dilluns, 26 de febrer del 2007

Correccions i música de quatre mesos

Un descans bretó com el meu.
Per fi, a les 18:56 acabe la correcció del diccionari d'equivalències. Fins a les 19:38 faig una revisió a vista d'ocell de les lletres S a Z. A continuació escanege els fulls corregits.

Per fi. La contrarellotge (GD62 dixit) de quatre mesos m'ha deixat la capacitat de concentració ben tocada. En la correcció d'este tipus de diccionaris, la rutina, la repetició, els camins coneguts entre les categories gramaticals, entre els significats, les acotacions, les llengües i les equivalències, són verins que adormen el cervell.

Puc dir que dec haver sentit unes set vegades les obres completes de l'Electric Light Orchestra, Supertramp, Rick Wakeman, Rolling Stones, Beatles, Traveling Wilburys, a més dels «clàssics avalotadors» —com dien al cine de la Vall quan era menut— Ja T'Ho Diré, Guns N' Roses, Tom Waits, Ovidi Montllor, Luis Eduardo Aute, Antònia Font, Jorge Drexler, bandes sonores de Bernard Hermann, Benito Lertxundi, Obrint Pas, Van Morrison, AC/DC, Sopa de Cabra, Pearl Jam, Ruper Ordorika, la 2.ª i la 5.ª de Mahler, Macy Gray, Gerard Quintana, Quimi Portet, Glissando, Eva Dénia, Extremoduro i un etcètera ben ample. Era l'atzar de l'Itunes.

El Mac Cube s'ha comportat, tot i que note que li cal una actualització de processador, cosa que li faré pròximament. A banda, el futbet se'ns ha donat bé com a equip. Només he marcat sis gols per ara, cosa que és normal per a un centrecampista multiús. Però no m'hi resigne.

I ara a vore Caçadors de Paraules (TV3) tranquil·lament.

dijous, 22 de febrer del 2007

Malsons: negre, no faller i hispanoparlant


per falles també, música en valencià!


M'han comentat que el procediment contenciós administratiu no repara injustícies, sinó que més aviat posa a prova la fortuna i els ideals dels ciutadans. Potser algun expert en dret m'ho desmentirà —i ja m'agradaria.

Per exemple, potser eres negre i no eres faller i comproves que l'Ajuntament de València —el de Rita Barberá i la seua facció del PP— té una llista... «negra i no fallera»! (això no fa gràcia) amb els noms dels veïns negres a qui ha d'enviar rebuts i altres escrits de tràmit normal però per correu certificat, perquè són negres i no fallers. En canvi, tots els que no són negres però sí que són fallers ho reben mitjançant la notificació normal. A més a més, si eres negre no faller i treballes de matí, has d'anar a arreplegar-ho a correus. Moltes vegades es tracta de publicitat, però a voltes és un rebut d'eixos que pagues com qualsevol altra persona, negra, groga o carabassa i fallera o jugadora de truc.

D'acord, tens un rampell justicier i penses que ho has de resoldre. Llavors, vas al contenciós administratiu perquè no vols que l'ajuntament et tracte d'una manera especial —és a dir, especialment discriminatòria— per ser negre i no faller. Doncs, encara que guanyares el recurs, comprovaràs que fer valdre els teus drets i obligar a l'ajuntament a complir-los, a esborrar la llista «negra i no fallera» i passar eixes persones a la llista de ciutadans i ciutadanes normals, et costaria deu voltes més que pagar el rebut i menjar a banda. I no dimitiria ningú, i no t'indemnitzarien pels papers, les queixes, els viatges, els maldecaps... Això és el contenciós. I a això juga l'administració de la ciutat de València.

Evidentment, això passaria també si fores hispanoparlant a València. El règim de valencianisme destarotat en què ens ha immergit el PP ens ha dut a esta situació: hem de dur calçotets amb la quadribarrada, portar un barret de llums obligatòriament després de sopar fins a les quatre de la matinada i recitar la llista dels pronoms febles amb apòstrofs inclosos quan t'ho demana un mosso de casal —la policia autonoséquè d'ací—. A més, per si amb això no n'hi havia prou, et fan fer un recurs contenciós si vols que t'envien els rebuts en castellà o si no vols que t'envien la versió castellana certificada —per no haver d'anar a correus a arreplegar-la—. En canvi, l'altra versió, la «normal», la d'ells, la tens directament a la bústia, com el veí de baix, que no és negre ni faller, però és del Carxe i ja li va bé. I només l'obliguen a posar-se el barret de llums els dies senars!

Pensant-ho bé, al final, el que et deixa «astarnuït» del trauma és descobrir que hi ha molts cessants entre els negres no fallers. Són individus que volen ser «normals», que només usen els seus drets quan els indiquen que els ho «toleren», i que, a més, reivindiquen la seua condició amb silenci estentori, sense badar boca. Fins i tot t'ajuden a repassar els apòstrofs dels pronoms febles, per si el mosso de casal del gueto... —en què dec estar pensant—, vull dir, de València ciutat t'obliga a recitar-li'ls amb música de muixeranga. Ja ho dia aquell: mai no hi havia hagut tantes persones que callaren la seua llengua a València.

Bé, ara em sembla que tot això només pot ser que un somni de la raó. La realitat física és pitjor, és clar, principalment a l'Afganistan i a Txetxènia, fins i tot a Cuba. Allà és on realment acaben patint els efectes més perniciosos dels nostres malsons.

dijous, 15 de febrer del 2007

Caçant paraules i idearis

Caçadors de Paraules en TV3
Exagerant una mica prou diré que sóc feliç. Més aviat, que despús-ahir vaig tindre un moment feliç de vergonya en el moment que el Roger de Gràcia va assoltar el malnom de la Vall que li havia enviat a Caçadors de Paraules: Fregitsensoli. Cal dir que va donar la història completa, tal com li vaig dir. I he de precisar que el malnom no és collita meua, sinó d'Empar Tur, la Peneca, i que formava part del recull de malnoms de la Vall que vam arreplegar fent un treball de facultat per a Emili Casanova. Em vaig posar més roig que una tomaca en sentir-li-ho contar al Roger. Deu ser això, la felicitat del pobre, tirant a vergonyosa!

Però com que són moments passatgers, puc dir que el món continua girant actualment en el mateix sentit cap a la misèria final. Per sort hi ha qui ens aporta un bri de trellat, i això fa que confiem en la nostra espècie, almenys en aquella que vol ser humana en tant que racional. Per exemple, tenim com a notes de color diverses l'article «La bona fe» de l'Oleguer Presas, que demostra que la llibertat d'expressió és un valor fort que cal reclamar permanentment i amb l'ús. Sobretot si tenim en compte les reaccions insospitades que ha provocat.

La reacció més sorprenent no és la del jugador del Llevant Salva Ballesta, personatge que no tindrà problemes d'expressió mentres continue proclamant el seu ideari personal farcit de desqualificacions i d'espanyolisme ranci. La reacció que no m'esperava, per profundament (im)prudent i realment lesiva per a la concepció de la democràcia que hauríem de compartir, va ser la de la Pilar Calvo, periodista d'esports i col·laboradora de l'Albert Om en El Club de TV3. Considerava que l'Oleguer havia comés un error en expressar-se sobre el terrorisme, un «material sensible» —deia— sobre el qual hem de saber fer valdre els silencis prudentment.

Implícitament, doncs, acceptava legitimar les reaccions antidemocràtiques, les amenaces i els insults contra l'Oleguer, i era el jugador del Barça qui havia comés l'error d'expressar-se amb serenitat i fent una valoració fonamentada —i discutible— d'uns fets que afectaven terroristes diversos, tant si eren de bandes paràsites de l'estat com alienes a l'estat.

La validació de la contrademocràcia democràtica en què queia Pilar Calvo consistix en una mena de Patriot Act: el fet és que, per no posar a prova els valors democràtics, no els hem de fer servir, callem, silenci. Per no posar en perill la llibertat d'expressió, callem, silenci. Perquè potser encara hi ha qui ens insultarà en segons quins llocs si parlem en català, parlem doncs en espanyol, callem, silenci. Perquè un funcionari que siga superior jeràrquic meu a les Corts no me s'ofenga i perquè no em tinga mania o no prenga mesures contra mi, no li he d'esmenar errors, no li he de dir que hi ha mancances en el web de les Corts, i a més, tal com fan alguns diputats d'Esquerra Unida, li he de parlar en la seua llengua de poder i d'imperi i no en la meua...

Dissortadament, el president del Barça no ha estat esta vegada a l'altura de les circumstàncies. Espere que això no tinga res a vore amb la defensa d'un familiar i antic càrrec que pertanyia a la Fundación Francisco Franco. No podem estar encertats tots els dies de l'any. Ai!

En el mateix sentit de prudència podríem situar el reconeiximent implícit que ha fet un xicon, que no diu més mentires perquè no s'entrena, com és José María Aznar, que va absoldre's a ell mateix —per ignorant— d'haver iniciat una guerra —que encara continua— amb l'excusa d'unes armes de destrucció massiva que només existien en el munt de falsedats que havien fabricat —per a enganyar fins i tot l'ONU— Colin Powell, Bush; i també el mandatari espanyol, que féu ús dels mitjans de comunicació per a provocar la guerra, segurament en una espècie de catarsi històrica personal contra la guerra del 1898, en aquell moment fomentada també periodísticament pels mateixos americans suposadament atacats o víctimes. Bé, tot més vell que anar a peu. I sense ni tan sols afaitar-se el bigot!

Per sort, tenim paraules que sí que ens fan confiar en els humans i en els científics, com les de Jorge Laborda en «Una aportación de la ciencia a la ética» (El País, 07.02.2007 dc.):


U pot mantenir falsament que disposa d'evidència. Llavors està mentint, incomplint una norma ètica bàsica universal. Però si la seua intenció és honesta, no és suficient amb la intenció de dir allò que u creu que és veritat. Cal assegurar-se que ho es; cal disposar d'evidència demostrable. I si u no disposa d'eixa evidència, llavors ha d'abstenir-se d'intentar convéncer a altres d'allò que no es sinó «la seua veritat». I ací és on esta nova norma ètica supera la de «no has de mentir».


Només reproduïxc el fragment que em sembla important, i he de dir que l'extrac del bloc d'un contradictor important (Pseudópodo), al nivell del qual no arribe. Les reflexions del bloc són un complement i un contrapunt també al que diu Jorge Laborda, i eixa hauria de ser la via democràtica per al nostre món: reflexió, expressió, contradicció i acció.

dimecres, 7 de febrer del 2007

Sanchis Guarner i Joan Pellicer... contra la mandra a les Corts

Homenatge a Sanchis Guarner, 2007.
Finalment s'han decidit a traure a concurs els dos llocs de transcriptors vacants en les Corts per baixes (3.410 i 3.412) de durada diferent. Hi havia dubtes a fer-ho fins no fa massa. Es veu que hi ha una tendència a fer de profeta mèdic o consultar àugurs per a valorar la durada de les baixes i fins que no es té la «certesa» que la cosa va per a llarg, doncs, no mouen res, no fóra cas que el malalt es recuperara i tornara l'endemà que es cobrira interinament la seua baixa.

És clar, passen els dies, les setmanes i els mesos, i la faena la carreguem els altres i ha d'eixir igual. I encara hem de fer una espenteta. El cas és que hi ha qui troba que hi ha un greuge o una frustració si els qui gestionen els processos de provisió interina gestionen una substitució curta, si fan un «esforç» extra innecessari. Al capdavall, com més s'esperen, més pròxima està la recuperació del malalt, amb la qual cosa, el període de la substitució —segons eixe punt de vista— serà cada volta més curt. És clar, hi ha ahí tota una elaboració teòrica al darrere que es veu que no entenc. Eficàcia, eficiència? Sí, això diuen els papers, les normes. Potser arriba el dia que algú ho traduïx en fets.

I un fet un pèl aigualit va ser l'homenatge que la «Real Sociedad Económica de Amigos del País» —algú pretén que tenen el nom en valencià?— li va retre a Sanchis Guarner dilluns 29 de gener del 2007 a l'aula magna de la Universitat de València (al carrer de la Nau). Hi van llegir uns papers quatre coneguts de Sanchis Guarner: Antoni Ferrando, Josep Huguet, Joan Oleza i Ángel López. Presentà l'acte Lluís Aguiló, lletrat de les Corts en missió especial a l'AVL. I és ben cert que l'aparició de la presidenta de l'AVL va semblar un pèl operació especial, envoltada d'escortes o d'una cort, no ho sé ben bé.

Hi havia més acadèmics, com Doménech Zornoza —que no sé encara si ja és Josep Lluís, o continua José Luis, com diu l'ISBN—, Josep Palomero o Manel Pérez Saldanya, i altres coneguts d'estes causes.

Dels parlaments, poca cosa ressenyable: la insistència inexplicable de Josep Huguet a dir que «don» és valencià —una manera d'excusar el tractament que li donaven a «don Manuel», que Huguet veia respectuós i que jo trobe beateril—; un comentari sobre Carles Salvador, que van descriure com allunyat de l'activitat cívica real —no recorde si el féu Ángel López o Joan Oleza—; i la lectura d'un treballet sobre les faenes de Sanchis Guarner que ens féu Antoni Ferrando. Poca cosa més.

Finalment, despús-ahir va morir Joan Pellicer i Bataller, a 60 anys. Tanta natura, tanta natura: segur que s'ha endut uns esponerosos ramells cap a alguna terreta vora un rierol i prop d'un camp amb un bon esplet d'agrets... Alguna cosa deu haver descrit aixina alguna vegada en el seu espai televisiu.

Joan Pellicer en el seu medi.

dijous, 1 de febrer del 2007

Els diputats, les flors de Rita i Els Arreplegats

Peus arreplegats a Benirrama, 2004
Els diputats han tornat amb l'ànim de fer-ho tot pols. Plens i comissions a dojo a les Corts. Es veu que, com diuen a Càlig, es volen traure l'era. Ho tenen pelut, perquè a l'era n'hi ha molta pols, i n'alcen més encara quan agranen. És el signe dels temps. I el signe també és que un ple que havia de durar tres dies, l'acaben al segon perquè algunes tenien altres urgència com anar a fer-se la foto a Fitur...

Mentrestant, i fent una comentari general sobre qualsevol cosa, puc dir que tinc la previsió de tornar a vore el Llach a València, el dia 10 de febrer, esta volta amb una cosa de trellat: Campanades a morts. Realment, estic enfitat dels seu últim espectacle, i punt, i això que m'agraden molt els músics que porta (principalment el Lali). Amb tot, la sensació de liquidació i de poc risc —i posem per cas que sempre estic cansat si es tracta d'anar a concerts o recitals—, doncs, no m'acaben de fer entrar en l'espectacle.

En canvi, resulta molt més engrescador respassar la seua discografia en una microcadena de Yamaha (Pianocraft E-810), que superà en botiga la Denon DF-102. La Denon té uns altaveus molt més bonics, però ens van matar la segona de Mahler dirigida per Gary Bertini, mentres que els altaveus de la Yamaha ens l'expandien.

I com a nota esparsa, volia afegir alguna cosa de les flors de Rita Barberà, l'alcaldessa actual de la ciutat de València (PP). Eixes flors que ens costen un ull de la cara, que recuperem a càrrec de les multes als venedors de flors pakistanesos i de les persones que malviuen baix dels ponts «florits». Ho deixaré per a una altra ocasió.

Només em queda afegir que «Vinícius», un amic tastaolletes, s'ha llançat a l'aventura del diari electrònic amb el Diari d'un arreplegat. (Cal assenyalar que Els Arreplegats era el nom d'un llegendari equip de futbet amb molta moral i poc èxit. I aixina continuem en la vida.)