divendres, 29 de juny del 2007

Represa lingüística a les Corts valencianes

Fa dos anys ja, amb la llengua fora.
Doncs, sí, hem començat la nova legislatura, la setena, i ja podem emetre unes impressions inicials sobre la llengua a la institució. En primer, lloc, que els problemes del web de les Corts continuen. És a dir, que no admet la selecció idiomàtica del navegador, ni la memorització d'adreces en un idioma que no siga l'espanyol. És una queixa que haurem de reproduir davant els diputats i la nova presidenta.

D'altra banda, quant als diputats, és prompte per a dir-ne res, però constatem que la presidenta parla més en català que el seu predecessor i llig molt millor. I també molt millor que el vicepresident primer, que no té cap problema lingüístic, excepte que rosega les paraules en lloc de declamar-les, com correspondria a can Ciceró —diríem.

Hem pogut sentir el queisme bastant sistemàtic del president de la Generalitat, Francisco Camps, quan parla en espanyol; i la correcció mitjana de les seues paraules en català —amb l'excepció d'alguns castellanismes (tarea en lloc de tasca). Vam sentir, a més, que el lletrat major complimentava en valencià, tot i que es referia a uns tràmits que s'havien complit. El vici de no fer servir els correctors de textos o de traduir al vol. I llavors descobrixen —i ens descobrixen— que no és tan senzill com creuen.

Ho anuncia el començament d'una versió de l'himne valencià: «Per no frenar quan venia una corba»... No va ser aixina, és clar, com ho va cantar el cor de la Generalitat, closa ja la sessió, el dia que Francisco Camps jurà el càrrec. Però no és mala idea tampoc. Fins i tot ho podríem rimar altrament (com en la famosa foto del 2005 de González Pons i Font de Mora): «Per no frenar, quan mos trauen la llengua...».

diumenge, 24 de juny del 2007

Plaers lingüístics de Dénia i Gandia

Gambes de Dénia a l'Arrop de Gandia


Entre el plaers lingüístics hi ha, podríem dir, la gastronomia, per no enumerar-ne més. El restaurant Arrop de Gandia ens proporciona un bon exemple d'eixe tipus de plaer amb la cuina de Ricardo Camarena. Com que no és un lloc tan a l'abast econòmic com per a anar-hi totes les setmanes, hem de dir que les dos o tres voltes que ens hi hem acostat, el gaudi sensorial ha estat a una gran altura. L'última vegada, fa unes setmanes, va tindre a més, un complement ben trobat en el vi: un Finca Terrerazo (2000) de Mustiguillo; malauradament, no vam saber triar l'ordre adequat i el Marboré posterior no va resultar tan convincent. L'ordre dels factors és important, tot i que no altere el preu del dinar.

Cal dir que una troballa lingüística és la recepta de l'arrop que hi ha en el vidre que separa la sala de la cuina. Però una mancança que decep una mica és que, contrastant amb el tracte amable i l'explicació detallada que ens fa María del Carmen Bañuls, no disposen encara de carta en català, cosa que esperem que resolguen amb la mateixa elegància amb què han distribuït els espais i la decoració.

Eixe dia no em vaig poder estar de fer-los una foto a unes increïbles gambes de Dénia, fabuloses (i potser irrepetibles) que ens feren evocar la possibilitat de l'esquerra de gestionar racionalment i amb contingut polític el país, tal com crec que s'esdevé a la ciutat costanera de la Marina.

dissabte, 16 de juny del 2007

Temps de ceguera i renúncies

Nous temps per a què?


Posem per cas que estem, dilluns passat, en la caixa del supermercat a València i un antic conseller socialista, Emèrit Bono, ens demana que on hem agafat les cireres, que no les havia vistes. No ens coneixem però se'ns ha adreçat —coherentment amb el seu ideari polític i lingüístic, conseqüent amb la tasca feta durant els anys que van regir la Generalitat, donant exemple de congruència i amb la responsabilitat dels qui han de donar exemple, els polítics— en valencià. Li responem que a l'entrada mateix del supermercat. Poca conversa més.

Esperem que no li sàpia mal que hajam contat l'anècdota. I si no va anar aixina, pot esmenar-nos qualsevol detall que hajam confós. ¡Quasevol! Mentrestant, continuarem vigilant per si ens agafa un atac de ceguera induïda. I d'això va una mica també la foto.

dilluns, 11 de juny del 2007

El vidre de les ulleres

Canal 9 filmant somnis.
Per sort he aconseguit acabar un altre llibre, cosa que no és molt habitual. I per casualitat o no tant és un llibre que ens pot donar algunes idees útils per als calfaments de cap que sembla que tenen ara els analistes despistats i el nombrós col·lectiu de decebuts preelectorals i resignats postelectoralment: Com ens enganyem de Joan Garcia del Muro Solans (editorial Bromera, 2006). No es tracta de creació literària sinó d'assaig (a més, obra guanyadora del premi Mancomunitat de la Ribera 2006).

El meu petit comentari resumirà que l'autor analitza la nostra gran capacitat per a perdonar-nos i, més encara, la nostra insistència en una actitud negativa a través d'una recreació mental narcòtica de la realitat, recreació que no té altre finalitat que estalviar-nos l'esforç (econòmic i físic) d'optar racionalment i amb justícia.

Com que no sabria analitzar-lo en més profunditat, deixe constància que hi apareixen Rwanda (cosa que lliga amb La cançó dels missioners), la política bipartidista americana, els segrests de la CIA, la ceguesa induïda de Sartre o García Márquez, Bakhtin i l'URSS, la Gestapo, Al-Qaida, les revoltes del 2005 a França, etc. I, al final, l'origen i l'excusa del somni social: el romanticisme. Sapiam-ho, doncs.

Quant a les coses de l'edició:

  • Per / per a: tal com s'esdevenia en La cançó dels missioners, el sistema confús que no atén la separació entre causes i finalitats.

  • Quant als signes, interrogants: finals únicament; cometes baixes («»); guió curt o mitjà (–).

  • Versaleta: en fa ús en les xifres romanes, en els cognoms de la bibliografia, en noms i cognoms dels autors de les citacions inicials o en algunes sigles (pag. 54); en altres, no (pàg. 137, 165).

  • Accentuació i morfologia verbal: l'editorial és valenciana, pero l'accentuació i la morfologia verbals són orientals (palès, pàg. 51, anessin, pàg. 41).

  • «De ben segur»: per algun motiu m'he adonat que apareix en les pàgines 127, 143, 144, 174 i 179. Pel que veig en els diccionaris, més que una barreja entre «ben segur» i «de segur» deu ser una manera de marcar més encara la seguretat d'esta segona forma.


Poc més m'ha cridat l'atenció. Potser alguna cosa que no tinc encara clara, com, per exemple, si no calia posar en majúscula la inicial de l'article intern d'un nom àrab quan quedava en posició inicial (per tant: «d'El-Masri», pàg. 131) tal com indica la proposta de l'IEC (1989). També he vist una locució errònia (*«amb ocasió» > «en ocasió», pàg. 91), dos signes d'admiració en redona quan havien d'anar en cursiva (pàg. 152), uns «aún» en castellà que havien de ser «aun» (pàg. 66), un «accidentals» en lloc d'«occidentals» (pàg. 36), la manca d'espai entre la xifra i el signe percentual (pàg. 45) i una curiosa i crec que única concordança plural masculina del participi amb l'objecte directe (pàg. 114).

I, per acabar este apartat de correccions, no he entés per què hi havia casos de citacions en català de referències bibliogràfiques en espanyol i casos en què la citació s'ajustava a l'idioma de la versió de referència.

Finalment, d'entre un munt de fragments possibles, en trie dos:

És típicament humà: estar convençut d'haver superat l'errada mentre estàs reproduint el mateix comportament respecte a un objecte diferent.
(«La memòria d'un holocaust que ens cega», pàg. 73)


Si el fonament últim de tot s'identifica amb l'arbitrarietat del caprici, la raó esdevé només una eina al servei de la manipulació, un instrument per a mirar d'imposar als altres les pròpies preferències subjectives. Des d'aquesta perspectiva, el sentit últim de totes les construccions culturals és induir els altres a la ceguesa.
(«Epíleg», pàg. 197)



  • N'han parlat una mica també Tirant al cap i Diari d'avort.
  • dimarts, 5 de juny del 2007

    La cançó dels missioners

    Música d'una zebra per a la novel·la.
    Havíem parlat de La cançó dels missioners de John le Carré (traducció de Jordi Cussà, Edicions 62, col. MOLU-XX), novel·leta d'una certa intriga que m'ha resultat interessant supose que per motius bastant conjunturals i acumulats: l'he llegida durant la campanya electoral i tracta d'un intèrpret de moltes llengües (africanes i europees).

    Ara, atés que el company Porcar ens ha inclòs entre els blocs de lletres, aprofitaré per a justificar eixa adscripció comentant una mica l'edició (no la qüestió literària) i alguns detalls de la traducció.

    Quant a l'edició —a més de la grandària adequada de la lletra i el color agradable del paper— he detectat:

    • Per / per a: continua sense haver-hi un criteri clar per a tota la llengua i, per desgràcia, la traducció no seguix la pauta clara del model sistemàtic en què no cal confondre causes i finalitats. Fins i tot escriu «no estàs espiant pel Màrius» (pàg. 249) o «Té bons sentiments pel Congo» (pàg. 349) on calia «per al».

    • Interrogants: inicial i final —excepte en dos casos (pàg. 14, 232) en què l'inicial era bastant necessari—.


    • Signes d'admiració: són únicament finals.


    • Parèntesis: trobem una altra discordança en el cas dels parèntesis que enclouen text únicament en cursiva, ja que van en redona en la pàgina 43 i en cursiva en la pàgina 215. Això és un detall que encara no han resolt clarament ni el Manual d'estil (ed. Eumo) ni El llibre de la llengua catalana (ed. Castellnou), però que sí que ha comentat i detallat Martínez de Sousa (Ortografía y ortotipografía...).


    • Versaleta: apareix en les citacions textuals de cartells o rètols. En canvi, les sigles (crec que només n'hi ha una) apareixen amb versals (pàg. 43).


    • Guió llarg (o ratlla): és el signe que apareix tant en els diàlegs com en els incisos. Els incisos es tanquen, excepte si són a final de paràgraf.


    • Ortografia: una curiositat ortogràfica poc habitual és el cas de «d'a», que apareix en l'oració «no estaven segurs d'a quin senyor m'adreçava» (pàg. 83).


    • *Si no: un cas que considere que ha de ser sinó (pàg. 236), en l'oració «—El Sindicat, ¿qui si no?». És una qüestió que encara no he vist fixada en les obres de referència, i trobem vacil·lacions en l'ús, a pesar que és clarament el mateix cas que «¿Qui sinó el Sindicat?», que sí que està resolt d'eixa manera.



    Quant a altres curiositats, doncs, no sé finalment si l'instrument de tortura era la «gota malaia» o la «bota malaia», però, si la traducció és correcta, John le Carré parla de la gota (pàg. 245). D'altra banda, apareixen uns «gablets» (GDLC: «m ARQUIT Element decoratiu a manera de frontó, propi de l'art gòtic, que va col·locat a l'acabament d'una façana») que per a mi és un lèxic potser fora de lloc, o algun «no-res» (GDLC: «m FILOS Concepte límit amb què hom significa la negació absoluta, l'absència de l'ésser, la no-existència o la destrucció de tot ésser») que hauria de ser simplement «no res» (pàg. 251); i uns «bessons» que, si no vaig errat, deuen ser encara uns botons de puny.

    Finalment, hi ha alguna errada de picatge («bines» en lloc de «beines», pàg. 232) i un sorprenent «tietes llunyanes, germanastres o germanastres» (pàg. 14) que sembla un acudit d'un programa de traducció automàtica. I encara podríem ampliar la llista, però el que cal ressaltar de tot això és que la lectura és agradable, el fons africà, cruel, i la resta, detalls per a correctors desvagats.