diumenge, 21 de gener del 2007

L'àntrax a Andratx

La malaltia d'Andratx
Tendim a pensar a partir de les excuses que ens donen. Certament, seria molt més simple i honest mostrar l'objectiu final que tenim realment i que ens mou a buscar excuses. Una excusa comuna en el sector de l'empresa privada, per exemple, pot ser que no cal conéixer no sé quina llengua estatal (és a dir, diferent de l'espanyol, que sabem que és «internacional»!) perquè no tenim clients que la parlen. És una excusa que moltes voltes amaga l'objectiu final que pretén reeditar l'«una, grande y libre» en la part lingüística. I és només la primera excusa defensiva, perquè en el moment en què hi haguera afluència de clientela gallega o valenciana, per exemple, a Múrcia, hi hauria una altra excusa: és que són espanyols i tenen el deure de saber espanyol. Si vingueren catalans de Perpinyà o gallecs de Portugal, la tercera excusa «defensiva» seria una altra. Per sort, només són excuses, pensem, obviant que amaguen una cosa molt pitjor, i ens entretenim a desmuntar-les amb paciència i bonhomia.

Bé, l'elucubració superficial anterior me l'ha suggerida hui el titular d'El País que mostre en la imatge. Els sentiments que provoca són diversos, que van des de la gràcia que fa el simple descuit a l'anàlisi malvada de la ment del redactor del titular, que està pensant en l'urbanisme com en una malaltia perillosa o en el català «inintel·ligible» de Mallorca. La primera possibilitat, és esmenable; la segona, humorística i conscienciada; però la tercera, ben possible, amaga altra volta un prejuí lingüístic. I potser sóc jo qui el té. M'ho faré mirar.

dimarts, 16 de gener del 2007

Cinema en valencià

Cinema en valencià al País Valencià
Al País Valencià hi ha cinema en valencià gràcies a la iniciativa de les universitats, de les institucions públiques catalanes (TV3) i para de comptar. Un esforç subvencionat que hauria de preocupar la Generalitat valenciana, eixe govern en mans del PP, que hauria de ser de tots però que només està ocupat en els interessos i els beneficis d'uns pocs.

Per tant, anem fent i anem al cine.

dimecres, 3 de gener del 2007

València des de baix d'un pont

Arrecerats baix d'un pont a València
El dia u de gener vam fer la primera passetjada de l'any pel riu a València. Com que feia solet i un ambient agradable, ens vam allargar fins a més amunt del pont de Campanar o d'Ademús —ara no sé si es diu aixina.

Resumirem ràpidament la passetjada indicant que el viver de plantes autòctones que hi havia a la vora dreta pujant ha desaparegut —supose que deu fer temps d'això—, però hi han quedat els taulellets amb el nom castellà, valencià i llatí de cada espècie. Una resta arqueològica moderna.

D'altra banda, i quant al que és realment important, vam topar amb alguns gossos, un pit-roig, algunes cueretes, algunes merles, tórtores, coloms i teuladins. I també uns altres éssers arrecerats al riu, amagats potser de la caritat i de l'obra social de l'alcaldessa del PP: una cinquantena de persones allotjades entre les columnes del pont, amb «solucions residencials» de cartó, mantes, diaris i ferralla.

Per contra, a l'altra punta del riu hi ha l'obra arquitectònica i operística senyera del frau econòmic, ambiental i polític d'estos darrers anys del PP (orquestrat per Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Rita Barberà): el Palau de l'Òpera i el Museu de les Arts i les Ciències; hi ha també un oceanogràfic per a empresonar uns éssers vivents que els mateixos gestors polítics no fan res per evitar que siguen exterminats en els seus hàbitats naturals; hi ha una gàbia gegantina per a ocells que ens pensàvem que simbolitzaven les ànsies de volar lliures.

La València del PP és una ciutat d'aparences, oblits, deute social i insostenibilitat ambiental.


— 11.02.2007 ds. Hi vam passar de camí als actes de presentació i constitució de la Comissió de la Veritat. Per als que malviuen baix del pont d'Ademús —eixe és el nom del pont— hi ha unes veritats com a punys!