dijous, 31 de juliol de 2008

L'estanc Benavent i les coses de Schumpeter

Vacances en l'estanc Benavent
Es esta recensió estival de papers, cartells i rètols d'establiments de València, hui descobrixc de passada que l'estanc Benavent de carrer de Navellos ha indicat les seues «vacances», és a dir, en valencià, cosa poc esperable de les dos argentines que t'hi atenen habitualment, tot i que sembla que, a pesar de la subordinació lingüística habitual de la clientela, han avançat una mica en la comprensió oral. El cartell, si és d'elles, doncs, un deu; si és del propietari de l'estanc, ben fet.

El fet és interessant, perquè cartells industrials i tendals en valencià, n'hi han gràcies a l'interés que desperta la subvenció de la Generalitat i no impliquen res més pel que fa a la gestió lingüística de l'empresa. En canvi, cartells no subvencionats, fets a mà o amb la impressora, demostren capacitació i quasi normalitat en la gestió lingüística —«quasi», és clar, si observem el context global.

D'altra banda, ahir vaig apanyar la roda punxada de la bici, que feia vora mig any que anava amb una xinxeta clavada amunt i avall. Feia anys que no apanyava punxades, però es veu que també és com anar en bici, que no s'oblida.

Més tard acabe el llibre de Gustau Muñoz Herència d'una època amb unes quantes notes lingüístiques: la més curiosa, que sembla que ampli mos sona tan bé que no sabem ja quan escriure ample. A banda d'això, moltes reflexions i dades interessants sobre el nostre país; i, sent un llibre del 2006, fins i tot alguna profecia quasi complida.

I ara m'he posat —a vore fins a on— amb Capitalisme, socialisme i democràcia de Joseph A. Schumpeter (traducció d'Antoni Montserrat i Jaume Casajuana, ed. Edicions 62, 1989), una d'eixes lectures que tens pendents i no saps quan posar-t'hi. Abans, però, envie una observació a l'ajuntament de la Vall per un semàfor contradictori amb una pas de vianants. Mentrestant, m'arriba un escrit del síndic de greuges que clou finalment l'expedient sobre el web de la conselleria d'economia valenciana amb la recomanació evident que haurien de complir la legislació lingüística, cosa que no fan —¡ei, Vargas Llosa!— en detriment i discriminació dels catalanoparlants.

dilluns, 28 de juliol de 2008

L'Orxateria i coses infernals


La cursa de dissabte pel riu va ser una mica dura, però a pesar del canvi de recorregut que han provocat les obres que ni resolen res ni s'acaben mai, vam aconseguir una petita millora: 12:44. I una bona millora també ha segut la reforma de L'Orxateria del Mercat Central de València, sense dubte.

Un escriptor valencià d'anomenada recent —i estic segur que serà perdurable i sòlida com la seua obra—, es sorprén amb l'accentuació occidental, amb les opcions de formes per als incoatius i, en general, amb la història de la normativització al País Valencià. Crec que això li amplia l'horitzó per un cantó de la llengua que no s'esperava, però, tot i que és una persona asserenada, estic segur que també li afig una mica d'angoixa social. En tot cas, hem revisat algunes metàfores per a pensar sobre la qüestió i arribarem a bon port, sobretot si sabem que tot això és accessori i que el que és essencial són l'ensenyament, els índexs de lectura, la producció editorial i el mercat, la «visibilització» dels autors —reflexió de Gustau Muñoz—, el requisit lingüístic i, en definitiva, els drets dels ciutadans catalanoparlants i castellanoparlants (inicialment) del País Valencià.

La cosa no falla en el debat «vixca» / «visca» ni en la pobresa o riquesa literària, sinó en les excuses i els enganys dels poders públics, en primer lloc. I si el cos o les elits socials no generen una dinàmica diferent, ¡vixca la dissolució!

Em preguntava Francesc, company d'A la taula i al llit si servia de res queixar-se al síndic de greuges. No servix de res, certament, llevat que ens ho plantegem com una exigència cívica tan normal com pagar imposts o votar en les eleccions —i ja ens plantejarem algun dia el sistema electoral i de partits i les irresponsabilitats manifestes dels diputats i diputades.

Dissabte passat van passar en TV3 The towering inferno (subordinadament traduïda El colós en flames), pel·lícula del 1974 on el desastre provenia del retall de costs en la construcció del gratacels que fan el constructor i el gendre: corrupció capitalista, urbanística i política. Algun conseller o diputat del pp valencià deuen estar sortejant qui ix a dir que la pel·lícula és propaganda fal·laç, que ells no han segut...

dissabte, 26 de juliol de 2008

El Rall i queixes

El Rall, tendal en valencià
En València, en la replaceta que hi ha entre els carrers de l'Om, Generoso Hernández, Abaixadors i Puríssima (o Estamenyeria Vella), hi ha el restaurant El Rall, que té el tendal en valencià. Diuen que ho fan bé. Els papers que tenen penjats a la porta no els tenen en valencià, però almenys han tingut vista per a retolar en valencià. No en sé res més, però ací deixe la foto del local.

Hui toca fer un volt pel riu, a vore quin ritme tenim. Ahir vam combatre amb el Cube que, indubtablement, ha quedat per a peça de museu —ja que no li faré l'actualització que li fa falta, que les peces s'han de comprar als eua i no estic per a romanços d'eixe tipus.

D'altra banda, el senyor adjunt Morenilla, ara síndic de greuges en funcions, continua admetent les meues queixes, tal com feia Emilia Caballero: fa poc que ha admés la de l'eoi, per les instruccions d'exàmens que només estaven en castellà; la del tanatori de València, retolat només en espanyol; i ara espere que admeta un rebut de l'Ajuntament de Carcaixent, que la «informàtica» —s'excusen amb molta barra en l'ajuntament— no permet omplir en valencià —el que hi ha d'impremta sí que està bilingüe. Algun dia faré jo també un manifest sobre tot açò.

dijous, 24 de juliol de 2008

Tonyina i sabates

Sabateria Gimena en valencià
Continuant amb les mitges vacances, doncs, intentaré fer anotacions curtes sobre comerços que retolen en valencià. Per exemple, he topat hui la sabateria Gimena, al carrer de la Tapineria de València, on hi ha sabates ben creatives i de qualitat. Tenen també una opció de personalització de roba i sabates.

I això ho ha trobat passejant després d'anar al mercat: dos talladetes de tonyina (a 19 euros el quilo) i dos filets de perca (a 9 euros el quilo). La recepta de hui per a la tonyina ha estat volta i volta en la paella --el gruix interior ben rosat-- i una mica oli d'alfàbrega. A banda, una ensalada d'alvocat, alls i tomaca. La perca, demà.

Per a beure, vi a bon preu: un sirà de Marqués de Caro (València; no etiqueta en valencià).

Després, correspondència diversa sobre llengua i literatura.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Nota culinària i síndromes lingüístiques

La mitjana del Santanjordi
He fet de nou un assaig d'entrenament pel riu: 13:00. Malament. És cert que no era l'hora habitual, però el cansament ha segut el que corresponia als dies que no feia res, vullc pensar.

I ara, una anècdota culinària, ara que no tinc res de més suc a consignar: la segona visita al Santanjordi de Gandia, el 21 de març passat. Ja fa temps, però ara he trobat l'apunt que vaig fer a mà en la Super Conquérant. Tot i que la cambrera era la mateixa de la vegada anterior, l'espai continuava sent ben agradable —vam caure a la mateixa taula—, malauradament l'equip de cuina devia ser el suplent —era Pasqua—, perquè la mitjana de bou (el chuletón que dia la carta), tot i estar al punt i ser enorme, era impossible de rosegar la major part. Un despago, que dien al meu poble i que deu ser un curiós castellanisme que no recullen els diccionaris d'eixa llengua. (La cua de bou i el corder estaven bons, per sort per a Takse i Emili.)

I perquè encara cueja el manifiesto, esmentaré l'article de Francesc Esteve en El Punt d'esta setmana, «Grisolía contra l'Estatut i la Llei d'Ús». Dos fragments:


Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge, Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el Manifiesto por la lengua común, una proclama nacionalista radical espanyola que propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà.

[...]

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga graciosament. I amb ell també signen el mateix manifiesto altres càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians: Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació Príncep Felip i Carlos Simón, responsable de les línies cel·lulars del mateix centre.


Tirant pel cantó de la «sindrome Grisolía» d'alguns valencians, una notícia interessant: Antoni Castells, conseller d'economia catalunyés, ha demostrat com és de fàcil parlar en català a València amb normalitat i parlant seriosament, i això que ho feia en la «Cámara» de comerç i en companyia del conseller Gerardo Camps, valencianés, que ha parlat en castellà i ens ha fet riure per no plorar.

Puc afegir que almenys un dels candidats del futur partit socialista (de no sé on), José Luis Ábalos, mostra també El Punt que té almenys una creença clara:

Jo crec que tot funcionari té l'obligació de saber valencià, però també cal veure fins on arriba el requisit.


És més, considera la llengua un privilegi no excloent. Ja és una sort, doncs, perquè recordem que un altre candidat a la mateixa paella, sorprés per la pregunta, pensava que açò havia de ser com Galícia, sense aclarir si és que havíem de parlar galaicoportugués, portugués disfressat de castellà (i dir-ne gallec) o castellà disfressat de portugués (i dir-ne gallec), o estava pensant en alguna altra cosa més rara encara. Trobe que si no tenen clares eixes qüestions bàsiques, malament. És a dir, com fins ara.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Vacances a mitges

Altres vacances de l'esperit
Fem vacances... a mitges. Sí, coses de la salut del dit corrunxet de Takse. «Corrinxinxet, corrinxinxet, en el corralet en queda un trosset» dia ma tia diumenge passat. Per cert, i sense tracta de competir amb les receptes de Francesc en A la taula i al llit, diré que ma mare féu volta i volta a una tallada de tonyina de menys d'un dit de gruix, i això a mi ja em semblà deliciós, sense més adobs.

Com que faig vacances a mitges, ves per on, no compre el diari, i això que m'estalvie a mitges, perquè el mire per Internet i trobe el titular «Ofensiva del Cervantes en la UE»:

[...] Caffarel subratllà que treballen en un pla d'expansió per a vore «a quins llocs podem arribar i a quins no, a causa dels pressuposts».


Vaja, més avant afig «la col·laboració de l'institut amb les comunitats autònomes i amb entitats privades per a la divulgació del patrimoni lingüístic», però tenint en compte les restriccions pressupostàries, ja sabem com anirà la cosa, sobretot quant al patrimoni dels valencians.

És a dir, segons els diari, crisi, sí, però ofensiva, també. I és que no n'hi ha millor defensa que una bona ofensa, ¿o no era aixina? Bé, algú ho deu saber. A més:


El Consell demana al govern reformes fiscals i laborals contra la crisi

Educació cancel·la un programa que ensenya art a 850 infants desfavorits


Les crisis es resoldran, doncs, per on sempre. I en coses de dèficits i restriccions pressupostàries, el govern valencià hi té la mà trencada des de fa ja massa anys.

Canviant de tema, vaig recomanar la meua llista de suecs musicals a l'Icat.fm, al servei d'atenció 5430, i m'han contestat:


Gràcies per posar-se en contacte amb nosaltres i gràcies per la proposta musical que ens fa. La tindrem en compte i també gràcies per fer-nos arribar l'errada que ens comenta. Té tota la raó. Avui mateix la corregirem.


Espere que apareguen més veus en Catalunya Cultura, perquè això d'haver de sentir qualsevol cosa perquè és en anglés, doncs, la veritat, no veig que siga culturalment sostenible, ni per als suecs ni per a mosatros. I això per no parlar del comiat de l'Antoni Bassas, que ens ha deixat bastant de pasta de moniato.

Finalment, coses a fer, com ara més correspondència del que tinc costum, l'actualització del Wordpress i del Pinnacle Video Transfer que em caure del cel després de canviar un mòbil que no volia. I ara que hi pense, trobe que hauria d'obrir un bloc per a explicar com de bé es viu sense telèfon mòbil. ¡És cert!

dissabte, 19 de juliol de 2008

De cara al sol de ponent

Carrer de Múrcia bo d'interpretar
El 18 de juliol és una dia assenyalat pel sol. Mentres alguns encara alcem el braç per algun mecanisme induït molt efectiu —tot i que siga fent broma—, altres han oblidat ja totes les prevencions i les vergonyes que havien carregat en una motxilla d'experiències de sentit comú, dien. Fa temps que sentíem dir que no s'haurien d'haver produït molts fets de la història trista d'Espanya —com cantava Paco Ibáñez— i que, més encara, no s'haurien de repetir. Ja ho han deixat córrer, han oblidat que no s'havien d'haver produït, no han refet els greuges i els danys i, pitjor encara, pretenen aprofitar l'herència que els és favorable, la que els privilegia. Sí, estic tornant a parlar de l'ofensiva espanyolera de Fernando Savater, Vargas Llosa i altres tants. ¡Ai, mare de Déu!

Però esta vegada és només per a enllaçar alguns d'eixos articles que continuen apareixent sobre la qüestió. N'hi ha un en el diari El País (16.07.2008) d'Ignacio Sánchez-Cuenca, «¿Qué derechos lingüísticos?», que retrau moltes coses al manifiesto, però que té un començament significatiu pel que fa al que arriben a entendre des de les autonomies pretesament monolingüistes:


Sembla clar que els nacionalistes han comés certs excessos, ja que, en efecte, no s'entén que si alguns territoris aspiren al bilingüisme, la retolació de les vies públiques es faça exclusivament en la llengua local, o que les institucions es dirigixquen als ciutadans només en la llengua local.


Que cadascú ho analitze: ¿què volen dir amb això de «lengua local»?, ¿què volen dir amb això de «aspirar» al bilingüisme? Jo ho deixe per a enviar-li un missatge, si trobe la seua adreça. D'altra banda, l'endemà, en el Quadern del mateix diari, Manuel Baixauli, «Una obra mestra», preparava possibles manifests alternatius de caire ben audaç i desvergonyit, i fóra fàcil que en prengueren nota:


Manifest en Defensa del Molt Discriminat Primer Món, menystingut i saquejat per l'egoisme i l'interés de la resta de països miserables. Manifest contra els Ciclistes i els Vianants, que, a les ciutats, dificulten la fluida circulació dels resplendents vehicles de motor. Manifest per la Mà Dura i l'Ordre en el Matrimoni, en contra de les denúncies per aparents maltractaments impulsades per dones ressentides i homes probablement efeminats. [...]


I alguns més, tots seguint la lògica increbantable i d'inqüestionable fonament democràtic mostrada pel manifiesto.

Per sort, hi ha persones que tenen una temptació democràtica més profunda i, a més de tindre memòria (històrica i democràtica), reflexionen per al futur, no precisament per a pretendre mantindre la depredació que ens privilegia caiga qui caiga (mentres caiguen uns altres).

Un exemple el tindríem en l'escrit del diari Público (19.07.2008) «Nuestras lenguas comunes» signat per Carlos Fernández Liria, Montserrat Galcerán, Pedro Ibarra, Juan Carlos Moreno Cabrera, Arcadi Oliveres, Jaime Pastor i Carlos Taibo. N'extrac un fragment:


Com a botó de mostra és suficient el recordatori que els signants del manifest que ens ocupa entenen que, tot i sent recomanable que en les comunitats qualificades de bilingües la retolació d'edificis i vies públiques es registre en les dos llengües, de cap manera podrà realitzar-se en exclusiva en la llengua pròpia del país en qüestió, sense que, per omissió —i així es pot entendre—, rebutgen la possibilitat que la retolació es produïxca només en castellà.


I un altre exemple seria «Los nuevos profetas de la energía nuclear» d'Ulrich Beck (El País, 16.07.2008) —text que deslloriga bastant la línia de pensament del manifiesto recurrent. És el meu particular punt de vista—. A més, conté algunes expressions especialment afortunades:


Els antropòlegs recomanaren llavors el símbol de la calavera, però un historiador recordà que per als alquimistes les calaveres significaven la resurrecció, i un psicòleg dugué a terme experiments amb infants de tres anys. Si la calavera apareixia en una botella, dien espantats «verí», i si estava apegada en la paret, exclamaven «¡pirates!».

[...]

Els actors que han de garantir la seguretat i la racionalitat (estat, ciència, indústria) interpreten ara un paper molt ambivalent. Ja no són tutors, sinó sospitosos; ja no són gestors del risc, sinó que en són responsables. Exigixen a la població que puge a un avió per al qual encara no hi ha pista d'aterratge.


Finalment, la millor de totes: «Una investigació acadèmica revela el biaix informatiu de Canal 9 cap al pp» (El País, 15.07.2008), que comenta la tesi doctoral de Yolanda Verdú. És clar, les evidències també convé demostrar-les científicament.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Intel·lectuals pongos: quènfaig

Pegant-li voltes des de València
Em pensava que ja ho deixaria córrer, perquè ja són massa dies pegant-li, però en el diari de dilluns encara vaig tindre ocasió de gaudir amb una mica de l'humor que poden proporcionar alguns desficacis solemnes com el Manifest per la llengua comuna de Fernando Savater, Mario Vargas Llosa i altres nacionalistes lingüístics. El document va ser «Dame la lengua» de Gonzalo Pontón (El País, 14.07.2008), del qual destacaré un fragment una mica llarg:


I quant a la llengua vehicular en educació, és clar que els pares tenim tot el dret a decidir en quina llengua han d'estudiar els nostres fills. És més: els pares analfabets de llengua castellana han de tindre la llibertat d'exigir que els seus filles siguen analfabetitzats en llengua castellana, i els pares antropòfags de llengua castellana tenen tot el dret a demanar que els seus fills s'eduquen en el canibalisme en llengua castellana. Si la llengua vehicular en l'escola és exclusivament el català, els xiquets no tindran cap possibilitat d'aprendre castellà, perquè quan arriben a casa parlaran amb els pares només català i li pegaran a la play station exclusivament en català. Situació agreujada per les cangurs que els cuiden, totes procedents de la Garrotxa o del Solsonès. Com és ben sabut, quan un cervell infantil es conforma a l'estructura gramatical del català, eixe cervell queda automàticament incapacitat per a aprendre qualsevol altra llengua, perquè els infants no tenen cap capacitat lingüística innata, sinó que aprenen la llengua mecànicament (Descartes, Leibniz, Humboldt o Chomsky sostenien tot el contrari, però no eren intel·lectuals espanyols ni els feia mal la llengua.)


Hi ha més dades a retindre en l'article, però ara ho enllaçaré amb una definició que féu sense saber-ho Joan Pera en un acudit de la seua sèrie d'humor Tretze anys i un dia. Més o menys la cosa era:


(En un bar)
—¿Què vols?
—¿Que què vull? Cianur, posa'm cianur, però amb sacarina, que després el sucre em puja fins a ací dalt. (Assenyalant-se el nivell del cap)


Doncs, això, el manifest castellanista, una mica de cianur amb sacarina.

Respecte d'altres coses, Madeleine Peyroux al Palau de la Música de València anit. M'agrada tant com en els discs, tot i que demostra que sobre l'escenari també té moltes qualitats i porta uns músics molt bons. He de millorar —i molt— el meu anglés, perquè no acabava d'entendre els seus comentaris. En tot cas, actualment estic encara amb els suecs: l'Esbjörn Svensson Trio que em va descobrir Emili, i la resta de coneguts de Last.fm, que no sé per què no apareixen en Icat.fm. Els ho hauré de dir: Lisa Ekdhal, Laleh, Håkan Hellström, Bo Kaspers Orkester, Lars Winnerbäck, Veronica Maggio, etc.

Mira, ara els escriuré. I també a Mabel Martí (El Club, tv3), per a recordar-li que fins i tot van fer un concurs per a posar-los noms a les gallindaines eixes que fan més nosa que servei en la decoració de les cases. Van triar quènfaig, que no estava malament. Hui ho ha oblidat i ha caigut en el pongo castellà.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Vergonya comuna i aliena

Coses de les llengües comunes.
Com que el diari de diumenge el lligc amb retard, trobe hui un article de Josep Ramoneda, «La lengua obligatoria» (El País, 06.07.2008) en el diari de diumenge passat, article que em recupera del fet d'haver vist en l'espai de debats de cnn+ Fernando Savater i el catedràtic Sosa Wagner, que més que debatre es dedicaven a l'embolica que fa fort i les gracietes sobre el contingut del seu pamflet.

Citaré del comentari de Josep Ramoneda dos fragments:


En coherència amb l'afirmació que els drets lingüístics són dels ciutadans, diuen que «les llengües no tenen dret a aconseguir coactivament parlants». Però la solidesa del principi de referència no aguanta ni cinc línies. Perquè immediatament després precisen que el castellà és obligatori, i, per tant, pot ser imposat, mentres que l'aspiració que tots sàpien el català (o el basc, o el gallec) com a molt pot ser «estimulada». ¿Per què? Perquè el castellà és la llengua comuna del territori espanyol. O siga, que hi ha territoris amb drets lingüístics i altres que no en tenen, de manera que els principis fonamentals dels raonament —els que emfàticament afirmen que els territoris no tenen drets lingüístics— són adaptables en funció del lloc.

[...]

I, tanmateix, el manifest pretén que assumim que els castellà siga obligatori i el català no. ¿No eren alguns dels firmants els que dien que les llengües que s'imposen obligatòriament es fan antipàtiques?


Certament, m'alegre que Fernando Savater i els firmants del manifest pel rebuig de les altres llengües d'Espanya i part d'Europa i Amèrica hagen fet la seua proposta per escrit: podran llegir-ho, no podran negar el que proposaven i fins i tot algun dia pot ser que tinguen vergonya i tot.

dissabte, 12 de juliol de 2008

Profecies manifestes

Metàfores sobre la llengua a Torrent
Sembla que hajam trobat un os i que mos dedicarem a deixar-lo ben net. De fet, deu ser això, Fernando Savater, Vargas Llosa i acompanyants mos han llançat un os, i allà anem amb la llengua fora i movent la cua.

Per sort, Vicent Partal ha fet un article que pot emmarcar una mica el punt de vista dels «pamfleters» («pamflet», vol que en digam Víctor Pàmies). I, més sort, encara, l'AELC ha fet un «manifest» —este no crec que es puga titllar de pamflet, si obviem la referència innecessària al franquisme— que tracta la qüestió amb seny i argument.

Per contra, Antonio Elorza insistix en una mentira carregada d'ideologia en El País de hui, «El Manifiesto»:


En cap país europeu, si jo sóc ciutadà resident en Madrid, i com a tal tracte amb una administració (posem que Balears) que té en vigor el bilingüisme, m'arriben les comunicacions exclusivament en català. Si l'entenc, que és el cas, bé; si, no, busquem el traductor. Absurd.


Absurd, certament, i fals. Si li passara això, fet que contravindria la Llei 30/1992 estatal, podria denunciar-ho amb la legalitat al seu favor, cosa que fem aquells a qui ens passa justament això respecte de les institucions autonòmiques o estatals amb seu al País Valencià, Catalunya o Balears... Això sí, mosatros no tenim dret a reclamar res de les institucions que es permeten el luxe de ser monolingües, com són les de estatals de Madrid, les d'Andalusia o d'algun altre lloc —¡caram, quina curiositat que no volen vore!—. Malauradament, a ell li interessa només crear-se un victimisme benèvol —diu que entén el català—. La perversitat del cas, com ja vam assenyalar, és que omet que ell té dret a reclamar això, però els ciutadans «espanyols» de les Balears que demanen coses de Madrid o Burgos, resulta que no tenen dret a rebre-les en català... Bé, ho omet perquè estan ben satisfests amb eixa situació.

En fi, que no caldria que els desmentírem tant. Al capdavall podrien estar seguint el teorema de Thomas: «If men define situations as real, they are real in their consequences», o una mena de profecia autocomplida, que ens podria deixar els monolingües amb la sensació que han de ser bilingües, tal com ho som la majoria dels catalanoparlants.

Per cert, ¿per què no parlen del País Valencià? Ací el català és llengua pròpia, es puntua obligatòriament en els concursos i oposicions de les administracions públiques, és la llengua que ha de promoure la ràdio i la televisió públiques valencianes, en l'ensenyament hi ha línies en català —guetos de compliment discrecional— que formen una elit del 25 % que tindran més coneixements lingüístics, hi ha ajudes per a la difusió del català en el món empresarial, en els ajuntaments, en falles, fogueres i festes diverses. ¡Fins i tot els policies han de saber parlar en català!

Quan arriben a adonar-se'n, el català ja serà la llengua nostra llengua comuna i de res no hauran valgut els segles de persecucions, prohibicions i censures amb què tan a gust es troben, atés que no pretenen esmenar-ne els efectes. ¡Ai, com en són de pambeneits!

divendres, 11 de juliol de 2008

¿Lladren? ¿Cavalquem?

Una abraçada d'Eduardo Galeano
Hem de reconéixer que una cosa que tenen els del «Manifiesto por la Lengua Común» (majúscules de Fernando Savater en El País de hui) és que tenen un projecte amb tan bona voluntat com la que empedra l'infern. Està clar que el fet que la realitat de les discriminacions lingüístiques siga —estadísticament i legalment— la contrària de la que plantegen en el seu manifest no els preocupa gens ni miqueta. Ells adoren un ídol: l'educació en castellà a qui així ho vullga arreu del Regne d'Espanya. A partir d'ahí, que la finalitat de l'educació no siga fer-ho d'una manera o altra, sinó aconseguir uns objectius, els és ben igual, no els preocupa gens ni miqueta.

D'altra banda resulta curiós que Savater hui i Félix de Azúa ahir (article «¡Socorro!») parlen de les mentires dels altres intentant amagar, supose, la bola grossa sobre la que treballen: la paradoxa de proclamar en el punt 2 del manifest que hem de parlar dels drets lingüístics de les persones, però després proclamar a tort i a dret situacions, condicions, deures i presumpcions d'una llengua. ¿No havíem quedat que hem de parlar dels drets de les persones?

També resulta intel·lectualment deshonest que no documenten en cap cas la suposada situació que els impulsa a manifestar-se: ni una sentència judicial, ni una denúncia amb fonament, ni una queixa concreta, ni l'esment de cap obstacle real que puga ser corregit mitjançant els instruments de la legalitat. I això que estic segur que en trobarien algun, si s'ho proposaren, perquè de tot n'hi ha en este món. Però, llavors tindrien un problema més greu, ja que haurien d'aclarir una cosa: quins obstacles dels altres ciutadans no els molesten a ells i, pitjor encara, que hi ha llocs a Espanya on es poden denunciar infraccions perquè hi ha drets —precisament a Galícia, el País Basc, Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears— i, en canvi, hi ha territoris a Espanya suposadament de dret i on es protegix l'expressió democràtica, però que són territoris on els ciutadans no tenen dret a ser atesos ni a fer ús de les seues «llengües espanyoles», on s'imposa sistemàtica i legalment el desús de les altres llengües, el no-dret dels altres espanyols, tal com s'esdevé a Madrid, Extremadura o la Rioja.

¿Falsedats sectàries, Fernando Savater? Consulta les queixes sobre les discriminacions lingüístiques i trobaràs una altre motiu de preocupació real i amb fets constatables.

I ara «la traca final», el mal de tot açò és que, si els neguem el contingut i els confirmem la discriminació dels altres parlants i la desaparició de les altres llengües, encara se n'alegraran bona cosa, ja que confirmaran que els ciutadans «preferixen» una llengua i abandonen les altres. Diran allò de: «¿Lladren, Fernando?, senyal que cavalquem», que no és del Quixot, sinó una reelaboració a partir del llatí o del grec antic, llengües amb molt de pedigrí i que també van ser comunes, com assenyala entre altres coses Eduardo Galeano en El libro de los abrazos.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Manifestament entabanats

¿Arqueologia de l'espanyol?
Sembla mentira que encara continue donant a escriure el manifest de Fernando Savater i companyia, però encara haurà segut una sort, perquè dóna per a reflexionar amb trellat i traure punta als destrellats del document. Com, a més, sembla que alguns volen estendre el seu ridícul intel·lectual en esta qüestió més enllà, em trobe en el diari El País d'ahir dilluns (07.07.2008),a més d'un article amb trellat d'Albert Branchadell, «Un manifest contra Espanya», unes respostes d'unes quantes persones sobre si opinen que el castellà està marginat en algunes comunitats i sobre si creuen que hi ha un dret a un ensenyament prioritàriament en castellà en tot Espanya. Oblidaré les respostes d'Álvaro Pombo i Luis Landero (escriptors), que són una confessió d'ignorància en el primer cas i una mostra de convenciment prejudicial en el segon, i la de José García Sánchez (director de cine), la resposta amb humor poc confessional, i em centraré en la resposta d'Ángeles González-Sinde (guionista de cine), que és antològica:


1. Sospite que sí, encara que puga sonar políticament incorrecte. Hi ha autonomies on els infants saben desemboldre's només en la seua llengua materna. 2. És fonamental poder aprendre dos idiomes simultàniament.


En primer lloc, fa gràcia l'apel·lació a allò «políticament incorrecte», que últimament ha perdut el valor que podia tindre fa anys i panys, quan venia la democràcia amb pas de puça, perquè ara qualsevol discurs reaccionari o directament retrògrad pretén penjar-se la llufa com a passaport cap a les ments progressistes.

En canvi, és raonable pensar que la guionista firmaria un manifest per un canvi en l'ensenyament a Castella-Lleó, Madrid o Andalusia, ja que, tenint en compte les dos respostes conjuntament, la guionista deu estar preocupada pel fet que en eixes comunitats els infants aprenguen només castellà —la seua llengua materna— sense aprendre'n cap més, com, contràriament, s'esdevé en Catalunya o el País Valencià (ací en un percentatge també criticable del 25 %).

En tot cas, també tinc he trobat en el mateix diari, una descripció sintètica i segurament inesperada del manifest, però dels nostres polítics en general, segons José Ramón Giner en «Governar per als amics»:

A alguns valencians se'ns ha quedat la cara de ximple després de saber que la famosa multa a l'hotel Atrium no va existir mai; no hi hagué mai voluntat de fer-la efectiva. Totes aquelles frases heroiques que va pronunciar el conseller Blasco en contra de l'urbanisme salvatge no eren més que una representació teatral dirigida als incauts.


Hui està núvol i mos queden encara unes tirallongues de cintes a picar. Apunte que he aconseguit picar alguns fragments de Gloria Marcos Martí sense que diguera «palés», la seua croada particular cada vegada que obri la boca en l'hemicicle; Jeannette Segarra també té el vici de documentar-se en castellà i fer traducció simultània en lloc de llegir-se les traduccions publicades de les lleis; i acabarem el repàs amb la constatació que a l'hemicicle podem sentir varietats diverses de les dos llengües oficials, español-castellà i català-valencià, ja que hi ha tant les varietats més pròximes de Barcelona, Elx o Cartagena, però també l'espanyola de Cuba, que li vam poder sentir a Niurka Montalvo, secretària autonòmica de l'esport. Els transcriptors correctors hem de tindre orelles per a tot, però la classificació professional que tenim és de pati d'escola. Estem mirant de resoldre-ho (i costa).

Quant al riu, ahir, 12:51, pitjor que fa dos setmanes, però dins del que és previsible en este començament de temporada.

dissabte, 5 de juliol de 2008

L'estupidesa no la curen les llengües

Llengües de faena
Havia arreplegat diversos articles del diari El País, el diari que ara lligc només sis dies a la setmana, ja que divendres me'l bote per a compensar tant l'augment de preu de fa poc com la seua política general i manifesta en el tractament dels interessos lingüístics del seus lectors, política que oscil·la en un arc molt curt entre el nacionalisme lingüístic espanyol i les banalitats més o menys innòcues sobre les llengües dels altres espanyols —sí, espanyols encara que no vullguen.

Així, m'havia alçat «La lengua, señores...» d'Agustín García Calvo (02.07.2008), que apareix el mateix dia que Eva Larrauri publica en la notícia «Comillas impulsa la enseñanza del español» el fragment següent:


Botín defengué que en l'actual conjuntura de desacceleració econòmica la llengua pot convertir-se en una «palanca importantíssima» per a impulsar la competitivitat. Segons els seus càlculs, l'espanyol suposa el 15 % del pib.


Espere el dia que el diari ens puga informar del valor econòmic del català en el pib valencià, que en deu tindre, tenint en compte que en som uns quants que elaborem, comprem i venem productes en en català.

A més, el dia 3 de juliol, Julio A. Máñez en feia un altre, «Savater y los demás», on comentava:


[T]ambé l'espanyolisme és una emoció tribal (encara que els seus representants col·lectius preferixquen no reparar en eixe enutjós detall), probablement més danyosa que tots els nacionalismes perifèrics junts.


En el mateix diari, Nora Catelli mirava de mostrar-se equànime en «Lengua común y sociedad en común», comentava una qüestió que hauria de fer preocupar els firmants del manifest:

Per raons familiars, conec les experiències castellanes en l'escola en català; no m'he trobat mai, ni en eixa esfera privada, ni en l'ensenyament universitari que practique, ningú que tinguera cap problema amb l'expressió en castellà, excepte les derivades del seu origen social, de l'educació dels seus pares, o de l'accés o no a biblioteques familiars.


Amb diners, torrons, llengües, col·leges, llibres... ¡En totes les llengües del món! No és només una cosa d'imposar la més grossa.

Tanque hui dissabte amb la benintencionada Violeta Demonte de «La levedad de un manifiesto», que clou la seua reflexió amb un contemporitzador «extemporaneïtat, obvietat i, potser, equivocació». En pàgines anteriors ens assabentem que el psoe no ha segut capaç de dir que promoure els idiomes cooficials beneficia el castellà, que era el que esperàvem, segons totes les dades científiques sobre la qüestió, sinó que han titulat en una notícia de Miquel Noguer: «El psoe rebutja que promure els idiomes cooficials perjudique el castellà», que no és ben bé el mateix.

I ara que em pensava que acabava, he d'enllaçar algunes reflexions particularment lúcides que he anat trobant en Internet, com ara una l'article de Juan Carlos Moreno Cabrera, «Un manifiesto nacionalista» (Público, 04.07.2008), que m'envia la llista Infoedicat, l'anotació d'Urbà Lozano en el seu bloc Més content que un gínjol (23.06.2008), trobat gràcies a una tal Olga que responia a El Llibreter (02.07.2008).

Arribat ací, només afegiré el lamentable article d'Antonio Gamoneda «El Manifiesto ya no es razonable» (El País, 30.06.2008), on sembla dir que la raonabilitat no depenia del contingut sinó dels companys de viatge —i en sentit positiu per a les neurones, «Misèria "intel·lectual"» de Gabriel Bibiloni—. Sorprés encara, deixe el meu manifest particular pel castellà per a una altra anotació. Només deixe caure ara el primer punt:


1. Parlar en castellà no cura l'estupidesa, però tampoc l'apega, contra el que puga arribar a semblar. Ei, parlar en català té el mateix efecte.

divendres, 4 de juliol de 2008

El corrunxet i els cursos d'estiu

Corrunxet trencat.
Hem acabat els cursos d'estiu d'enguany amb el bagatge del repàs a les preposicions que ens féu Abelard Saragossà, on alguns companys van poder intuir que un «adverbi», tal com es tracta habitualment en la normativa que ens ensenyen, és més aviat un prejudici que una categoria —això ho dic jo; Abelard ho explica amb més fonament—, i, per tant, hauríem d'evitar la confusió que això provoca en les preposicions que a voltes fan una cosa i a voltes fan, suposadament, una altra cosa.

Per una altra banda, comprove amb Hèctor Gonzàlvez que el Deja Vu X no em servix per a la tasca terminològica que pretenem fer en les Corts. A més, vaig debatre una mica amb ell sobre la recomanació de l'iec de no fer servir sistemàticament el signe d'interrogació inicial.

Els últims dos dies, Esther Monzó ens amolla un doll sobre traductologia que depassa de molt les possibilitats de les dos sessions, amb la qual cosa no hem arribat a concretar res, tot i que inicialment va despertar interés les qüestions que va plantejar sobre la professionalització i els grups de poder. Cal tindre en compte que tot i que la cdlpv va fent coses, molts tècnics lingüístics de les administracions públiques valencianes no han aconseguit apreciar encara les possibilitats de l'assumpció de la responsabilitat professional ni com a lingüistes ni com a funcionaris.

Finalment, deixe constància dels 12:43 de dimecres de la setmana passada pel riu, el primer dia dels meus vols rasants estiuencs. És evident que Takse no em podrà agarrar amb el dit corrunxet trencat.