divendres, 3 de juliol del 2009

Amors pragmàtics

Amors furtius

Cloem la setmana dels cursos amb una sessió d'Empar Morelló Izquierdo que ens parla sobre el repte que suposen les segons generacions d'immigrants en l'ús social del valencià. Empar Morelló Izquierdo du avant la seua activitat en la fundació citmi-cite pv i, per això, esperàvem que ens exposara més o menys detalladament la seua activitat, que segurament ens hauria descobert les diverses perspectives, motivacions i problemes amb què eixes segons generacions d'immigrants s'enfronten a la situació lingüística del País Valencià.

Certament, ens ha fet un petit esbós de la duresa de la situació dels immigrants i de les contradiccions polítiques i legals que es donen en la gestió dels fluxos de població. Però, a més a més, tenint en compte les sessions anteriors i atesa la condició de tècnics lingüístics de la major part dels assistents, hem tingut ocasió de contraposar punts de vista sobre el tractament del fet lingüístic i, en particular, de les estratègies per a incorporar en la població (nouvinguda o no) l'ús del valencià.

Així, contra la proposta afectiva i identitària, els tècnics hem fet vore que les llengües són vives en l'ús, i que el tractament dels afectes no és la figura més adient per a aconseguir més enllà d'una simbolització compensatòria, una idealització. L'ús social d'una llengua i la demanda de capacitació en eixa llengua, depenen de la necessitat, no de l'afecte filològic o d'un suposat «amor lingüístic». Tal com ha exposat un company, ell només s'estima la seua llengua quan l'agredixen si la vol fer servir.

De fet, l'apel·lació a eixos mecanismes (afectes, estimes, identitats...), són la ideologia perversa que s'inocula des dels sectors que imposen, gens paradoxalment, l'obligació i la necessitat d'usar una llengua conceptuada com a neutra políticament i que és útil culturalment i econòmicament, sense que les adhesions afectives tinguen més que un paper decoratiu en este cas. D'acord amb eixe mecanisme, és fàcilment deduïble en què es convertirà una llengua que només es manté per l'afecte que desperta o perquè manté els seus parlants en un estat de reivindicació identitària permanent —¿contra qui?

Sortosament, les sessions anteriors de Xavier Sanjuan Merino, Ferran Suay i Lerma i Rafael Castelló Cogollos ens havien fornit dades i mecanismes d'anàlisi que ens han permés reenfocar col·lectivament la sessió cap a la manca de polítiques i iniciatives institucionals que pretenguen tractar la diversitat lingüística europea, estatal o valenciana en consonància amb principis de justícia i d'igualtat. Una mancança que és actual, que s'arrossega des de fa més de vint anys i que, per tant, fou enunciada ja en l'etapa política anterior. Aixina ho confirmen les dades, les estadístiques i els prospectes dels medicaments.

I no detallaré la picada de fesols final, quan no hem sabut trobar el valor positiu, singular i heroic de la proclama que n'hi ha països en la Unió Europea que desitgen estar en la situació lingüística valenciana... És a dir, el primer dia, el valencià despertava hostilitat en les comarques castellanoparlants, i per això no el van incloure en eixes enquestes; l'endemà, el valencià era conflictiu per a la humanitat hispanoparlant; el tercer dia, va descansar...; el quart dia, la culpa la tenien les dones valencianes, que no parien prou; i hui érem l'enveja de la Unió Europea. Com si alguna cosa no quadrara, ¿no?

Finalment, la discussió del corredor: que està molt orgullós de tota la seua activitat política i que si jo ho estava amb la meua. No gens, és cert. Es veu que amb eixos orgulls tan ufanosos, voldrien que la resta només tinguérem la possibilitat de l'adoració humil.

6 comentaris:

  1. Molt bon apunt i unes reflexions molt interessants. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Per una al·lusió possible a la cita "Tal i com ha exposat un company, ell només s'estima la seua llengua, perquè l'agredixen si la vol fer servir", em sembla que potser no s'ha entés bé el que volia dir. Crec que no vaig dir "només", perquè fóra això un reduccionisme estúpid.

    Jo m'estime la llengua perquè la faig servir, l'estudie, hi escric poesia, n'he llegit les vicissituds que ha passat, etc. Tanmateix, com que constantment la veig agredida, principalment, per les institucions polítiques que en teoria haurien de procurar que puguera fer aquesta vida en la meua llengua, doncs, hi he afegit aquesta variable: l'afecte-agresió.

    Recorda també que vaig acabar la intervenció fent esment que, si jo visquera a Burgos (o a Hamburg, o a Lyon, o a Rotterdam)on no hi ha cap mena de conflicte lingüístic ni de lluita de llengües, doncs, de cap manera m'aflorarien sentiments de preocupació, ni agresió lingüística. M'estime la llengua "també" (i no "només")perquè me l'agredeixen.

    És evident que fer servir la llengua en un estat de reivindicació identitària permanent pot ser negatiu (comentaris que solen sentir-se:ja està una altra volta aquesta gent tocant els collons amb tema de la llengua), però alerta, dir que "els tècnics hem fet vore que les llengües són vives en l'ús" pot amagar un bon rasquit: si jo sé que a l'administració no hi ha gent que sàpia (o no vulga usar) valencià (malgrat tenir el requisit) i seguisc el joc a aquesta adminsitració, el valencià no es salvarà de cap manera.

    Davant aquesta situació hostil (administratiu que no li dóna la gana fer servir el valencià, malgrat l'obligació), hi entra el joc l'afecte: m'estime la llengua i vull que l'administració ho considere.

    Al remat, confiar "els tècnics hem fet vore que les llengües són vives en l'ús" demana en teoria una cosa, que no hi haja conflicte lingüístic (i a voltes ni això: a Andorra, no van ben dades amb el català).

    Per cert, en el terme tècnics també hi entrem els professors?(confie que sí, perquè si no la meua autoestima s'afonarà un poc més...).

    Salut

    ResponElimina
  3. Hola, Dospoals:

    Cert, és la meua paràfrasi, és a dir, el que jo vaig entendre, i per això no hi he posat cometes. Amb el teu comentari, crec que tot queda ben clar.

    En tot cas, espere que no ser massa estúpid per no estimar-me la llengua ni les orelles, excepte quan me les volen tallar. Perquè és llavors que m'adone que m'estime més tindre-les que no. (El verb estimar té diferents accepcions: en este cas és només 'preferir'; en l'anterior, jo ho lligava a 'amar'.)

    Quant a la vivesa de les llengües, crec que ho són en l'ús, hi haja conflicte o no. De fet, el conflicte és una mostra de vitalitat: si no hi ha llengües en intercanvi i discriminacions il·legals, no hi ha conflicte, no hi ha llengües; hi hauria només el que podríem denominar normalitat o hi hauria només el que podríem denominar una llengua.

    Per això, davant l'administratiu que assenyales —diria que qui li seguia el joc era un altre, no jo—, no em ve cap sentiment d'afecte especial per la llengua sinó que l'autoestima com a ciutadà em fa reclamar els drets que tinc i em fa exigir el compliment dels deures de l'administració.

    I, sí, la teua autoestima ben amunt, que els tècnics que esmente treballen en molts àmbits diferents de la societat, i uns ben destacats sou els docents.

    Moltes gràcies pel mcomentari. Salut i fins a l'altra.

    ResponElimina
  4. Per a mi (concepció i interpretació meua), "l'autoestima com a ciutadà" és un altra manera (fina?) de dir m'estime la llengua. Una persona que no s'estima la llengua (que no té l'autoestima com a ciutadà que li fa reclamar els drets que té i li fa exigir el compliment dels deures de l'administració) no s'apararia ni plantrejar-s'ho i canviaria de llengua sense cap problema, "amb aquella alegria" dit popularment.

    Sobre "Quant a la vivesa de les llengües, crec que ho són en l'ús, hi haja conflicte o no" això no t'ho discutirà ningú que no tinga trellat. Però que "De fet, el conflicte és una mostra de vitalitat", jo diria que seria una vitalitat malaltissa, on el perjudicat no és aquest administratiu, sinó nosaltres els administrands. A mi, m'agradaria tenir la pau lingüística que senten a la comunitat autònoma de Madrid, a ells no els és menester estimar-se la llengua perquè no els fa falta. Si se l'hagueren d'estimar seria per situacions com comprovar que tal jutge d'origen llatinoamericà ha ocupat tal lloc en l'adminsitració dels EUA, o que Cristiano Ronaldo sap parlar castellà en les rodes de premsa, o que Pedro Duque ha dit unes paraules en "espanyol" des de base espacial.

    Per cert, quan he fet servir el terme estúpid, era referit al reduccionisme i aplicat a la meua actitud si jo haguera dit "només" (tot llegint la teua paràfrasi). Vet ací per què he volgut fer-te'n esment al principi del comentari d'adés. T'ho comente perquè no estic tenint gens de sort quan m'expresse i hom interpreta les meues paraules.

    Salut.

    ResponElimina
  5. Hola, Dospoals:

    Aixina és, si preferixes entendre-ho aixina, amb una sinècdoque, la part pel tot. En tot cas, preferixc no fer-la, perquè si l'oblidàrem —que ja passa— pensàriem que es tracta de sentiments quan es tracta de drets. No crec que siga tan fi, però és això que dius.

    Quant al que dius del trellat, deu ser que està més mal repartit del que convindria. I, sí, la «vitalitat malaltissa» també és una manera de dir-ho, tot i que preferixc no fer metàfores mèdiques, perquè són massa habituals i diria que oblidem que són metàfores i que no hi ha cap malalt, sinó relacions de poder, que donen com a resultat eixa pau que assenyales.

    Quant a l'estupidesa..., vaja, vullgues que no, ¡m'estàs tornant a dir estúpid! Bé, no cal que t'acalores, que ho sabré digerir. Al capdavall, per a mi el «només» era ben pertinent, i deu ser per això que el vaig interpretar allà on tu no l'havies dit. Ho valorem de manera diferent, això és tot, i crec que ho hem deixat ben clar.

    Salut i fins a l'altra.

    ResponElimina