dimecres, 31 de desembre del 2008

Israelians i palestins

¡I bon any!, que podrem vore per TV3 encara
Al cap de l'any que s'acaba, els israelians, eixa curiosa democràcia, deuen estar bombardejant els palestins, una altra curiosa democràcia, com una història bíblica, però ara en democràcia. Es suposa que hem avançat en algun sentit.

En la ràdio Ser feia un comentarista este matí una reflexió també curiosa: dia que un mort és massa, no s'han de bombardejar ciutats i que és impossible la precisió al cent per cent en un bombardeig... Curiosament, la conclusió no era que els israelians estan fent l'animalada grossa al bombardejar les ciutats de Gaza, on moren sobretot, coses de la «imprecisió», els veïns, simpatitzants o no, de l'organització Hamàs, suposada destinatària de les bombes. No hi havia conclusió raonable, és clar.

I per acabar l'any, Takse descobrix la marca Orbegozo —per als malalts de les marques és cosa de tota la vida— i la paraula castellana chamarilería, que és el nom d'una botigueta de trastets i andròmines que han obert al carrer de la Corretgeria.

Altres «evidències», durant la resta de l'any que ve.

dilluns, 29 de desembre del 2008

Prostitució animal

Més del que sembla, a Carcaixent
Havia d'actualitzar el Wordpress d'un bloc, però com que repasse una mica les traduccions i he hagut d'eixir, me s'ha fet de nit i la faena a mitges.

L'entrada que havia pensat de fer hui tenia a vore amb el titular d'una notícia del diari El País (21.12.2008):

Azucarera Ebro aprén anglés



Naturalment, tenint en compte la tònica habitual del diari i de les institucions espanyolistes estatals sobre els idiomes, sorprén que no siguen els anglesos els qui empren l'espanyol per comunicar-se amb l'empresa de sucre.

D'altra banda, en el mateix diari (27.12.2008):

Sobre les «altres circumstàncies singulars» a considerar Zapatero es va referir a una concreta, la petició del president de la Xunta de Galícia, Emilio Pérez Touriño, perquè es tinguera en compte el cost de promocionar les llengües cooficials.


Això és una demanda que, ben pensat, mostra que les llengües són un cost i un benefici, en tots els sentits i, si més no, el cost d'estudiar-les i el benefici de conéixer-les. Per cert, llengües cooficials, a pesar de la retòrica que s'hi barreja en eixes denominacions, són totes: castellà-espanyol, valencià-català, basc i gallec-portugués, com a mínim. I el mateix s'esdevé amb els diners.

Finalment, hi podem posar també retòrica per la nostra part, però el que és indubtable és que n'hi ha gent per a tot, i massa sovint per desgràcia. Com ara els qui trobaran alguna justificació per als bombardejos israelians sobre Gaza o per a «prostituir» una orangutan, que ho he sentit en un documental del Canal 33 hui mateix... L'afaitaven, perquè tinguera un aspecte més «humà».

diumenge, 28 de desembre del 2008

Cita dominical / 10: José Antonio Primo de Rivera

Mirant el no-res.


La guerra —diu inflexiblement— és inalienable a l'home. D'ella, no se n'evadix ni se n'evadirà. Existix des que el món és món, i existirà. És un element de progrés... ¡És absolutament necessària!
Luisa Trigo, entrevista a José Antonio Primo de Rivera, La Voz, 14 de febrer de 1936, dins de José Antonio Primo de Rivera. Textos de doctrina política d'Agustín del Río Cisneros (recopilador), ed. Sección Femenina de fet y de las jons, 1966.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Romanços criminals i polítics

Coses positives pel barri de Russafa de València
Al cinema, Romanzo criminale de Michele Placido. Ben feta, però coneguda i, vaja, al capdavall, com si fóra un guió de Ferran Torrent —em sembla que això ho he dit d'alguna altra pel·lícula—. Com que la que volíem vore era Il divo, que alguna relació tenia amb esta, per l'època que retrata, per l'assassinat d'Aldo Moro o els atemptats de les Brigades Roges, per la màfia institucionalitzada, hem entrat en matèria, podríem dir. Per cert, mos hem gelat com a polls, que es veu que en lloc de calefacció hi havia una mica de refrigeració o simplement la fresqueta del carrer. Deu ser la lluita contra el canvi climàtic.

I parlant de medi ambient, recomane el suplement Tierra del diari El País del 20.12.2008. Entre altres coses, una memòria de Bophal; el pas arrere en l'eliminació de les bosses de plàstic biodegradables d'un sol ús; el nendo dango, llavors dins de càpsules d'argila i adob; un reportatge sobre els vats verds de les empreses d'electricitat; joguets solars; biocarburants a partir d'algues; i depuradores d'aigua que fan servir plantes (joncs i bova). A banda de les lectures de Friedman i Krugman, deuen ser els articles més instructius del diari.

Finalment, Isabel-Clara Simó fa un article optimista sobre el País Valencià, amb un element ben interessant:


[...] ja que el poder polític no està per la feina, cal crear un corredor mediterrani amb imaginació i amb esforços comuns. Mentre els empresaris d’aquí dalt s’aferren aterrits al poder (sobretot el de Madrid), al País Valencià respiren dinamisme. Escoltem-los.


Cal fer valdre els aspectes positius que ens poden fer millorar. En eixe sentit, espere que Francisco Camps tanque prompte els repetidors d'acpv que ens fan arribar la tv3 al País Valencià, perquè puga posar-se al seu lloc entre els censors més destacats d'este país. Al seu costat, és clar, els col·laboradors com el ministre d'indústria Miguel Sebastián (i els anteriors socialistes) que aprofiten interessadament (per al seu nacionalisme) les excrescències del franquisme que la nostra petita democràcia encara produïx.

Al cap i a la fi, més valdria resoldre la qüestió, pel bé dels drets de tots, en lloc d'anar malvivint amb retalls periòdics i arbitraris i concessions gracioses i temporals que no ens permeten decidir estratègies i tàctiques que realment establixquen el mínim de decència política que volem que es respecte al nostre país.

divendres, 26 de desembre del 2008

Constipat de nacions

Una miqueta aixina estem

Estic com baldat. Això que intuïxes que et ronda un bon constipat. I, damunt, els pròxims dies sembla que seran sense sol. Demà havíem d'anar a Gandia, a fer l'última visita a l'Arrop, però ho deixarem segurament per a la setmana que ve.

I ara no sé si podré llegir durant les festes. L'Asus EeePC 1000 funciona bé amb el Windows xp, però la instal·lació de l'Ubuntu, tot i que l'he poguda fer, no m'acaba de satisfer pel cantó del Bluetooth i el wifi. Estic mirant d'instal·lar-hi una versió especial per als miniordinadors. Aixina se'n va el temps.

Hui he vist en el diari El País de dimarts passat: «Una grossa ronsa* que parla català i bengalí», titular que m'ha sobtat pel fet que la grossa de la loteria de Nadal sí que puga parlar en català. Estic segur que hi ha un missatge subliminar gens neutre.

I el cas és que podríem dir que estic paranoic, si no fóra perquè els ha entrat la mania als de cap allà les Espanyes d'impedir la catalanitat de tantes coses (des de l'oficialitat lingüística europea fins a les seleccions catalanes de molts esports, per minoritaris que arriben a ser).

Això no és tan greu com el que denuncia Vicenç Navarro l'endemà en el mateix diari amb l'article «Els nens perduts del franquisme» que fa referència explícitament en el títol a un fet terrible, com fou el segrest reeducatiu i racista dels fills dels «rojos». N'arrosseguem els efectes no tan sols individuals, sinó en la ideologia col·lectiva del que és l'estat espanyol, herència directa encara d'algunes malvestats que es volen fruir en les conseqüències i oblidar en les reparacions i responsabilitats.

És clar, la meua conclusió és que tot això està ben relacionat. I és ben lamentable.


* Eixe «ronsa» deu ser un error meu picant. Deu ser «rosa» o «rossa», però ara no ho sé.

dijous, 25 de desembre del 2008

Un país de detallets

Detallets
Un detallet, això és un detonant, un detallet que activa la simpatia de la resta de la càrrega, o que impulsa la massa en equilibri cap al desastre o cap a la llibertat, vés a saber. En el País Valencià tot són detallets, decoració, paisatge, clima, els cudols de vora mar, arredonits, suaus i blancs, o les cales de pedra volcànica, fosques i aspres... I un munt de detallets més allà on vages, pels senderols de muntanya o pels caminals entre els tarongers.

El que no hi ha al País Valencià —pel cantó que a mi m'interessa, és clar— és el gruix suficient de matèria ètica i reflexiva per a optar per un país amb alguna idea de fons. Tot són espurnes de foguera, que enlluernen i seduïxen els sentits, i gita't.

I, sí, això és una anotació per a un dia de sol i de festa, un dia més amb rècord de deute per habitant que finança la contaminació, amb tv3 en alguns llocs a pesar de la censura, amb inversió en dependència turística, sense inversió en formació i recerca... Vaja, fent un petit balneari per a petites oligarquies prepotents.

Tal com diu Joan Olmos, «Crisi i política ambiental» (El País, 20.12.2008):


En canvi, altres sectors de l'acció pública, verdaderament necessaris i que, al cap i a la fi, creen més ocupació sense destruir capital natural i sense generar desigualtats socials, veuen retallades les seues possibilitats. Programes com la promoció pública i rehabilitació de l'habitatge, la creació de xarxes de transport col·lectiu solvents, la construcció d'equipaments socials, la modernització de les instal·lacions sanitàries i educatives, la rehabilitació del patrimoni hidràulic o la recuperació paisatgística, en serien alguns exemples.



Parlant d'oligarquies, als funcionaris de les Corts, que s'han quedat sense caixa de Nadal, els ha arribat una bosseta de taronges agres (marca Papillón, d'Alzira) obsequi de l'alcaldessa de Carcaixent, Lola Botella (pp), que també és diputada. Això deu correspondre al 0,5% que la mesa de les Corts, amb la col·laboració d'ugt, no ha volgut incloure enguany en l'acord retributiu, fet que atempta contra l'Acord sobre condicions laborals. I la raó és simplement perquè no. Un altre detallet... ¿un gruix de detallets?

dimecres, 24 de desembre del 2008

La cançó que ja cansa

Lluna d'hivern
Diguérem que fem una mica de festa. Arrepleguem alguna expressió casual, com ara «buc fartó», que deu ser algú realment fartó. Expressió que diuen a voltes en Carcaixent.

I continuem amb l'espasa de Francisco Camps sobre el dret a la lliure comunicació i informació dels valencians, ja que el tsj valencià ha rebutjat els arguments d'acpv i considera que la Generalitat pot tancar els repetidors que ens fan arribar la tv3 (veg. Avui, 23.12.2008). Coses de la política: els qui es diuen «impulsors» de la lliure empresa, el «liberalisme» (?) i la desregulació aconseguixen els seus èxits amb la censura, la coacció, la sanció, la regulació oportunista i la prohibició arbitrària.

Sí, els vots captius i irrevocables són una gràcia. ¿I durarà tota la vida esta cançó?

dimarts, 23 de desembre del 2008

La pell més fina que un pensament

Al terra de París
Els socialistes valencians de la inefable Carmen Alborch ni m'han contestat al que els vaig escriure ni han resolt res del que els vaig indicar. Primera lliçó sobre la seua voluntat real i la seua eficàcia. Això sí, ara m'envien escritets —que encara no he obert— però que em semblen propaganda de la inèpcia.

Però fa dies de sol d'hivern i un passeig a peu pels camins des del cementeri de Carcaixent fins als Quatre Camins permet sentir un silenci especial, silenci sense trànsit, amb ocells o branques que es mouen, amb olor de taronges i mandarines. Els anys passen i retrobem en els llocs més inesperats sensacions quasi oblidades.

I com ha dit una dona hui, «tenia la pell més fina que un pensament». ¡Quines coses!

dilluns, 22 de desembre del 2008

En algun lloc, vora un arc irisat

Anirem tots cap allà

I hui és un mal dia per a res, fins i tot per a escriure amb retard, però aixina van les coses alguns dies també.

Un mal dia per a escoltar Hernández Mateo (pp), alcalde de Torrevella i diputat, que diu que no té res en contra del valencià, i penses, ¿calia que ho diguera? ¡I tant! I pot repetir-ho fins que es gele l'infern, com diuen en les pel·lícules. El cas és que li diu a Morera Català (Bloc), més o menys: «Per cert, li dic que per acord plenari, [...] "Torrevieja" es diu "Torrevieja" per decisió del poble de "Torrevieja", i no "Torrevella". No per res, sinó per motius turístics també, no és que tingam res contra el valencià. [...] Li pregue, per favor, que en totes les vegades que vosté nomene "Torrevieja", siga "Torrevieja", amb eixe nom». (És realment estúpid traduir estes coses.)

I ara, finalment, mentres es pon un altre dia, un dia com un altre i com tots els que vindran, ressona en algun lloc Israel Kamakawiwo ole, vora algun arc-en-ciel, que sempre queda vora París.

diumenge, 21 de desembre del 2008

Cita dominical / 9: Wole Soyinka

Mirades que s'arroguen res.

Podrem discutir si les societats són depositàries de valors ètics o no, però hauríem de tindre sempre en compte que són les persones les que han de crear i tindre els valors que volen aportar a les societats. Formar part d'una societat encara no equival a comprar o adquirir valors ètics, tot i que seria molt més còmode, ¿oi?

Segons Javier Rodríguez Marcos, en la reproducció d'una resposta de Wole Soyinka en la seua entrevista titulada «El somni d'Àfrica es diu Obama» (El País, 17.12.2008 dc.):


El contacte entre les societats les fa menys arrogants. Hi ha països als quals els encanta ensenyar els seus atributs als altres. Conéixer-los directament els afig humilitat.
Wole Soyinka

dissabte, 20 de desembre del 2008

Vés a saber

L'origen d'alguns somnis
Tot i que diuen que estem en temps d'alegria, segons com, esta temporada també són temps gelats, i els ànims, per defalliment o per exageració, també poden acabar decaiguent. Com que tinc un esperit científic puga ser que exagerat, només recordaré que la matèria o l'energia no es creen ni es destruïxen, es transformen. Nosaltres, al capdavall, som un aplec d'eixes dos coses, i sabem que no mos hem creat, sinó que mos hem transformat, i que sempre anirem fent-t'ho, com els astres del cel, vinguen d'on siga i vagen vés a saber a on.

Qui no sabem ben bé en què voldríem que es transformara, només perquè ixquera del seu estadi actual, seria el diputat Morera Català, que ha tingut la pensada de transformar no sabem ben bé quina matèria grisa per a crear col·legor, que seria alguna cosa aixina com la qualitat que fa col·legues o que unix els col·legues. Vés a saber.

La rabosa i el corb debaten sobre el formatge en un parc de París. Ahí s'origina la meua transformació dels somnis.

divendres, 19 de desembre del 2008

Política amb mala lletra

¿Cap a on?
Realment, els polítics valencians fan política per a pallussos. I és natural, ho semblem bona cosa, de pallussos, a pesar que no ho sigam gens. Però el que compta és què fem, no tan sols què pensem i diem que volem fer.

Les normes amb què ens regim, les normes que ens van escriure damunt després de vora quatre dècades de dictadura, no han segut les millors del món, ni tan sols les millors possibles, però sí que han segut bones per a crear un marc estàtic i ensopit per la vida pública.

Tot té a vore amb transició espanyola i la constitució sense reforma possible de l'article 168. Això comentava ahir Francisco J. Laporta en el diari El País en l'article «La rigidez constitucional y otras perversiones».

«Perversions» en diu. A això sona la cançoneta permanent i estúpida de molts polítics valencians relacionada amb Catalunya i la llengua. Per exemple, Betoret Coll, diputat del pp al parlament valencià, deixà caure ahir una cosa aixina com:

Clientelisme... [...] com ho fa el seu president con els nacionalistes bascs, com ho fa el seu president amb els d'Esquerra Republicana quan els aprova una esmena de 300.000 euros per a ensenyar català en la nostra comunitat


S'hi barregen algunes «perversions» com el cinisme, l'al·lofòbia, la hipocresia, la xenofòbia... Malauradament, res que tinga a vore amb la incultura —que té apanyo—, sinó amb els plantejaments ètics i polítics que cal tindre per a formar part de les oligarquies de la nostra societat vertical.

I canvie de diputat, però no de plantejaments, per a la dada lingüística. Giner Giner pp, antic falagista i icona d'ell mateix, ha demanat a les ones hertzianes que els xe que diu li'ls transcriguen amb «ce hache». Bé, ell mateix ha tingut clar que els qui escriuen qualsevol cosa que ses senyories amollen no ho farien. I és que, certament, és difícil escriure lletres inexistents en l'ortografia valenciana. I encara que haguera dit «ce hac».

dijous, 18 de desembre del 2008

Més capacitat de decisió política: més solidaritat

Les faules no s'acaben mai
Me s'acumula la paperassa en la motxilla. Per sort ara n'eliminaré una miqueta.


El públic vol menys cultura i més solidaritat




Bé, l'oposició posem que no està ben trobada en este titular del diari El País (Elisa Silió, 13.12.2008), però les dades són interessants. Els clients de l'obra social de Caja Navarra, quan han tingut ocasió, han canviat de destinació els seus diners:


En mans dels usuaris, el 28 % dels fons que anava a cultura s'han convertit en un pírric 5 %, i el 35 % d'oci, benestar i esports s'ha quedat en un 15 %. Mentres, medi ambient ha augmentat la seua partida del 5 % al 10 % o la discapacitat —la més afavorida amb el sistema de votació— del 11 % del 34 %.


Una cosa aixina explicava Vicenç Navarro no fa tant parlant del cas de la sogra a Suècia. I el cas és que això és un programa polític en tota regla. En primer lloc, a més, perquè es fonamenta en una decisió directa dels ciutadans, una cosa com el munt de referèndums que fan en Suïssa (fins i tot als eua) per a decidir qualsevol cosa humana. Això sí, ben explicada i debatuda.

Per contra, ací no votem realment els representants polítics, ja que votem llistes tancades, i tampoc decidim sobre quasi res. Ni més ni menys que l'estatut d'autonomia valencià és una decisió de quatre (del pp i del pspv) que no ha passat pel debat públic ni per la validació de les urnes. Ni l'anterior estatut, ni —pitjor encara— l'actual, que és una simple reforma amb clàusula d'autodestrucció de la llei del 1982.

Els diputats encara estan en el ple xarrant dels pressupostos. No em resistixc a consignar la frase del dia, que hauria de ser una citació dominical, si no fóra que tampoc abusarem en l'elevació als altars. Segons la diputada Oltra Jarque (Compromís):


¡Vostés sempre ajornen la felicitat! [...] ¡Si és que vostés se passen la vida prometent la felicitat que mai arriba! No, per a nosaltres el que és fonamental és la política de tots els dies, és els diners per al que necessiten els valencians i valencianes, per al que realment es necessita, infraestructures, educació, sanitat... Això és el que fa falta.


És el mateix ple en què hem patit de vergonya aliena per la gestió del sistema «pioner» de votació des de casa. El sistema s'havia organitzat a fi que la diputada socialista Sanchordi García puguera conciliar la vida familiar i votar sense haver-se de desplaçar a les Corts —que no tenen guarderia, a pesar que és una demanda sindical—. El fracàs és una taca més en la regulació del nostre sistema parlamentari i, en conseqüència, del nostre sistema democràtic. En dóna compte el diari El País d'ahir, sense assenyalar, però, el que, a pesar de ser habitual, és més greu: la diputada s'enganyava de vot perquè no podia vore els ditets del company o companya encarregat de marcar el sentit del vota a tota la colla. La resposta de Maluenda Verdú davant la crítica al mal funcionament del sistema era previsible:


Si la senyora Sanchordi pot haver-se equivocat, només pot dir-ho ella, [...] perquè és la llibertat del diputat quan vota. [...] És millorable també que mos fixem més quan ací votem i que mos equivoquem moltes voltes totes les senyories. Per tant, pense que ha segut encertat, que és un sistema bo i el que cal fer és fixar-se en el moment de votar i no equivocar-se.


¿En què es fixen els nostres representants públics? No en la qüestió ni en el valor del que decidixen ni en el contingut de la proposta que els distrau de la transmissió esportiva o de la recerca d'indumentària per Internet. Simplement, es fixen en els ditets del pastor de vots. ¿I la llibertat de vot? Està condicionada no per la responsabilitat davant dels ciutadans afectats, sinó davant la perspectiva de continuar apareixent en les llistes electorals del partit o en qualsevol altre «lloc de treball» del partit. És allò que a temporades apareix en la premsa: la disciplina de vot, que en diuen. Disciplina que és l'estafa de la responsabilitat democràtica.

La temporada de futbol no es reprén fins a mitjan gener. Haurem de fer alguna cosa per cremar toxines.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Quatre detallets de tècnics

Un detallet de retolació en València
Segona sessió de la setmana. Hem descobert on trobar informació sobre el terme proveyente castellà i la versió catalana provisor. A més, aclarim per què en Requena segurament no retolen les dependència municipals en català, però sí que han de respondre en català als ciutadans que s'hi adrecen en eixa llengua... ¡És cert! I una altra cosa han estat les condicions que han de complir els ajuntaments per a incorporar el requisit lingüístic català —el castellà ve de sèrie— en els llocs de treball. Finalment, que hi ha algun diputat del nord del país que alterna el natros amb el nosaltres, cosa que facilita la faena de transcripció.

Quatre detallets del munt de coses que han de controlar els tècnics lingüístics de les administracions públiques valencianes. De fet, algunes d'elles pertocaria que les gestionaren els tècnics legals o jurídics, però aixina està el pati per ací. Esperem que les noves fornades de llicenciats en dret hagen rebut la formació adequada en dret lingüístic que es suposa que cal tindre en un estat amb diverses oficialitats lingüístiques.

La nota serà curta i anecdòtica. Per cert, entre cinta i cinta de transcripció —que és quasi com dir entre cella i cella—, li envie una nova queixa al síndic de greuges. Esta vegada és el web de la Ciutat de les Arts i de les Ciències.

Desembre té eixes coses que porta el fred. El fred, eixa fredor també.

dimarts, 16 de desembre del 2008

La coherència en l'aplicació

Això, sense imatges
Hem tornat a l'Hospital de la Ribera, així que l'anotació de hui és cansada i gens alegre, però les coses van aixina, ho sabem de tota la vida. I és que totes les hores ferixen...

Abans, sense dinar fins i tot, hem fet un repàs en classe a la coherència que volem per als tècnics lingüístics, cosa que ja havíem tractat la setmana passada. Hem entés eixa coherència com el respecte professional envers els criteris adoptats amb fonament i envers la faena pròpia. Per contra, hem defugit entendre la coherència com a «immanent» o «intrínseca» de determinades elaboracions estilístiques de la normativa. La coherència es descobrix en l'aplicació i no tant en la tria.

No és molt, però crec és important, més encara si ho ajuntem amb la percepció correcta de les atribucions i la capacitació professionals. E la nave va...

dilluns, 15 de desembre del 2008

Apunt políticament i econòmicament incorrecte

Crisi i funció pública rovellada
Segurament estan elaborant-se ja les tesis, si no és que estan elaborades de fa anys, sobre les causes que han dut la crisi econòmica actual. Mentrestant arriba el moment de llegir-les o rellegir-les, les ignorem, perquè tot açò de la vida i de l'economia són cicles —diu Schumpeter que ho dia Marx— i sabem que hi haurà ràpidament alguna excusa per a l'eufòria d'uns, la misèria d'uns altres —els de sempre, segurament— i la prèdica de la desregularitació o del final de la història.

Per això, quan sentim bramar el cosí del pp que tots podem tindre en la família —l'afiliació a eixe partit al País Valencià passa de les cinquanta mil ànimes— que la culpa de tot és de Rodríguez Zapatero, sabem que això és com ser del València sense blau o catòlic vegetarià, fes diverses i variades. En cap cas convé contradir-li res recordant-li els forats sense fons per on el País Valencià ha arribat a ser el país més endeutat per habitant de l'estat espanyol durant els temps de bonança econòmica. Si en té notícia, només és del progrés i el benefici que han reportat (¿a qui? no sembla que siga rellevant per a ell), segons la prèdica habitual, tot i que eixe benefici tan immens, curiosament, no ha servit de res davant la crisi, ni ens ha protegit de Rodríguez Zapatero. ¿Per a què, doncs, tant de «deute productiu»?

Com que no sóc cap analista econòmic, ni tan sols dels prestigiosos que no havien previst les caigudes financeres americanes, només esmentaré que, fa pocs anys, quan els pisos anaven cars —encara no han baixat prou— Zaplana Hernández comentava que això devia ser perquè els compraven. I davant d'eixa mesura que condemnava a la hipoteca i l'especulació, el meu cosí callava, a pesar que estava tan endeutat com ara. Però ara brama perquè la sgae pretén cobrar-se el gest artístic electoral a favor de Zapatero amb él cobrament real o destarifat dels drets d'autor. Això no té cap efecte sobre la seua situació, però li servix de munició.

D''altra banda, veig en el diari (El País, 08.12.2008) les dades d'accidents laborals en carretera. El País Valencià està just en la mitjana espanyol (2 morts per 100.000 persones actives), just per darrere de Canàries (1,5), País Basc (1,8), Madrid (1,8) i Catalunya (1,9). Vaja, no sembla que sigam líders en la protecció dels treballadors. ¿Qui se'n beneficia? El meu cosí no ho considera rellevant.

L'altre dia jugant a futbet, vam guanyar doblement: en el camp jugant fins a la mitja part; i en les normes del campionat quan van desqualificar l'altre equip per alineació indeguda. I allà tenies alguns funcionaris acalorats protestant perquè s'aplicaven les normes del campionat. ¡Funcionaris! ¿Què es pensa un funcionari que és sense normes? Bé, no m'estalvie la resposta: un rei(etó). I en coneixem uns quants, funcionaris o no, cortesans o no.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Cita dominical / 8: Pompeu Fabra

Era bastant evident.

Si n'ha de donat de maldecaps un lletra que no s'hauria d'haver tocat:


Però quan, com s'esdevé en el darrer exemple, el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a [...]


Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Teide, 1956, pàg. 86, versió comunicada per Albert Rico en la llista Zèfir que correspon a la nova edició anotada de l'obra.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Ballant entre ordinadors

Reposant al solet
Este dissabte estic embolicat, per descansar un poquet de les altres responsabilitats de la setmana, amb la configuracio de l'Asus eeepc 1000, sobretot perquè estic intentant clavar-li l'Ubuntu, cosa que es pot fer sense haver de recórrer al cd si tens una llapissera de memòria d'un o dos gigues. Precisament ara en tinc unes quantes, però només arriben als 512 megues, aixina que hauré de mirar ofertes, que ara van bé de preu, i aprofitaré per a actualitzar l'usb Cruzer amb què em moc entre ordinadors.

El xic que ens va vendre l'ordinador en Fnac anit —nit d'ofertes i rebaixes diverses— era sud-americà, però m'entenia bastant bé, llevat de l'hora de les xifres. Es va comportar ben educadament i va descobrir segurament el so d'algunes xifres en valencià. Al cap i a la fi, vam fer algun intercanvi, perquè jo també vaig haver de desxifrar algunes expressions seues i algunes entonacions discursives poc habituals en els castellans que conec.

Al final, l'avantatge de l'Asus eeepc sobre l'lg X110 era la versió del wifi (n), crec que també la capacitat del disc dur (160 Gb) i el fet que Asus és fabricant d'ordinadors. Això li donava més confiança, bé, i a mi també.

Finalment, hui toca sopar al Veo Veo de València, que és un local que li agrada a una amiga balladora on no hem estat mai. Com que és el seu aniversari, mos hi vol portar. No sé si com a regal o com a venjança anticipada li regalaré Dones de Manhattan de Candance Bushnnell. Espere que s'ho passe bé.

divendres, 12 de desembre del 2008

L'estàndard trepolla la llengua

Finestres obertes al valencià

Diu Joan-Carles Martí (en la llista Migjorn) que en Elx una camisa passada (és a dir, tancada amb els botons) es diu «closaeta», dada que hauríem de recordar, perquè ens remet a un ús del verb cloure (que és més habitual en altres àmbits més encarcarats) i ens dóna una opció més al nostre repetori més usual i expressiu, sobretot adreçat als infants.

A partir d'ací voldria deixar escrit un petit comentari sobre l'empobriment de l'estàndard valencià. Contra el que sembla que acabe de plantejar, no em referixc al fet que tingam un estàndard més o menys vivent i llustrós, sinó, contràriament, al fet que pretendre escriure «en estàndard» provoca una pèrdua d'elements lingüístics de tot tipus, començant per les formes més habituals i directes de dir les coses. Al capdavall, el suposat estàndard eixe està bastant pres pel to del registre juridicoadministratiu. En canvi, a l'hora de dir les coses de la manera més directa i més simple, amb voluntat expressiva o simplement descriptiva, mos trobem que hem perdut els mots.

Per sort també hi ha excepcions curioses, tant la que he dit abans com la d'una diputada del nord del País Valencià que mos descobrix el verb trepollar, que no diré que siga molt comú, però que dóna un to que fuig del to jurídic amb què adoben alguns les seues intervencions, on hi ha qui arriba a parlar d'«economia processal», o amolla «amb la vènia» i «recipendiari», etc. Sort d'això, perquè m'han dit que un altre diputat de la mateixa demarcació, fent ús de la seua erudició, esmentava el dramaturg «Joan Gil Albornós» (ai, era Albors)... Ni tan sols la delicadesa riallera del dir-li «Barnús».

Bé, a més de parlar amb els nostres avis i pares, que, a pesar de l'intent d'oblidar, encara recorden com es parlava quan a la ràdio només es parlava de Franco i abans i tot, podem provar a no disfressar tant la llengua amb savieses mal apreses. I, al final, sempre podrem consultar els llibres de locucions, modismes i frases fetes. Encara que siga per a fer arqueologia del saber.

dijous, 11 de desembre del 2008

El síndic de greuges m'humilia provisionalment

La permanent discriminació provisional
He rebut hui una resposta humiliant del síndic de greuges Carlos Morenilla Jiménez a la meua queixa 083548. No és prou que hages de denunciar repetidament les mateixes institucions, com ara la Generalitat valenciana i l'Ajuntament de València, sinó que ara, damunt, el síndic es capaç de contestar-te açò:

[...] la qüestió plantejada en la seua queixa no pot incardinarse (sic) en el marc normatiu més amunt expressat, ja que la col·locació de senyals viaris en castellà prohibint provisionalment l'aparcament en zones on s'estan realitzant obres, és, efectivament una qüestió merament puntual que no determina la vulneració de drets lingüístics ciutadans.

De conformitat amb tot el que hem dit més amunt, tanquem i arxivem l'expedient.


Dic que és humiliant, en primer lloc, perquè dubte que el síndic accepte una revisió dels seus arguments relatius a eixe concepte tan poc fonamentat jurídicament de la «provisionalitat».

En segon lloc, perquè m'obliga a explicar-li —demostració que tot en esta vida és provisional, fins i tot el trellat— que els cartells es pengen «provisionalment» però l'administració els ha elaborat i els utilitza «permanentment» i l'única provisionalitat o fet puntual és el fet que estiguen penjats en un lloc o altre, ja que els cartells discriminen permanentment cada volta que els pengen (provisionalment o no) en algun racó de la ciutat de València, àmbit territorial on la legislació lingüística obliga l'administració a usar cartells —provisionals o permanents, això no és objecte de debat jurídic— en valencià, si més no.

Si haguérem d'assumir l'argument del síndic, per la mateixa regla de tres, atés que cada discriminació que ens fan és «provisional», atés que són actes, moments i ocasions diferents, no existiria, segons Carlos Morenilla Jiménez, cap discriminació.

Tot açò és bastant humiliant, digam-ho aixina, per donar-li a l'estupidesa una mica més de categoria. Per favor, en lloc de comentaris, envieu-li una queixa al síndic per qualsevol cartell o paper d'alguna institució pública que no estiga en valencià. La queixa és pot presentar per Internet des d'ací. Farem bé de recordar que l'ús és l'única pràctica efectiva dels drets ciutadans, l'única vida real i permanent de la llengua. La resta són greuges i morts provisionals.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Anem orats

Un de la llonja.
Un poc prou acaçat per la faena, me se descuida penjar l'esborrany d'entrada que havia de tindre fet. He hagut d'aclarir alguns termes insospitats, com ara per què és un castellanisme no admés el verb llevar ('portar') si hem admés sacar que és posterior. Amb això d'«admés» em referixc a alguns diccionaris, disciplines o àmbits i territoris —jo en seria un aborigen.

I ara que ja s'ha fet tard només em queda assenyalar que en alguns autobusos de València han posat uns cartells en valencià que diuen una cosa aixina com «procure anar cap al fons» (amb ninotet i fletxa). I tenen raó, cal anar cap al fons en valencià... I, per una volta, entengam-ho positivament.

Finalment, no he pogut esbrinar què és un ferrús o si encara hi ha qui diu «és un ferrús» per a dir d'algú que és lleig. Google no dóna encara massa pistes documentals sobre la qüestió. Tal com diuen per Simat, vaig orat amb totes estes coses.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Els graons lingüístics

Riquesa lingüística.
La setmana esta, a més de curta, anirà carregadeta de faena, tant de transcripció com de reunions vespertines d'una o altra mena. Hui ha tocat la primera sessió d'un curs de màster. El personal té poca relació amb la faena real dels tècnics lingüístics. De fet, tal com em comentava el meu company brasiler Sérgio, això de fer de tècnic lingüístic en l'administració pública és una tasca ben curiosa. ¡I tant!, però és el que n'hi ha quan els drets lingüístics miren d'aplicar-se, supose. Espere que el curs vaja d'això i no haja de ser un repàs als detallets de manual sobre el llenguatge juridicoadministratiu.

Per la banda de la transcripció i tirant cap al sud del país, la diputada continua sorprenent amb el seu domini de la labiodental en els possessius i, en canvi, la imprecisió amb l'ús dels pronoms. El detall del dia, però, ha estat un diputat que ha catalanitzat un llatinisme a la manera culta: de facte.

D'altra banda, torna-li la trompa al xic, de fet i de facto, i topes en el diari El País (06.12.2008), aniversari de la constitució espanyola, amb Antonio Torres de la uned:

És preferible deixar-ho com està: l'idioma oficial de l'estat un graó per damunt de la resta.


I amb Peces-Barba Martínez insinuant no vullgues saber què:

Són els que evitaren recórrer davant el Tribunal Constitucional la segona llei lingüística catalana quan governava el PP [...]


És que no s'ho acaben això dels drets lingüístics. Molta teoria, però ben poca pràctica, ¿oi? No volen enterar-se que encara no sabem parlar en estèreo o en dual: si n'usem una, doncs, l'altra no. I tant val això per al català com per al castellà (com per a la resta). ¿En quin graó estan els ciutadans del País Valencià que pretenen fer ús de les llengües oficials? No sé per què Antonio Torres veu els castellanoparlants un graó per damunt, perquè això seria simple discriminació lingüística. Si es referix al fet que el castellà és oficial a València i a Burgos, doncs, el català ho és a València i Barcelona, vaja, sense pujar o baixar el graó de l'oficialitat.

En canvi, segons indica Marc Carrillo en el mateix diari:

I sense deixar el tema autonòmic, la pluralitat de llengües existent a Espanya hauria de permetre donar el salt —en la línia iniciada per la jurisprudència constitucional sobre la llengua en l'ensenyament— cap a la doble oficialitat de llengües allà on n'hi ha dos que regixen, establint no només el dret sinó també el deure de conéixer-les.


Educació per a la Ciutadania Lingüística, com a mínim això ja seria un petit avanç.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Actuacions i matisos

Anem a matisar, ¿oi?
Hui és la puríssima, que no sé massa bé què és —desinterés religiós, principalment—, però és festa cada any. El dia de la puríssima, doncs, he de precisar que el diari El País ens digué l'endemà que els cotxes de les Corts que aparquen en el carril bus no són els de la presidenta, sinó uns altres. El matís no és que siga molt allà, però cal saber-lo. (I no sé si això significa que, una vegada més, el representant d'Els Verds embolica la troca.)

Parlant de matisos, seria realment interessant que Josep Piqué puguera explicar tots els matisos de la seua afirmació dimecres passat en la Complutense de Madrid, quan va dir, segons el diari El País (04.12.2008):

«Quan jo tenia la teua edat pensava com tu», li va assoltar Piqué, militant comunista de joventut. «Però la prosperitat ve de l'economia de mercat. Això altre ja ho provàrem, i fou un desastre.»


Li va dir això a un estudiant que li retreia la pobresa i els morts de l'Àfrica. Quants matisos caldria fer per a que les paraules de Piqué tingueren un mínim de trellat i pergueren part d'eixa prepotència arrogant que destil·len.

Tal com diu Emilio de la Parra, segons recull Miguel Ángel Villena en el mateix diari més avant («Voces y conceptos del siglo xx español»):

En el fons, entre els discursos ideològics d'Isidro Gomá [cardenal primat de Toledo que donà suport a la sublevació militar de 1936] i els d'Antonio Rouco hi ha poques diferències. Sempre s'han oposat al progrés i han practicat el fals victimisme de sentir-se perseguits. Per a això servix un diccionari polític, per a vore eixes evolucions de les idees. Algunes es transformen molt i altres a penes.


I canviant al cinema, vam vore ahir Appaloosa finalment. Un western ben fet i amb la sorprenent aparició d'Ariadna Gil en un paper un poc desaprofitat. Li vaig trobar a faltar història, però té unes bones actuacions.

I a voltes això és tot, actuacions.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Cita dominical / 7: Juan G. Bedoya

Coses que hem vist.

Ho tenia en el rebost, és a dir, escampat per damunt la taula, però, hui, després de sentir Joan Tardà desitjant innecessàriament la mort d'una persona i la incapacitat dels diputats espanyols per a reconéixer que allà dins, en la cambra espanyola, n'hi ha que no pega ni un brot, crec que podem relacionar-ho tot una miqueta:


Els bisbes predicaren que la idea que «l'autoritat emana únicament del poble implica un diluvi de mals»; van titllar d'«immoral concubinat» la legalització del matrimoni civil; es van oposar amb virulència a la creació de col·legis mixts —«la coeducació de sexes és antitradicional i anticristiana»—; i van proclamar que era motiu inclús per a cridar a una guerra civil la llibertat de culte, la supressió d'«honors militars al Santíssim Sagrament», la secularització de cementiris o la separació de l'estat i les esglésies. Encara en 1973, la Conferència Episcopal va argumentar en «raons històriques» la intervenció de la seua església «en allò temporal». És l'enyorança dels temps que la nació espanyola considerava «timbre d'honor l'acatament a la llei de Déu segons la doctrina de l'Església catòlica i romana, única veritable» (Llei de Principis Fonamentals del Moviment, del 27 de maig de 1958).

Juan. G. Bedoya, «Discusión bizantina», El País, 01.12.2008.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Eixida i emergència reflexiva

Emergència amb reixa i cotxe a cal PSOE.
Hem passat el dia voltant amunt i avall, creuant València a peu i en metro. No fa massa fred, però la pallissa ha estat bona, i més encara perquè anava jo remugant sobre les maneres d'argumentar o de deixar d'argumentar, que si els exemples que pose són extremats, purs o crus, que si hi ha actes sense conseqüències o això només és aparent i tots els actes tenen conseqüència i, fins i tot, que els grans mals o les grans maldats no provenen necessàriament d'idees o reflexions majúscules i boges, sinó com han dit algunes obres clàssiques, també provenen de pensaments banals... Una pallissa en tota regla.

I tot perquè em trau de polleguera — una metàfora ben interessant— que persones que volen tindre una mica de criteri s'esbraven argumentalment com si tot depenguera dels aplaudiments i rialles que pogueren recollir, i no del valor comprovable i comprovat de les dades que donen suport a les propostes.

Bé, ara estic espés, perquè ja he replicat en la llista corresponent. Aixina que no tinc més a aportar, excepte el cas infatigablement estúpid del Partit Socialista a la ciutat de València, que ara trau un web que només es diu Arregla Mi Barrio. M'he afanyat a escriure'ls amb voluntat constructiva, com faig sempre —i no és el primer escrit que els adrece—:


M'agradaria assegurar-me que l'eixida d'emergència de la vostra seu que dóna al carrer de les Roques funciona, perquè té una reixa que sembla que està tancada.

En segon lloc, si funciona, convindria que indicàreu l'eixida en valencià amb els mateixos cartellets que hi ha ara només en castellà (n'hi han tres).

En tercer lloc, i evidentment, em sembla que teniu realment una espenta molt curta o molt poca vergonya, si al cap de vint-i-cinc anys de la vostra Llei 4/1983, encara no sou capaços de gestionar-vos lingüísticament i fer webs totalment bilingües, si més no.

Diria que abans de pretendre «apanyar» la casa de tots, convindria tindre la pròpia més endreçada.

divendres, 5 de desembre del 2008

Arguments, mentires i responsabilitats

Sentir segons quines campanes...
Els d'Iberdrola —la companyia de la llum que «no» (?) té un monopoli, sinó que no n'hi ha cap altra que pugues contractar— ha tallat fora de l'horari previst la llum de les Corts. No és una metàfora sobre les ments pensants dels diputats, ni tampoc ha estat per falta de pagament, pel que sembla, sinó per coses de manteniment o de les obres que s'han iniciat al costat, ara no ho recorde.

La cosa és que tenia previst reflexionar una miqueta —sense abusar, ei—, aprofitant el tall, però m'he hagut de calfar el cap irreflexivament fent una rèplica absolutament innecessària, que, ai, m'ha semblat imprescindible, no tant pel que jo puguera dir, que sempre es podrà dir millor, sinó perquè calia deixar caure algunes objeccions a unes propostes sense arguments.

Propostes sense arguments diria que són, per exemple, proposar que canviem l'escriptura amb lletres llatines per les gregues perquè aixina ho fan encara els grecs —i altres països i altres llengües—, i perquè els antics grecs són els nostres precedents i una font lingüística i cultural que encara ens inspira. ¿On està l'argument? ¿Quin problema resoldríem?

Doncs, aixina s'escriuen tesis i fins i tot alguns llibres. Per tant, aprofitant la desconnexió, m'he connectat a això i he enviat un petit patracol a la llista en qüestió. Sé que no calia, perquè a qui li ho he escrit, quan em veu em diu que no m'entén. Em cal insistir, doncs, a vore si aconseguixc explicar-me millor, perquè segur que és que no m'explique bé.

Pel que fa al cinema, vam arribar massa prompte per a Appaloosa i vam entrar en Body of lies de Ridley Scott. Una bona pel·lícula sense arribar a altres el mateix director, tot i que decep haver d'acceptar com a ficció el que ens agradaria que fóra un documental. Em recordava Syriana en algunes coses.

Quant a la transcripció de cada dia, observe que una diputada li té ara tirada al verb retomar ('reprendre'), que no sé si és cosa d'Elx, però que no he sabut documentar per ara.

Finalment, crec que he d'esmentar un article del diari The New York Times (22.11.2008), «Citigroup Saw No Red Flags Even as It Made Bolder Bets» d'Eric Dash i Julie Creswell (i que publica també El País, 30.11.2008) que és una petita novel·la de la crisi.

Una frase m'ha recordar, no sé per què, el síndic de greuges que volen posar els del pp —un de tants dels que han posat—:

La gestió de riscs ha de ser independent


La independència, ai, tampoc no és una garantia de responsabilitat, és clar.

dijous, 4 de desembre del 2008

Appaloosa, palesament

És palés.
Quasi que estic eixint cap als cinemes UGC de València, a vore Appaloosa, pel·lícula dirigida per Ed Harris, aixina que tinc poc de temps per a deixar alguna cosa hui.

En primer lloc, insistir en l'escola del palés que trobe que s'ha estés en una formació política, eupv en concret. Si abans hi havia la suecana Dolors Pérez, que tenia un repertori animat d'expressions estranyes però suposadament vestidores, ara em sembla comprovar que els quatre tics d'Ángeles Gloria Marcos Martí s'han estés a companys actuals i antics de partit. Els vaig esmentar ahir, però el que dóna el toc és la paraula palés. De la mateixa manera que vam comprovar qui era l'impenitent usufructuari de traïció i derivats, un dia faré una cerca, a vore qui l'ha feta servir mai en les Corts.

D'altra banda, he de dir que en la foto de Carles Francesc del diari El País de la manifestació de dissabte passat per l'escola pública, no em van enfocar, però me s'hi pot trobar, talment com un Wally valencià. Au, fugim cap al cinema.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Compensacions

Fer com fan...
Bé, a més de problemàtic, afegien per a acabar-ho de reblar i d'agreujar, que si sóc gai, i no crec que es referira a un pollastre ieista. Per sort, no van dir que si era tintorer o aficionat a jugar als escacs, perquè això sí que em tocaria la fibra sensible i nostàlgica.

Estan buidant l'edifici de l'altra banda del carrer de la Llibertat —«la picaren», cantava Paco Muñoz, però era una font— on han decidit fer una construcció per a les Corts. A causa de les obres, emulant Fraga Iribarne, Milagrosa Martínez, l'actual presidenta de les Corts, ha decidit que el carril bus era seu i hi ha aparcat tan a gust, sense prendre cap mesura més de regulació del trànsit. (Ho ha fotografiat un representant d'un partit ecologista que també juga a futbet i es pren els partits com si fóra diputat estil Maluenda, volent dictar-li les normes a l'àrbitre.) Al cap i a la fi, en el carrer de la Llibertat aparcaven damunt de les voreres, exemple que emulen quotidianament els ciutadans representats en qualsevol carrer del centre de València i amb el beneplàcit de l'alcaldessa Rita Barberá i la policia municipal.

Estem segurs que la nova construcció es botarà les normes que més els convinga, atés que en les Corts no fan cas dels informes de salut laboral elaborats ja fa uns quants anys. Aixina estem, sense espai i sense llum. Però com que les transcripcions ixen...

Per cert, és cosa de vore com alguns polítics que reclamen pel valencià assolten «lis» ('els') o «deslinde» ('delimitació') a tort i a dret, tot i que n'hi ha que per a compensar-ho tenen una píndola o altra, que si «palés» que si «seva»... Ja ho diu Moreno Cabrera, les llengües són jocs de compensacions.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Els problemes i els problemàtics

Poc problemàtic, ¿oi?

M'he assabentat amb sorpresa que sóc «problemàtic», en paraules d'algú. Observe que problemàtic a voltes és qui exposa els problemes que algú altre consent o mira d'ignorar. Bé, no m'allargaré més, però espere ser-ho pel que faig, com ara exigir els compliment dels deures de l'administració pública o comunicar —i denunciar, quan cal— les mancances que observe, perquè siguen corregides; i no pel que deixe de fer, que, com dia Brassens, seria allò de no matar ni furtar, etc.

Tot són manipulacions del llenguatge. Com ara quan un diputat del pp diu que el joc (bingo) és «roín» —però que s'ha de regular— i la diputada del pspv reinterpreta i replica que ella no creu que el joc siga «allò important»... Caldrà buscar entre els sinònim de roín fins a quin punt ser roín és important.

I en un altre camp, m'assabente també d'una manipulació del llenguatge i del protocol, amb tota una altra finalitat molt més positiva, que és el que va fer el pintor Miquel Barceló el dia de la inauguració de la cúpula de la seu de les Nacions Unides en Ginebra. Ho conta Bartomeu Mestre en «Cultura i drets humans! llengua, pintura, música...». El pintor va parlar en català, com ja vam anotar, a pesar del protocol que ho volia limitar a francés i espanyol. Reproduïm el text català:


En la vivor dels miratges, me’n record d’un dia de calor enmig del Sahel, de veure el món regalimant cap al cel. Arbres, dunes, ases, gent de tot color... degotant i consumint-se. Tot això, a l’inrevés, cap per avall, és la mar, però també és una cova; la unió absoluta de contraris. La superfície líquida de la Terra amb les seves buidors més amagades. Dins d'aquesta mar coneguda hi podem veure diferents nivells:
El fons, amb els policroms moradors
El pla de l’aigua
La sabonera blanca
I, a la fi, el que reflecteix aquesta mar. El que és davall. Nosaltres!


Este xic sí que és problemàtic, sense dubte, este Miquel.

dilluns, 1 de desembre del 2008

La gossera i la traducció

Quina gossera haver d'aparcar bé al carrer dels Serrans de València.
Diego A. Manrique (El País, 30.11.2008) fa una menció de la traducció castellana de Been down so long it looks up to me (Hundido hasta el cielo):


Es fa, a més, costosa d'entendre en castellà, a causa d'una traducció mandrosa que deixa fins i tot paraules en anglés.


Em sembla una bonica descripció de la tasca que fan alguns traductors, tant en el sentit de crítica de la traducció com, casualment, en un sentit literari, on la gossera que diríem per ací té a voltes un valor ben suggeridor. En tot cas, té molta part de raó en este cas, tot i que també cal tindre en compte que hi ha traduccions amb utilitats diverses i per a tots els gusts.

Per les Corts, on no podríem trobar gossera, perquè això ja seria un luxe asiàtic —que dien abans— i perquè hi ha molts interessos a atendre en benefici d'unes parenteles parlamentàries o altres, he arribat fins a Ciceró per a entendre Morera Català quan ha assoltat allò de summum ius, summa iniuria. Per sort ho ha pronunciat millor que l'anglés de l'altre dia contra Font de Mora Turón.

El descans de hui és saber que el responsable de la «crispació» educativa al País Valencià és el president espanyol Zapatero, segons ha dit Francisco Camps en Madrid. Al cap i a la fi, deu tindre, raó, ja que el govern central no ha promulgat el reial decret promés i que havia de resoldre la possibilitat de rebre les emissions de tv3 al País Valencià. Les fotges dels estudiants podrien tindre un contingut televisiu acceptable.

Deu ser per a impulsar la promulgació d'eixa norma que Francisco Camps va tancar fa uns dies els repetidors d'Alginet la Llosa de Ranes. Recordem que el déu del president valencià escrivia recte amb ratlles tortes.

Finalment, nota futbolística: guanyem i faig el gol de la tranquil·litat, per dir-ho esportivament.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Cita dominical / 6: Javier Pradera

Qui tinga ulls
La citació de hui no il·lustra, però ens reconforta pensar que algú més s'adona i exposa públicament la part més lamentable del debat democràtic de la nostra societat: els partits polítics:


El projecte de reforma del Codi penal és tan minuciós que no és possible atribuir a simple negligència l'escandalosa omissió del finançament il·legal dels partits, una epidèmia infecciosa que ha corroït durant els últims anys la legitimitat dels sistemes democràtics de tota Europa i que constitueïx en Espanya l'origen dels abusos urbanístics i els fraus immobiliaris en l'àmbit municipal. Podríem dir que els partits semblen disposats a unir-se mitjançant un jurament mafiós secret per a despenalitzar en la pràctica els suborns i les prevaricacions que alimenten les seues tresoreries mitjançant comissions il·legals, donatius ficticis i abusives cancel·lacions creditícies; de moment, ja s'han autoexclòs de la nova regulació de la responsabilitat penal de les persones jurídiques.
Javier Pradera, «Delitos, penas y víctimas», El País, 26.11.2008.

dissabte, 29 de novembre del 2008

La ideologia morfològica

Ara ja no, això era abans...
Escric este petit esborrany divendres per si dissabte, com que me n'he anat de dinar, no tinc espenta per a acabar l'entrada. Segurament estaré pensarós remugant en silenci sobre El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians de Josep Àngel Mas Castells, que m'ha impressionat pel títol, ja que el llibre no l'he vist encara. Pot ser que estiga també etilitzat o ressacós i pegant-li voltes als models classificats per Mas Castells:


6.1. El model vernacular
6.2. El model normatiu indeterminat
6.3. El model convergent
6.4. El model particularista
6.5. El model secessionista
6.6. El model uniformista


Ai, espere poder classificar-me adequadament.




Puc afegir abans de vore el partit del Barça contra el Sevilla, que després del dinar que Emili mos ha regalat al Torrijos (València) —excel·lent; i deliciós el vi Mas Perinet (2004)—, barat a envellir un any, hem reenganxat més avant, quan volíem fugir de l'airet massa fresc, amb la manifestació per l'ensenyament públic de qualitat.

Santapoler general.
Més de cinquanta mil persones —comptes meus—, entre els quals vells amics que no esperava trobar: el Joan i l'Enric de la Vall —trobe que els dec algun sopar—, Francesc (de la Vall, per a mi, tot i que de Beneixama per a ell), Oreto (de l'Alcúdia) i Teresa (de València)...

Ah, i una quinzena de coneguts de vista de les «joventuts» del pp, que fa uns dies estaven en les Corts segurament rebent instruccions i elaborant les seues pancartes en què demanaven un sabater que els traguera de Bolonya, missatge críptic que cadascú podrà aclarir pel seu compte, supose. S'han aplaudit a soles al final de la seua gesta i cap a les huit han decidit anar-se'n, atés que ningú no els feia més cas que el suficient per a tapar-los la pancarta. Morera Català i Oltra Jarque (Compromís), que se'ls miraven a pocs metres amb poc interés. Al capdavall, ni tan sols els funcionava el megàfon. Ai, ai, ai.

divendres, 28 de novembre del 2008

La mala educació

Educand.
Comencem pel futbet: anem recuperant terreny, tot i que ara em dedique a fer de pulmó de l'equip, que és una manera suau de dir-ho. Al capdavall, a això vaig, a córrer bona cosa.

Pel que fa a les Corts, hui també hi havia alguna comissió, cosa estranya un divendres. S'entretenen aixina, perquè el lloc on es gestiona la sobirania valenciana és això, un entreteniment o un tràmit. I ja podem agrair que facen lleis buides de contingut, com la d'immigració que han aprovat fa uns dies, segons dia l'oposició —i ja m'ho crec—, perquè si alguns pugueren legislar el que volen realment, açò seria el Congo o el Vaticà, segons la tendència irracional que primara.

Per exemple, hui m'assabente (Vilaweb) que segons Concha Gómez, secretària barcelonina d'Educació de la Generalitat valenciana, ella no sap parlar valencià. Espere que no negara que parla en català, perquè quan transcrivim les seues intervencions en les Corts valencianes, vaja, no hem notat que no ho fa en cap de les dos llengües oficials de les Corts. A vore si resulta que parla en anglés —que és la moda en eixa conselleria— i mosatros mos hen trilingüitzat de colp. Com l'acudit aquell, però sense que faça gràcia. Doncs, sí, em sembla que Concha Gómez és un exemple ben clar de mala educació, en tots els sentits.

I, a més, Francisco Camps Ortiz, actual «ocupant» del palau de la Generalitat, que s'ha posat molta majúscula en l'estatut valencià eixe que ni ell ni Ignasi Pla i Durà ens van deixar votar, i això li fa creure que pot parar els vents i ofegar les ones de la mar i televisives. ¿Què pretén que ignoren els valencians tancant els repetidors d'Alginet i la Llosa de Ranes? Potser que la manifestació de demà per l'ensenyament públic. Bé, il n'y a que la fin de triste, que diuen per allà. Això, i unes cosconelles, i a viure.

dijous, 27 de novembre del 2008

Retrats en degradat

Memòria.
Vist i no vist, demà, divendres. Vaig fent escritets per ací i per allà, però res de gruix, tot són reflexions al vol, queixes, crítiques i comentaris amb més pretensió d'encertar que encert real. Vullc pensar que és l'ofici de ciutadà, diríem.

Amb tot, no m'agarre el correu electrònic com un xat, que és una cosa que em fa una mica de ràbia. Els qui ho fan, després tot són excuses pels malentesos o pels errors que cometen, però allà van, espentant paraules amunt i avall.

Hui també he tingut passada de «desmans», però esta vegada amb Pañella Alcàcer (tot queda, però, dins del Bloc). En canvi, Morera Català ha tirat pel cantó anglés amb un «¡go home!» tòpic i fàcil adreçat al conseller Font de Mora Turón. Ara bé, la millor, la «marissolà» de Lozano i Pastor pspv, que es referia a un excés de taronges de la varietat marisol (per cert, en CC. OO. en algun temps escrivien marissol*, forma que no crec que haje fet fortuna).

De la resta de parlamentàries que m'han toca hui, més valdrà que no diga res, perquè quan una del pp ha començat ha cridar-li a la del pspv «¡Memòria histórica!, ¡memòria histórica!», la barreja de mala llet i de poc respecte mercadejant amb les morts a causa de la violència masclista, ha estat verdaderament un retrat de Dorian Gray.

dimecres, 26 de novembre del 2008

L'autopista del gallec-portugués cap al món

Camins...
Els valencians (i catalanoparlants en general) estem frisosos fa temps esperant que Andorra entre a formar part de la Unió Europea, amb la qual cosa l'andorrà —és a dir, el valencià, és a dir, el català—, hi serà una llengua d'estat.

Per això em vaig sorprendre bastant que durant el simposi sobre el multilingüisme que va organitzar fa unes setmanes l'avl tots, representant gallec inclòs, ignoraren o oblidaren que el gallec ja era una llengua d'estat de la ue ja que hi havia el portugués. ¿Tenen algun interés en validar eixe secessionisme o és simple desconeixement de la possibilitat?

En qualsevol cas, després de vore els «desmans» de Morera Català tinc ocasió de descobrir el web Portal Galego da Língua que sí que pretén mantindre els drets lingüístics dels parlants gallecs i, a més, aprofitar les opcions europees i mundials per a combatre la subordinació lingüística dels usuaris del gallec-portugués enfront dels qui abusen del castellà-espanyol.

Aprofite, doncs, i m'hi adrece per a indicar-los que convindria que explicaren els avantatges de tindre clar que gallec i portugués són la mateixa entitat que convencionalment denominem llengua. Diria que ho haurien de saber tant en l'avl com en l'iec, si més no.

La paraula sorpresa del dia ha esta en un debat sobre sanitat, agranulocitòsics, adjectiu que només hem trobat en dos casos en castellà en la xarxa. El diputat es deu haver quedat ben a gust.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Un premi que és un dard sense diana

Dard que porta el vent.
L'Espiell ha tingut la gentilesa de fer-nos partícips del premi Dardos «Best blog darts thinker», així que ara, d'acord amb el procediment d'acceptació, indique els blocs als quals els l'atorgue jo, amb la limitació insalvable i necessària de quinze:





Em plau reproduir la idea que mou el premi en portugués:


Trata-se de um prémio que está a correr mundo, reconhecendo aqueles blogues que consideramos transmissores dos grandes valores humanos, com a qualidade conferida por uma consequente militância em torno das grandes causas, como seja o património e a liberdade, as pessoas e a qualidade de vida, o ambiente e as tradições, a memória e a dignidade, a cultura e o lazer.

«Estes selos, foram criados com a intenção de promover o salutar convívio entre os bloggers e como forma de demonstrar carinho e, reconhecimento por um trabalho, que agregue valor à Web.» (citando o Café Portugal)

Para explicar o critério utilizado, cito e subscrevo este texto do Rui Dias José: «Fica claro (expressamente afirmado e dito!) que as minhas escolhas para os "Premios Dardos" têm na base relações de amizade, proximidade ou identificação. Sou humano como os demais e, na teia de relações na net, gosto, quero, apaixono-me... Tudo é portanto subjectivo. E ainda bem!»


No sé si tenen massa sentit estes iniciatives encadenades, però, vaja, esta vegada he descobert alguna que altra cosa interessant en la cadena de complicitats. Entre altres, que és difícil localitzar l'origen del premi.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Tenoreta de dilluns, cromos i santets

Jocs d'imatge.
Estava gestionant altres coses i quasi me se descuida la nota de hui, per poca cosa que siga, que els dilluns sempre estem a mig gas, encara que hui hi havia una bona tenoreta de matí a les Corts, contra el que sol ser habitual a començament de setmana.

Per descuit o descurança apressada i emfàtica, he sentit altanería en boca de la diputada Mollà Herrera (Compromís), a qui es veu que altivesa o supèrbia no li feien el pes. Però la millor del dia ha estat el «junt» que ha pronunciat el conseller Serafín Castellano Gómez (de Benissanó) quan en realitat volia dir llunt. M'ha deixat desconcertat un moment, fins que he repassat el text per a saber què estava dient. Vés a saber com quedaria la cosa amb una transcripció simultània (de màquina o humana).

Per cert, enmig d'una trifulga en una comissió descobrim que l'article 71 del reglament de les Corts en realitat no aprofita per a res, excepte per a la discrecionalitat (o arbitrarietat, més aviat) de la presidència de torn. Eixa és la bonicària dels drets que no obliguen a ningú, cromos i santets per a fer col·leccions.

Finalment, quant als vins de l'altre dia, dos molt bons, sobretot el Martúe 2006 (recomanat esta setmana en el dominical del diari El País), i un que ha eixit malament, el Galiciano Noite, perquè el suro li havia canviat el gust. Hem anat al celler a que ens el canviaren, cosa que han fet després d'olorar que allò no estava bé.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Cita dominical / 5: Antoni M. Alcover

¿Ho haveu vist?
Cadascú compartirà amb estes citacions alguna cosa, des de l'adhesió incondicional fins al rebuig absolut. Jo mateix em moc entre eixos dos punts, però sobretot m'interessen perquè ajuden a interpretar els núvols que adés i ara solquen el cel.

Que ho tinguen en compte els esclaus de la influència castellana, obstinadament rebel·lats contra la genuïnitat de la sintaxis catalana, despullant-la de lo que la constitueix substancialment diferent de la castellana. ¡Que ens manca de molt encara per tenir l'ànima autònoma de fet! ¡N'hi ha molts que s'ho creuen esser-ho autonomistes, però en realitat n'estan molt lluny de esser-ho de tot! Hi estan tan fets a portar les cadenes, que es figuren no portar-ne, i s'enfaden si els diuen que en porten i els ho fan veure. Sobretot, amb el temps, ja se n'arribaran a donar compte, i prou que es corregiran aleshores. La restauració d'una llengua és cosa molt llargaruda, una obra de sigles.
Antoni M. Alcover, Dietari de l'excursió filològica 1906, a cura de Maria Pilar Perea, ed. Proa, 2006, pàg. 160).

dissabte, 22 de novembre del 2008

On n'a que le plaisir qu'on se donne

Un plaisir.
Una dona majoreta amb ulleres de sol m'ha dit les mil perreries a l'eixida de Consum perquè no l'he deixada que m'avançara en la cua de la caixa. Jo, poc inspirat, només he fet que repetir-li «igualment». No detallaré molt els meus motius, però diré que abans havia deixat passar una xica que havia tingut la paciència d'esperar sense dir res que es resolguera un embolic que hi havia abans de mosatros. La de les ulleres fosques ha arribat amb un paquet de sucre quan tot s'havia resolt i la primera cosa que ha fet ha segut renegar de la cua i, a continuació, volia arribar i moldre. Ha segut que no.

Busque «les mil perreries» en Google i, vaja, apareix unes poques voltes, entre les quals trobe una anotació d'un bloc que comenta una visita a les Corts valencianes. L'expressió apareix en una anotació referida al parlament espanyol, però podem segurament traslladar moltes impressions d'allà cap ací.

Després de comprar, m'he topat a l'Fnac amb un diccionari, Dictionnaire des expressions quotidiennes de Charles Bernet i Pierre Rézeau, on m'ha fet gràcia trobar «c'est les roquefort qui dit au camembert "tu pues"», que, és clar, per ací resoldríem amb «li diu el mort al degollat: "¿qui t'ha fet eixe forat?"», on la segona part seria optativa. N'hi ha alguna altra en català, però ara no em ve al cap.

Una altra d'interessant, i que la dona de les ulleres fosques havera pogut aplicar-se, és: il est urgent d'attendre.

Finalment, Taksenet em diu que Ana Noguera Montagud ha publicat una novela, Un lugar en Moldavia... ¿Com, com?... Ah, Un lunar en el labio... Bé, ja ho diuen aquells: «quand on entend ce qu'on entend, on a raison de penser ce qu'on pense»...

divendres, 21 de novembre del 2008

Llegir per entendre i per a entendre

Versions.
Estranyament, hem repetit cinema esta setmana a l'UGC de València amb els germans Coen en versió subtitulada: Burn after reading. No és colpidora, sinó simplement entretinguda, amb una gran Frances McDormand.

L'enfrontament del dia ha estat entre Morera Català i Camarasa Albertos. Morera ha aconseguit pactar segurament una parida per a Castelló de la Plana amb el pp, l'«hàbitat lingüístic», però la veritat és que l'argument de Camarasa, a banda d'una miqueta cregut i menyspreador, que no dic que Morera no s'ho mereixca —primus inter pares—, ha segut bastant patètic. En resum, que si una cosa no s'havia fet mai, no s'hauria de fer; i, de fet, si s'havia fet només una volta, no s'havia de repetir. Vaja, amb eixe calibre no sé ben bé com li reclamava a Morera que els projectes s'havien de madurar i que u havia de vindre amb la faena feta des de casa. Això també devia començar per u mateix, ¿no?

Per cert, quant al «lío», que també s'ha estaviat hui Morera Català, un company em feia saber que un conegut assessor de la televisió valenciana quan els socialistes li va dir que per allà tenien un «lío de locura», cosa que quasi supera el fet que en les oposicions a tècnic lingüístic de la Generalitat, a començament dels noranta, un també conegut i graciós assessor lingüístic et comentava les males passades que fan els «apellidos».

Finalment, la bona nova del dia és que cal llegir-se la nova edició de la gramàtica de Pompeu Fabra del 1956, perquè hi ha canvis substancials, aplicats per Joan Solà per a fer surar la versió original del llibre. Entre altres, després dels maldecaps i gimnàstiques amb el per i el per a, hem descobert que alguns —amb propostes i referències «divergents»— havíem arribat al punt d'inici, que és més o menys on ha arribat la gramàtica de l'AVL. I tot canviant un cal per un poc estètic, però més comprensible, cap. Sense dubte, és una sort.

dijous, 20 de novembre del 2008

Dia de xurra sense «líos»

Arribarà un dia.
Dijous és dia de xurra, que diu Taksenet, i ara no recorde si això tenia relació amb el fet que, fa anys, era el dia de festa de les criades. Es veu que parlaven en castellà. Bé, coses que qualsevol dia (possible o impossible) ni sabrem què volen dir i ni tan sols direm.

Parlant de dies, espere el dia, per exemple, que als periodistes del diari El País no se'ls ocórrega tan sistemàticament la idea de compondre un text amb el fragment següent:


Barceló no seié a taula i tampoc esta vegada es posà corbata. Quan li va tocar parlar, es limità a llegir un text breu i exquisit sobre la cúpula. En francés, mallorquí y espanyol, per eixe ordre i encara que hi havia traductors.


¿Per què Miguel Mora, el periodista, considerà que quan parlà en català ho féu en alguna varietat i, en canvi, quan parlà en les altres dos llengües, no ho féu en cap varietat? ¿És possible no parlar cap varietat d'una llengua i parlar en eixa llengua? ¿Interessava molt en la notícia indicar que féu ús de la varietat mallorquina? ¿Era mallorquí o felanitxer? Per cert, en espanyol, ¿no seria castellà central peninsular o alguna altra varietat semblant? Això, esperem el dia...

Per les Corts, resolc una «intergerència» que no era una interferència en una gerència o una gerència internacional, sinó una simple «ingerència»... Bé, una cosa com el que fem cada dia, ingerir-nos coses que no toquen. Com ara l'enèsim «palés» d'Ángeles Gloria Marcos Martí (eupv). I sort que hui he sentit un Morera Català bastant extens en una proclama valencianista i no ha hagut de dir «lío», cosa que és quasi una novetat.

dimecres, 19 de novembre del 2008

La llengua de ferro i de fusta

Tocar l'arena.

He vist el Toni Soler presentant el seu nou llibre, Amb llengua o sense (ed. Columna), i la pregunta que més m'ha interessat de les que li ha fet l'Albert Om ha segut la que li demanava si passaria res si desapareixia el català. Ara no recorde si ha dit «si morira», però, en qualsevol cas, la resposta que cal donar no és la que ha buscat Toni Soler per a salvar-ho sense solemnitats, «perquè és la llengua que hem parlat als fills, que ens han parlat els pares» etc., sinó que cal tindre sempre present que les llengües no existixen, sinó que són persones que les fan ressonar en el vent, i el que mor o desapareix no són les llengües, sinó que el que es dóna és un atemptat contra els drets de les persones, que és el que compta verdaderament.

L'altre embolic del dia ha estat permetre'm explicar-li a un columnista de l'Avui (17.11.2008), J. J. Navarro Arisa, que els catalanoparlants podem tindre supersticions de tota mena, de tan destarotats que podem arribar a ser i de tan dúctil com qualsevol altra llengua que és la nostra. I tot això, per mal que li sàpia a Eugeni S. Reig que ara toquem fusta més que ferro per a evitar la mala sort. Amb tot, un company també m'ha recordat que a Càlig (i a Sueca) juguen al «tocaferro», que segons ell té relació amb les anelles del perímetre de les esglésies que a l'edat mitjana podien salvar-te de l'atac d'algun a autoritat feudal. Ara només hi queda la fusta, n'ha volat l'anella.

I en les Corts, ¡toca ferro!, he sentit algú que confonia «churros y meninas», cosa que m'ha alegrat la transcripció. No he sabut captar que ho diguera a posta, però no ho descarte. Això convalida pel «descaro i desvergonya» de l'altre dia de la indignada Mollà Herrera. «An nescis, quia patientia dei ad paenitentiam te adducit?»

dimarts, 18 de novembre del 2008

Les Corts Valencianes i altres discriminadors lingüístics

Esperant estem.
Per fi, el parlament valencià ha esmenat la seua pàgina web referent a les «Corts Infantils» que només apareixia en espanyol des del mes de desembre de l'any passat, com ja vam comentar. Ara ja té versió en català. La discriminació continua, però, en la predeterminació de les pàgines, que no es poden obrir en valencià, excepte si passes per la pàgina inicial del web i tries la llengua. Només permeten la predeterminació en espanyol, com ja hem denunciat convenientment. Eixe és el respecte que els mereixen als senyors i senyores parlamentaris els drets lingüístics dels valencians, xiquets o grandets.

Amb tot, a pesar que sembla que haja fet efecte, cal dir que l'escrit a la comissió de peticions de les Corts Valencianes no ha mereixcut encara la resposta de la Mesa de les Corts —i ja s'han botat ben botat el termini—. Es veu que estan atrafegats decidint altres coses, com ara l'adaptació del reglament als seus interessos partidistes, principalment els de Maluenda Verdú (pp) —que això ja deu ser fins i tot una cosa personal i no de partit—, la centrifugació en altres partides dels diners compromesos per a una nova relació de llocs que no arriba, els privilegis en la carrera professional d'uns pocs funcionaris que juguen amb dos baralles... Coses de molt de suc, és clar, molt més suc que adoptar decisions justes i que milloren la transparència i la democràcia.

Finalment, lligc en el diari l'enèsima agressió xenòfoba —o al·lòfoba— d'uns policies als drets d'un ciutadà, cosa que és inoïda per Fernando Savater, pel que ell mateix comenta... Ei, perquè es tracta d'una agressió contra el dret a expressar-se en català, que ell, les altres agressions, ¡les que no existixen, sí que diu que les coneix! Cosa de la mística o el fanatisme. D'altra banda, denuncien de nou que la demanda supera l'oferta universitària de classes en català. Cap novetat, doncs. Els gestors d'estes coses en les universitats, però, encantats d'haver-se conegut.