divendres, 3 de juliol de 2009

Amors pragmàtics

Amors furtius

Cloem la setmana dels cursos amb una sessió d'Empar Morelló Izquierdo que ens parla sobre el repte que suposen les segons generacions d'immigrants en l'ús social del valencià. Empar Morelló Izquierdo du avant la seua activitat en la fundació citmi-cite pv i, per això, esperàvem que ens exposara més o menys detalladament la seua activitat, que segurament ens hauria descobert les diverses perspectives, motivacions i problemes amb què eixes segons generacions d'immigrants s'enfronten a la situació lingüística del País Valencià.

Certament, ens ha fet un petit esbós de la duresa de la situació dels immigrants i de les contradiccions polítiques i legals que es donen en la gestió dels fluxos de població. Però, a més a més, tenint en compte les sessions anteriors i atesa la condició de tècnics lingüístics de la major part dels assistents, hem tingut ocasió de contraposar punts de vista sobre el tractament del fet lingüístic i, en particular, de les estratègies per a incorporar en la població (nouvinguda o no) l'ús del valencià.

Així, contra la proposta afectiva i identitària, els tècnics hem fet vore que les llengües són vives en l'ús, i que el tractament dels afectes no és la figura més adient per a aconseguir més enllà d'una simbolització compensatòria, una idealització. L'ús social d'una llengua i la demanda de capacitació en eixa llengua, depenen de la necessitat, no de l'afecte filològic o d'un suposat «amor lingüístic». Tal com ha exposat un company, ell només s'estima la seua llengua quan l'agredixen si la vol fer servir.

De fet, l'apel·lació a eixos mecanismes (afectes, estimes, identitats...), són la ideologia perversa que s'inocula des dels sectors que imposen, gens paradoxalment, l'obligació i la necessitat d'usar una llengua conceptuada com a neutra políticament i que és útil culturalment i econòmicament, sense que les adhesions afectives tinguen més que un paper decoratiu en este cas. D'acord amb eixe mecanisme, és fàcilment deduïble en què es convertirà una llengua que només es manté per l'afecte que desperta o perquè manté els seus parlants en un estat de reivindicació identitària permanent —¿contra qui?

Sortosament, les sessions anteriors de Xavier Sanjuan Merino, Ferran Suay i Lerma i Rafael Castelló Cogollos ens havien fornit dades i mecanismes d'anàlisi que ens han permés reenfocar col·lectivament la sessió cap a la manca de polítiques i iniciatives institucionals que pretenguen tractar la diversitat lingüística europea, estatal o valenciana en consonància amb principis de justícia i d'igualtat. Una mancança que és actual, que s'arrossega des de fa més de vint anys i que, per tant, fou enunciada ja en l'etapa política anterior. Aixina ho confirmen les dades, les estadístiques i els prospectes dels medicaments.

I no detallaré la picada de fesols final, quan no hem sabut trobar el valor positiu, singular i heroic de la proclama que n'hi ha països en la Unió Europea que desitgen estar en la situació lingüística valenciana... És a dir, el primer dia, el valencià despertava hostilitat en les comarques castellanoparlants, i per això no el van incloure en eixes enquestes; l'endemà, el valencià era conflictiu per a la humanitat hispanoparlant; el tercer dia, va descansar...; el quart dia, la culpa la tenien les dones valencianes, que no parien prou; i hui érem l'enveja de la Unió Europea. Com si alguna cosa no quadrara, ¿no?

Finalment, la discussió del corredor: que està molt orgullós de tota la seua activitat política i que si jo ho estava amb la meua. No gens, és cert. Es veu que amb eixos orgulls tan ufanosos, voldrien que la resta només tinguérem la possibilitat de l'adoració humil.
Publica un comentari a l'entrada