant l'Asus Eeepc a la xarxa.

Mentres estic mirant un retall d'Eva Batalla (El País, 26.10.2009) que m'anuncia que finalment no hi haurà temple ecumènic als afores d'Oliva, cosa que és una sort per a la nostra limitada civilització racional, i m'assabente que Lou Reed plagià Nazario, segons comenta Diego A. Manrique en el mateix diari, m'arriba un nota de disculpa del síndic de greuges per la violència ortogràfica amb què em va tractar en una altra ocasió. Em diu:


Novament ens posem en contacte amb vosté i volem, en primer lloc, demanar-li disculpes per les errades ortogràfiques —sens dubte, involuntàries— de la nostra comunicació anterior.


Més avall em reiteren les seues disculpes. Naturalment, les acceptaré, ja que han fet el mínim que no confiava que feren.

dijous, 5 de novembre del 2009

Evocació informàtica

Restaurar la modernitat

La modernitat dels mitjans ens permet alguns ròssecs culturals segurament una mica diferents dels que féiem abans de l'era del processador de text. Acabe de teclejar «edu» i vet ací la curiositat laboral que porte allà on vaig amb les meues pantilles de Word:


El president de la Generalitat Valenciana,
Eduardo Zaplana Hernández-Soro


Es veu que feia temps que no teclejava eixe autotext, però no ha estat un mal moment, tenint en compte l'ambient de corrupció actual. Ai, aquells temps, quan sabíem per què feia política el president de la Generalitat —una cosa com ara—, però sense afegir-hi coartades religioses o beates.

Per cert, per si açò ho llig algun tècnic lingüístic que no ho fa, el Word, que segurament és el processador de text que deu fer servir, alça els autotexts (això que fa que «adm» esdevinga «administració» després de polsar la tecla f3) i les macros en les plantilles. Si no ho canviem, ho alçarà en una plantilla que es diu «Normal.dot». Convé fer-ne regularment una còpia de seguretat en una unitat de disc diferent de la que fem servir per a treballar. Jo la tinc programada durant l'hora d'esmorzar tres vegades cada setmana. Això es programa fàcilment amb una eina del sistema Windows que es diu precisament aixina, «Còpia de seguretat».

Explique això perquè no seria la primera vegada que tope amb un tècnic lingüístic que està treballant durant anys i panys amb el processador de text i no sap què són els autotexts, les macros ni les plantilles ni per a què aprofiten. Només sap que sempre tecleja les paraules senceres, i les poques que no tecleja i que no sap com ha introduït en l'autotext alguna vegada, les perd de tant en tant, perquè al Word li agafen eixes amnèsies inesperades. A voltes l'amnèsia ha afectat fins i tot la faena d'anys.

Pegue una mirada a les macros que tinc i en veig una que ja no faig servir, «MesosMajúscules.MAIN», que posava en minúscula els noms dels mesos (si no ho recorde malament, en castellà i en valencià), ja que la majúscula en eixe cas era un costum que supose que deu anar de reculada, si no és que l'han heretada les noves fornades de llicenciats en dret, que tampoc m'estranyaria gens, ja que he topat amb més d'un que perfectament podria haver estat elaborant alguna llei sàlica adaptada al llenguatge de la nostra democràcia partidària.

En fi, que havent descobert que ni funciona Little Einstein (El País de no recorde quan) ni existix això de l'efecte subliminar en els mitjans audiovisuals (Público, 20.09.2009), no tinc ja cap esperança ni tan sols que este bloc tinga cap efecte real sobre mi més enllà de l'efecte placebo informàtic que em proporciona.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Fins a més amunt del pirri

¡Angelets!

Alguns dies entens que ser europeu té algun avantatge afegit. Per exemple, el tribunal d'Estrasburg ha dictaminat una evidència (evident per a mi, vullc dir): que el crucifix ha d'anar fora de les aules italianes perquè la seua presència viola la llibertat religiosa. En realitat la dona que ho havia tirat a juí, Soile Lautsi, considerava que el símbol arrossegava massa significats negatius a partir de la discriminació de les dones i dels homosexuals (El País, 04.11.2009).

Dia que era una evidència per a mi, perquè no he percebut mai que la presència de la creu en l'aula responguera al foment d'alguns valors cristians que puguérem compartir, sinó a una imposició propagandística de l'església catòlica, per no dir-ne de més grosses. Això per ací; en altres llocs estic segur que pot tindre altres significats més pacífics.

Amb tot, això de pacífic cal entendre-ho bé, perquè alguns «pacífics» també en fan de grosses. Això és el que m'ha fet pensar la notícia de Santiago Navarro (El País, 01.11.2009) sobre els tres edils del pspv que han deixat l'acta de regidors de Benijòfar. Algunes expressions no diré ja que són molt preocupants —que ho són— perquè seria sorprenent que el periodista o alguns polítics es permeteren la gosadia de distingir entre la tasca política i la creença partidària o l'interés partidari.

El periodista destaca que amb la renúncia dels tres edils, «s'ha dictat una lliçó pràctica de bones arts democràtiques». Els polítics en qüestió consideraven que era «lògic i coherent anar-se'n a casa i que córrega la llista», a pesar que també diuen que el seu primer objectiu era «el servei al ciutadà», i, per tant, ja que no pretenen valdre's de l'acta i com que diuen respectar les sigles sota les quals es van presentar, atés que «la corrupció i el transfuguisme és una vergonya», doncs, peguen a fugir i deixen l'ajuntament en mans d'un alcalde amb el qual no estan d'acord.

Vet ací la confusa concepció del que ha de ser la democràcia d'elecció partidària: ¿mos aclarirem?, ¿servei al ciutadà o al partit? I el més gros és l'ensabonada que els fa el periodista, que es veu que també té molt clar quina és la funció de la política: la representació orgànica dels partits polítics. Una cosa aixina acaba de reblar Camps en nomenar un conseller portaveu parlamentari del grup polític en les Corts: ¿on està la ratlla que separa els poders legislatiu i executiu? Ni tan sols en la del monyo de Rafael Blasco Castany, que en lloc de ratlla té un front nacional. Parle del monyo.

dimarts, 3 de novembre del 2009

El temps requalifica




Hem tingut una nova sessió amb el Termstar. Supose que al final mos aclarirem i li traurem suc, però la veritat és que a voltes sembla que vullguen que sigues mecànic per a anar en bici. No tenen per ara la interfície en català. Com ja és massa habitual, a cal sabater, sabates de paper.

Bé, amb esta visita a les fondàries tecnològiques de la terminologia, no estic molt al cas de com evolucionen els pacients del Partit Popular en la cambra. Uns van cap amunt, com sembla el cas de Betoret Coll, i uns altres acabaran tocant quasi totes les tecles de la política partidària, com és el cas de Blasco Castany. Com és evident, cap signe de reforma o neteja democràtica, tal com és previsible, si és que mos pensem que deu manifestacions espontànies aconseguiran el que no aconseguixen els vots i consagra l'abúlia política individual. És clar, seria preocupant que ho aconseguiren, perquè no sé llavors en quin règim estaríem vivint.

En eixe sentit, crec que cal agrair que hi haja qui s'ha llançat (Lynce) a aclarir els recomptes de participació en les manifestacions amb mètodes científics i objectius, que de passada a permés mostrar el tarannà d'alguns periodistes en Telemadrid.

La manifestació de dissabte passat en València contra la corrupció diuen que va omplir bona cosa el recorregut entre la plaça de Sant Agustí i la de la Mare de Déu. Les fotos mostren una gran participació. D'acord. Però, ¿hi ha algú més per ahí? ¡I tant! I els polítics del pp es fan passar l'acalorada de vore les tropes demòtiques revoltades aventant-se en l'hemicicle, perquè la sobirania del poble —l'estatut d'autonomia pot dir «missa» en eixe sentit— no arriba ni a fregar els murs del palau dels Borja. A voltes algun eco, però poca cosa més.

I no és que hi estiga vetada, és que simplement ha estat laminada per l'acció dels partits polítics, per la sobirania partidària. I no cal que m'hi estenga, perquè trobe que em repetixc massa.

Per cert, això de tindre una edat et fa topar amb moments curiosos: un electricista jove que recordava boirosament que un tal Zaplana havia tingut problemes de caràcter ètic durant la seua activitat política, una cosa com que estava en política perquè volia enriquir-se, que volia un cotxe... El temps vola i abans que s'ho emporte tot, potser caldrà recordar el que va dir José Luis Peñas, regidor del pp que va destapar el cas Gürtel (El País, 19.10.2009):


No li desitge mal a ningú, ni una condemna, però els fets són molt tossuts. El pp es queixa que es parle de la Gürtel i no de la crisi econòmica, que és clar que és molt greu. Però assegurar que això no va ser greu és dir que no té importància la democràcia. Molta gent creu que no l'afecta el delicte econòmic, però el delicte econòmic mos afecta a tots. Pots caure i morir un dia perquè no hi ha una ambulància a prop i, vés a saber, amb els diners que es va endur un determinat alcalde per l'adjudicació d'una parcel·la podríem haver tingut una ambulància al costat. O vas un dia a un hospital, necessites un renyó i no pot ser perquè no n'hi han diners en eixe hospital... No pensem que tots faríem el mateix si estiguérem ahí. El delicte econòmic mos pot suposar coses molt greus. I ací pareix que mentre roben els meus... bé.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Bollidet d'interessos

L'alcohol et dóna ales

En el mateix diari que mos informen sobre la renovació dels caps de colla del partit socialista en València, que es preveu que tornarà a ser un bollidet sense substància, diversos articles tenen la santa paciència de ressaltar, per una banda, que no és casual tanta poca substància pública, perquè la substància és més aviat de caràcter privat, molt privat, de classe, d'estament. La participació social, com han explicat clarament els baluards de la dreta retrògrada que mos governa, només té la funció de llavar electoralment qualsevol responsabilitat legal de la gestió administrativa. Com si fóra torcar la taula després de dinar.

Això no està escrit en eixa constitució espanyola que establix l'actual sistema democràtic, però sí que té una explicació doctrinària ben clara, té altres orígens, que arrelen en aquella democràcia orgànica del règim franquista. Si més no, sona a això. El sabó democràtic constitucional, però, es veu que no llava gens i encara notem el greix d'aquell règim —fins i tot en el sentit més físic— que envisca els enllaços entre les neurones de la política de cada dia. Els qui s'enriquiren amb aquell règim i amb l'empobriment de la societat, no han tingut encara cap motiu per a tornar a les seues víctimes ni les obres d'art, ni els terrenys, ni les propietats, ni els diners, ni una miqueta de vergonya més o menys fingidament sincera.

Tornant al pspv-psoe, no conec de res el tal Salvador Broseta ni el candidat alternatiu Pepe Reig i tendixc a suposar que no en traurem més trellat que fins ara amb figures més conegudes com ara Carmen Alborch o Rafael Rubio. Al capdavall, quant al que a mi m'interessa, si no n'hem pogut traure amb un tal José Luis Rodríguez Zapatero i els seus ministres, que no han segut capaços de resoldre la circulació democràtica de la informació i dels mitjans al País Valencià i a l'estat, dins de les seues possibilitats reguladores —«reguladores», i no censores, com es practiva per ací— i que han permés que un Camps qualsevol siga un èmul d'un Berlusconi, i qui diu Berlusconi diu el feixisme «liberal», si és que eixa denominació és possible terminològicament, tal com ho és com la contradicció palmària entre les paraules i els fets.

Però el desànim i la renúncia no són la solució, sinó la ideologia-excusa que es difon des de la maquineta d'inventar demagògies i estupideses de consolació social, maquineta que creà la llegenda del socialisme espanyol dels anys huitanta i noranta, una joventut ideològica perduda, i que encara manté els seus fonaments, periòdicament restaurats pels qui més benefici en trauen: la dreta mateixa i, és clar, els aparells partidaris socialistes i esquerrans en general. (Una regidora socialista de Santa Coloma declarava en la televisió que encara creia en el projecte de Bartomeu Muñoz. «¡Mira si es buena persona!» que diria aquell senyor de l'apm.) No entenc altrament la preocupació de barra de bar d'un assessor socialista en les Corts per la continuïtat de la seua retribució assessora —la seua faena,entre cometes—, retribució precària en comparació amb la tranquil·litat laboral dels funcionaris... ¿Oposicions m'has dit? Ai, ara a estes hores, quina gossera.

Una mare pepera de la Vall m'ampliava fa poc eixa panoràmica en pretendre que jo li diguera on podia trobar un lloc en l'administració per a la seua filla advocada i desocupada, sí, però, aixina, més directe, parlant amb algú, sense oposicions, un lloquet d'eixos que fan tant de goig de lluir i que donen tant de rendiment a canvi de cap responsabilitat. És que les mares volen el millor per als seus fills... Contra l'exemple dels Costa Climent i la seua mare, la mare de Leire Pajín ha mostrat que això no és incompatible amb el que es creu millor per a la societat —i ho dic sense saber-ne res de Benidorm—, tot i que sí que puga ser incompatible amb el que sol ser considerat millor per a això que en diuen «partit» polític, en la versió que es fa servir per ací d'eixes organitzacions d'interessos familiars. Això, bollidets familiars.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Cita dominical / 54: Paolo Flores d'Arcais

Mirant una idea.


Perquè eixa és la qüestió —no secundària en absolut— que les anàlisis de la «crisi de la socialdemocracia» no solen tenir en compte. El caràcter d'aparell, de burocràcia, de nomenclatura, de casta, que han anat adquirint cada vegada més, fins i tot en l'esquerra, els qui, per dir-lo amb paraules de Weber, «viuen de la política» i de la política han fet el seu ofici. La transformació de la democràcia parlamentària en partitocràcia, és a dir, en partits-màquina autoreferenciales i cada vegada més semblats entre si, ha anat fent progressivament vana la relació de representació entre diputats i ciutadans. La política s'està convertint cada dia més en una activitat privada, com qualsevol altra activitat empresarial.

[...]

I és que la crisi provoca incertesa davant el futur i la por espenta les masses cap a la dreta, segons es diu. Però això ocorre només perquè la socialdemocràcia no ha sabut donar respostes en termes de reformisme, és a dir, de justícia social creixent, a la necessitat de seguretat i de «futur» d'eixos milions de ciutadans. Posem algun exemple concret. La por davant el futur adquirix fàcilment els trets de l'«altre», l'immigrant, que mos «furta» el treball. Però si l'immigrant pot «furtar-mos» el treball és només perquè accepta salaris més baixos. ¿Ha intentat portar a terme mai la socialdemocràcia una política de sistemàtic castic dels empresaris, grans i menuts, que donen faena a immigrants amb salaris més baixos i sense la resta de costoses garanties normatives obtingudes després de decennis de lluites sindicals?

[...]

No resulta difícil, per tant, delinear un projecte reformista. N'hi ha prou amb tindre com a estrella polar l'increment conjunt de llibertat i justícia (llibertats civils i justícia social). És impossible realitzar-ho, no obstant això, amb els actuals instruments, els partits-màquina. Perquè pertanyen estructuralment al «partit del privilegi». No poden ser la solució perquè són part integrant del problema.

Paolo Flores d'Acais, «La traición de la socialdemocracia», El País, 25.10.2009