dijous, 25 de juny de 2009

Les nostres paraules ens delaten

Paraules d'Eugeni Reig i de tots

Visions de les denominades i venerades senyes d'identitat, segons Martínez Rodríguez (pp) (22.06.2009):


La pólvora és tan inherent als valencians, doncs, com ho són els bous, el parany o la música de banda. Tant és així que..., i ho aportaré també com a informació, el nostre partit va engegar, en concret, a nivell provincial, en la província de Castelló, una sotssecretaria concreta per a tractar totes les qüestions lligades a les tradicions populars, perquè vam pensar que és important no perdre senyals d'identitat. No estan al mateix nivell, indubtablement, però, sens dubte, els valencians tenim algunes qüestions que estan institucionalitzades i que són inamovibles, afortunadament, com el nostre idioma, el valencià, que és cooficial, juntament amb el castellà, en tota la Comunitat Valenciana, el nostre himne i la real senyera, la nostra bandera.


Un detall gens marginal: el senyor Martínez Rodríguez, que figura que és de la Vall d'Uixó, ha explicat tot això en castellà, segurament fent un exercici d'identificació amb el que ell anomena «nació»; o potser de desidentificació respecte dels valencians. I tampoc es menyspreable la tria identitària que fa: bous, parany, música de banda, la llengua que no usa, himne i bandera.

I té tota la raó, al bon home li agrada vore com maten bous, li agrada vore com cacen ocells (del fet que siga il·legal no en diu res: el respecte a la legalitat no deu ser una senya d'identitat seua), li agrada que li amenitzen la vida amb música tradicional i li agrada parlar en castellà i enyorar segurament el valencià que es veu que li han furtat i que tant l'identifica en no fer-lo servir... O pot ser que siga això, que només fa servir el valencià cantant l'himne mentres branda la bandera contra algú, que per a això s'inventaren les banderes.

En un hemisferi paral·lel d'este país, reflectint gestos i calcant resultats —però malament—, es troba Pepa Chesa, que puc confirmar que es dirigix en castellà als desconeguts amb qui topa pel bar de les Corts. O és que m'ha vist cara de monolingüe toledà. No sé si per Oliva es comporta igual la companya d'eixe Bloc que no sabem cap a on va. Si és que sí, apanyats estem —almenys escriu en valencià en el seu Blog de Pepa Chesa—, i no hi ha independència que ho resolga això, a pesar del que diu Joan Solà i Cortassa.

Per sort, i amb una miqueta de voluntat personal de cada u, només cal un petit canvi d'actitud. Eixos petits detalls sí que són poderosos.