dimecres, 30 de setembre de 2009

Cassola de llengua, cultura i normativa

Llengua, cultura i normativa

La flagel·lació és una pràctica tonificant, diuen, i no diré res en contra del qui ho crega aixina i se l'aplique a pler. No entendria el costum que tenen de practicar-la articulistes i erudits «defensors» de la llengua catalana si no els repotara eixe gust. I tal com hauria d'haver dit algun militar prusià, la millor defensa és una flagel·lació. De més a més, si eixa flagel·lació és pública, es veu que fa molt més efecte. La qüestió és eixa, ¿quin és l'efecte?, ¿la defensa de què?, ¿la derrota de qui? —si hi ha defensa és que hi deu haver atac, batalla, lluita, guerra...

El cas és que ni ho saben ni ho volen saber, perquè una volta t'hi has aficionat, la recompensa és precisament la necessitat d'augmentar el nombre d'assots, de trobar motius per a confirmar la necessitat i fer anar el flagell amb gust, recrear-se en la faena de fer sagnar els propis òrgans... Que l'enemic ens trobe a gust amb les ferides i no mos en puga fer cap que no hajam practicat mosatros abans.

Per sort, les llengües (en el sentit comunicatiu i immaterial) no són òrgans físics i, no sé si per sort encara, la flagel·lació és només intel·lectual —exagerant—, o simplement psicològica —sense exagerar—. Perquè no és una pràctica lingüística ni filològica, enteses com a disciplines científiques, sinó un divertiment per a erudits, desvagats i renegadors de barra de bar. ¿Quin és el contingut científic i objectivable de les expressions següents?:


degradació de la llengua, genuïnitat, contaminació, deturpació, dignitat de la llengua, patuès, distorsionats, en bona lògica, influència perniciosa, cosa completament artificial, destrossa el nostre sistema tradicional, perjuí a la nostra llengua, fesomia autèntica, esguerro, postís, extravagant i poc digne, idiosincràsia del nostre poble...


Ei, expressions que suposadament es referixen a les llengües, tot i que en realitat no s'hi referixquen gens, a les llengües, sinó que pertanyen a una barreja de valoracions estètiques o literàries, prejudicis socials, lògica errònia, confusió entre el que és són les llengües i el que són les cultures, unes gotes de nacionalisme que es veu que sempre van bé en eixe context i, en resum, una confusió absoluta entre l'objecte lingüístic i l'objecte polític, entre la llengua i l'ésser humà, entre el llenguatge i els ciutadans, entre la paraula i les persones, entre els sistemes lingüístics i els drets lingüístics.

Amb tot el que em sembla més trist d'eixa barreja de sentiments i desitjos, és la constatació que s'assoten a ells mateixos, o, pitjor, als qui els escolten i compartixen precisament eixe coneixement lingüístic, als que fan ús d'eixa entitat lingüística —dis-li com vullgues: català, valencià, valler o eivissenc—, als qui es suposa que reproduïxen i recreen cada dia els sons i els mots que han heretat culturalment. I el flagell es compon de punxes ideològiques que ferixen la ment, no la llengua, i enterbolixen la visió del món. Tal com comentava Josep Ramoneda dissabte passat en la ressenya d'un llibre de Martin Amis, «sense la raó, tot està permés».*

Seguint aquella «bona lògica», hauríem de remuntar el pendent i tornar a ser els neandertals que potser vam ser, amb un llenguatge pristi i immaculat, fluent com un riu, genuí, natural i elegant, perquè de llavors ençà es veu que tot ha estat un seguit interminable de destrellats lingüístics. Bé, si només hagueren segut lingüístics...

Alegrem-mos, però, perquè els flagells són voluntaris. En tot cas, practicants i abstenidors podem gaudir a l'hora de dinar amb les receptes que fan amigables llengües, cultures i normatives en cassoles saboroses i nutritives.



* M'assabente més endavant que la citació en refà una de Dostoievski: «Si Déu no existix, tot està permés».

8 comentaris:

Jesús ha dit...

Per curiositat: eixa foto, amb el degut reconeixement de font, ¿es pot fer servir en un altre lloc, per exemple en el meu blog? És per a la sèrie del lingüista accidental. Si no, doncs no passa res.

Per la cosa de continuar flagel·lant-se i tal...

Tècnic lingüístic ha dit...

Fes el que cregues, Jesús, perquè segur que sabràs valorar un escrit fet per una dona d'una setantena d'anys amb pocs estudis bàsics i que es llança a escriure una recepta de cuina en la llengua que no li van ensenyar mai a escriure (i que és la seua): ¡miracle!, perquè descobrix que, si no sempre almenys algunes voltes, la normativa no és precisament la part més important del missatge, sinó la possibilitat i la capacitat d'expressió.

La recepta va eixir ben bona (i sense l'«abecrem»).

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Ets un poc dur amb la parròquia i per conéixer-la tant cal formar-ne part. També està la cosa de la teràpia. Si aprofita per eixir al carrer i tractar d'influir mínimament benvinguda siga.

Tècnic lingüístic ha dit...

Bé, Joan-Carles, tens raó, en forme part com a oient, però no en sóc cap oficiant.

El cas és que la teràpia l'haurien de fer a casa i aplicar-se a ells mateixos el flagell. En canvi, tenen el costum de probar el fuet en la pell dels altres sense comprovar mai si cura o només cou (i ja sabem que la dita popular és un parany compensatori).

Certament, crec que podrien millorar molt les «influències», sobretot les que transmeten. (Jo hi treballe cada dia.)

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

En prenc bona nota. Ara un llig el que vol i pateix el que li vé en gana. Tinc moltes ganes de fer la teua coneixença. Estic convençut que som uns grans aliats.
T'assegure que no deus ser l'únic "que hi treballa cada dia". Crec que ens passa a gairebé tots. Una altra cosa és que la deessa fortuna no ens toque a tots per igual.
Amb estima absoluta pel que ens uneix.
Ja saps a la Vall o a Elx!

Tècnic lingüístic ha dit...

Joan-Carles, t'agraïxc el comentari. Estic segur que ja mos coneixem molt i que toparem en algun lloc sense esperar-mos-ho. A més, som aliats, no sé si grans o menuts, ni sé en quantes causes. En tot cas, espere que les conseqüències siguen tan positives com desitgem. De moment, la deessa Fortuna mira amb molt bons ulls la teua faena diària.

De totes formes, quant al llegir i el patir, no estaria d'acord amb tu o, per contra, estaria massa d'acord i tot, però en sentits ben diferents que es faria massa llarg d'explicar.

Jesús ha dit...

Per a la col·leccioneta: «Actualment el castellà és omnipresent. [...] Antigament això no passava. [...] El castellà s’infiltra d’una manera subreptícia i subliminar en el nostre subconscient i, lentament, subtilment, canvia en el nostre cervell estructures lingüístiques sense que nosaltres ens n’adonem» (Redéu, porte un àlien en la meua herència genètico-lingüística!)

«Expressions que en la nostra llengua s’han dit des de temps immemorials d’una manera determinada i que nosaltres hem heretat per tradició oral dels nostres avantpassats podem, sense ser-ne conscients, dir-les un bon dia d’una manera diferent per influència del castellà»
(¡Los levantinos sois unos chiquillos!, inconscients i tal)

«El castellà causa estralls en el nostre lèxic, en la nostra sintaxi i en la nostra fonètica»
(una arma de destrucció massiva, vaja)

«La major part d’eixos canvis produïts per influència de la llengua veïna ens colpegen d’una manera brutal quan els sentim i ens produeixen immediatament un sentiment de rebuig»
(violació! Violació!)

«Són fàcilment identificables i, per tant, fàcilment corregibles»
(no havíem quedat que eren 'subtils, lents, inconscients'?)

«Però els castellanismes més traïdors de tots són aquells que no ho semblen pas, que no criden l’atenció. Es tracta de vocables, expressions, construccions sintàctiques, que tenen tota l’aparença de ser genuïnes i, fins i tot, en molts casos ho són»
(Milacre! Vocables, expressions i construccions sintàctiques que són una cosa i la contrària! Dos persones i un sol Déu vertader!)

«condemnem a mort [les paraules]... arribat vives i ben vives als nostres dies a través de segles i segles de passar de pares a fills»
(com el masclisme, el racisme, la xenofòbia, l'al·lofòbia, l'homofòbia: vius, ben vius, tradicionals i heretats. Caldrà buscar justificacions per un altre calaix)

«hauríem de tindre la intel·ligència i la valentia de condemnar-los i combatre’ls si no volem que el valencià, a poc a poc, es convertisca en un dialecte del castellà»
(Vergonya, cavallers, vergonya! Ja veig els cavalls del bon rei en Jaume cavalca que et cavalca cap a Alacant, Oriola i mitja ciutat de València, a reconquerir la llengua...)

Joan-Carles: Pel que s'hi veu, no s'ha assotat encara massa la parròquia ni li s'han fet prou estàtues a Sanchis Guarner al País Valencià. «Assotar» pots entendre'l reflexiu o transitiu, com t'abellixca.

PD: L'«assotador» autor del text està avisat dels meus comentaris. Noblesse oblige.

Tècnic lingüístic ha dit...

Hola, Jesús:

Estic segur que aconseguiràs el milacre. De més verdes en maduren...