dimecres, 30 de setembre de 2009

Cassola de llengua, cultura i normativa

Llengua, cultura i normativa

La flagel·lació és una pràctica tonificant, diuen, i no diré res en contra del qui ho crega aixina i se l'aplique a pler. No entendria el costum que tenen de practicar-la articulistes i erudits «defensors» de la llengua catalana si no els repotara eixe gust. I tal com hauria d'haver dit algun militar prusià, la millor defensa és una flagel·lació. De més a més, si eixa flagel·lació és pública, es veu que fa molt més efecte. La qüestió és eixa, ¿quin és l'efecte?, ¿la defensa de què?, ¿la derrota de qui? —si hi ha defensa és que hi deu haver atac, batalla, lluita, guerra...

El cas és que ni ho saben ni ho volen saber, perquè una volta t'hi has aficionat, la recompensa és precisament la necessitat d'augmentar el nombre d'assots, de trobar motius per a confirmar la necessitat i fer anar el flagell amb gust, recrear-se en la faena de fer sagnar els propis òrgans... Que l'enemic ens trobe a gust amb les ferides i no mos en puga fer cap que no hajam practicat mosatros abans.

Per sort, les llengües (en el sentit comunicatiu i immaterial) no són òrgans físics i, no sé si per sort encara, la flagel·lació és només intel·lectual —exagerant—, o simplement psicològica —sense exagerar—. Perquè no és una pràctica lingüística ni filològica, enteses com a disciplines científiques, sinó un divertiment per a erudits, desvagats i renegadors de barra de bar. ¿Quin és el contingut científic i objectivable de les expressions següents?:


degradació de la llengua, genuïnitat, contaminació, deturpació, dignitat de la llengua, patuès, distorsionats, en bona lògica, influència perniciosa, cosa completament artificial, destrossa el nostre sistema tradicional, perjuí a la nostra llengua, fesomia autèntica, esguerro, postís, extravagant i poc digne, idiosincràsia del nostre poble...


Ei, expressions que suposadament es referixen a les llengües, tot i que en realitat no s'hi referixquen gens, a les llengües, sinó que pertanyen a una barreja de valoracions estètiques o literàries, prejudicis socials, lògica errònia, confusió entre el que és són les llengües i el que són les cultures, unes gotes de nacionalisme que es veu que sempre van bé en eixe context i, en resum, una confusió absoluta entre l'objecte lingüístic i l'objecte polític, entre la llengua i l'ésser humà, entre el llenguatge i els ciutadans, entre la paraula i les persones, entre els sistemes lingüístics i els drets lingüístics.

Amb tot el que em sembla més trist d'eixa barreja de sentiments i desitjos, és la constatació que s'assoten a ells mateixos, o, pitjor, als qui els escolten i compartixen precisament eixe coneixement lingüístic, als que fan ús d'eixa entitat lingüística —dis-li com vullgues: català, valencià, valler o eivissenc—, als qui es suposa que reproduïxen i recreen cada dia els sons i els mots que han heretat culturalment. I el flagell es compon de punxes ideològiques que ferixen la ment, no la llengua, i enterbolixen la visió del món. Tal com comentava Josep Ramoneda dissabte passat en la ressenya d'un llibre de Martin Amis, «sense la raó, tot està permés».*

Seguint aquella «bona lògica», hauríem de remuntar el pendent i tornar a ser els neandertals que potser vam ser, amb un llenguatge pristi i immaculat, fluent com un riu, genuí, natural i elegant, perquè de llavors ençà es veu que tot ha estat un seguit interminable de destrellats lingüístics. Bé, si només hagueren segut lingüístics...

Alegrem-mos, però, perquè els flagells són voluntaris. En tot cas, practicants i abstenidors podem gaudir a l'hora de dinar amb les receptes que fan amigables llengües, cultures i normatives en cassoles saboroses i nutritives.



* M'assabente més endavant que la citació en refà una de Dostoievski: «Si Déu no existix, tot està permés».
Publica un comentari a l'entrada