dijous, 23 de juliol de 2009

Societat de regalies

Rebaixes, però no regals

Hem tingut diputació permanent en les Corts valencianes. No sé per què, això m'ha fet pensar en els sacs de Louis Vuitton que li regalen a Rita Barberá i els vestits que li paguen a Francisco Camps i Ortiz i Ricardo Costa Climent. A més, hem sumat hui els passatges d'avió que Air Nostrum diu que regala també als polítics i altres persones conegudes. Certament, més que mos agradaria conéixer totes eixes persones que no en tenen prou amb els emoluments que «ells i elles» mateixos decidixen posar-se, sinó que hi afigen regalies i drets de cuixot diversos.

I ara el cas és que, després de negar-ho, quan ja hem pogut comprovar que són uns mentirosos —¿compulsius?—, pretenen fer creure que tots som tan poc ètics o tan delinqüents com ells. Com que és cert que, segons Rita Barberá, tot el món és delinqüent mentres no es demostre el contrari, convindria que anaren dimitint els seus càrrecs. Si més no, seria una mesura d'higiene política i social que ella mateix sabria apreciar. Els ciutadans, més encara, perquè l'alcaldessa que s'emporta un pernil d'una empresa del poble o admet i usa els sacs de mà que li regala un comissionista, no ha de perdre el temps pensant com gestionarà els diners públics en benefici de tots, ni s'ha de preocupar gens per adoptar mesures socials que pal·lien els efectes negatius del nou feudalisme que han instaurat.

I, clar, en el feudalisme, hi ha dalt i baix, i qui està damunt és que té algú per baix. I sabem que eixes referències espacials no són neutres, sinó que tenen els mateixos efectes socials que solen tindre en la física terrestre: el de dalt xafa i pressiona al de baix. Sabut això, topes amb empresaris, posem per cas de pintar parets, que et volen convéncer de com de pobret és i que es sent estafat per eixa màfia política i empresarial que ha fet una olla comuna amb els diners de tots però només per a escudellar-se ells. En canvi, a ell, la Seguretat Social li reclama les cotitzacions ¡dels seus treballadors!... Vaja, el «petit» empresari sap qui té per dalt, però, sobretot, qui té per baix i «ràpidament» havia deixat de cotitzar per ells. Bé, he dit que ràpidament: la veritat és que no sé si abans els va llevar les mesures de seguretat, els va ajornar el pagament dels sous, els va allargar l'horari de treball... Són casos que m'han comentat.

En les Corts, per exemple, des que el lletrat major no ha firmat les liquidacions il·legals que es volien embutjacar alguns polítics polítics —de tots colors, llevat del vermell de la vergonya—, han descobert que tenen una mancança de lletrats, sobretot de lletrats que treballen en connivència amb el Partit Popular. Per dalt estan els lletrats i les matèries que toquen, els caragols; en canvi, per baix estan la major part dels altres treballadors, dels quals no poden esperar diners i, per tant, té igual que estiguen mal classificats, que s'ajornen les provisions de vacants o que ni tan sols treballen d'acord amb les condicions de seguretat i higiene exigibles en una administració pública que sembla que legisla per a incomplir les normes que aprova.

Ara que fa no sé quants anys del naiximent d'aquell Joan Calví, podem pensar que els nostres actes són una confirmació dels destí que va escriure Déu per a cada u de mosatros: el polític Carles Arnal i Ibáñez tornava els televisors de plasma que li regalaven les Corts; Rita Barberá Nolla accepta sacs de mà d'un comissionista. Independentment de les polítiques que impulsen cadascú d'ells, tan iguals, tan iguals, tampoc no ho semblen.