dilluns, 24 d’agost de 2009

Gallinàguiles

Plateret de llangostins somiat

Segons una percepció generalitzada, diu que hi ha un fum de funcionaris públics. Per sort, perquè gràcies a ells alguns polítics poden escenificar que estrenyen la corretja als culpables de tots els mals econòmics de la societat. Té igual que la percepció siga discutible comparant-la amb altres països de l'entorn i amb les necessitats reals de la societat, té igual que els funcionaris estiguen mal repartits i que els que s'embutjaquen els diners públics siguen els contractistes privats i els sequaços polítics que els proporcionen els contractes. Al cap i a la fi, l'educació per a la ciutadania més implantada es basa en aconseguir no pagar imposts a canvi de rebre el màxim de retribucions, béns i serveis.

Per això, tal com aprovaria la ministra Elena Salgado, deu ser que és millor retallar els ingressos dels ciutadans que menys cobren, que són molts milers i tenen el costum de ser pobres, que no fingir que fem una política social, solidària i redistributiva. Poca cosa és que els contribuents amb rendes superiors als sixanta mil euros aporte vora el 40 % dels ingressos fiscals. Al cap i a la fi, deu pensar la ministra «socialista», això afectaria els diputats i senadors que cobren de l'estat i dels seues negocis privats; d'altra banda, els rics defrauden «legalment» en paradisos fiscals i maquillen els comptes de les seues empreses, partits polítics i fundacions; i, finalment, eixos diners desapareixen en quatre terres mítiques i fingint eficiència en serveis públics ineficients que no atenen les necessitats de la població que realment paga el gruix del pastís.

Diego A. Manrique esmenta (El País, 22.08.2009) els chickenhawks en parlar de Ted Nugent. És un terme anglés —podríem adaptar-lo gallinàguiles (o dir-ne «valents gallinacis»)—, i és un producte intel·lectualment, moralment i èticament fraudulent que podem trobar ben representat en les grans superfícies ideològiques de la nostra societat. És clar, el producte afecta el nostre sentit comú, tant si som funcionaris com si som ministres.

2 comentaris:

dospoals ha dit...

Evidentment, aquells que tenen diners saben trobar-se els assessors que els faran pagar més poc: els ix ben rendible tenir aquesta gent que els cobra molt car el servei, perquè legalment pagarien més amb els imposts pertinents. Fet i fet, aquest suport tècnic no és rendible per a la resta dels impositaris.

Al remat, hom proposa congelar el sou als funcionaris, no cal dir que els diputats també són funcionaris, tanmateix amb la diferència que ells tenen la potestat de modificar-se el sou.

Hi han classes i classes.

Tècnic lingüístic ha dit...

És veu que sí, que n'hi han classes, però és veu que el que no n'hi ha són «classes d'ètica». Almenys d'una certa ètica.

Pel que fa als diputats, trobe que són càrrecs electes o càrrecs públics, però no són funcionaris (almenys fins ara). Això sí, pel que fa al sou, sí que hi tenen la «potestat» trencada.