diumenge, 31 de maig del 2009

Cita dominical / 32: Marco Travaglio

Mirant amb pluralitat.


¿Com pot influir Berlusconi fins i tot en els periòdics que no són seus? La resposta està en la fragilitat del sistema italià. Les televisions són mitat (Mediaset) propietat de Berlusconi i mitat (rai) dirigides i, en gran part, infiltrades per ell. I la premsa escrita, que podria constituir un ferm contrapoder, està en mans d'editors no «purs», és a dir, que solen tenir automòbils, obres públiques, bancs, clíniques privades finançades per les regions, energia elèctrica, concessions d'autopistes o telefonia de l'estat, etcètera. Cap d'ells pot eixir avant sense els favors del govern, sobretot en època de crisi financera i ajudes de l'estat.
Marco Travaglio, «Montanelli y la información en Italia», El País, 19.05.2009.

dissabte, 30 de maig del 2009

La Sequieta d'Alaquàs

Llangostins amb xirivia

Calma i bons aliments al restaurant La Sequieta d'Alaquàs. El viatge amb metro i tren és l'inconvenient més gran per a acostars'hi. El vi, Ambos (Bierzo, mencía, 2005), molt bo. Els llangostins amb crema de xirivia, l'ensalada tèbia d'albargina i el bou fumat, han estat una delícia. Llàstima que no tinga la carta ni el web en valencià.

El xic que porta el restaurant s'ha interessat per si havia estat còmoda la reserva que havíem per Internet. I, al final, mos ha regalat dos bossetes amb cireres de Granada que havia dut son pare. Molt bones també.

Naturalment, després del Lustau, la tornada, amb el transbord i la calor i el personal que corria per les botigues del centre de València, mos ha deixat més allà que ací.

divendres, 29 de maig del 2009

Picada de fesols

Esclat de soja

Tenia una altra entrada per a hui, arran d'una frase de David Serra (pp), però me s'ha perdut per algun racó. Ja la recuperaré, perquè era una mostra —una altra— de les tergiversacions de les dades i dels fets que conformen la nostra societat.

Tenia una altra ocurrència de Morera Català, però l'excés de converses me l'ha fet perdre per algun altre racó. Dilluns la recuperaré, supose. Mentrestant, pel que he sentit en una comissió parlamentària, en algun moment pareixia que en el pp hi havia una renyina estilística entre «desenrotll» i «desenrotllament», que es veu que deuen ser icones simbòliques de diverses derives ideològiques.

I no detallaré les converses de molt de trellat que hem tingut hui, com ara tornar a xarrar sobre la situació laboral i professional d'alguns tècnics lingüístics que es mouen entre la il·lusió sense fonament i la despreocupació egoista, però temerària, mentres tot va bé. Una companya diu que hi ha iniciatives que ratllen tant l'estupidesa, que no poden ser il·lusió sense fonament, sinó joc brut en benefici d'algun polític. No em sorprendré si té raó, però no m'ho vullc acabar de creure.

El cas de la possible amortització del «lloc» d'Alboraia —que no de la persona— està remoguent alguna cosa en el llot tranquil de la gestió lingüística municipal. Açò acabarà, com sempre, en una picada de fesols, que és una cosa que diuen al meu poble.

dijous, 28 de maig del 2009

Ocurrències i fatalitats

Cristiano Ronaldo aprén de les derrotes

Dos ocurrències. La primera ha estat admetre polp com a animal de companyia, broma poc original que ha amollat el diputat Such Botella, referint-se a les propostes del conseller Castellano Gómez. I la veritat és que el conseller dels seus amics, a qui adjudica obres a dit, té també moltes ocurrències estrambòtiques sobre el que ha de ser el País Valencià del futur: una mena de país retòricament (i efectivament) feudal.

L'altra ocurrència és la frase suposadament afortunada i eufònica d'Enric Morera: el Partit Popular és un partit per a plorar. Supose que amb eixa troballa i altres que farà, ja tenim bagatge retòric i polític per a conformar una via política que tinga el país com a referent i objectiu. I això deu ser suposar una miqueta massa.

Bé, a més d'eixes ocurrències que m'alegren el dia, estic enxarxat en converses de correu electrònic relacionades amb l'associacionisme dels tècnics lingüístics. La veritat és que és fàcil xafar ulls de poll sense adonar-te, fins i tot els propis. Almenys aixina sabem on els tenim.

L'ull de poll principal és la ineficàcia de les iniciatives que principalment tenen un contingut personalista i molta dependència política. Alerta, que ací també, com en tot els llocs. Un company sindicalista pensa que els polítics que tenim com a representants en les Corts estan per baix de la mitjana del que és la ciutadania del país. I hem d'admetre que deu ser cert. Ara, també hem d'admetre que el problema i la responsabilitat de resoldre'l, també són nostres. Però això sembla que preferim deixar-ho per a la sort o la fatalitat.

dimecres, 27 de maig del 2009

La final de Roma, a dretes i ferma

La tercera Copa d'Europa, a Roma

Bé, no cal que explique hui massa coses. Ja la tenim ací, la tercera amb un triplet. El pitjor de tot, és clar, la transmissió d'Antena 3, amb uns bloc d'anuncis interminables. El negoci és el negoci. I els plors de Sylvinho —eixe brasiler que rosega un català de mèrit, millor encara que Frank Rijkaard— són la part més emotiva d'este partit.

Quant a l'acte d'ahir sobre el requisit lingüístic, molt ben valorat en un comunicat per l'entitat organitzadora, Acció Cultural del País Valencià. La meua valoració ja la vaig fer ahir. Tractant-se de política, ja sabem massa què és el que cal moure... I no ho fem, és clar.

En l'àmbit de les epístoles electròniques, estos dies estic mitinguejant sobre els tècnics lingüístics sense pressa, però sense pausa. No sé fins a quin punt aconseguirem amb raons el que els interessos personals rebutgen. Però és el de sempre, es tracta d'intentar-ho amb una certa constància.

Finalment, mirant les notes d'ahir en l'occc, encara puc afegir que algú parlava d'un quasi inintel·ligible «sentències dretes», que tinc quimera que més aviat deu ser «sentències fermes», però, vaja, tenim una gran capacitat per al calc del castellà.

Gerard Piqué s'endú la xarxa de la porteria.

dimarts, 26 de maig del 2009

El requisit lingüístic i la constància



Un altre acte d'oració col·lectiva: taula redona —que era allargada— sobre el requisit lingüístic a l'occc. Poc a rascar: d'esquerra a dreta (geogràficament), Miquel Rea (ipv), Vicent Cerdà (erpv), Alfons Esteve (moderador), Eliseu Climent (acpv), Vicenta Crespo (pspv-psoe), Frances Calatayud (eupv) i Enric Morera (bnv; ha arribat tard i no ha eixit en la foto).

Tots d'acord en el fet que cal el requisit lingüístic, tant del castellà (que és que n'hi ha) com del valencià. I tot i que he apuntat el resum del que han dit, no ho repetiré ara, entre altres coses, perquè és sabut. Només assenyalaré que la representant socialista ha insistit que ella era partidària del requisit lingüístic i que als parlaments espanyol i europeu es puguera parlar en valencià.

Tal com han assenyalat els altres polítics de la taula —i quasi tot el públic—, ens alegrem de saber que Vicenta Crespo està d'acord amb tot això i més (?), però serà una llàstima que no ho estiga la resta del seu partit o que ni tan sols actue d'acord amb les declaracions polítiques que solen fer. I això és el que han fet quan governaven i feien les lleis que feien (o el que fan a les Corts espanyoles) i el que fan quan estan en l'oposició i pacten els estatuts valencianets que pacten i voten les seues pròpies mocions en contra (cas de l'adhesió de la Generalitat a l'Institut Ramon Llull).

Entre les dades lingüístiques:

  • Es pot descobrir un afiliat (o antic afiliat) a eupv per la paraula palés.
  • Enric Morera no ha dit hui lío, però sí que ha dit positiu i esperança.
  • Un dona de l'Eliana que pensava que els del Bloc del seu poble estaven «com a morts».
  • Vicenta Crespo, que si no vaig errat és de Beniarrés, té accent de la Catalunya del Nord, com si fóra Pere Codonyan.


Molta parròquia i una conclusió: és cosa de tindre força política, i la força política és en primer lloc força social.

Sort que després, en tv3 ens han oferit Paraula de Pep, i ara sabem que, a més de físic i talent, cal tindre, sobretot, constància. Això fem.

dilluns, 25 de maig del 2009

El sitiet d'algunes coses

El pedestal seria el sitiet del negret

No estic gens enganxat al Facebook, tot i que em vaig apuntar un dia per vore això què era, i ara em van localitzant i anem fent amics, que diuen en eixa xarxa social. No sé massa bé quina utilitat té això. En canvi, el correu electrónic, això sí que ho faig jas (o «xas»; jo sempre ho he fet sonor) i sí que li he trobe bona cosa d'utilitat, i més des que va lligat a llistes de distribució, com ara Zèfir o Migjorn, on pots trobar dades ben interessants.

Per exemple, en Migjorn, buscant a on diuen sitiet i en quins diccionaris apareix, vaja, hi havia qui no l'havia trobat en cap diccionari, però hem pogut documentar que apareix en els més habituals, el gdlc o el gd62, però que ja estava en el general de Ferrer Pastor del 1993. No és cap novetat, doncs, però la llista ha servit per a refrescar esta dada.

Pel cantó dels diputats, en canvi, Marina Albiol, que no fa massa es queixava dels errors que apareixien en les transcripcions —segons la seua errònia percepció o informació, imposats políticament—, i va i m'amolla, parlant en valencià, cohecho. Ai, això no està imposat políticament, però, a estes altures ja ho hauríem de saber, sobretot per la reincidència política en la qüestió. No hi ha sitiet per al suborn i ho taca tot.

diumenge, 24 de maig del 2009

Cita dominical / 31: Tzvetan Todorov

Mirant amb temor.


La lliçó d'eixes revelacions és més aviat que qualsevol home, mentres tinga suport i obeïxca els nobles principis dictats pel «sentit del deure», per la necessària «defensa de la pàtria», o mogut per la por elemental per la vida i el benestar dels seus, pot esdevindre un torturador.
Tzvetan Todorov, «Les tortionnaires volontaires de Bush», Booksmag.fr, 05.05.2009.

dissabte, 23 de maig del 2009

Mainatges dins els bòlids

Mainatges de la Catalunya del Nord

«Mainatge dins el bòlid»... ¡Ai!, ¿però quina llengua és eixa? Sí, català de vora Perpinyà, vaja (Avui i TN Vespre). I la frase té triangle i dibuixet i el pots penjar a la banda de darrere del bòlid, és a dir, del cotxe. Tal com díem, tenim una llengua que dóna per a molt.

Com ara, hauria de donar prou com per a saber que no s'acaba amb el que t'ensenyen a escola, ni amb el que hi aprens. Encara hui hi ha aspirants a tècnics lingüístics que amollen amb massa inconsciència «això no m'ho ensenyaven en escola»... I tants altres milers de coses que no t'hi ensenyaven i que hem aprés. Però la gossera de consultar el diccionari i de mirar d'entendre'l a voltes fins i tot és igualada pel prejuí escolar.

Hi ha també les novetats generacionals. Una curiositat que pot aprendre una persona de més de setanta anys que haja tingut poc de contacte oficial amb l'administració pública: la paraula registre, que la pot deixar mig sorpresa pel significat que pot tindre en l'expressió «això, vas al registre i allí t'ho segellen i et tornen la còpia»... ¿«Registre»?, ¿es diu «registre»? Quines coses.

D'una altra banda, eixes mateixes persones et poden ensenyar en un moment —si és que entenen per què insistixes a demanar-los-ho— què són els arganells, la sària, el cabriol, la galera, els cànters, una xapallada (d'aigua o de paraulotes), les mesures de gra...

Sí, és cert, som mainatges dins un bòlid.

divendres, 22 de maig del 2009

Les eleccions possibles

Anunci de la UOC en València

Ha començat la campanya de les eleccions europees, i el mal és que cal votar, a pesar de tot, o precisament per això. Per exemple, pel fet que la informació televisiva en els Telenotícies de tv3 no respon a criteris periodístics, i la protesta dels periodistes és no firmar les cròniques. Una protesta ètica, i això és un mínim important que cal valorar.

És clar, una altra vegada que no votaré ciu, així que no votaré el Bloc, cosa que em resulta una mica estranya. I es cas és que si ho valore per les intervencions de Morera Català en l'hemicicle, em sembla comprensible no votar-los i fins i tot increïble que els vote. Però això és la democràcia, gestionar els desitjos de manera responsable.

I gens responsablement hem anat a vore Star Trek. Cal dir que tot i ser la mateixa història de sempre, està ben feta. He seguit la recomanació d'alguna crítica del diari, i era encertada. Amb tot, deu ser una cosa més per a devots de la sèrie. La cosa és finalment tirant a simplota.

Al futbet, els avis hem vençut amistosament la jovenalla desorganitzada. Això no es dóna sempre, i en este cas ha estat un petit correctiu contra els egos dels nostres petits Maradones.

Pel que fa als tècnics lingüístics (municipals), hi ha una previsió que apareixerà una altra associació al País Valencià (no sé si per a fer companyia o competència a la cdlpv). Crec que encara no tenen clar si serà professional o institucional. Diria que només pot ser professional, però no sé si tenen clara la diferència, o si realment els interessa eixa possibilitat als qui l'estan gestant. En som pocs, però es veu que donem per a molt.

dijous, 21 de maig del 2009

Les idees dels avantpassats

Avantpassats


Ivonne Mallesa és integrant de les Damas de Blanco, un grup format per dones familiars o amigues de les persones empresonades durant l'onada de repressió en març de 2003 [en Cuba]. Ivonne va ser detinguda el passat 10 de març per membres del Departament de Seguretat de l'Estat i retinguda durant quatre hores. Després va ser alliberada sense càrrecs, no sense abans escoltar l'advertència que acabaria en presó durant vint anys si continuava donant suport a les Damas de Blanco.
Amnistia Internacional, núm. 96, pàg. 25



L'anècdota en les Corts han segut els avantpassats ideològics del pp. Crec que Mónica Oltra se n'ha passat diguent que eixos avantpassats ideològics havien torturat i assassinat, perquè, vaja, ideòlegs —«autors intel·lectuals», que diuen hiperbòlicament— no ho eren massa, i ni tan sols ara podríem localitzar altra ideologia en el pp que l'interés bancari o immobiliari, és a dir, situada a l'altura de la cartera, amb el masclisme afegit que l'economia familiar la porta l'esposa, com ha declarat Francisco Camps per a defugir les seues responsabilitats en la corrupció política tant dels vestits de Milano, com la de Serafín Castellano i els seus amics o la de García Antón, que cobra com a conseller, però que no vol ser responsable de res quan moren en el metro els ciutadans que ell hauria de protegir.

¿I, doncs, la tortura? Bé, ja vam aclarir no fa massa que és cosa de qualsevol, que no vol dir de tots. I les ideologies que patrocinen les tortures, són aquelles que justifiquen els mitjans que aconseguixen els fins perseguits, i d'això en tenim a tort i a dret. La tortura és només una variant més de l'assetjament laboral, del masclisme, del racisme... i de les corregudes de bous.

I igual que un espontani que es tira als bous ha aparegut Font de Mora Turón, conseller d'educació, pel corredor de les Corts i ha interromput la roda de premsa d'Oltra negant a crits que els seus avantpassats foren torturadors o assassins. ¿Veus com sap el conseller que això de les idees, això de la ideologia, li sobra? Ell té avantpassats i prou, sense més idees. Per exemple, un avantpassat seu va entrar en un ple de l'avl i va amenaçar els acadèmics amb greus conseqüències si aprovaven res que a ell no li agradara... ¿O no era un avantpassat? Es fa llarg esperar...

dimecres, 20 de maig del 2009

Gasos

El drac dels gasos

El cotxe no ha acabat de passar l'itv: té excés de gasos. I això que és menudet, però, vaja, es veu que digerix malament el combustible.

Per a saber tot això, més d'una hora respirant malament en les instal·lacions de València, a la banda de fora del riu. I això, després d'haver-lo tret hui mateix del taller. Demà hi haurem de tornar. (Va ho diré: la retolació, quasi tota bilingüe.)

Els qui van amb cotxe oficial no tenen eixos problemes de gasos. El cas és que eixa suposada «democràcia» dels rics no mos arriba a tots. No sé si Francisco Camps, president de la Generalitat valenciana, ha anat a declarar com a imputat davant el tsj amb el cotxe oficial. Ha dit que ha declarat tota la veritat. El cert és que no calia, perquè, com a imputat, no té l'obligació de fer-ho. ¿Per què insistix, doncs, que per fi ha dit la veritat? ¿Que abans no ho feia? ¿La veritat de què?

Només els gasos, això sí que mos arriba.

dimarts, 19 de maig del 2009

Llogarets imposats

Lloquet valencià

Fragments de fòsfor blanc encara en flames, carcasses de peces d'artilleria, alerons de morter i restes de míssils, inclòs un nou tipus que allibera una gran quantitat de diminuts cubs metàl·lics amb vores esmolades capaces d'incrustar-se en un mur de formigó. És el qeu va trobar la delegació d'Amnistia Internacional durant la seua visita a Gaza. Estaven escampades pels carrers, patis de col·leges, hospitals i cases. D'altra banda, en zones de residencials del sud d'Israel, es van trobar restes de coets Qassam i altra munició d'efectes indiscriminats.

Aministia Internacional, núm. 96, pàg. 26

Tornant, doncs, al *llogarret, Coromines (declc, s. v. lloc) diu:

No obstant es llegeix molt una forma llogarret, l'iniciador de la qual és el dicc. de Torra, ed. 1757: és la contrària a la formació del mot; de Torra la copiaren Belv., Lab. i els diccs. posteriors (crec que ni tan sols s'ha tingut en compte la possibilitat que sigui una mera errada tipogràfica d'aquesta obra, on n'hi ha moltes). Des de llavors la imposen a tothom els correctors de català. El meu pare ja va haver d'esmenar alguna vegada aqueixa impertinent esmena del corrector de la impremta; a mi mateix, que vaig usar llogaret en una conferència de març de 1967, impresa després durant l'expulsió que em va costar aqueixa conferència, m'ho va esmenar així un d'aquests magistèrculs de la llengua. Aplaudeixo que AlcM hagi gosat a la fi repel·lir aqueixa imposició.

Sens dubte, un passatge divertit i que encara està d'actualitat. Ara li ho enviaré al Calpena. Segur que en farà bon ús.

dilluns, 18 de maig del 2009

Falses representacions per a qualsevol

Un llogaret de València

Ara li hauria d'estar escrivint a Enric Calpena (En Guàrdia, Catalunya Ràdio, diumenges a migdia) per a indicar-li la història del mot *llogarret, que marque amb asterisc inicial, perquè crec que diu Coromines que era un error de transcripció i no una paraula del català. Com que no tinc ara a mà l'explicació de Coromines, m'esperaré fins demà.

Per a hui, acabe de sentir en la ràdio un fragment humorístic de Rita Barberá en el millor estil de Tip o, pitjor, d'Ozores. Llàstima que no el puga reproduir, perquè era una defensa magistral de com d'intolerable és no sabem què enfront de no sé qui que fa no sé quines arbitrarietats que «ens» impedixen als ciutadans com ella estar sotmesos a les garanties de l'estat de dret... I la foto de l'acte on dia així era un besamà a Francisco Camps.

Per contra, en El Temps (Víctor Maceda, «Jorge Alarte, el canvi que grinyola»), Isabel Escudero declara sobre el vot en les Corts en companyia del pp i en contra la proposta de Compromís (Bloc) de demanar-li a la Generalitat que s'apunte a l'Institut Ramon Llull:


«Som un partit polític, no cap ong, hi havia una ordre de la direcció del partit i del grup, i calia acatar-la. Qui va desmarcar-se'n, va cometre un acte de deslleialtat.»


Un aplaudiment per a la diputada, que expressa molt clarament per a què, segons ella, servixen 96 dels 99 diputats de les Corts: per a res... més que per a embutjacar-se els doblers de l'erari públic. Que se'n vagen a casa i que els vots dels diputats que queden siga ponderat: cada vot representa els vots obtinguts en les eleccions. I, au, fora tanta falsa representació de la sobirania popular. ¿Està segrestada electoralment? Sí. Doncs, almenys, que no siga un niu de desídia, incompetència i cinisme.

I no estic gens indignat. Assumixc el que comentava Prudencio García: si qualsevol pot esdevindre un torturador —espai: «qualsevol» no vol dir 'tots'—, qualsevol en un grau encara més elevat pot participar en la corrupció econòmica de l'administració pública. Espai: «qualsevol» continua sense voler dir 'tots'.

diumenge, 17 de maig del 2009

Cita dominical / 30: Daniel Raventós

Mirant amb dades.


Sorprén constatar com de ràpid afloren els diners públics en determinades circumstàncies i com d'escàs resulta quan es tracta de garantir l'existència material de tota la població. Als Estats Units s'ha arribat a esta increïble situació: els tipus impositius nominals als més rics s'han reduït del 91 % en l'any 1961 al 35 % de l'actualitat, però si es tracta de beneficis empresarials la taxa marginal encara és inferior. Esta gran rebaixa continuada dels imposts als més rics és part de l'explicació de la gran redistribució de la renda dels pobres als rics en les tres últimes dècades. Qui va ser ministre del president Clinton, Robert B. Reich, escrivia en el diari The Washington Post del passat 1 de febrer que si en 1976 l'1 % més ric d'eua acaparava el 9 % de la renda nacional, en el 2006 ja acumulava el 20 %.
Daniel Raventós, «Un mínimo para sobrevivir en tiempos de crisis», El País, 07.05.2009.

dissabte, 16 de maig del 2009

L'embús de la subordinació

La mare de déu al mercat


L'informe [de la Comissió per a l'Aclariment Històric] llançava xifres devastadores. Durant el conflicte, unes dos-centes mil persones van ser víctimes de desaparició forçada o van ser assassinades, i es perpetraren almenys 669 massacres, la majoria en pobles indígenes. La comissió va concloure que l'exèrcit de Guatemala i els seus aliats havien segut responsables de la majoria dels abusos i que alguns casos havien constituït genocidi.
Aministia Internacional, núm. 96, pàg. 27



Carolina Tubau mos ha descobert hui en el telenotícies una nova peŀlícula d'Ang Lee: La «turmenta» de gel, de fa dotze anys. La veritat és que els periodistes de tv3 són un grans professionals per a moltes coses, fins i tot per al domini de la llengua en què treballen, però es veu que tenen el vici de viure subordinats també a l'ús d'una altra llengua, el castellà.

Això és una de les explicacions possibles per a errors en català en termes tan bàsics per a qualsevol periodista. Puc fer moltes suposicions sobre els fets que determinen eixa subordinació innecessària i poc professional, però són massa conegudes. En tot cas, el contacte amb altres llengües és una via per a la renovació i ampliació de la pròpia, i per ahí apareixen paraules i canvis en tots els àmbits de l'ús de la llengua.

El cas és, però, que les vies d'accés a altres llengües estan embussades per aixa subordinació. Altrament, podríem esperar de tant en tant que la locutora diguera «tempeta» o «storma». Però això no anirà aixina, per ara.

Per sort, Acció Cultural del País Valencià (El Butlletí, 139) diu que acaba de crear l'Institut de Política Lingüística, un institut ple de professors universitaris i de secundària però sembla que sense cap tècnic lingüístic de la Generalitat ni municipal, ja que no els esmenten. Supose que més avant els tindran en compte, perquè si «continuem» aixina...

divendres, 15 de maig del 2009

Ordinador, jardins i cinema

Salvem el Botànic

A la faena, hem continuat condicionant el nou ordinador. La instal·lació del Salt 4.0 en l'Open Office ha donat problemes, perquè com que l'informàtic només me l'ha instal·lat a mi en tota la casa, li ha costat esbrinar que els problemes tenien a vore amb les sessions d'administrador i d'usuari.

Després li he fet conéixer les «sorpreses» que s'amaguen darrer cada versió consecutiva del diccionari del Salt, que estava ell inquiet per la meua cabuderia a mantindre la versió 2.0. Li he mostrat com podem fer per a tindre més d'una versió amb la mateixa interfícies («posició dels fitxers»).

Més tard, futbet: un trist empat. I després de dinar al vol, concentració per a salvar el jardí botànic de València de l'hotel que volen posar-li en el solar dels jesuïtes. Una cadena humana prou llarga i bon ambient. No sé si el salvaran, però s'ho passaran molt bé intentant-ho.

Per a acabar la festa, The Young Victoria de Jean-Marc Vallée, perquè era la que semblava més potable de les que feien a eixa hora. I ha estat inesperadament interessant, amb una ambientació que hipnotitza, a pesar que és un poc revista del cor sobre la reina, amb el somriu atractiu d'Emily Blunt.

dijous, 14 de maig del 2009

Mareig informàtic

Semàfor en roig

M'han canviat l'ordinador finalment. Per motius d'«obsolescència» en volien canviar un altre que era un any més nou i més modern en tots els aspectes. Plantejament que pot semblar paradoxal, però tractant-se de l'administració pública valenciana, les paradoxes no ho són gens. Són la salsa que tot ho condimenta. La qüestió és que la insistència vironera ha donat el seu fruit i per art de màgia informàtica ha aparegut un ordinador nou i lluent per a mi.

El mareig ha vingut després, perquè he hagut de recordar que en la carpeta d'inici del Word havia de posar la plantilla de la configuració de les barres d'eines. La resta de plantilles les tenia alçades. També la configuració de la pantalla, amb el fons verd habitual per al processador de textos, les fonts i les icones grans i altres detalls com la configuració de l'idioma (català, of course). A més, en el Word, l'eliminació de totes les marques de les caselles que només que fan que destorbar l'escriptura. I quant als programes, mantindre la versió 2.0 en el Salt 3.0; i instal·lar la versió 4.0 en l'Open Office 3.0.

Amb tot eixa faena de reconfiguració, he avançat poc i m'he marejat bona cosa. No sé com estan Camps ni Costa —si la camisa els arriba al coll, he, he; broma inútil: ells riuen els últims i sempre—, ni per quins set sous Asensio Adsuar, parlant de la corrupció de Camps i Costa, amolla:


[...] llàstima que va morir Borges, es gran fabulista de la literatura, argentí, i que guanyà el Cervantes espanyol, perquè encara hi ha espanyol i castellà, encara n'hi ha. I anem a continuar defenent-lo perquè hi haja una llengua comuna per a tots i en totes les comunitats, amb el respecte de les llengües autonòmiques a on siguen cooficials.


Sorprenent. Evidentment, defén l'àmbit lingüístic comú del català, la llengua comuna, amb el respecte que ens mereix del castellà, llengua autonòmica cooficial. No està malament. Llàstima que no diga el que vol dir realment. I sort, encara. Bona nit i tapa't.

dimecres, 13 de maig del 2009

La justícia i l'enveja

El pas, el pis i el país

Recomana Rafael Argullol («El gran saqueo», El País, 12.03.2009) que llegim l'informe de la diputada danesa Marguete Auken. Diu que és «literatura de terror». L'informe tracta sobre l'impacte que ha tingut la construcció extensiva dels últims anys en Espanya sobre els drets dels ciutadans, el medi ambient i l'aplicació del dret comunitari. El títol de l'article d'Argullol és ben indicatiu.

Una companya em comentava que la gent està nerviosa i una miqueta cabrejada amb un canvi de lloc de treball interí que hi ha en perspectiva i que es produirà només per a afavorir una persona d'un col·lectiu de la casa, sense que la resta de treballadors tingam les mateixes opcions, almenys en el tracte. Naturalment, ja vorem si això es dóna, cosa que incompliria el principi d'igualtat, si més no.

El cas és que el que a mi em mosqueja és que no sé ben bé si tenen «sed de justícia» o, més simplement, enveja. I veges tu el trellat, mentres parlava amb ella es veu que em ressonaven en el cap les paraules d'Argullol:


La conclusió no és difícil: la nostra democràcia ha segut tan dèbil i tan poc vigilant que ha alçat una autèntica antidemocràcia que posa en qüestió, tal com actualment s'està comprovant, molts dels nostres suposats avanços.

Eixa idea inquietant es deplega exhaustivament en l'informe amb una relació minuciosa de fets igualment inquietants amb uns protagonistes que tenen en comú la cobdícia, una concepció mafiosa de la política i un sentiment d'impunitat que resulta encara més irritant per la poca vergonya amb què es manifesta.


Que les mancances del reglament de provisió d'interins de les Corts hagen repetidament detallades i denunciades, que se n'haja reclamat reiteradament una modificació i que no la institució no haja fet res, ni està tan lluny de tot el que denuncia l'informe Auken com alguns poden pensar, ni pot deixar de tindre efectes semblants en la institució i en les persones. La cobdícia, la concepció mafiosa i la impunitat no són casuals i s'alimenten amb fets en tots els àmbits de la nostra societat. I el cas és que la majoria no voldria que això anara aixina...

dimarts, 12 de maig del 2009

L'ètica dels forasters

Anem de cap



Durant els últims mesos, la crisi financera s'ha convertit en el tema d'actualitat per excel·lència. En eixe context, la sensibilitat de la població cap als problemes econòmics pot crear un ambient que justifique adoptar més mesures de control migratori que suposen una amenaça per als drets humans de les persones migrants. També pot generar una percepció pública negativa d'estes persones, que pot augmentar la seua vulnerabilitat enfront de la discriminació, el racisme i la xenofòbia.
Amnistia Internacional, 96, pàg. 31



Sembla indubtable que el món no el resoldrem, perquè no hi ha res a resoldre, no és cap problema. El problema són els nostres desitjos, la gestió dels nostres impulsos, racionals o no. Ara mateix, davant de la crisi econòmica, ma mare em fa arribar un comentari sobre el fet que l'ajuntament de la Vall (Valldigna) ha adjudicat uns obres a una multinacional «forastera», quan no fa tant hi va haver una manifestació que reclamava que l'ajuntament pagara els deutes que té amb un constructor, perquè, altrament, l'empresa hauria de tancar i deixaria molta gent sense faena.

No sé què dir-li, perquè estic mosquejat amb això de «forastera», com si ella no ho fóra, al cap i a la fi, com ho era la meua àvia quan hi va muntar una tintoreria, i jo mateix, que vaig aparéixer per allà d'importació. Al cap i a la fi, si la multinacional havia guanyat el concurs... Però ella, que coneix el pp —i més després de conéixer Serafín Castellano amb el seu amic Taroncher—, en diu que li ho deuen haver donat a dit. No m'estranyaria, és clar.

Llavors em ve al cap si el constructor a qui tant li deu l'ajuntament rebia les faenes per concurs ¿o també era a dit?, perquè no fóra cas que, mosatros, les gallines, estiguérem presenciant i patint els efectes d'una brega de raboses, que si bé no mos se mengen, almenys sí que s'emporten els ous d'or dels imposts amb què es finança la nostra societat. No ha sabut què dir.

Al final, tampoc m'ha pogut aclarir si això de ser «foraster» incloïa els de Simat i Benifairó, perquè per eixe camí podrien ser-ho els del carrer de Sant Benet respecte dels del carrer de la Dula.

La crisi (de valors; econòmics o no) és simplement un pseudònim del capitalisme: que els ho pregunten als milions de xinesos i de congolesos a qui tan bé els anava la «prosperitat» made in Madoff, Greenspan, Bush, Cheney, Rove, Milton Friedman, Manuel Pizarro, Eduardo Zaplana, Bautista Soler, Julio Iglesias, Arantxa Sánchez Vicario, Josep Piqué, la diputada que cobra en secret d'empreses privades per legislar, l'alcalde que adjudica contractes a dit i requalifica terrenys, la funcionària pública que no fa la seua faena èticament i professionalment, el comerciant i l'empresari que treballen amb diners negres... I un fum de casos més tan propers i tan llunyans alhora, com l'entrada de Francisco Camps Ortiz en l'àmbit dels personatges relacionats amb la corrupció, com comenta Fernando Peinado Alcaraz, «El traje, ¿regalo o soborno?» (El País, 11.05.2009):


Els vestits que la trama d'empreses corruptes de Francisco Correa presumptament va regalar al president valencià, Francisco Camps, obrin en Espanya un debat que es dirimix en dos plans: el judicial, actualment en curs, i el moral, més difícil d'atrapar. Però important: ¿pot i deu un alt càrrec continuar en el seu lloc després de rebre regals de persones a les quals la seua administració adjudica contractes? Més enllà de la veu dels jutges, la tolerància d'un país amb eixa promiscuïtat també dóna el nivell de la seua talla ètica.


N'hi han uns quants a qui no els la podrem agrair mai, la talla ètica, tant com es mereixen. Ni cal. Perquè si assumim, com díem ahir, que una persona és prou, això és vàlid tant per a treballar justament, com per a fotre bona cosa.

dilluns, 11 de maig del 2009

Escodrinyant les estrelles de mar

Solitud a la catedral de València

Continua il·lustrant les tertúlies d'El Club Víctor Amela. Hui mos ha descobert un altre mot del seu repertori: hermanament. Això i l'esprimir que ha amollat el locutor que comentava la fórmula 1 abans també en tv3, i podem confirmar sense cap dubte la capacitat d'alguns periodistes per a transmetre una llengua àgil, desimbolta i en revolució constant. No deixa de sorprendre, però, que els professionals de la paraula de la cadena hagen de buscar en altres llengües uns termes tan quotidians i bàsics.

Per contra, en el Canal 33 (01.04.2009) vaig poder sentir que les estrelles de mar «escodrinyen l'aigua». Això d'escodrinyar («asquadrinyar» que diria jo) em va atraure immediatament. Va ser un nota interessant poc habitual en el repertori més aviat neutre dels documentals.

Comentava l'altre dia Jorge Volpi en el diari El País («La lógica viral», 08.05.2009) la metàfora de Richard Dawkins que relaciona les idees i els virus:


Les unes i els altres es comporten de manera semblant: intenten infectar el nombre més gran de cèl·lules o ments. Al llarg de la història, la por ha demostrat ser una de les idees [...] amb més capacitat d'adaptació: d'ací el seu potencial epidèmic.


Alguna cosa d'això hi deu haver darrere de l'expulsió de l'hemicicle de les Corts de la diputada Oltra dijous de la setmana passada per lluir una samarreta amb la imatge —¿iconoclàstia?— del rostre del president de la Generalitat valenciana Francisco Camps.

El cas és que hi ha tant de por com d'un virus heretat i que encara no hem eliminat de la nostra societat, i el podem trobar tant en les paraules del president de la diputació valenciana, Alfonso Rus (del partit de Francisco Camps, pp), quan insultava —i cridava a «rematar-los»— contra mestres i professors, com en l'ànsia intolerant i aprofitada que subjau en el «nou» debat sobre les nuclears, en la paròdia de fiscalització de l'activitat política que es fa en les Corts —García Antón, 43 morts en el metro de València; Serafín Castellano, contractes a dit; Barrieras Mombrú, lesionà drets constitucionals d'altres diputats...— o en el que comenta Soledad Gallego Díaz («Ni un día, ni un céntimo», El País, 12.04.2009):


¿No protesten els pares del món desenvolupat per volen ser advertits quan s'instal·la en el barri un violador de menors? ¿No mereixem que se'ns avise que possiblement estigam tractant i convivint amb els metges contractats per Pfizer que estigueren en Nigèria en 1996? No cal acusar-los de res. N'hi ha prou amb difondre en Internet els noms, contrastats i segurs, dels especialistes que van participar en aquell assaig. Només un d'ells tingué la decència de denunciar el que havia passat. Només un d'aquells metges va enviar una carta al president de Pfizer en què explicava el que, segons el seu parer, havia anat malament. Pel que sembla, ja no treballa en la companyia.


El cas és que encara tindrem sort: a voltes una persona és prou, tant per a fer com Amela —o per a esmenar-lo—, com per a «escodrinyar» un poc més en la llengua i en el món en general.

diumenge, 10 de maig del 2009

Cita dominical / 29: Prudencio García

Mirant les tortures.


A la vista de tants casos tràgics —reals i gens experimentals— que omplin els informes de les diferents comissions de la veritat i dels organismes defensors de drets humans, no podem sostraure'ns a la gran pregunta: ¿quants dels nostres veïns, quants dels nostres col·legues de professió, quants dels nostres parents, quantes de les persones aparentment normals amb les quals departim i que ens creuem diàriament, demostrarien la seua capacitat com a torturadors si es donaren determinades situacions? ¿Quants es posarien a aplicar descàrregues elèctriques d'alt voltatge al cos dels seus semblants, o tantes altres formes de destrossar un ésser humà? ¿Qui ho faria, i quants, si es col·lapsaren les admirables garanties que, per exemple, proporciona una constitució com la nostra?
Prudencio García, «Incógnitos torturadores futuros», El País, 28.04.2009.

dissabte, 9 de maig del 2009

La d'enguany, la de sempre

Perles valencianes i australianes

Després de la visita de l'any passat a Alacant, enguany el ritual ha tornat a ser per València: la manifestació del 25 d'abril que es fa en maig i que enguany tornava a ser per la tv3. Sense massa ganes de mobilització pedestre, cap allà que hem anat.

Res d'espectacular, enguany, un començament fluix, però que s'ha apanyat al final amb unes quinze mil persones (estadística meua gens acurada), si arriba, entre les quals Manuel Pérez Saldanya, Anna Simó, Agustí Cerdà, Marina Albiol, Mireia Mollà, Eliseu Climent, Josep Guia, Isidre Crespo, Enric Tàrrega, Mónica Oltra, Núria Cadenes, Empar Marco (informant per a tv3) i més i més, sense arribar a fer eixa massa crítica que resolga res per a un país, però segurament sí que hi hauria una massa suficient si pretenguera constituir una «contraelit» —que tant reclama Miquel Àngel Pradilla— que donara opcions per a que el país provara camins cap a una societat més justa.

La icona del dia ha estat quasi inevitable: ¡la gran exposició de perles!, valencianes i australianes.

divendres, 8 de maig del 2009

El son i el somni de traduir

Traduir la història de les pedres

La diputada Clara Tirado Museros (pspv) parla de «dormir el somni dels justos». Com que està llegint, una de dos, o li ho han corregit o li ho han traduït, però ningú s'ha adonat que una cosa és el son que es dorm i una altra cosa els somnis que s'hi tenen. Bé, ara podríem descobrir l'autor de la traducció, si és que és el resultat d'una traducció assistida per ordinador.

Mire què fa el programa Salt (Generalitat valenciana) i observe que deu ser innocent esta vegada —¡qui ho havia de dir!—, perquè traduïx l'expressió amb son. Mire, doncs, el traductor de la Generalitat de Catalunya, i veig que dóna les dos opcions de traducció del mot i que l'usuari trie. És un candidat, doncs. I veig que Internostrum ho traduïx somni, i, doncs, en tenim un altre. Finalment, prove el Nice Translator, que no es planteja cap dubte i ho deixa amb somni. I llavors podem pensar que no hi ha res a fer.

O que tot és possible encara, perquè això vol dir que les persones encara som necessàries per a l'activitat de traduir entre llengües, entre dialectes, entre mitjans, i al cap i a la fi, entre persones. Traduir dóna valor a les llengües, però, sobretot, a les persones.

dijous, 7 de maig del 2009

El Barça deixa el Chelsea... a s'ombra

Artur Peguera

El pas del Barça per can Chelsea és una data que caldrà marcar en el calendari. En el bar Marrasquino del barri del Carme de València li havia dit jo en el minut noranta a Takse, «¿Què, mo(s)-n'anem?» i em va respondre amb un no inesperadament rotund i decidit. Dos minuts més tard alçàvem els braços i ens fregàvem els ulls amb els colzes, que la incredulitat arribà a eixe punt del miracle.

L'endemà, però, anote que em sorprengué sentir Artur Peguera, periodista de tv3, dient que el Barça estava «assombrant», que deu ser alguna cosa de fer ombra com fa Rafa Nadal, que «fa s'ombra» en mallorquí a la resta de jugadors actuals.

Bé, i per a acabar, deixe constància que m'he entretingut d'allò més comentant curiositats lingüístiques en el bloc Català Afinat, que a més les indicacions lingüístiques, inclou imatges que meravellen i fins i tot enlluernen. I si voleu un toc d'humor: Acudits en Català.

dimecres, 6 de maig del 2009

Empreses ideològiques, previsions i principis



L'empresa de telefonia Simyo continua fent-me perdre temps, a pesar del seu manifest, que sembla bastant convincent en teoria, però que, posat en pràctica, topa amb el que semblen reflexos ideològics bastant tronats i inesperats. Els he demanat, en castellà, per comprovar com atenen en eixa llengua:


He visto que el web de Simyo, cumpliendo su manifiesto, tiene versiones adaptadas a los idiomas oficiales de los países donde opera (por ejemplo, Bégica). Me gustaría saber si está prevista ya esa misma adaptación del web al catalán y la consiguiente atención a sus clientes en esa lengua.

Por otra parte, he consultado el área de música en la tienda y solo he encontrado una referencia en catalán, el Viatge a Itaca, pero con un error en el nombre del artista que espero que no sea sintomático: «Luis», en vez del correcto y real, «Lluís». Me gustaría saber si el catálogo se ampliará a otros artistas (en cualquier lengua).


I m'han contestat:


Buenos dias,
En respuesta a tu email, informarte que el idioma en el que se atiende a los clientes es el castellano.
Para cualquier otra consulta no dudes en llamar al telefono gratuito de atencion al cliente 121
Un saludo
SERVICIO DE ATENCION AL CLIENTE DE SIMYO


He hagut de tornar-los a escriure per mostrar-los que incomplien el seu manifest en fer-me perdre el temps, fer les coses difícils i amagar la informació que els demanava. Naturalment, si contesten aixina per escrit, no pense acalorar-me telefonant-los. Ni, és clar, els tornaré a escriure en castellà, una volta feta la comprovació de la seua incapacitat lingüística (o ideològica).

En sentit contrari, ara que m'he canviat a Yes.fm —després que Last.fm, que no atenia en català, es fera de cobrament—, fa pocs dies que tenen el web també en català (extensió .cat), i el seu servei de ràdio —que jo sí que utilitze mentres faig transcripcions parlamentàries— funciona molt bé. No té tant de contingut com tenien els altres, però supose que s'anirà ampliant a poc a poc.

Finalment, coincidixen en parafrasejar el teorema de Thomas esmentat ahir dos articles del diari El País d'ahir:


Per acabar-ho d'arredonir, una citació del diputat Asencio Adsuar (pp) que no mos mereixem (30.04.2009):


¡Estan enaltint la desobediència civil i administrativa de directors que tenen una especial relació de subjecció amb l'administració! I es falseja la Constitució quan es parla que hi ha llibertat d'expressió: llibertat d'expressió, ¡per al ciutadà comú i general!, però un director és director de la conselleria i deu respectar un principi administratiu que ha de tenir tot funcionari, el principi de jerarquia.


La Constitució espanyola parla de «jerarquia normativa» i, si no ho recorde malament, la llei de la funció pública no en diu res més, però el senyor Asencio Adsuar està pensant en una altra cosa, no en un principi, sinó en un final, el final d'una cosa que va ser, en una enyorança seua.

dimarts, 5 de maig del 2009

L'estat de les llengües

L'almoina i els drets


El conflicte de Colòmbia ha deixat comunitats senceres aïllades, sense poder accedir a aliments ni medicaments a causa dels combats o de les restriccions de transport. Entre tres i quatre milions de persones s'han vist forçosament desplaçades per la violència. Eixa xifra situa Colòmbia en segon lloc després del Sudan.
Amnistia Internacional, 96, pàg. 32



No parem de repetir i de veure escrit, mos ho hem cregut i n'estem completament convençuts: el català és una llengua sense estat. Ja podem ser víctimes ben a gust. I més encara, ja que el subjecte afectat, la llengua, no és res en concret, sinó un ens racional que hem convingut i que diem llengua catalana (catalunyesa, valenciana o balear). I el cert és que mentres eixa llengua no es corporeïtze en persona física, com diria Quevedo, «ahí me las den todas», que no sé com ho diria Shakespeare, que segur que també ho sabia dir.

En algun moment eixa figura metafòrica o eixa estratègia descriptiva —o victimista, si és vol— degué semblar positiva i que podia reportar alguna mesura de compensació, de correcció de la situació... Però, ¿de quina situació? Ara que tenim fins i tot dos acadèmies oficials (iec i avl), tres ens normatius (els ens i la uib), ¿continuem, però, sent una «llengua sense estat»?

Continuar per eixa via sense estat que ens l'asfalte, naturalment, hauria de dur a algun lloc positiu, però no ho he sabut vore fins ara. Sembla més aviat que és un simple lament que entra en l'espiral enunciada en el teorema de Thomas: acabem patint i acceptant els efectes d'eixa mancança, un simple victimisme paralitzador. Almenys això sí que és el que he vist fins ara, que no crec que la independència i la composició d'un nou estat català, valencià o balear estiga al girar el cantó ni tan sols cap al 2014.

Crec que convindria que mos adonàrem que no som una llengua (amb estat o sense), sinó que som ciutadans catalanoparlants amb drets (lingüístics) i que hem d'exigir a l'estat, el nostre estat espanyol, el nostre estat francés, el nostre estat italià, els estats que paguem, les seues obligacions lingüístiques, que són la condició equivalent del compliment dels nostres drets.

L'estat espanyol actual —en qualsevol de les seues modalitats de distribució: central, autonòmica o local— té unes obligacions lingüístiques que ha de complir tant per al castellà-espanyol com per al gallec-portugués, el basc i el català-valencià, si més no. I els ciutadans tenim el deure de fer funcionar la democràcia, almenys si volem continuar tenint-ne. Al cap i a la fi, la democràcia és com la llengua: no existix —no té estat—, si no en fas ús.

dilluns, 4 de maig del 2009

Sicaris «públics» contra la democràcia

Contenidors democràtics

Dimarts 29 d'abril del 2009 es produí una nova estridència en la concepció que alguns polítics —molts en són, massa...— tenen del que és la tasca de representació política que els encomana el sistema democràtic que «hem» muntat entre tots. Més greu encara, es tracta de la concepció que tenen de la «propietat» de les institucions que ocupen. Segons el diari El País (30.04.2009):


Concha Gómez, secretària autonòmica d'Educació, es va presentar ahir davant la comissió d'Educació de les Corts per a explicar la situació de les negociacions amb la Plataforma per l'Educació Pública acompanyada per una vintena d'alts càrrecs i assessors que coparen fins i tot les places de periodistes.


El problema és, doncs, eixa percepció o concepció que crea la norma per la qual decidixen la prioritat en l'accés del públic a les institucions parlamentàries, i ara parlem de tots eixos «contenidors» de la democràcia, tant de la sala de plens de cada ajuntament —que són parlaments menuts— com de les sales de les Corts valencianes, que és suposa que és la cambra de representació política per excel·lència, allà on els representants polítics han de legislar i fiscalitzar l'acció del govern, i on el govern ha de retre compte de la seua actuació.

Bé, això de retre compte s'ha oblidat. El grup parlamentari que guanya les eleccions dóna el seu suport «incondicional» al govern —en paraules de Maluenda Verdú (pp)— i, a més, quan es tracta de permetre l'accés al «públic», al verdaders titulars de la posició política «representada», arriben al punt de mobilitzar (militarment) els alts càrrecs del mateix govern per tal d'ocupar l'espai físic de la cambra.

Així, a més de deixar en evidència la (in)utilitat de la faena d'eixos alts càrrecs, impedixen d'una manera —ben fosca democràticament— l'accés al poble valencià. Així, directament, al poble valencià, concretat en els convidats que poden dur cadascuna de les forces polítiques o en els visitants per compte propi. La resta, eixos càrrecs «públics», demostren que són, en participar-se en eixa confabulació antidemocràtica, sequaços i sicaris. Eixes pràctiques haurien d'anar a parar a uns altres «contenidors democràtics».

diumenge, 3 de maig del 2009

Cita dominical / 28: José Tono Martínez

Mirant amb raó.


Tornem al llibre abans citat. En la seua Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant va enunciar com a principi un Manament de la Raó que ha continuat sent guia per a l'acció moral democràtica i tolerant: els veritables i més complits principis de la voluntat són els que u es dóna lliurement a ell mateix i en contrast amb el respecte a la voluntat de l'altre. Qualsevol fruit de la imposició o de l'amenaça del castic, no deixa de ser sinó un principi d'acció moral imperfecte: serà acceptat mentres dure la coerció que li dóna raó de ser. Així, la veritable ètica és pròpia, autònoma, se la dóna u mateix, d'una banda. I, per una altra, incorpora el respecte a l'altre, i s'establix per tant una òptica que conduïx a límits i al sentit comú. Estos són, doncs, senzillament, els Manaments de la Raó.
José Tono Martínez, «El grano y la paja», El País, 26.04.2009.

dissabte, 2 de maig del 2009

La vida sobtada dels traductors

Pluja

Fa poques setmanes comentàvem un dilluns la «invisibilitat» innecessària dels traductors. De fet, són autors, i haurien de tindre reconeguts la responsabilitat i el mèrit de la seua faena. Malauradament, alguns interessos laborals i comercials —propis i aliens— fan que els autors de les traduccions no apareguen sempre en els crèdits dels llibres i revistes. A partir d'ahí s'ha estés un espècie d'elogi de la invisibilitat, derivada segurament de crítics més o menys futbolers, on la qualitat de l'arbitratge es valora més positivament com més desapercebuts passen durant el joc.

Doncs, eixe elogi no ho és gens, de positiu. El lector ha de saber a qui li deu l'obra que està llegint en eixa llengua i ha de saber apreciar que ni s'escriu igual a Wisconsin que a Singapur, ni es traduïx igual en eixos dos mateixos llocs; ni tan sols a la Vall o a Elx, ni a una casa o a altra.

Parlava de «Traductors» Joan Francesc Mira en el Quadern del diari El País (30.04.2009) i comentava entre altres coses, que n'hi havia un que s'amagava:


I m'ha arribat una edició preciosa bilingüe japonés-català (català valencianíssim) dels Viaranys d'oku, del clàssic del segle xvii Basho Matsuo: el traductor amaga el propi nom, i no el diré, però és de Castelló i va ser alumne meu.


Segons el ccuc els traductors i editors són Màrius Rius i Rius i Kiriumi Fumi. Espere que el mèrit que hagen tingut siga superior al desig d'anonimat i a la possibilitat que tots tenim de fracassar en transmetre algun bri valuós d'allò que es transmet amb la creació lingüística en qualsevol llengua.

«Per a acabar», i massa literalment, ha mort Mavi Dolz Gastaldo, a qui fa molts anys que coneixia de vista —supose que des d'un màster a mitjan dècada dels noranta— i per les seues declaracions en els mitjans, sempre mostrant mostrant amb energia les tasques que duia avant. Una malaltia sobtada, una mort sobtada, diuen els mitjans. Com la vida, doncs.

divendres, 1 de maig del 2009

El foc i el punt de vista

Els qui estem cap per avall, som mosatros


La decisió del Tribunal Penal Internacional (tpi) de dictar una ordre d'arrest contra el president del Sudan, Omar-al-Baixir, per crims de lesa humanitat i de guerra en Darfur ha suscitat una forta polèmica internacional. Per a Amnistia Internacional es tracta d'una decisió de molta importància, no tan sols per a Darfur, sinó també per a la resta del món: indica que les persones sospitoses de violar els drets humans seran jutjades, no importa com siguen de poderoses.
Amnistia Internacional, 96, pàg. 38



Els falciots han acabat d'arribar ja del tot al centre de València. La calor del sol de la vesprada comença a notar-se per baix de les teulades. I continua la calentor generada pel misto d'Emili Casanova i tota la palla posterior. Al cap i a la fi, aquell tenia un misto, però el cas és que hi havia material inflamable a prop. I el cert és que jo em pensava que havíem aïllat amb alguna cosa que podríem denominar tefló constitucional el nom que mos rote donar-li a la llengua i els noms amb què es denominada i coneguda en qualsevol àmbit. Però, no, encara hem de cremar més palla en eixa foguera. Ja s'acabarà, i espere que siga quan encara algú sàpia i tinga ganes de parlar en valencià amb algú altre, conegut o desconegut.

No fa massa, un matí l'endemà d'una festa, un xicon que conduïa més allà que ací va parar i va voler fer una gràcia demanant-li foc a Takse. La resposta en valencià el va deixar sorprés i li ho va dir, perquè considerava que no era gens habitual per a ell sentir parlar en valencià pel centre de València. Espere que el comentari de Takse li arribara al centre del cervell, cosa poc segura: «Bé, si tu parlares en valencià, descobriries que n'hi ha molta més gent que t'entén, i és possible que, a més a més, també el parle.»

Certament, jo vixc en valencià al centre de València, precisament allà on valencianíssims usuaris de la llengua acostumen a parlar en castellà per motius diferents, un dels quals és un prejuí ben fort que els diu que ací «ningú no parla en valencià». No s'adonen que per a arribar a eixa conclusió han segut els primers incitadors a parlar en castellà.

Encara més, eixos «observadors militants» mostren l'altra part del problema: la incapacitat induïda a l'hora de mantindre amb tranquil·litat una conversa bilingüe. Certament, hi ha gent maleducada a tot arreu i que et assoltar qualsevol imbecilitat —i en tinc un cas, ¡ei, només un!, documentat—, però per això mateix no els hauríem de satisfer eixa «mala educació» amb la subordinació que mos han ensenyat. Ho dia Sterne:


The mind sits terrified at the objects she has magnified herself, amb blackened: reduce them to their proper size and hue, she overlooks them.


I pel que fa al punt de vista o a la perspectiva, que és un tema sobre el qual haurem de tornar per a repensar els termes «tribu», «autonomista» i «integracionista» que usa Pradilla en La tribu valenciana, em sorprengué molt el diputat Subías Ruiz de Villa reconeixent en les Corts que els del pp els havien xollat amb allò de les compareixences per a explicar els contractes de les conselleries amb les empreses del cas Gürtel. No ho va reconéixer tan clarament, fins i tot pot ser que ni ell se n'adonara, per les paraules eren clares per a qualsevol possible votant: estos del psoe estan apardalats.

I tot això després del numeret en què van votar amb el pp contra Compromís per a no instar la Generalitat valenciana a participar en l'Institut Ramon Llull. Vots: 14 contra 1. Sorribes Martínez diuen que està ingressada del disgust que va tindre i no sap si deixar-s'ho. Bé la tasca política és ingrata, però pitjor és la renúncia, ¿no?

El resultat, en les urnes, és clar. «És clar», podria rematar el Montilla del Polònia.