dijous, 10 de setembre de 2009

Where have all the flowers gone?

Personetes valencianes

El periòdic El Punt (21.08.2009) publicà l'article «Progrés perniciós» de Sico Fons, que comença amb el paràgraf següent:


Tot observant la parla actual dels valencians (i també, ens imaginem, dels balears i catalans) hom constata fàcilment una acusada diferència —gairebé gosaríem dir frontera o clivell— entre les persones que actualment anomenem majors i els més jóvens; és a dir, entre les generacions nascudes abans i després dels anys 50. Aquesta diferència sol raure en el lèxic i fins i tot la fonètica que són generalment molt més rics, genuïns i variats en les persones més velles. Cosa realment curiosa atesa la major incultura d'èpoques pretèrites. A què es deu això? No sembla açò una incongruència o paradoxa lingüística? ¿Com és possible que les generacions que, precisament, han tingut un millor accés a la cultura siguen les menys dotades —probablement en tota la nostra història— per a expressar-se en una llengua més sucosa i rica?


L'article intenta fer un petit repàs a les causes i perjudicis valencians. Eixe repàs, tot i tindre molt de fonament (polític i fàctic), manté (i agreuja) la paradoxa de l'exposició inicial: en «èpoques pretèrites» amb «major incultura» les persones tenien un «lèxic i fins i tot la fonètica [...] generalment molt més rics, genuïns i variats», una paradoxa que existix simplement perquè mos movem en el camp de les valoracions estètiques (¿què és més «ric, genuí i variat»?), no tan sols en el dels fets i de l'anàlisi de les mancances socials i polítiques de cada moment.

Llavors, pel que fa a l'ús del valencià en la nostra societat, l'autor agafa els greuges legals, socials i polítics i els trasllada —crec que fent un excés i segurament sense adonar-se'n— a l'àmbit de la qualitat estètica de la llengua. Hem d'assenyalar també que el fet d'afegir-hi les expressions «extermini cultural», «declivi», «degeneració», «la nostra davallada», «desertant», «enemic» i, ensurt, ¡«nazis»!, adoba un discurs que aconseguix exactament el contrari del que trobe que pretén: en lloc d'animar a l'ús del valencià, constata que el camí de la nostra societat desemboca en el desús del valencià. Al capdavall, jo ho anuncia el títol de l'article.

Perquè, malauradament, la lectura que proposa este article i esta exposició, a pesar de la pregunta engrescadora final sobre si hem de ser menys que els jueus —sí, no tan sols aparentment: és una comparança desmesurada—, deixa el lector sense saber a què acollir-se com a ciutadà, atés que, en una societat democràtica —cal no oblidar-ho— encara estem en un «procés davallada» i d'extermini enfront d'un enemic que, ¡ai!, som nosaltres mateixos: «els jóvens continuen desertant»...

Per contra, els valencians hauríem de ser els primers a saber que eixes valoracions no són gens útils ni favorables pel que fa al manteniment de l'ús del valencià i no tan sols perquè el puguen inhibir, sinó perquè són apreciacions falses i improcedents. No veig quin fonament té pensar que les llengües degeneren; o convertir en «enemic» un poble sencer del qual la majoria dels valencians podrien ben bé considerar que formen part (tal com formen part de la humanitat, és clar); i, naturalment, comparar la «supervivència» dels valencians amb l'extermini racista que els nazis promogueren i intentaren.


No ho puc assegurar, però trobe que eixes idees deuen nàixer del mateix bagul on es covaren —parlant de les llengües i de les literatures— els segles d'or, de plata i de no sé quants metalls més de consolació, la seua figura (més o menys dolça o perfecta), la utilitat o inutilitat, la riquesa o la pobresa, la facilitat o la dificultat...

En fi, que la separació (de caràcter si no estrictament racista, almenys al·lòfob) de les llengües és una separació arrossegada de la conformació política de les societats humanes. I estes idees, estos plantejaments bel·licosos i degradants d'u mateix, mos els han ensenyat i els hem aprés a repetir i a adaptar acríticament, tant si ens beneficien per a res com si ens perjudiquen per a tot.

En canvi, si aconseguírem exposar les nostres idees a partir d'uns altres plantejaments menys tirats cap a la metàfora guerrera o essencialista, tenint clar que les llengües no tenen cap figura ni cap forma concreta, sinó que són la suma dels seus usos... Les llengües ens pertanyen a tots i tots en som usuaris amb dret d'expressió.

De fet, si podem articular la societat democràticament, també hem de poder repensar en eixos mateixos termes polítics els esforços per l'ús de la llengua, sense perdre de vista que les gramàtiques, les normatives i els estàndards es fixen en societat i en debat constant: però que no són la llengua. En la societat, tant hi ha descripcions, com hi ha prescripcions, com hi ha recomanacions, i en constant debat, reflexió i canvi.

Podem apreciar cada dia que cap llengua es manifesta aïllada de cap altra llengua, perquè és el contacte entre els humans el que les posa en joc, les distingix, les establix. Però el que canvia entre un règim totalitari i els règims democràtics, no és que una llengua esdevinga contaminant o beneficiosa, botxí o víctima, sinó que els ciutadans que la fan servir tenen drets, tant si són parlants del carrer com si són lingüistes. I les organitzacions socials tenen deures.

I tots tenen dret a dir-hi la seua, però és la societat la que valora els seus usos fent-hi més o menys cas, agafant d'ací i d'allà, revisant la gramàtica universal i fent gramàtiques parcel·lades —tal com mos parcel·lem socialment— amb els fluxos i els corrents dels moviments humans. El que és important, però, són els drets, la justícia i la igualtat. ¿Els pronoms? Tant «mos» agraden com «ens» agraden. I si no «te» plauen, pots estudiar matemàtiques o física, i no cal martiritzar-se amb degradacions, contaminacions i deturpacions que més aviat qualifiquen un punt de vista que la majoria hem superat en parlar de races o de països, però que, estranyament, sentim sovint en parlar de les llengües humanes.

Vaja, una mica prou per això escric estes ratlles, per fer l'esforç de repensar tanta presumpta paradoxa, tanta perplexitat heretada, i també per estalviar-me més lluites contra els molins («eternament» castellans) que volen aparentar que són —i aixina els arribem a vore ben clarament— tan grans i terribles gegants.
Publica un comentari a l'entrada