dimarts, 11 d’agost del 2009

La sàtira conserva

Mar grisa

Discutíem fa poc sobre l'estàndard i el meu interlocutor adduïa el cas de l'italià com si fóra una demostració de l'estandardització espontània no dirigida per les classes dirigents. Amb tot, d'una forma ben contradictòria que no sabia o no volia vore, dia que eixa espontaneïtat es «personificava» en Dant, Petrarca i Boccaccio. Com ja vaig explicar, el meu interlocutor menyspreava la sociolingüística —tot i que pretenia debatre sobre un terme ben sociolingüístic, l'estàndard— i per a ell l'estàndard només tenia una valor «industrial», podríem dir. Bé, ho vam deixar córrer.

Ara Takse em localitza un fragment de Moreno Cabrera (El nacionalismo lingüístico) sobre els banquers florentins:


De fet, segons Burke, s'ha assenyalat que el suport dels banquers florentins fou decisiu per a l'adopció del toscà com a base de la llengua italiana estàndard. En efecte, tal com afirmen Gil Esteve i Rovira Soler:

[L]'ús escrit està presidit conceptualment pel d'una determinada franja sociocultural que posseïx la força econòmica i política. En ambdós moments s'exclou la llengua no hegemònica de la praxis de poder en la unitat i se li atribuïx la categoria de no culta. Perquè cultura i hegemonia s'identifiquen.



D'altra banda, faig una mica de troballa casual pel meu compte en Cartes a l'Helena de Gabriel Ferrater:

Potser no era del tot àulica, no com la literatura francesa i l'alemanya; per a Itàlia, encara al segle xix el problema de la llengua no està resolt. El de no reeixir a tenir una prosa popular, com la de Balzac.


Finalment, en el llibre de Ferrater trobe uns quants fragments ben interessants, entre els quals:

El fet que els homes «pràctics», els polítics per exemple, són molt pitjors que nosaltres, no ens hauria d'excusar de veure com nosaltres som: i de creure que ens excusa és una de les fantasies morboses a què em refereixo.

[...] Joan Fuster, un literat capaç de pensar.
«Les dues cultures»


La sàtira implica que hi ha una societat de judicis morals perfectament ferms i establerts i que l'autor exposa, simplement aquest judici social i sol·licita l'aprovació dels altres membres de la societat. Dit d'una altra manera, d'una manera més simple: la sàtira, normalment, la bona sàtira, és sempre conservadora.
«Guerau de Liost»



Entre les lectures i la música de l'Ipod —m'ha sorprés conduint el danés Allan Olsen— em permet entropessar amb els locutors de les notícies de Canal 9, que és evident que participen en un concurs sobre qui de tots encerta més voltes l'obertura de les vocals. I un altre concurs paral·lel amb premi de consolació deu tindre a vore amb altres vessants més creatius, com ara quan diuen que han trobat «un cotxe envoltat en flames». Naturalment, ja ho dia Ferrater, és una sàtira. I de la bona.

4 comentaris:

  1. «Perquè cultura i hegemonia s'identifiquen»?: Gramsci (segons Lo Piparo)? A còpia de subratllar l'adherència marxista de Moreno Cabrera ve al cap eixa referència...
    Quant al teu (nostre) collistaire, si no volia sentir parlar de sociolingüística tot i que ell bé se'n servia, com per a esmentar-li el marxisme (lingüístic)! És clar que, donades les seues circumstàncies actuals i la meua gossera habitual per a juntar quatre raons, val més de callar de moment. Açò i la feliç circumstància d'haver nascut i haver-se criat més central que ningú i trobar-se ara més marginal i més imbècil que ningú (el nostre collistaire dixit: «rates de Ponent», «gent de l'Estat opressor» (18 de juny de 2009), «El gerundi "podent" és típic del burocratès dels ocupants de Ponent» (6 de juliol de 2009), i tantes etcèteres com s'hi vullga. Potser se'n puga trobar l'origen en actituds d'este caire: «Els babaus ens tenen encerclats. Vivim en una dictadura d'ignorants que es cr
    eun democràtics»
    , 18 de juny de 2009).

    ResponElimina
  2. Hola, Jesús:

    No estic massa al cas de Gramsci ni del marxisme. Són lectures que tinc pendents. T'agraïxc la referència de Lo Piparo, que intentaré llegir.

    Quant al collistaire, com que tampoc deu llegir les «bovades» dels nostres blocs, supose que l'operació li anirà bé i es recuperarà. Si de passada els metges li milloraren l'empatia --deu ser prop del cor, això--, la festa (dels imbècils, és a dir, la nostra) seria completa.

    Per cert, jo també vaig nàixer ben al centre --la meua imbecilitat, però, l'he conreada--, tot i que més al nord, fins i tot em dien que tenia un «joli accent parisien». Ai, el vaig perdre per un accent barrejat d'enlloc i de la Valldigna.

    Moltes gràcies per superar una mica la gossera vacacional, que espere que estigues fruint prop dels tossals de la mirra i l'encens.

    ResponElimina
  3. Vols dir que si ens llegira per ací no es recuperaria? Marededeusinyor, quines armes de destrucció massiva tenim entre les mans!
    Tan paradoxal com tantes altres coses d'este món m'ha semblat sempre que el centre de França es trobe a París (i no a Clermont-Ferrand, per exemple). Açò és el que en diuen 'capital simbòlic' de mena!

    Per la mirra i l'encens hem enviat els camells: a vore si en tornen prompte... Mentrestant, sí, alguna vacacioneta estem gaudint.

    ResponElimina
  4. Bé, Jesús, segurament he exagerat, perquè el company ha demostrat que és molt resistent, si no impermeable, a les nostres paraules.

    Per la resta, gaudix, gaudix.

    ResponElimina