divendres, 11 de setembre de 2009

Identitaris i identitats

El País, 09.09.2009


Com que no li tenim el peu al coll precisament a això de les identitats valencianes, diluïdes en les empreses de grans esdeveniments, l'interés turísticolucratiu i la creació d'empreses i conglomerats corruptes amb governants públics que tenen greus mancances en la seua percepció ètica, em quede hui amb l'article d'ahir de Salvador Cardús en l'Avui (10.09.2009), del qual rescate un paràgraf:


No ens deixem enredar. En primer lloc, perquè tota reivindicació, tot acte d’afirmació, té una dimensió identitària inevitable perquè implica una demanda de reconeixement. I això és així tant si és una reivindicació feminista —identitat de gènere—, la d’un grup indígena —identitat ètnica— o la d’una ideologia socialista —identitat política—. En segon lloc, perquè els que es fan tips de desmerèixer les reivindicacions «merament» identitàries dels altres no s’estan de reivindicar les pròpies. Fins i tot el Plan E de Zapatero ha aprofitat l’ocasió per repartir per tot arreu una E enorme amb la titlla de la lletra que singularitza la ñ espanyola i que exclou els que no la tenim. A Espanya, fins les voreres són identitàries! Tercerament, perquè si algun nacionalisme és poc identitari, és el català. Busqueu i compareu. Aquesta ha estat sempre una societat molt oberta —més per necessitat que per voluntat—, i un nacionalisme merament identitari ens hauria abocat a la desaparició fa molt de temps.


I ho il·lustre amb un detall per a la memòria de la política valenciana de l'etapa del Partit Popular al País Valencià, perquè cal recordar de què parlen quan parlen del que parlen, i perquè hui, 11 de setembre, ja sabem que no tot van ser derrotes de fa tres segles i que torres més altes van caure, començant per les del World Trade Center fa huit anys i acabant amb la vergonya i la fama de la cova valenciana d'empresaris i polítics enviscats en la pràctica delictiva de desviar els diners públics per als seus interessos privats.

Finalment, deixe per al rebost permanent l'última banalitat sobre política lingüística de Fernando Savater («Bilingüisme efectivo y afectivo», El País, 08.09.2009), que si tota la filosofia que pensa la fonamentara igual que estes qüestions, crec que li faria vergonya exposar-la en públic. Crec. I tot això a pesar que les declaracions de Bernat Joan (Avui, 24.08.2009) en què es fonamenta Savater no hagen estat gens encertades en la forma: ¿«una possible allau de gent»? ¡Que hi posen coixins i que ningú es faça mal! Al capdavall, resulta cínic per part de Savater parlar de «legislació prohibitiva» i assumir els pronòstics de Bernat Joan com si foren fets (ai, si haguera pronosticat que, al cel, coquetes amb mel). L'allau demanant l'ús del català, però, és un fenomen que no ha arribat a manifestar-se en els núvols del seu pensament.
Publica un comentari a l'entrada