Dutxa freda

Sempre topes amb sorpreses, que és la vida això, el futur, la sorpresa, no necessàriament la novetat, però sí allò inesperat per molt que et prepares a rebre-ho. A voltes, més que sorpreses, són errors que comets per un excés de confiança.

Hi deu haver hagut uns quants lectors atònits amb un debat que hem tingut un collistaire i jo en una llista del migdia català a propòsit —encara— del concepte sociolingüístic d'estàndard. El meu error, ho reconec, ha estat novament un excés de predisposició explicativa davant la demanda insistentment interrogant del collistaire, gens interessat en acceptar que ens enfrontàvem al concepte des de posicions metodològiques diferents. En no existir eixe mínim d'empatia necessari per al diàleg, el collistaire ha desviat la discussió cap a les seues preguntes i repreguntes, i s'ha esdevingut una demanda permanent d'aclariments que mai no es pot satisfer i que, finalment, quasi han convertit eixa insatisfacció en un intercanvi de retrets —que no s'ha produït perquè jo he evitat fer-los.

Quan finalment he aconseguit baixar d'eixa atracció de fira, gràcies a la intervenció casual i marginal d'un altre company, hem aclarit allò que sospitava i que no m'atrevia a manifestar clarament: el meu collistaire no s'interessava gens per la sociolingüística —però sí pel llatí vulgar, segons ha dit—. Comprenc perfectament eixe desinterés, perquè jo mateix considere que eixa branca que compartixen la sociologia i la lingüística patix com un vaixell voltant pel cap d'Hornos, i perquè hi ha altres aspectes de la llengua o de l'ús que se'n fa socialment que es poden sotmetre a estudi.

Tanmateix, l'actitud del meu collistaire havia deixat de ser raonable en esdevindre un assetjament farcit d'exabruptes i retrets pressuposats dins d'una retòrica victimista, una retòrica que no tenia ja cap altre objectiu que alimentar el foc de la seua vanitat. Així, la pretensió no era altra que convertir les seues valoracions en veritats incontrovertibles, més enllà que siguen una reproducció i recreació de dogmes, sentències i explicacions més o menys insuficients, si no tronades.

Ja fa temps que sé què puc esperar d'eixe collistaire, perquè no és la primera discussió que seguix eixos mateixos camins. Des de l'última vegada estava segur que sempre ho evitaria en el futur, però hi he tornat a caure. La distància lectora, quan observes que les seues aportacions a la llista són documentalment interessants, m'havia fer suposar que potser havia elaborat nous processos de reflexió que li permetien admetre i valorar els arguments de l'altre i oposar-hi raons o punts de vista més enllà de les proposicions categòriques i taxatives. La sorpresa és que, a pesar del pas del temps, no ha estat aixina. Una llàstima.