dissabte, 11 de juliol de 2009

Sonores volàtils

La utilitat de les llengües

He de reconéixer que hi havia algunes coses i algunes cançons que m'agradaven en la música d'Òscar Briz, tot i que ara no he pogut tornar a escoltar els discs anteriors que tinc seus. En canvi, sobre l'últim, Asincronia, diré que m'ha decebut, perquè no hi he sabut trobar res de massa trellat, excepte al final, amb la intervenció de Roger Mas.

Deixant de banda les meues neures, gusts i preferències musicals, m'ha sobtat sentir-lo pronunciar en la cançó A trenc d'alba un «elz ozells» en lloc d'«elz ocells» previsible. És un d'eixos detalls que m'esmussen quan senc un cantant en català, perquè ja no és la forma peculiar de cantar de Xavi Sarrià (Obrint Pas) —que em costà d'apreciar sentimentalment—, sinó que ara és un detall d'articulació que no té massa fonament i que m'indica que alguna cosa no funciona en l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Arribe quasi al mateix nivell d'esmussament que note quan en una reunió de tècnics lingüístics algú lletreja la c amb interdental, que és una de les coses que no entenc per què arriben a passar.

I ara semblarà que jo siga molt primmirat en coses de pronúncia i molt poc en alguns detalls del repertori que faig servir per escrit —com alguna volta algú m'ha indicat&madsh;... Bé, diria que el meu repertori pretén ser tan ample com la llengua, però començant per la llengua de més a prop. Qui no el fa servir, deu ser perquè es conforma amb una llengua estreta, bàsica o perquè santifica els models literaris. En qualsevol cas, un «ozell» no fa primavera ni llengua i espere que Òscar Briz m'agrade més en futures faenes.

Mentrestant, en conforme descobrint que la nostra insubmissió lingúística descrobrix que dos dependents de l'Fnac t'atenen en valencià sense cap problema, tot i que comencen en castellà. La qüestió és la de sempre, parlar-los en valencià.
Publica un comentari a l'entrada