dissabte, 15 de juliol de 2006

El significat de causes i conseqüències

Causes i conseqüències.
Sabem que els fets no signifiquen, però que cal analitzar les causes dels fets, que eixes sí que signifiquen. Un accident que provoca 41 morts a la línia 1 del metro de València (ja en són 43), és una tragèdia, però no significa res, és una dada més, un recompte segurament innecessari, perquè per a l'estadística només cal la unitat, el fet. En canvi, per a la significació fan falta els precedents, simples o complexos.

I, així, ¿on està el significat? Doncs, en les causes, ¿no? En les responsabilitats o les irresponsabilitats de la gestió. Les responsabilitats s'han d'assumir respecte de la gestió prèvia, respecte de la previsió. No hi havia en la línia 1 el sistema de fre automàtic que havien instaŀlat en altres línies. Crec que, tenint en compte la possibilitat que hi haguera un accident amb greus conseqüències, cal que els gestors públics ens expliquen per què van decidir invertir els diners en altres projectes. Resultat de la seua gestió: palaus, paelles descomunals en el riu Túria, propaganda a dojo; i pregant perquè la línia de tren més insegura no tinguera cap accident.

Causes i conseqüències. Zidane li pega una cabotada a Materazzi en la final del mundial de futbol. ¿La causa són els insults de Materazzi? Diria que no. La causa de la cabotada és una educació determinada que fa pensar a un individu o a un país que tenen legitimitat per a exercir la violència davant un ús del seu dret d'expressió —que és el que féu Materazzi—. Pel que sembla, un ús del dret d'expressió que podem qualificar de punible, sancionable. Qui ho havia d'haver sancionat? Doncs, l'àrbitre, sense violència, amb una targeta de colorets.

En canvi, Vidal-Beneyto ens sorprén (El País, 14.07.2006 dv.):

Que no es considere acceptable en este cas [l'ús de la violència] suposa fer prevaldre els interessos professionals-corporatius, de condició reglamentària, sobre els valors eticofamiliars vinculats a la persona. ¿Per què ningú no ha elogiat que Zidane haja sacrificat la glòria del seu comiat, el punt zenital de la seua carrera i la seua imatge de marca a la lleialtat d'uns principis i a uns afectes per a ell innegociables?

És clar, si en el mateix diari llegim la crònica de Dan Bilefsky sobre els suïcidis induïts —o els assassinats disfressats de suïcidis— de xiques en famílies turques amb la pretensió de «netejar» l'honor de la nissaga, doncs, encara hauríem d'agrair el gest de Zidane, una cabotada i prou. Zidane no va induir Materazzi a suïcidar-se ni el va lapidar. Això sí, Materazzi no és una dona i —aixina va el món— pot anar insultant per la vida vestit amb calça curta o despullat, actituds que en famílies de les esmentades per Vidal-Beneyto, amb «uns principis i uns afectes innegociables», que n'hi han a Turquia o a València mateix, podrien causar molt d'honor i de víctimes mortals.

Al País Valencià queda clar, doncs, que si un gestor públic actua a la perfecció —segons la seua falta d'autocrítica els fa dir— i com a resultat de la seua actuació hi han 43 morts, no hi ha cap déu professional que l'obligue a suïcidar-se i ni tan sols a explicar per què no van insta#320;lar el sistema de seguretat que protegix del mateix perill els viatgers de la línia 3, però que van decidir ajornar per als de la línia 1 quan la van remodelar. Els dirigents públics de la mateixa corda ens explicaran les virtuts de la seua gestió i demanaran la dimissió dels qui —diuen, sense complexos morals— fan ús polític dels morts. Ells no en fa ús polític, ni tan sols per a això els interessen les víctimes de la seua gestió, perquè els interessa més, molt més, el seu poder, mantenir-s'hi.

En canvi, i fent un salt que no ho és tant, podem començar a intuir que Cristòfor Colom era català. Els indicis són, en el mateix exemplar d'El País, quasi definitius: «Un document revela la crueltat de Colom en el seu govern d'Amèrica»; a més, hi ha la seua «enorme avarícia». Podem avançar, per tant, que les proves sobre l'ADN de la família el deuen haver emparentat amb la branca catalana dels Colom. Ara ja podem traure els draps bruts amagats per la història a Simancas. (Bé, ara m'he cregut massa perspicaç.)

Per cert, Cristòfor Colom enllaça amb determinades concepcions de l'honor que porten a pegar cabotades o a barbaritats pitjors:

«Bartolomé, germà de Colom, s'enfadà i ordenà que li tallaren la llengua a la dona [per haver menyspreat Colom]. Abans la van passejar nua pels carrers damunt d'un ase, Cristòfor va felicitar el seu germà per haver actuat en defensa de l'honor familiar.»

Finalment, hem enllaçat en un mateix exemplar de diari la supèrbia i la presumpció personal o coŀlectiva en àmbits diferents, a més del menyspreu dels procediments democràtics d'aquells que es pensen que tenen dret a ser jutge i part en les nostres vides. N'hi ha com els israelians, que mantenen en coma Ariel Sharon però volen posar el punt final dels palestins.

dilluns, 10 de juliol de 2006

Estats de la matèria

Mongetes cap al cel de València
Encara a propòsit del papa de Roma, podem comprendre que el cap d'un estat no democràtic que discrimina les dones i no ha signat la declaració de drets humans, doncs, devia trobar-se ben a gust usant Mercerdes i allotjat al palau episcopal valencià on li havien preparat unes quantes cambres per a ell i el seu seguici. Per sort —i degué ser un esglai per a l'arquebisbe García Gasco—, li se va ocórrer de dir una frase en valencià. Amb eixa veta de cristianisme lingüístic ens haurem de conformar.

Quant a altres coses de cristians i devots, doncs, bona gent que ha vist uns pocs cartells de «Jo no t'espere» per València, cosa que deu haver alegrat uns quants jóvens d'eixes famílies nombroses que passejaven per València. Tot i les disfresses motxilleres, les munions que s'ajuntaven als bars dinaven tal com feien els parroquians habituals i bevien cervesa com és costum. El detall és que els vam vore agrair-li la taula al bon Déu.

Al final, despesa pública indecent, turisme espiritual convencional i un Ratzinger més contemporitzador que els seus bisbes valencians i espanyols i que tota la penya oligàrquica del PP (que no és teocràtica i que simula que és democràtica).

Quant al curset d'Abelard Saragossà, poques coses a dir, excepte que la simplicitat de la reflexió lingüística és veu que és complicada d'aconseguir, sobretot si pretenem convertir la normativa en esoterisme. Per a evitar-ho, se'ns va aclarir una mica més el panorama a partir del verb haver locatiu català (amb pinzellades d'espanyol). [Fitxa]

Com dia la cançó: «Anirem tots cap al cel amb les mans ben netes!».

dimecres, 5 de juliol de 2006

Esperar sense desesperació

El cel pot esperar!
Doncs, sí, encara me se va oblidar diumenge passat parlar d'una visita que se'ns acosta amb senyals desfavorables en el cel.

Dilluns van morir quaranta-una persones a València en un accident de la línia 1 del metro. Naturalment, no és que fóra simplement un accident del tot fortuït, perquè hi ha molts factors que han ajudat a fer que el tren descarrilara i bolcara. Principalment, que no hi haguera en eixa línia els sistemes de fre i d'emergència que eviten estos desastres però que les altres línies del metro sí que tenen insta#320;lats. És a dir, podem considerar que l'accident ha ocorregut allà on era possible, amb la qual cosa hi ha un greu error de gestió que hauria de tindre responsables.

El fet és que ara hi ha quaranta-una persones mortes. Entre elles, el conductor del metro (i la interventora), a qui l'administració veu fàcil carregar-li un error humà. Els errors són humans, és cert, i precisament per això s'insta#320;len els sistemes que eviten que un descuit o una imprudència del conductor provoque víctimes entre els passatgers. Si la línia 1 del metro de València no disposava d'eixos sistemes, és evident de qui ha segut l'«error humà».

Amb això i uns ràpids funerals l'endemà, el PP valencià tracta de resoldre mitjançant un expedient sumaríssim les responsabilitats, amb la pressa sobrevinguda de la visita del papa de Roma per a este cap de setmana. Més encara, després de sentir les paraules de l'arquebisbe García Gasco en la missa de dimarts a la catedral de València, en què plagiava Benet XVI i es preguntava per on estava Déu quan triomfava el Mal a València —ell tampoc preguntarà on estaven els diners dels frens que no s'havien insta#320;lat...—, no sabem ben bé qui ens visita, atés que això no semblen senyals de l'acostament del bon Déu.

Més aviat, tenint en compte els preparatius dels dirigents del PP que governen les administracions, s'acosten diverses coses alhora:

  1. Una atracció turística de primera magnitud.
  2. Un líder religiós davant el qual els càrrecs democràtics s'agenollen si molt convé per als seus càlculs electorals.
  3. Un espectacle artístic multidisciplinari.
  4. Una gran oportunitat de despesa pública en benefici privat (espiritual o mundà).
  5. Una oportunitat per a la depredació ideològica.


I podríem afegir-ne encara més. Per exemple, el locutor de Canal dient que havien d'acudir a la missa de la catedral «el president del Govern, el president Francisco Camps i el president del PP, Mariano Rajoy». És a dir, el primer president de no sé quin govern no té nom? Periodisme objectiu, periodisme amb objectiu clar.

Per sort, a Europa ens aproven que pugam ser atesos en català en les institucions de la Unió Europea. [TV3] A pesar del veto d'Alejo Vidal-Quadras i de la resta dels populars... És a dir, que hi ha catalans i valencians del PP que consideren que els seus conciutadans no tenen dret a ser atesos en la seua llengua a les institucions europees. I tant que ho pensen, si ni tan sols creuen que hagueren de tindre-hi dret al País Valencià!, cosa que demostren cada dia, per exemple, en l'última tramesa de la meua queixa al Síndic de Greuges que han respost els de la Conselleria d'Hisenda: en castellà i sense resoldre res de res. Hauria d'esperar que la síndica en funcions, Emilia Caballero, s'adonara de la presa de pèl, però trobe que serà més efectiu que li ho recorde.

Finalment, només em queda per citar una notícia d'El País: «Los sordos catalanes piden una lengua de signos propia». El cas és que el títol es desmentix en el cos de la notícia, perquè els catalans (i valencians) ja la tenim, eixa llengua de signes. Només els ha faltat dir que ho demanaven «a crits» i hi hagueren posat el floc.

Com dien aquells: «Il n'est pire sourd que celui qui ne veut pas entendre», per si algú es pensava que el refrany era propi dels espanyols; i ni tan sol dels francesos: «There's none so deaf as those who will not hear».

diumenge, 2 de juliol de 2006

L'estat de l'STAPV i de les coses

Tren buit cap al Tibidabo
Hui hauria de tindre coses a dir, però m'he quedat tan de pasta de moniato amb les incidències de les eleccions sindicals a les Corts que la resta s'ha fet molt relativa.

Sobretot hi havia rondant des de feia dies la disposició derogatòria de la Llei orgànica 1/2006, de reforma de la Llei orgànica 5/1982:

Queda derogada la Ley Orgánica 5/1982, de 1 de julio, de Estatuto de Autonomía de la Comunitat Valenciana, así como la Ley Orgánica 4/1991, de 13 de marzo, y la Ley Orgánica 5/1994, de 24 de marzo.


Doncs, això, d'una forma increïble la llei de reforma deroga la llei reformada, amb la qual cosa ara no sabria dir sinó que, finalment, la Generalitat i tots els poders autonòmics s'han convertit en els fantasmes o els hologrames del nostre país, tal com havíem intuït que podia passar.

Només cal que Francisco Camps (PP) es pose un llast de cadena i bola al peu per a que la representació siga plenament eficaç —amb Zaplana i Lerma ex machina, si es vol, i Olivas d'angelet negre de Machín...

A banda d'això, hem quedat segons al futbet i almenys Portugal arriba a semifinals del mundial, per ara. És a dir, al final ens queda Portugal!

Esta setmana que ve espere tindre una mica de desintoxicació gràcies al curset d'estiu d'Abelard Saragossà (sobre el verb haver locatiu). De totes formes, hauré de telefonar a l'STAPV per vore si la no-inclusió de la fotocòpia del DNI en el vot sindical per correu és una causa de nul·litat tan definitiva —en les eleccions del 2003 hi va haver més permisivitat en un cas igual—. Sembla una ximpleria, però ho fa ben patètic que caigueren en eixe error la cap de llista de l'STAPV i la que tancava la llista de titulars; més encara, eixos dos vots perduts ens lleven un delegat —que s'emporta CC OO—. Al capdavall, la fam i la gana de menjar davant la majoria absoluta inversemblant —però certa— d'UGT.

La secció sindical haurà de fer més d'un pensament,sobre el passat i sobre el futur. I ja per al futur, he creat un diari sindical —de la secció de l'STAPV— i espere que aviat n'òbriguen CC OO i UGT. Ei, no és un desig retòric!

Finalment, des del país que es dibuixa entre les urbanitzacions, la sequera, l'aigua de la mar salada i totes estes coses, una dita francesa:

Cent livres de mélancolie ne payent un sou de dettes.