divendres, 10 de juliol del 2009

La llengua fa mal

Silenci xinés

Félix Ovejero (El País, 09.07.2009) opina de Ángel López García-Molins «comet diverses fal·làcies» quan escriu en el seu article «A tots ens fa mal la nostra llengua» (El País, 08.07.2009):


En Espanya, el 40 % de la població viu en comunitats bilingües, de forma que una majoria patix per l'espanyol, però una minoria molt rellevant patix pel català/valencià, el gallec o el basc.


Curiosament, Félix Ovejero transforma «català/valencià» en «català-valencià», canvi que no sé si té cap intenció. El cas, però, és que no acabe de vore quines dos fal·làcies comet Ángel López més enllà del fet que la llengua (el sistema de signes orals) en realitat no li fa mal a ningú. Eixa manera d'expressar-ho és una metàfora un poc tronada per a parlar dels sentiments d'algunes persones. Ara bé, Félix Ovejero ho precisa:


Que en una comunitat es parlen dos llengües no vol dir que tots els seus membres parlen les dos llengües.


Ah, caram, quina sàvia il·lustració. De fet, ho haguera pogut estendre més encara: que en una comunitat es parlen tres-centes llengües no vol dir que tots els seus membres les parlen, que ja passa. De fet, que en una comunitat es parle una llengua no vol dir que tots els seus membres la parlen. Fins i tot, no sé si que en una comunitat no es parle una llengua voldria dir que tots els seus membres no la parlen... Està clar que el llenguatges és ben fal·laç en general.

Quant al dolor de llengua —i crec que no estic citant el llibre d'Enric Larreula—, dient-ho en català s'entén millor: el castellà ens fa mal, a uns, perquè és un instrument amb què ens agredixen; a uns altres, perquè és un sentiment que senten agredit... a causa dels altres, a causa dels que patixen l'agressió. És un simple problema físic: el puny amb que colpeges, poc o molt també és afectat per la resistència del receptor del colp, siga l'ull, siga la barbeta.

És clar, si entrem en eixa senda agressiva de colps i agressions, açò acabarà en una picada de fesols. Per sort, tot açò es pot regular legalment de manera pacífica i supose que a poc a poc ho estem fent, d'una manera o d'altra. I per això Félix Ovejero conclou que «l'únic dolor que importa és el dels drets», perquè es veu que li fan mal els drets dels altres, sobretot dels qui en fan ús.

Ell deu preferir el model del País Valencià, on cada vegada hi ha més personal amb capacitació (suposada) que té menys ocasions de fer ús del valencià. Al cap i a la fi, d'acord amb les polítiques lingüístiques aplicades fins ara, podríem arribar a la situació paradoxal que «tots» tingueren titulació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (o equivalents) però que ningú s'expressara en valencià.

Bé, quan he dit «tots» he exagerat, perquè sempre hi hauria qui, si el valencià no tinguera ús, ben lògicament, ni tan sols el coneixeria. I es notaria tant com el «dolorós» desús del dret a expressar-se en valencià de la resta. Si no t'agrada, posa-li un floc.

2 comentaris:

  1. Ja és ben trist tot plegat. Mentre que el català, el valencià o l'alguerès no siguin necessaris, però, sobretot, útils, no hi haurà res a pelar.

    Salut!

    ResponElimina
  2. Jo diria que encara són molt útils i ben necessaris, i això sembla molesta molt encara a alguns, perquè la política lingüística que es fa en Espanya encara no ha assumit que la democràcia també té a vore amb la gestió de la diversitat lingüística.

    ResponElimina