dijous, 10 de setembre del 2009

Where have all the flowers gone?

Personetes valencianes

El periòdic El Punt (21.08.2009) publicà l'article «Progrés perniciós» de Sico Fons, que comença amb el paràgraf següent:


Tot observant la parla actual dels valencians (i també, ens imaginem, dels balears i catalans) hom constata fàcilment una acusada diferència —gairebé gosaríem dir frontera o clivell— entre les persones que actualment anomenem majors i els més jóvens; és a dir, entre les generacions nascudes abans i després dels anys 50. Aquesta diferència sol raure en el lèxic i fins i tot la fonètica que són generalment molt més rics, genuïns i variats en les persones més velles. Cosa realment curiosa atesa la major incultura d'èpoques pretèrites. A què es deu això? No sembla açò una incongruència o paradoxa lingüística? ¿Com és possible que les generacions que, precisament, han tingut un millor accés a la cultura siguen les menys dotades —probablement en tota la nostra història— per a expressar-se en una llengua més sucosa i rica?


L'article intenta fer un petit repàs a les causes i perjudicis valencians. Eixe repàs, tot i tindre molt de fonament (polític i fàctic), manté (i agreuja) la paradoxa de l'exposició inicial: en «èpoques pretèrites» amb «major incultura» les persones tenien un «lèxic i fins i tot la fonètica [...] generalment molt més rics, genuïns i variats», una paradoxa que existix simplement perquè mos movem en el camp de les valoracions estètiques (¿què és més «ric, genuí i variat»?), no tan sols en el dels fets i de l'anàlisi de les mancances socials i polítiques de cada moment.

Llavors, pel que fa a l'ús del valencià en la nostra societat, l'autor agafa els greuges legals, socials i polítics i els trasllada —crec que fent un excés i segurament sense adonar-se'n— a l'àmbit de la qualitat estètica de la llengua. Hem d'assenyalar també que el fet d'afegir-hi les expressions «extermini cultural», «declivi», «degeneració», «la nostra davallada», «desertant», «enemic» i, ensurt, ¡«nazis»!, adoba un discurs que aconseguix exactament el contrari del que trobe que pretén: en lloc d'animar a l'ús del valencià, constata que el camí de la nostra societat desemboca en el desús del valencià. Al capdavall, jo ho anuncia el títol de l'article.

Perquè, malauradament, la lectura que proposa este article i esta exposició, a pesar de la pregunta engrescadora final sobre si hem de ser menys que els jueus —sí, no tan sols aparentment: és una comparança desmesurada—, deixa el lector sense saber a què acollir-se com a ciutadà, atés que, en una societat democràtica —cal no oblidar-ho— encara estem en un «procés davallada» i d'extermini enfront d'un enemic que, ¡ai!, som nosaltres mateixos: «els jóvens continuen desertant»...

Per contra, els valencians hauríem de ser els primers a saber que eixes valoracions no són gens útils ni favorables pel que fa al manteniment de l'ús del valencià i no tan sols perquè el puguen inhibir, sinó perquè són apreciacions falses i improcedents. No veig quin fonament té pensar que les llengües degeneren; o convertir en «enemic» un poble sencer del qual la majoria dels valencians podrien ben bé considerar que formen part (tal com formen part de la humanitat, és clar); i, naturalment, comparar la «supervivència» dels valencians amb l'extermini racista que els nazis promogueren i intentaren.


No ho puc assegurar, però trobe que eixes idees deuen nàixer del mateix bagul on es covaren —parlant de les llengües i de les literatures— els segles d'or, de plata i de no sé quants metalls més de consolació, la seua figura (més o menys dolça o perfecta), la utilitat o inutilitat, la riquesa o la pobresa, la facilitat o la dificultat...

En fi, que la separació (de caràcter si no estrictament racista, almenys al·lòfob) de les llengües és una separació arrossegada de la conformació política de les societats humanes. I estes idees, estos plantejaments bel·licosos i degradants d'u mateix, mos els han ensenyat i els hem aprés a repetir i a adaptar acríticament, tant si ens beneficien per a res com si ens perjudiquen per a tot.

En canvi, si aconseguírem exposar les nostres idees a partir d'uns altres plantejaments menys tirats cap a la metàfora guerrera o essencialista, tenint clar que les llengües no tenen cap figura ni cap forma concreta, sinó que són la suma dels seus usos... Les llengües ens pertanyen a tots i tots en som usuaris amb dret d'expressió.

De fet, si podem articular la societat democràticament, també hem de poder repensar en eixos mateixos termes polítics els esforços per l'ús de la llengua, sense perdre de vista que les gramàtiques, les normatives i els estàndards es fixen en societat i en debat constant: però que no són la llengua. En la societat, tant hi ha descripcions, com hi ha prescripcions, com hi ha recomanacions, i en constant debat, reflexió i canvi.

Podem apreciar cada dia que cap llengua es manifesta aïllada de cap altra llengua, perquè és el contacte entre els humans el que les posa en joc, les distingix, les establix. Però el que canvia entre un règim totalitari i els règims democràtics, no és que una llengua esdevinga contaminant o beneficiosa, botxí o víctima, sinó que els ciutadans que la fan servir tenen drets, tant si són parlants del carrer com si són lingüistes. I les organitzacions socials tenen deures.

I tots tenen dret a dir-hi la seua, però és la societat la que valora els seus usos fent-hi més o menys cas, agafant d'ací i d'allà, revisant la gramàtica universal i fent gramàtiques parcel·lades —tal com mos parcel·lem socialment— amb els fluxos i els corrents dels moviments humans. El que és important, però, són els drets, la justícia i la igualtat. ¿Els pronoms? Tant «mos» agraden com «ens» agraden. I si no «te» plauen, pots estudiar matemàtiques o física, i no cal martiritzar-se amb degradacions, contaminacions i deturpacions que més aviat qualifiquen un punt de vista que la majoria hem superat en parlar de races o de països, però que, estranyament, sentim sovint en parlar de les llengües humanes.

Vaja, una mica prou per això escric estes ratlles, per fer l'esforç de repensar tanta presumpta paradoxa, tanta perplexitat heretada, i també per estalviar-me més lluites contra els molins («eternament» castellans) que volen aparentar que són —i aixina els arribem a vore ben clarament— tan grans i terribles gegants.

6 comentaris:

  1. ¡Ai, la reductio ad Hitlerum! ¡Ai, les hòsties espanyoles (amb què no han de combregar els bons catalans, catòlics poc etimològics! ¡Ai, l'allau migratori i fruit d'una conspiració anti-nacional i anti-lingüística! ¡Ai, el menyspreu de la cort i l'elogi d'aldea! Ai, ai, ai... No dubte que hi han dificultats quan s'és valencià o català, però els catalanòfils i valencianòfils espanyols també duem de vegades una vida un poquet dura. Que ens la fan dura, vull dir, ni que siga per la pesantor...

    PD: És susceptible de ser tramesa a Migjorn, esta reflexió teua, o s'hi haurà de comptar, com quasi sempre, amb el silenci reivindicatiu?

    ResponElimina
  2. En directe: «Bé, ja que has parlat d'immigració, el meu parer és que els immigrants
    espanyols o no espanyols a Catalunya, en general, no tenen la culpa de
    res. En té la culpa qui els ha utilitzat com a instrument per diluir-
    nos. Si no t'ho creus, em sap greu, però és la veritat. […] I la invasió de sudaques que no obriran mai la boca en català, què? Qui els ha cridat? El borbó, Pep, el borbó!»

    Crec que me'n prendré unes vacances...

    ResponElimina
  3. Benvolgut Jesús:

    Moltes gràcies per la «reductio a Hitlerum», que és una d'eixes fal·làcies tan comunes i que fan tan de mal als dos dits de front, que va bé poder-la esmentar.

    Jo la recorde --sense eixe nom-- del llibre LTI de Victor Klemperer quan esmentava que les joventuts nazis fomentaven l'esport i el no fumar...

    D'altra banda, si vols fer referència a eixe apunt en Migjorn, no t'ho puc impedir. Preferixc no fer-ho jo mateix, perquè sé que molta penya valora el contingut pel concepte que té de l'emissor (un altre cas de la fal·làcia anterior).

    Quant als descansos, jo ho faig sovint: vaig esborrant, sobretot si veig que els arguments vessen conceptualment per totes bandes, com és el cas que exposes, tot i que mereixeria alguna resposta (voré si la prepare i la deixe caure).

    Ara, espere que no renuncies, perquè cal la participació de tots a fi que eixe discurs no siga predominant i, sobretot, no «mos» afone a mosatros, que serem realment els primers i els més perjudicats.

    Per exemple, sobre això de la resistència, vaig a enviar-li una queixa al síndic de greuges perquè en lloc de vore que li denunciava que unes pàgines estaven en castellà ha entés que quan jo dia «tractament lingüístic» em referia a normativa lingüística i això no és competència seua sinó de l'AVL.

    Si n'és de llarg el síndic, que no ha sabut vore que les pàgines ¡estaven en castellà! I allà vaig jo amb el «torna-li la trompa al xic».

    Salut i paciència.

    ResponElimina
  4. No, no enviaré res, m'ho demanava un poc retòricament. Si l'autor de l'escrit eres tu i tu participes en Migjorn, bones raons tindràs per a no fer circular la reflexió. A tall d'exemple, per les mateixes que esmentes. I no em pense pas que si jo «emetera» el missatge, este hauria de ser més ben acollit que si ho emeteres tu, per raons diverses però paral·leles. T'ho diu aquell que, una vegada, li digueren que havia de comprendre que la seua opinió estava viciada de natura (era una discussió de morfologia verbal valenciana...) perquè «era lingüista, sí... però espanyol». Anècdotes, és clar, anècdotes... Una altra anècdota, fa alguns anys, quan començava a aprendre valencià i em descrigueren, al poble, en valencià, als del Bloc com «els del valencià». De colp i barrada vaig creure que entenia moltes coses.

    De l'actual Síndic, com de l'actual Defensor del Poble espanyol, més val que no n'esperem res i que seguim treballant de valent com si n'esperàrem res. Mentre que no archiuen res abans d'hora...

    ResponElimina
  5. Fas bé, Jesús. Al cap i a la fi, en el cas (hipotètic) que vullgueren contrastar els seus punts de vista, tampoc haurien d'esperar que els ho posaren davant, que hauria de ser pràctica habitual regirar la xarxa per a vore què més hi ha sobre les qüestions que u vol tractar. Per cert, un collistaire, Pep Saborit, trobe que ha posat alguns punts en clar sobre la qüestió de la percepció de la immigració, però em sembla que l'altre collistaire no ha volgut entendre'l massa.

    D'altra banda, és cert que observe molt de «vici» per part teua. Espere que continues refinant-lo.

    Pel que fa als del Bloc, sí, el fet de ser els del valencià també té a vore amb la simbolització excessiva de la normativa en lloc de la reclamació de l'ús que hem patit durant molts anys (i que encara patim, tal com podem llegir cada dia).

    Finalment, certament, no n'espere massa tampoc del síndic: un mínim, això sí. Ahir em féu gràcia vore que algú pensava que el síndic català actuaria d'ofici en un cas de discriminació lingüística (una sud-americana detinguda en una comissaria per parlar en català). Si ni tan sols tinguérem la sospita que es podia donar eixa possibilitat ací... Anem fent, però.

    ResponElimina
  6. Atesa la discussió sobre la invasió hispanòfona i pro-borbònica que s'havia produït just abans, em paregué que el cas de la sud-americana víctima d'una agressió als seus drets lingüístics per parlar en català venia un poc com «per justícia poètica». Ara espere només que li facen la justícia, a eixa ciutadana, que convinga al cas tal com haja succeït.

    Mirarem de seguir conreant els vicis que ja ens encomanaren cantant.

    Fins a l'altra.

    ResponElimina