dijous, 22 de febrer del 2007

Malsons: negre, no faller i hispanoparlant


per falles també, música en valencià!


M'han comentat que el procediment contenciós administratiu no repara injustícies, sinó que més aviat posa a prova la fortuna i els ideals dels ciutadans. Potser algun expert en dret m'ho desmentirà —i ja m'agradaria.

Per exemple, potser eres negre i no eres faller i comproves que l'Ajuntament de València —el de Rita Barberá i la seua facció del PP— té una llista... «negra i no fallera»! (això no fa gràcia) amb els noms dels veïns negres a qui ha d'enviar rebuts i altres escrits de tràmit normal però per correu certificat, perquè són negres i no fallers. En canvi, tots els que no són negres però sí que són fallers ho reben mitjançant la notificació normal. A més a més, si eres negre no faller i treballes de matí, has d'anar a arreplegar-ho a correus. Moltes vegades es tracta de publicitat, però a voltes és un rebut d'eixos que pagues com qualsevol altra persona, negra, groga o carabassa i fallera o jugadora de truc.

D'acord, tens un rampell justicier i penses que ho has de resoldre. Llavors, vas al contenciós administratiu perquè no vols que l'ajuntament et tracte d'una manera especial —és a dir, especialment discriminatòria— per ser negre i no faller. Doncs, encara que guanyares el recurs, comprovaràs que fer valdre els teus drets i obligar a l'ajuntament a complir-los, a esborrar la llista «negra i no fallera» i passar eixes persones a la llista de ciutadans i ciutadanes normals, et costaria deu voltes més que pagar el rebut i menjar a banda. I no dimitiria ningú, i no t'indemnitzarien pels papers, les queixes, els viatges, els maldecaps... Això és el contenciós. I a això juga l'administració de la ciutat de València.

Evidentment, això passaria també si fores hispanoparlant a València. El règim de valencianisme destarotat en què ens ha immergit el PP ens ha dut a esta situació: hem de dur calçotets amb la quadribarrada, portar un barret de llums obligatòriament després de sopar fins a les quatre de la matinada i recitar la llista dels pronoms febles amb apòstrofs inclosos quan t'ho demana un mosso de casal —la policia autonoséquè d'ací—. A més, per si amb això no n'hi havia prou, et fan fer un recurs contenciós si vols que t'envien els rebuts en castellà o si no vols que t'envien la versió castellana certificada —per no haver d'anar a correus a arreplegar-la—. En canvi, l'altra versió, la «normal», la d'ells, la tens directament a la bústia, com el veí de baix, que no és negre ni faller, però és del Carxe i ja li va bé. I només l'obliguen a posar-se el barret de llums els dies senars!

Pensant-ho bé, al final, el que et deixa «astarnuït» del trauma és descobrir que hi ha molts cessants entre els negres no fallers. Són individus que volen ser «normals», que només usen els seus drets quan els indiquen que els ho «toleren», i que, a més, reivindiquen la seua condició amb silenci estentori, sense badar boca. Fins i tot t'ajuden a repassar els apòstrofs dels pronoms febles, per si el mosso de casal del gueto... —en què dec estar pensant—, vull dir, de València ciutat t'obliga a recitar-li'ls amb música de muixeranga. Ja ho dia aquell: mai no hi havia hagut tantes persones que callaren la seua llengua a València.

Bé, ara em sembla que tot això només pot ser que un somni de la raó. La realitat física és pitjor, és clar, principalment a l'Afganistan i a Txetxènia, fins i tot a Cuba. Allà és on realment acaben patint els efectes més perniciosos dels nostres malsons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada