diumenge, 29 de juliol del 2007

L'estiu corrent pel riu

Entrenant a Bretanya
Doncs, no res, vacances, el riu ple de gent passades les dotze, sobretot sud-americans jugant a futbol, i jo corrent cap a déu sap on, i al cap dels anys, tres quilòmetres en 18:05 i tres més en 12:23. Lloc, que la bade!

I tot això mentres m'agarren angoixes urbanístiques, una parella es trenca i descobrixen que allò era cosa d'hostatgera i hoste (i ella no vol vore-ho), m'assabente que a l'arquitecte sostenible li agrada córrer amb un Porsche i, finalment, aconseguixc que em faça cas la versió de l'Open Office per a Ubuntu.

diumenge, 22 de juliol del 2007

La francofonia i la catalanofonia

Mals i encerts de la francofonia
Estrene per a esta entrada un extensió del Firefox, Xinha, que permet omplir els quadres i formularis del navegador. Sembla que serà encara més pràctic que el Taco Html Edit (o l'ScribeFire que vaig utilizar en un missatge anterior).

Estic de vacances, però no m'he pogut acostar per estes notes tant com voldria. Fa molta calor. Pretenia comentar alguns passatges de Les carnets d'un francophone de Jean-Pierre Borzeix, però no trobe temps ara mateix. Deixe constància que el llibre és una mena de bloc de notes que, en llegir-lo amb uns ulls catalans, ens deixa la sensació que els problemes que afecten les llengües en contacte són els mateixos, i que l'autor ha tingut una gran cura a distingir el seu patrimoni francés i el dret dels altres patrimonis lngüístics a ser considerats igualment valuosos, actitud que malauradament es dóna ben poc en els àmbits espanyols més difosos per la rodalia de València.

Alguns detalls a tindre en compte:

J'ai découvert assez tard que mon père avait appris le français à l'école, où il était interdit de parler patois.


Això era a Millevaches, on parlaven llemosí. Diu més encara:

Aujourd'hui, dans mon pays qui fut de langue d'oc, les cimetières sont presque les seuls endroits, à condition de rester silencieux et de tendre l'oreille, où l'on perçoive encore les modulations de la langue défunte.


I sobre els imperialismes lingüístics:

Il ne s'agit plus d'aspirer à dominer le reste du monde, mais de l'accueillir sans craindre de perdre son âme.


En este sentit, acollir tant els altres, les altres llengües, com els mateixos francesos de totes bandes:

Jacques Godbout, l'ami fidèle qui me tient régulièrement informé de la première chute de neige à Montréal, de la montée des sucres dans les érablières des cantons de l'Est et des meilleurs articles du Devoir, me lance aujourd'hui au téléphone : « Tant que les Français ne deviendront pas francophones, j'ai décidé d'ignorer la francophonie ! » J'en déduis qu'il est de mauvaise humeur et prends cette aigreure pour ce qu'elle est: une boutade.


En certa manera, la catalanitat se'ns mostra molt semblant, però sense els avantatges —i potser també els trobaríem limitats— de tindre diversos estats, i no tan sols Andorra, on el català siga una llengua sense penalitzacions oficials.


PS: dec ser molt delicat, perquè el Xinha tampoc no em convenç a l'hora d'escriure este bloc.

dissabte, 14 de juliol del 2007

La cultura de l'autoodi envers els altres


Català usual a Gandia
Vaja, açò sembla que funciona. Començaré a utilitzar l'ScribeFire amb un comentari que tinc aparcat damunt la taula fa uns dies. La qüestió es desenvolupa en El País entre el reportatge sobre el concert dels Rolling Stones, que publicà Santiago Segurola («Los Stones derriban los tópicos»), un fragment del de J. J. Aznárez «España pinta poco aquí» (24.06.2007) i la notícia de les preses de possessió dels nous ministres espanyols «Cambio de cartera y de piropos en cuatro ministerios» (10.07.2007).

El primer, Segurola, ressenya l'actuació dels Stones i, pel que vaig vore en TV3 —i potser va ser la televisió catalana la inductora del mal pensament que tinc—, va tindre la sensibilitat lingüística suficient per a evitar-los als espanyols un ensurt quant a l'estat de la unitat «increbantable» de la seua pàtria:
Enmig, Mick Jagger dirigia les operacions amb els seus innombrables recursos, inclòs un espanyol acceptable que utilitzà per a saludar el públic i manifestar que sí, que la nit era estupenda, que s'ho passava molt bé i que allò funcionava de meravella.


És a dir, el vídeo de promoció del concert i les paraules de l'inici del concert, en què Mick Jagger parlava en català, van ser convenientment ignorats o maquillats pel filtre emocional de Segurola.

El segon, Aznárez, immers en una altra realitat lingüística, també troba ocasió de mostrar la idiosincràsia dels altres nacionalistes:
Les posicions d'anv-hb no obstant, son ben conegudes. El replegament dels regidors els va semblar correcte. «Mantenen obertes les portes de l'ajuntament per a formar un consistori d'acord amb la voluntad popular», va declarar Urruzunu. Però l'aferrissament de la voluntat popular és, en ocasions, descoratjador:
— ¿Té hora, per favor?
Arratsaldeko ordu bat erdiak dira [la 1.30 de la vesprada].
— Perdone, no entenc èuscar.
— Doncs, aprén.


I rebla el clau —que vol entrar per la cabota, indubtablement— el nou ministre César Antonio Molina:

La nostra cultura és universal, no de províncies. Representa 500 milions de persones gràcies a la nostra llengua comuna, que té darrere grans escriptors, artistes, cineastes... Hem de ser el motor de totes les persones que parlen i s'expressen en espanyol.


És a dir, després de la qüestió dels escriptors catalans o catalunyesos que havien d'anar a Frankfurt —on sempre oblidaven els escriptors que viuen a Catalunya i que escriuen en francés, anglés, italià i altres llengües del món—, ara el ministre dels espanyols canvia el joc de cartes i de confusions i la cultura sí, ara sí, pot anar unida a una llengua — i només una—, i són la mateixa cultura a les Filipines, a Miami o a Almendralejo.

Al capdavall, dubtem sobre si és que són espanyols o és que són homes —mascles— i tot això té a vore amb una educació per a, diríem, un autoodi regirat. Sortosament, el senyal de prohibició d'aparcament que hi havia a Gandia, davant de l'ajuntament, no té eixos complexos, és igualitari i és català i internacional, tal com hauríem d'aprendre a ser cada dia una mica.

Powered by ScribeFire.

dijous, 12 de juliol del 2007

Dinosaur JR i uns valencians que no en saben més

This is all i came to do


Tornava acalorat de córrer pel riu i he vist, quan he passat per davant de la seu del psoe, que s'estaven enduguent la geganta de l'Alborch. Llavors he sentit una petita desesperança, ja que he recordat les rodes de premsa d'ahir de Joan Ignasi Pla —que dia que no es presentaria a la reelecció com a secretari general dels socialistes valencians— i de Jorge Alarte (alcalde d'Alaquàs) —que s'hi postulava amb temps—. Pel que vaig vore en InfoTV, només en espanyol... No sé si és la relliscada permanent en què viuen o un reflex de l'English-only movement i altres moviments tan nostrats.

De l'Alarte no en sé res, però del Pla em sembla recordar que eixa decisió tàctica d'acastellanament fou cosa comentada abans de l'última campanya electoral i durant la campanya, ja que feia olor a tacticisme hipòcrita. Ara, ja podem pensar en una consolidació d'alguns personatges grisos del psoe en la tendència a no fer ús de llengua dels valencians. Estic segur que deu un reflex condicionat estil gos de Pavlov. Bé, al capdavall hi ha qui es fa traficant/ta d'armes, qui no compra balises per a la línia 1 del metro de València o qui es fa jutge/essa homòfob/ba, tant per a enriquir-se com per a beneficiar-se del dolor dels altres.

Es suposa que la societat tenim mitjans per a «castigar» eixes actituds i «corregir» eixes persones. Malauradament, més que un fet, és una cosa que li se suposa a la nostra petita democràcia.

La geganta, doncs, se'n va. I Carmen Alborch, que s'ha naturalitzat de Lil·liput, no ha deixat rastres del poc valencià de què feia ús en el seu web —cosa que es comentà en el dtl (16.05.2007)— una volta s'ha quedat vençuda i desarmada. Vegeu quin laconisme tan engrescat i desubicat alhora hi ha ara mateix en www.carmenalborch.com:


Gracias por el apoyo y la confianza recibidos.
Sobre esta confianza seguiré adelante en mi tarea.
Trabajando por lo que creemos, por la Valencia que queremos.
Mantengo intacta esa ilusión, esa energía y la convicción
de que el cambio no sólo es necesario, sino posible.
Os invito a que sigamos pedaleando juntos en esa dirección.

Carmen Alborch


Doncs, tal com diuen els corsos: «Belle chjachjere è tristi fatti!», que és una versió de la llatinada res, non verba. Vaja, que ens les hem d'engolir com a punys!




Referències:

  • Diccionari d'expressions corses comentades, Jean-Guy Talamoni, ed. Llibres de l'Índex, 2006.
  • Diccionario de expresiones y frases latinas, Víctor-José Herrero Llorente, ed. Gredos, 1992.

diumenge, 8 de juliol del 2007

La UOC, València, la traductologia i la normativa


El dia 7 de juny els vaig escriure als de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC):

Si cal vos n'envie una foto, però si eixiu de la seu que teniu a València, podreu observar en les plaques que tanta suor ens costa que l'ajuntament col·loque en valencià, que vos trobeu al carrer de la Pau.

Per això, vos agrairia que quan publiqueu un anunci en la premsa (El País, 31.03.2007) indicàreu el nom en valencià, tal com feu en el cas de Barcelona. (Supose que ja m'enteneu, i no cal més comentaris polítics o sociolingüístics.)


L'endemà em van respondre:


Hem fet arribat el teu missatge a l'àrea de màrqueting, que són els que dissenyen les campanyes publicitàries.

Cordialment,

Gabinet de Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya (www.uoc.edu/premsa)
T. 93 253 23 21


Doncs, això, ho deixen o als publicistes o als periodistes o no vullgues saber a qui. És un dels temes que, quina casualitat, hem pogut tractar en el curs «Llengua per a Experts» (Generalitat Valenciana, XXIV Cursos d'Estiu) que hem seguit esta setmana a la plaça de Viriat de València: el fet que entre el munt de persones que intervenen en el disseny de campanyes de publicitat, no hi solen haver persones versades en traducció, i això, en una societat amb diverses llengües, com és la nostra, es nota, tant professionalment com en les mateixes campanyes.

El curs ha tingut diversos continguts, però sense arribar a justificar massa el títol tan pompós. D'altra banda, hi ha hagut massa assignatures, cosa que ha repercutit negativament en la possibilitat d'aprofundir en alguns temes que mereixien més sessions monogràfiques i més debat, com realment era el cas de la proposta que aportava cada ponent.

De fet, estes lleus pinzellades de formació haurien d'escampar-se al llarg de l'any, amb més temps per a cada tema. Això beneficiaria tant els alumnes, professionals de la gestió lingüística (municipals i autonòmics), com els professors universitaris, que tindrien llavors l'oportunitat de copsar els problemes reals que hi ha quan s'apliquen les teories en els múltiples àmbits de les administracions públiques.


Nota: per cert, cal agrair al Blogger que haja adaptat la interfície de gestió dels blocs al català. Curiosament, pel «terminé» que apareix en acabar de pujar una imatge, sembla que s'ha fet a partir del francés.