dimarts, 13 d’octubre de 2009

Les fleurs c'est périssable

Floretes de Benirrama, segons Emili

Les flors del jardí mos enganyen. N'hi han tantes i de tants colors i aromes. Totes tenen una explicació diferent del jardí. Acabe de llegir la llarga entrevista que li fan Salvador Giménez i Víctor Maceda a Josep-Lluís Albiñana en la revista El Temps (núm. 1.321) i acabe amb la sensació que les flors del jardí mos enganyen. Entre les coses que lligc i les coses que he sentit comentar o que he llegit sobre els mateixos fets, sempre hi ha un pètal de flor que canvia de color, una mica de pol·len que em fa tossir, un cuc que esdevé papallona de colp. Segurament la realitat és aixina, però sospite que encara és molt més aixina, un engany inevitable, tot i que em sap mal no acabar de tindre clara la meua veritat sobre eixos fets.

M'apunte una cosa que diu Albiñana: «[H]em estat derrotats, però ni ens han vençut ni ens han exterminat». No sé qui són eixos mosatros, però és una opció per al futur, vist el present.

Pel que fa unes altres flors enganyoses, les lingüístiques —i no faré cas del poc que en comenta Albiñana—, repasse una carta d'opinió al diari El País (03.10.2009), «Un delirio 'zeseante' por reajuste técnico» de Joaquín Gutiérrez, que em resulta interessant perquè sembla eixida d'un rebost de la memòria. Em semblava que ja havien superat eixa passa, però no:


Però el que em fa eixir del fogó ha estat enterar-me per algun els meus antics alumnes que en les proves d'accés a la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid els canaris i els andalusos que no es pleguen a pronuncia rel dialecte oficial cauen com a mosques.

Quina ignorància, quina arrogància! Com parlant mig andalús i mig canari que sóc, em senc insultat, però com a filòleg i gramàtic, me s'escapen les riallades en sentir esta tremenda idiotesa pròpia d'un minvat intel·lectual que considera sesear o cecear una falta fònica o de dicció.


Sort que en català només hi ha qui té el vici de fer sopes quan pronuncia el nom de la lletra c, sarsallosos i papissots a banda. És un descans botànic.