dilluns, 31 de desembre del 2007

Petit balanç anual

Ens ha marcat l'any.
L'últim dia de l'any crec que encara he trobat un moment per a fer un petit sumari del temps que hem hagut de superar fins a arribar ací. Podem dir que els immigrants han desaparegut del pont d'Ademús al riu de València, però sabem que no han resolt la precària situació de caritat aparent i explotació permanent que porten amb molta diligència els responsables polítics valencians del pp.

D'altra banda, a la ciutat de València encara podem sintonitzar la tv3 —i que dure—, però m'adone que he acumulat bona cosa de llibres, així que si el poder judicial o Joan Clos no ho solucionen, quan Francisco Camps talle la reemissió, ho sintonitzaré a través d'Internet, però puga ser que lligga més, que passa el temps i només fullege.

Continuem progressant amb l'Ubuntu, ara amb la versió 7.10, Gutsy Gibbon, encara sobrevixc amb el Mac OS 10.3.9 i mire poc el Windows XP. Entre les coses que hem aprés enguany hi ha la possibilitat de fer anar el servidor en l'ordinador per a anar provant el Word Press. Això sí, tinc pendent renovar la plantilla del Blogger.

Continuant amb la informàtica, hem tingut massa embolics incomprensibles amb les codificacions d'alguns programes (per exemple el Taco HTML), que no deixen alçar els arxius en ISO-8859-1 i només ho fan en UTF-8 i que a voltes no hi ha manera d'aconseguir que no ens compliquen la vida amb codificacions invisibles; després intente usar el Quanta Plus i no em deixa accentuar... És un permanent eixir del foc i caure en les brases. Per cert, l'Open Office no em dóna facilitats per a crear combinacions de tecles per a autotexts, tal com acostume a fer amb molta facilitat amb el Word (i macros). En canvi, hi ha programes que sí que ens fan avançar, com el Gimp, que podem usar en tots els sistemes operatius.

Quant a coses de llengua, anem retrocedint o de gairó com els carrancs. D'una banda, la censura de les emissions de tv3 que està impulsant el govern del pp no és precisament un avanç en res, sinó un retrocés i un atemptat contra la Carta europea de les llengües. Malauradament, estem acostumats al fet que els drets i deures lingüístics siguen encara mers apèndixs graciables de la política demagògica d'uns i altres. Hui mateix, en la ser Fernando Berlín —fora de context i sense cap preocupació real coneguda pels drets lingüístics dels ciutadans— clamava en l'estil de la ràdio Mille Collines de Rwanda repetint que el castellà estava prohibit en les escoles de Catalunya. És a dir, que en coses d'ètica periodística no anem massa bé.

D'altra banda, les enquestes i dades sobre l'ús de la llengua que hem conegut enguany no diuen res de positiu per al País Valencià, llevat que el simple fet d'existir encara haja de ser vist com a molt positiu. Continuem aguantant amb la contraplanificació lingüística que porten des de la Generalitat —duta amb desídia, cosa que en este cas podem pensar que és una sort— i sense cinema, dvd ni mitjans públics democràtics en valencià. Una actuació mínimament positiva ha estat la petita participació valenciana en Frankfurt (amb la col·laboració dels ajuntaments de Morella, Sueca i Gandia).

Quant a altres aficions, al futbet pocs gols, però bon joc. Música, doncs, imprescindible el Last.fm, que ens ha descobert Eberhard Weber i ens ha permés conéixer millor Weather Report, Jon Christensen (i companyia), la Mahavishnu Orchestra, Return to Forever, i ara, com a reflex necrològic, Oscar Peterson i semblants. A més, he de destacar la donació d'Emili d'un fum de vinils que hauré d'escoltar amb calma (he començat pel Breezin' de George Benson). En disc compacte, poca cosa d'interés i alguna decepció com la segona de Mahler en la gravació per a Deutsche Grammophon de Pierre Boulez i la Wiener Philarmoniker, que ens va sonar molt enllaunada comparada amb la de Gary Bertini. Naturalment, la retirada de Lluís Llach ens ha marcat l'any. Ah, i hem descobert Mazoni, Clara Andrés i Verdcel, tot i que no hem pogut aconseguir els discs.

En cerveses, Voll Damm és la referència permanent. Quant al vi, hem descobert la varietat carmenère i n'hem tastat algun excel·lent com ara el Valderiz Tomás Esteban (2001). En cosa de restaurants, hem visitat puga ser que massa sovint el Maramao (carrer de la Corretgeria), hem descobert El Bicho Raro (carrer del Comte de Montornés) i el Ocho y Medio (darrere de Santa Caterina); a Gandia, l'Arrop (que ara té fins i tot una estrella Michelin) i el Santanjordi. I algunes altres despeses que d'ara en avant no sé si farem, perquè, com diu Taksenet, els projectes en què estem immersos ens revolucionaran el 2008. Vés a saber.

divendres, 28 de desembre del 2007

A Gandia, dinar i per la TV3

Per la TV3 i les llibertats audiovisuals
Doncs, sí, esta setmana apurem els últims moscosos d'enguany, però la cosa se'n va en passejos amunt i avall i destrellats diversos. A més, com que el fred travessa els vidres de les finestres —són velles i roïns— els ànims mos se gelen. I les rosades són bones.

Com a activitat a ressenyar, la concentració per la tv3 a Gandia. Pluja i vora tres-centes persones animoses defenent els nostres drets d'espectadors conscients, catalanoparlants en perill d'extinció i demòcrates contraris a l'intervencionisme autoritari i lesiu del govern actual del pp de Francisco Camps.

Santanjordi a Gandia
Abans, cal destacar el dinar al Santanjordi —al passeig de Gandia—. Un lloc bonic, amb un pati ample i sorprenent al mig de la ciutat; amb la pluja, ben evocador. I una cuina aconseguida. Potser en cosa de vins hi havia una certa limitació. Després, fem un passeget pel carrer Major i passem per la col·legiata.

Quant a coses de llengua, puc assenyalar que algú ha fet cas de la meua queixa sobre el rètol que lluïa la casa palau de Cerveró a la plaça de Cisneros, seu d'un institut d'història de la medicina de la Universitat de València, que havia aparegut el dia de la inauguració únicament en espanyol. Ja està en valencià, encara que ningú m'ha dit res de la queixa.

Pel que fa als destrellats que comentava adés, hi ha els viatges entre ordinadors fins que he aclarit per què l'Ipod només admetia carregar arxius des del Mac: cal canviar el sistema HFS+ amb que estava formatat pel format que li dóna Windows. Llavors ja és accessible com a disc dur en tots els sistemes operatius. I no n'enumere més, perquè són més frustrants i no han donat lloc a cap resultat útil.

Finalment, una curiositat de Les Bienveillantes: allà on en francés hi ha «urss» en català hi ha «Unió Soviètica». No ho acabe d'entendre.

divendres, 21 de desembre del 2007

Encara tenim la ment desperta i volem TV3

Doncs, sí, per dignitat democràtica
La setmana ha tornat a ser dureta, entre les pluges i les vesprades ocupades. Sort del futbet de dilluns.

Enguany fem finalment les sessions del màster sobre textos juridicoadministratius. Com que això és una activitat de molt poc lleu —i m'he inventat l'expressió— al País Valencià, ho he enfocat de manera que la tasca siga descobrir les bases de la faena dels tècnics lingüístics en l'administració pública, principalment tot allò relacionat amb qüestions laborals, però obrint el panorama a totes les administracions i a tants punts de vista com siga possible abastar.

La idea que m'he proposat estendre és que per a fer de tècnic lingüístic convé més tindre la ment desperta i atenta a necessitats dels ciutadans (que són els destinataris principals de la nostra activitat) que no una gran capacitat per als automatismes traductors o per a recordar suposades formes incorrectes i incorrectes de manual. Un plantejament ambiciós de reflexió potser excessiu en l'elaboració. Tal com deu haver dit algú, hem de viure els fracassos com un presagi dels èxits.

Les pluges portaran segurament l'apagada obscurantista —en paraules de Carles Sentís— de les llums de TV3 al País Valencià. S'ha proposat Francisco Camps tancar el territori del seu petit regne i impedir que el seus ciutadans siguen lliures per a triar cap altra emissió catalanoparlant. Tal com s'esdevenia amb les llibertats mal enteses, ha decidit que només tenim la llibertat de vore o no vore Canal 9. A pesar dels seus desitjos, no és un dirigent omnímode senyor de les ones i les xarxes. Estic segur que podrem salvar els seus desficaciats plantejaments i aconseguir una llibertat més completa per a elegir «les nostres» i no únicament «les seues».

I per deixar-ne caure alguna dels meus diputats estimats, Oltra Jarque assolta una poc documentada «rebutja» ('rebuig'). Veig que apareix recollit únicament en Víctor Català. Deu haver estat una confusió. I he recollit alguna altra intervenció a tindre en compte, com la gran satisfacció de Barrieras Mombrú —que va amollar un «porta'ls-hi»— davant el fet que hi hagen 182.920 alumnes que estudien en valencià, però amagant sempre què representa això al cap de vint anys en el total d'estudiants del País Valencià (més de 700.000). I arriba a dir que a ells això els sembla prou. Massa i tot, pel que sembla.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Humans, cansats i atabalats

Frères humains
Acabem la setmana amb una pressió de moltes atmosferes i, a més, diferents. Les que hi havia en les tres reunions (sessions marginals a banda) que vaig tindre divendres —després d'una primera i iniciàtica la vespra—. A més, coordinació accidental del Diari de Sessions de pressuposts, que la cap de publicacions no entén que haja de tindre de compensació, atés que és un extra que no ens pertoca. Per sort, el futbet va anar de fàbula i em va carregar les piles.

Les Corts tancades, passades les huit i mitja de la vesprada, i allà estava jo corregint transcripcions i llegint les paraules del sud oriolà del diputat Ballester Costa (pp), que et gelen el cor: el valencià li sobra al seu país. La veritat, es pensen que els sobra, però tenint en compte les voltes que maltracten i menyspreen la llengua i els seus usuaris, semblaria que en tenen una necessitat patològica, encara que siga per a perseguir-lo(s), censurar-lo(s) o prohibir-lo(s), com pretén fer Francisco Camps amb la tv3.

Casualment puc compartir, doncs, el peu de foto de l'article d'Enric Sòria en el «Quadern» del diari El País de dijous passat: «[...] pesnament en llengua catalana». Som una errata en el pla de pau funerari que ens projecten des de la Generalitat de Francisco Camps i Ballester Costa. Amb tot, i mal que els sap, som.

Finalment, i per deixar una altra molleta de Les Bienveillantes, en la pàgina 13 en català falta una oració:


J'aime me perdre un peu dans le claquètement monotone et syncopé qui domine l'espace, ce battement métallique à deux temps, obsédant. Les métiers m'impressionnent toujours. Ils sont en fonte, on les a peints en vert, et chacun pèse dix tonnes.

M'agrada perdre'm una mica en el batec monòton i sincopat que domina l'espai, una palpitació metàl·lica, en dos temps, obsessiva. <...> Són de fosa, pintats de verd, i cadascun pesa deu tones.


Per cert, les (dos) primeres paraules del llibre del llibre, que Sebastià Alzamora ha reproduït, tenen també una peculiaritat només començar:


Frères humains, [...]

Germans de l'espècie humana, [...]


Humans i espècie, quin dilema més estrany, que ens fa perdre les ressonàncies franceses de Villon.

dimecres, 12 de desembre del 2007

L'imaginari lingüístic de Savater i el curs de la vida

Novetats només en castellà

Com que estem en pressuposts, l'estrés laboral està una miqueta pujat i no podem fer tantes ratlles com voldríem. Encara que n'hem de fer moltes, transcripcions a banda. Hi ha les comissions que el lletrat major no convoca quan toca ni quasi que mai; les seccions del web de les Corts que apareixen només en castellà —i, més avall, ¡que n'opine Savater!— i la censura de la tv3, atemptat als drets de comunicació i expressió trist i indignant, més en democràcia, per al qual em remetré al dtl.

Per tant, els últims dies, poc de Bienveillantes. Només deixaré caure el que em sembla una millora un pèl excessiva respecte de l'original:

Més rêves de jeunesse, le cours de ma vie leur avait brisé les os [...].
El curs de la meva vida m'havia escapçat els somnis de joventut [...].

Per altra banda, lligc un article interessant de Fernando Savater (El País, 08.12.2007), «El triunfo del libertinaje», que em sembla raonable fins que toca el tema de la llengua, que es veu que això només sap tractar-ho amb la boina i no amb el que hi ha baix:

Esment a part mereix l'arraconament vergonyant del castellà com a llengua educativa. Per descomptat, el dany així causat no consistix només en el menyspreu de la llengua materna de molts alumnes (no ja com a espanyols, sinó estrictament com a bascos, catalans, gallecs, etcètera) ni en el perjudici laboral i social que es causa als privats sense el seu consentiment d'un instrument comunicatiu de projecció mundial en nom d'un altre culturalment respectable però menys ric en oportunitats per qüestions geohistòriques: el nucli del problema és que les democràcies necessiten una llengua comuna per raons estrictament polítiques (l'exemple de Bèlgica és clar referent a això).

I aquesta llengua —que per descomptat ha de conviure amb unes altres històricament arrelades— no pot ser escamotejada o presentada de manera hostil sense atemptat contra el funcionament de la democràcia mateixa. Clar que aquesta consideració resulta aliena al llibertinatge separatista, que últimament es queixa per exemple que «paguen més i reben menys», com si això no fóra precisament —més enllà que les inversions estatals estiguen millor o pitjor orientades— la queixa de tots els rics contra els imposts. Si no es té clar que tota riquesa particular té origen (i per tant responsabilitat) social, és difícil sostenir que els ciutadans han de compartir també almenys una llengua parlamentària, encara que conserven també altres. El nacionalisme separatista no és més que neoliberalisme insolidari: i l'esquerra, en la lluna.

No cal calfar-se massa el cap per a adonar-se que el castellà està arraconat només en la imaginació de Fernando Savater, a més d'estar-ho realment molt més en molts països del món que no tenen cap trauma per això, com per exemple, Dinarmarca o Finlàndia. D'altra banda, la llengua que és menyspreada és aquella que no s'usa, i totes les enquestes desmentixen Savater —tot i que no desmentixen el seu imaginari, és clar—. Precisament, els qui poden patir un perjudici laboral no són els bilingües del País Valencià, sinó els qui només coneixen una llengua. ¿Qui són? ¡Tat!

Bèlgica té moltes llengües comunes en llocs diversos i en tots és una democràcia, almenys això és comenta en la Unió Europea. ¿Què vol dir Savater, que Bèlgica ha d'existir només d'una manera perquè ell la coneix aixina? Daltra banda, la suposada hostilitat cap a l'espanyol no es genera en la llengua, sinó en els qui pretenen imposar-la als ciutadans que preferixen fer ús dels seus drets lingüístics en Renfe o en els jutjats, on l'hostilitat amb què s'imposa el castellà és clar que atempta contra el funcionament de la democràcia mateixa. Quant a la riquesa i els imposts, Savater fa un salt impossible en canviar la riquesa de les llengües en la riquesa de només una llengua. Una meravella, rei, la rica diversitat de la unicitat. La llengua parlamentària es compartix amb qualsevol lloc del món en pau i quietud amb l'aprenentatge de llengües i amb uns intèrprets qualificats. Almenys, des de Babel, que no està en la Lluna.

dijous, 6 de desembre del 2007

Constitució per a castellans, encara

Corts només per a xiquets castellansFa dos anys havíem anat a vore Viva Zapatero de Sabina Guzzanti, que no sé què se n'ha fet, tot i que el missatge va quedar. Per exemple, Joan Ignasi Pla és ara un estaquirot en les Corts —bé, del mateix nivell que quasi tots els altres noranta i alguns—, d'eixos que demostren quasi cada dia que si estan col·locats allà no és per una qüestió de democràcia, sinó que respon més a una necessitat laboral o per presumir d'alguna cosa. El costum és que mentres voten tots a una el que assenyala algú amb els dits, tot els anirà bé, i no han de donar més explicacions a cap votant, no tenen cap responsabilitat per legislar amb els peus, no tenen cap obligació de saber de què parlen ni han de retre comptes dels interessos que representen, perquè majorment només representen els propis. Això és el dia de la Constitució espanyola i dels estatuts autodestruïts com el valencià.

I no parlaré ara de la Mesa de les Corts, perquè em baquejaria i no podria picar. Només puc dir que per a ells la democràcia és com un porc o un corderet: en trauen profit de tot. Per cert, ahir, dia de portes obertes a les Corts, en trobareu referències als diaris, però no al web de les Corts. De fet, al web de les Corts —que vos s'obrirà inevitablement en espanyol, excepte que passeu per la pàgina inicial— trobareu un flash sobre les «Corts Infantils» que està únicament en espanyol. I ara! Sí, sí, la demagògia i la mentira és això: dir una cosa i fer-ne una altra, principalment contra els interessos d'allò que es diu defendre. I n'hi han molts dirigents en el pp que hi tenen la mà trencada.

Com ara ahir també, dia de portes obertes —i també en vam haver de parlar fa un any—, però es veu que només eren obertes per als castellans, tenint en compte que els quatre cartells que van plantar davant la porta només lluïen la llengua espanyola. I això que cada cartell tenia dos cares, davant i darrere. Doncs, bé, en cap hi va haver lloc per a atendre els ciutadans valencians i catalanoparlants en general.

Però tornant al «Children's Parliament», la versió en anglés, curiosament tampoc no té el flash en eixa llengua. Amb la qual cosa puc entendre un poc més el comentari del cambrer del restaurant vegetarià Ana Eva (carrer del Túria, 49), on no es dina malament, que m'ha contestat que no tenia la carta en valencià «ni en anglés». Vaja, quina associació més estranya d'idees que tenen alguns. Almenys ens ha atés en valencià ben amablement i els plats estaven ben bons.

Finalment, a més de vore l'arbre més vell de València, un ginkgo dels jardins de Montfort, hem comprovat al botànic que els ginkgo femenins tenen uns fruits ben pudents. I això no sé si és una constatació o una extensió fàcil d'un prejuí.