dimecres, 31 de maig de 2006

Parlar, parlar... i dir

Esclat cultural a València.
Faig un curs sobre com parlar en públic amb èxit. Es veu que el que més em falla són els nervis, perquè pels gestos no m'han dit que ho faça malament. Amb molt més públic i molta més capacitat, ahir la Terribas (La Nit al Dia, TV3) va entrevistar i acorralar el Zaplana («eixe ego»): per fi el periodisme de veritat ens ajuda a reconéixer la part tètrica de la política, «que cortava o coração» (Aurélio, s. v. tétrico, citació de Júlio Ribeiro). I això no és tot, la Terribas entrevista hui el Zapatero a la Moncloa: professionalitat, criteri i ètica. Això hauria de ser la nació.

En canvi, jo havia de fer hui una trista exposició d'uns deu minuts i tenia previst relatar (amb suport d'imatges) un viatge que vaig fer a París fa dos anys, però davant el fet que els companys funcionaris no tan sols desconeixien què eren els transcriptors correctors, sinó que no els acabava d'entrar en el cap quina mena de faena féiem —qui coneix les Corts?—, doncs, he canviat el tema i he fet una descripció de la nostra professió prescindible i extingible. Em sembla que s'han enterat una mica més de què va la cosa.

D'altra banda, els informàtics de les Corts han decidit canviar-me l'ordinador, així que no sé si serà el pròxim conflicte que tindré per allà, ja que no confie que hagen fet cas del missatge de fa uns mesos en què els avisava que volia mantindre el meu teclat actual si era possible; si no, que me'n proporcionaren un de clar, que els negres em confonen i no els veig bé. I quant al Mozilla o al Firefox, cap esperança, més enllà de mirar de fer arribar els meus papers o els meus arguments allà on els prejudicis i el menyspreu professional no siguen invencibles.

Per cert, de prejudicis n'hi ha de negatius i de positius, que és una cosa que convé tindre present, com ens ha fet observar Javier Ferrero en el curset sobre saber parlar en públic. Certament, un prejudici positiu ajuda molt més per a estes coses; però, en tant que prejudici, la part negativa deu estar fotent algú o alguna raó que desconeixem.

I així, ja ho dia Ciceró (Epistulae ad familiares): «Stultorum plena sunt omnia».

diumenge, 28 de maig de 2006

El pensament i les magdalenes

Molt per a recordar. París.
Des del dimecres 17 de maig, quan el Barça mos va donar una alegria majúscula al cap de setze anys, he anat tan atrafegat que no he pogut actualitzar estes notes minúscules.

He estat elaborant la «guia docent» d'una assignatura que m'han convidat a impartir en un màster de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Cosa mai vista, això de les guies docents: molta palla benintencionada i un maldecap considerable. Tot siga per la convergència universitària i formativa europea. Al capdavall, es tracta que parle des del meu punt de vista pràctic de tècnic lingüístic, aspecte que el professorat d'universitat no té gens apamat.

I parlant del professorat universitari, veig que Abelard Saragossà no participa en eixe màster, i, segons em comenta, la seua absència té més a vore amb tripijocs acadèmics que amb un excés de faena que li ho impedixca. No sé massa bé quin és l'ambientet que hi ha per eixos departaments de déu, però quasi diria que s'acosta massa al que respirem per les Corts d'enveges infantils i desraons invencibles. Ai, al regne de la raó hi ha molt de prejudici.

De més a més, per les Corts valencianes, arran de la meua sol·licitud de l'acta del concurs de coordinador -ra de transcriptors correctors, com que hi vaig deixar anar en l'apartat de motivacions innecessàries arguments que els membres del tribunal preferirien no haver de llegir, crec que em miren amb molt bons ulls per les Corts. Han vist que sóc una persona seriosa, a pesar de les samarretes que duc que tant contrasten amb els sacs d'Yves Saint Laurent o els mocadors de Loewe.

La veritat és que ara mateixa hauria de poder escriure moltes coses, però ahir vaig fer una troballa que m'ha compensat el mal record del bac definitiu que es va pegar la meu Nikon Coolpix 3.2: un Power Mac G4 Cube. És cert que el model és ja una mica antic, en termes de temps informàtic, però l'objecte és bonic i me se multipliquen les possibilitats d'ús per a estes coses d'Internet. Només cal que li amplie la memòria amb els DIMM del meu anterior iMac. A vore si li van bé.

I ara tan sols em queda resoldre amb una cita esta represa. En trie una d'eixe pou que és el diccionari portugués Aurélio (s. v. pensar): «Pensar exige dedicação integral» (Guilherme Figueiredo, Despropósitos, p. 43).

dimecres, 17 de maig de 2006

Doncs, això, n'hem aprés!

La Copa d'Europa, diríem!

DownThemAll!

Colp tècnic cobre Coromines.
Hui toca guanyar o perdre la Copa d'Europa amb el Barça, així que no estem per a massa cerimònies. Constate però que em fa falta el DownThemAll per a Mozilla però no n'hi ha. A més, com que utilitze el Linux, he d'usar una versió antiga compatible amb el meu Firefox 1.0.8. És una de les «gràcies» que els capos —ell i ella— d'informàtica de les Corts valencianes no ens permeten, perquè «han decidit com a política general» que hem d'usar l'Internet Explorer, encara que això no ens ajude gens en la faena, encara que això siga contrari a les nostres necessitats de tècnics lingüístics.

El que és més greu encara és que no puc buscar l'empara de ningú davant esta prepotència entomològica. Ni la cap de Publicacions interina, ni el lletrat major ni el síndic de greuges! Eixa la professionalitat de la nostra administració pública valenciana.

Així, doncs, com que pretenc decarregar-me un diccionari de neologismes espanyol (Diccionario de neologismos on line), ho he de fer a casa, amb tota la facilitat i la rapidesa que els informàtics de les Corts han decidit negar-mos... ¿per què?

Ja sé que pot semblar que estic negre o que exagere, però assegure que sóc ben moderat i equànime. Si no els ho haguera demanat amb informes tècnics raonats i justificats, en converses, apel·lant a les necessitats professionals, no diria el que dic. Però com que ho he fet i s'han torcat els mocs amb els meus papers —sí, els mocs, com els xiquets que agafen un batistot— i això també s'esdevé en altres departaments de la casa —com comentava pel que fa al concurs de coordinador -ra de transcriptors correctors—, doncs, deixe córrer en este diari ocasional i oportunista la sensació d'impotència i l'agror que estes coses et deixen en la boca.

D'altra banda, recorde ara que no he comentat res del segon examen de les oposicions de tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell de la Generalitat Valenciana que vam fer dissabte passat a l'aulari sud del Campus dels Tarongers de la Universitat de València. ¿Com ho diria?: la prova és un arreglet per als interins, però queda la sensació que si eixe és el nivell que es suposa que hem de demostrar per a ser tècnics lingüístics de la Generalitat, doncs, estem molt llunt de la professionalització que hauríem de reclamar amb més convicció i conseqüències. Bé, és cert, això ho reclamem uns quants només.

Com escrivia Virgili: «Di meliora piis» ('Que els déus donen millor destí als pietosos').

dimarts, 16 de maig de 2006

La transcripció del menyspreu

La promoció de les llengües castellanes.
Naturalment, l'han tornada a fer a les Corts. El concurs de coordinador -ra de transcriptors s'ha saldat amb el menyspreu professional habitual respecte del nostre lloc de treball i respecte dels escrits que vaig presentar prèviament a tots els membres del tribunal, a la (increada) comissió de seguiment, al lletrat major i a la cap del Servei de Publicacions. Justet el que m'esperava.

A pesar de les pràctiques rutinàries, gelatinoses i solemnes amb què es prenen un procediment administratiu tan clar i discret com hauria de ser este concurs tancat als transcriptors correctors, el resultat no ha estat desastrós perquè la causalitat és més poderosa que la inèrcia mandrosa de la incompetència utilitària. Vullc dir, que ha guanyat qui havia de guanyar, tot i que que han puntuat com sempre, com no haurien de puntuar mai.

I hui precisament feia jo de coordinador, en eixos torns que portem des de fa uns mesos. I clar, comprove el que ja sé, que la poca vergonya és una «qualitat» ben útil en l'administració pública de les Corts valencianes: hi ha qui pretén ser coordinadora i no sap encara distingir entre ho i lo. Sense complexos, com aquell.

No sé ara què volia comentar sobre temes d'abast més general, però trobe per damunt la taula la carta de la secretària autonòmica de Cultura i Política Lingüística, Concepció Gómez Ocaña. Deu pertànyer al grup eixe de persones que tant fan i tant es preocupen per la gestió lingüística al nostre país. Com a exemple, la publicitat de la Copa de l'Amèrica baix, a la dreta de la carta, en espanyol únicament: «Comunidad sede». Està ben clara la seua política lingüística!

I no tinc res més al sarró hui, excepte una cita de Denis Diderot: «Les passions destruïxen més prejudicis que la filosofia».

dimecres, 10 de maig de 2006

El president de l'escala escriu en valencià

Valencià usual a la Vall.
Francesc Esteve fa un article en El Temps (1.143) en què supose que pretén demolir el nivell lingüístic dels polítics valencians. Malauradament, tot i la raó que puga tindre ens molts aspectes lingüístics, la cosa quedarà per a benefici d'inventari de la futura generació política. El nivell que cal valorar realment no és lingüístic, sinó de democràcia bàsica, i això és el que realment és molt millorable. La llengua? Com es pot vore en la foto, a la Vall, qualsevol president d'escala sap de què parla.

De fet, quin problema és eixe de la llengua? Que tot fóra una qüestió estilística! El problema és que Carolina Salvador, diputada de Cervera (PP), que té un discurs bastant acceptable normativament quan parla en les Corts, es veu obligada a parlar o llegir en espanyol —l'he sentida este matí en la ràdio— per a poder dissimular, sense infringir la racionalitat de manera massa evident, l'evidència que el valencià és el català i viceversa.

D'altra banda, hi ha tantes coses a discutir en eixe estatut, que els destrellats ortogràfics i tipogràfics en deuen ser només el floc. Bé, ja ho vaig comentar una mica anteriorment i, realment, no crec que tinga cap efecte positiu pretendre apanyar l'aixeta que goteja el dia de la pantanada. Encara que, com diuen els americans: «the devil is in the details; o com atribuïxen a Le Corbusier: «God is in the details».

divendres, 5 de maig de 2006

Llibres, llengües i cuques

Llibres, llibres.
Takse va a la Fira del Llibre de València i em fa un regal avançat d'aniversari:

  • Veny i Clar, Joan (2006): Contacte i contrast de llengües i dialectes
  • Romero, Joan (2006): Espanya inacabada
  • Martí Mestre, Joaquim (2006): Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX)

Una sorpresa molt agradable. I com que hui hem tornat a «arrasar» en el futbet, doncs, només m'ha faltat fer gol per completar la festa.

Per un altre costat, el Parlament Europeu, l'última esperança en moltes coses dels valencians, no mos vol «catalanoparlants» per allà.

Amb tot, cal fer alguns agraïments: a algun parlamentari socialista que va faltar en la votació (a posta?); a Josep Borrell, que votà que sí; i a Alejo Vidal-Quadras, que votà que no. Naturalment, sabem que Vidal-Quadras està en el grupet d'Arcadi Espada que diuen no sé què sobre la persecució lingüística que es practica a Catalunya, i així, confirmem una vegada més que en saben de persecucions lingüístiques contra ciutadans europeus, principalment perquè les practiquen i les impulsen.

Notícia d'última hora és el requisit lingüístic que han aprovat a Dénia. Encara no he pogut llegir detingudament la informació, però eixe poble de la Marina ens està donant lliçons de política social sostenible en alguns àmbits degradats del país: l'urbanisme i la gestió lingüística.

I finalment, confirme que continuaré fent de whistle blower i escrivint, perquè com diu Cyril Connolly (en la traducció a l'espanyol titulada Obra selecta que estic llegint): «El escritor debe ser un detector de mentiras que exponga las falacias en las palabras y los ideales antes de que maten a medio mundo».



  • Per cert, si voleu saber què és una larva de frígano (pàg. 205, Obra selecta de Cyril Connoly), mireu la fitxa de la CDLPV.
  • dilluns, 1 de maig de 2006

    El compromís intel·ligent

    Josep Lozano amb Xúquer Viu.

    M'assabente que dissabte passat va morir John Kenneth Galbraith. I així, hui, primer de maig, trobe que és dia de pensar en el compromís dels intel·lectuals —i entenc que eixe col·lectiu el formen més aviat les persones que tendixen a la racionalitat i, per tant (?), a la justícia—. Eixe «compromís», que al País Valencià té un abast molt limitat, apareix per moltes bandes, i potser el problema principal és eixa dispersió, que provoca que la seua actuació no siga transversal sinó que esdevinga esparsa i volàtil.

    Per això em plau hui assenyalar la presència de Josep Lozano Lerma en la reivindicació de Xúquer Viu despús-ahir en Antella (al centre en la foto d'El País). És només una nota de color que m'ha sobtat, però m'ha fet pensar que és una activitat massa amagada. De fet, és una faceta dels intel·lectuals valencians que s'amaga premeditadament amb la intenció que els ciutadans valencians no tinguen referents clars del país que volen.

    És clar que l'escriptor Josep Lozano —humil company de faenes, ho he d'aclarir també— no vol ser ja referent de res —després de les decepcions que va tindre en el passat partidari—, però la societat sí que necessita eixos referents. I, certament, els troba, els mitjans de comunicació públics valencians en proveïxen, però únicament aliens i alienants en la majoria dels casos, i això si entren en allò que hem pretés denominar intel·lectuals, que solen ser substituïts per personatges de qualsevol tarannà polític que complixca una condició: tendir a la irracionalitat i la demagògia —i no necessàriament de dretes.

    De fet, si eixos referents necessaris pugueren eixir de l'ou, ens beneficiaríem tots, la societat sobretot; però també ells mateixos, obligats a tindre repercussió i responsabilitat d'abast general. I així ens podríem estalviar eixe anar a cegues i no saber per a què volen l'aigua eixa que no tenen, per què els cotxes aparquen damunt les voreres o en doble fila, per què les voreres són estretes o no estan adaptades, per què no hi ha carrils bici, per què pots filar perles de nit a València, per què han de viure trenta mil persones on ara en viuen cinc mil a vora mar o dalt la muntanya, per què hi ha Terra Mítica però no hi ha renda bàsica, per què són tan barats el petroli o l'energia nuclear i tan car el sol i l'energia eòlica i altres molts preguntats imprescindibles.

    Al capdavall, com diu Enric Sòria —seguint Goethe—: «l'essència de l'obscurantisme no radica tant a entrebancar el coneixement del ver com a fomentar la difusió del fals» («16-IV-1993», La lentitud del mar).