dijous, 13 d’agost de 2009

L'ànima

Animosos

Un accident de l'estiu: despús-ahir va morir el conseller García Antón, als 61 anys, mentres becava després de dinar. No ho he sabut fins que he obert el diari d'ahir. La notícia que he llegit m'ha semblat un pèl massa panegíric, però segurament és que desconec els seus mèrits globals i, en canvi, tinc alguna fixació negativa pel cas dels 43 morts del metro de València, que també formen part del balanç la seua gestió. Com a mínim, no recorde que la trama mafiosa Gürtel li fera cap «regal», i això, tal com estan les coses, deu ser positiu en eixe sector polític.

Amb tot, per a valorar el polític i la seua activitat —i no la seua vida i personalitats privades, que estic segur que hi tenien poc a vore—, hauria de fer una cerca en les seues declaracions en les Corts i en els mitjans, i em sona —perquè he fet alguna vegada eixa cerca— que mos toparíem, malauradament, amb el nivell habitual de demagògia, falsedat i menyspreu prepotent que conformen el credo i el catecisme del «Partido Popular de la Comunitat Valenciana» —aixina signaven la necrològica en el diari.

Sort que tenim l'antic ministre Federico Trillo, amb qui associava jo el conseller fa uns dies, per a demostrar que el que és important de la mort d'algú és el que féu en vida, i que la mort de les persones no elimina els efectes dels seus actes, sinó que moltes vegades impedix que hagen d'assumir-ne les responsabilitats o que tinguen temps i ocasió de rectificar. Trillo, per exemple, té, més que ocasió, motius per a rectificar per totes les mentires que ha dit i està diguent, si és que la seua església (catòlica) realment és conseqüent amb el que predica. (Sabem que no ho és habitualment).

Acaba la necrològica que publica la Generalitat valenciana indicant «preguem una oració per la seua ànima», que no sé si és que enuncien un fet o és que ho demanen. Tenint en compte el poc respecte que tenen per l'estat laic, segur que fan les dos coses alhora. Per a mi, com que no tinc creences religioses, eixa oració, en el sentit lingüístic, m'és simplement sobrera. I tal com diu Kant (a partir de la versió de Manuel G. Morente, 1921), «qui lesiona els drets dels altres està decidit a usar la persona aliena com a simple mitjà, sense tindre en compte que els altres, com a éssers racionals que són, han de ser estimats sempre com a finalitats, és a dir, només com a tals éssers que han de contenir en ells el fi de la mateixa acció». Vet ací l'ànima de la vida.

5 comentaris:

Jesús ha dit...

Ho deia sovint Javier Ortiz: "No parle malament dels morts. Parle malament dels vius (i dels morts de quan eren vius)".

Els 43 morts de la línia u del metro de València deurien pesar, sempre, sempre, molt més del que pesen ara com ara (i abans també).

Tècnic lingüístic ha dit...

Hola, Jesús:

Bona eixa de Javier Ortiz (que no sé qui és), tot i que una cerca per Internet m'ha fet vore que potser ho hauria de saber.

Supose que als familiars fins i tot els pesa massa eixa càrrega. En canvi, els altres, els «vius», ahí els tens, ben lleugerets.

Josep Porcar ha dit...

Tal com he deixat escrit al meu blog, no crec en la justícia divina. Després del que hem presenciat amb el cas del Molt Arxivable Camps, tampoc no crec en la justícia humana. Així que, com una mena de consolació, simplement sent un secret alleujament gràcies a aquestes fulminants dimissions que el destí exigeix les persones roïnes. Tant de bo s'hi trobe de morros amb les 43 ànimes que va escurar.

Jesús ha dit...

Sí, és clar, com si estiguera parlant de Nostre Senyor Jesucrist. Crec que el millor retrat de Javier Ortiz el va fer ell mateix per a la seua pròpia necrològica. La fi n'és esplèndida: «Y todo para acabar con algo tan vulgar como la muerte. Por parada cardio-respiratoria, como queda dicho. En fin, otro puesto de trabajo disponible. Algo es algo.» Però, tot tornant al marxisme de l'altre dia, hi ha revelacions ben il·lustratives: «A los 15 años, hastiado de las injusticias humanas –algunas de las cuales seguían teniendo como referencia obsesiva los pechos femeninos–, decidió hacerse marxista-leninista. Los años siguientes tuvo que emplearlos en averiguar qué era eso que acababa de hacerse, a lo que contribuyeron decisivamente algunos esforzados miembros de la Policía política franquista.»
Tot plegat, va ser un practicant de la justesa i la justícia que jo vaig descobrir molt tard, quan vaig caure dins el seu blog i que vaig seguir amb poca religiositat però amb lleialtat de mena quan es va posar a escriure una columneta diària a Público, des del primer dia que el diari eixí al carrer fins a la mort de Javier. L'última columna és del mateix dia que morí, quan ja en feia uns pocs que era a l'hospital amb la paradeta d'escriure i de llegir diaris per internet muntada per concessió de l'administració hospitalària, perquè era un autònom que li calia treballar per a fer bullir l'olla cada dia (Javier ipse dixit de l'hospital estant). Era d'esquerres i periodista, pensava que escriure era un exercici de cada dia i no cap colp de geni enlluernador i irregular, i exercia l'escriptura de la justícia i l'honor del que creia que era la veritat cada dia. Mai no va abdicar del deure de comprendre i voler fer comprendre, tampoc quan parava per El Mundo, molts i molts anys.
Com a lector i com a ciutadà, jo el trobe molt a faltar.

Tècnic lingüístic ha dit...

Hola, Josep: no ho vaig escriure, però vaig pensar això mateix sobre la companyia que podria tindre l'ànima per a tota l'eternitat. Llevat que existixca l'infern, és clar.

Jesús, sí, intentaré recuperar el que m'he perdut de Javier ortiz.