dimarts, 28 de març de 2006

La vergonya i la poca vergonya

Quadre de Morales
Ja quasi tenim el nou estatut valencià. No és que siga el de la vergonya, tot i que Arnal ho proclamara en una pancarta després de la votació final d'ahir (82/7), ja que vergonya no n'han tingut gens ni uns ni altres, com és habitual en la política que es fa per ací.

I el problema és que eixa pedagogia s'estén a la ciutadania, sobretot als funcionaris. M'assabente que un company meu del futbet és ara cap de premsa de la consellera Gema Amor. Ja està encaminat, doncs. I sense parlar mai en valencià —encara que no crec que l'ignore del tot—. I quant a coses que ignoràvem, l'empresa del programa Tarsis que ens volen encolomar diu que ja el tenen fet i que el volen lliurar i cobrar la faena. Però resulta que és la primera notícia que en tenim els transcriptors, un dels col·lectius afectats.

D'altra banda, comprove en les actes del concurs per a traductor corrector que no m'han comptat el coneixement d'italià —per un creuament de cables permanent que té sobre el tema qui fa les sumes i restes— i m'han comptat malament l'antiguitat. Com que hi ha unes quantes coses més que no han comptat correctament, vorem si hi ha matèria per a un contenciós. Ja veus, tot per la poca vergonya que té alguna gent.

Quant als navegadors d'Internet, encara no han executat la sentència sumària que m'havia imposat el cap del Servei d'Informàtica i que consistia en desinstal·lar-me el Mozilla i el Firefox, a major glòria de l'Internet Explorer de Bill Gates. I dic que la cosa és sumària, perquè encara no m'han dit —més enllà del romanç de la «política general», que jo sintetitzaria més aviat en un «principi de comoditat»— si el meu informe sobre l'ús dels navegadors tenia algun error o no tenia en compte algun inconvenient.

Per acabar, són dies d'alto el foc d'ETA, potser preludi de la renúncia a l'adrenalina de la mort i de l'assumpció del joc polític democràtic. Estic segur que el tedi polític que genera la politiqueria partidista valenciana i espanyola no és la millor perspectiva per al futur. Hi ha alternatives, com ara una «festa botellera» espanyola —millor que botellón, botellot o botellada, no?— o una negociació sindical francesa contra les retallades laborals.

Em quede doncs amb dos diputats: Castellano Gómez s'inventa «goteu» i «respald»; Sanmartín Besalduch descobrix el verb «abundar» espanyol ('insistir, compartir un argument') i l'usa en el seu català del Maestrat. L'idioma dels valencians, que serà imparable amb el nou estatut. En conclusió, com dia Tocqueville: «En política, els odis compartits fan quasi sempre el fons de les amistats» (Souvenirs).

divendres, 24 de març de 2006

Amics, els dits...

Falla de la plaça de l'Àngel
Abans de fugir cap a Barcelona, vaig fer la foto de la falla de la plaça de l'Àngel, que és una de les poques falles que conec —cal dir que no en sóc cap expert— que té bastant de trellat. Enguany, un rusc ple de mel —la plaça mateix— assetjat per l'especulació. Les mosques de l'especulació volant sostingudes d'un fil han fet un efecte sorprenent.

Parlant de la mel i les mosques m'ha vingut al cap la relació de llocs de estem «negociant» —en fase preliminar encara— en les Corts. Després de molt de temps, vam tindre reunió els de la secció de l'STAPV. Cal dir que convindria anar a eixes reunions plorats i mocats perquè, en cas contrari, les dos primeres hores són una mena de teràpia de grup on ens assabentem de poc més que dels estats d'ànim d'alguns dels nostres companys. I, doncs, què fem? Plorem col·lectivament? Més tard, en mitja horeta enllestim quatre coses concretes que proposem la resta i acabem amb una sensació ambivalent: o és que som molt concrets i anem al tall quan exposem els nostres problemes o és que els temes que plantegem no els importen gens ni mica als afectats anímicament —potser mosatros perquè no plorem prou.

Bé, ara no voldria posar-me jo a plorar. És cosa meua tallar-ho això, abans que ens traumatitzem massa. A més, trobe que està clar que la deriva psicologista de les reunions prové de l'interés d'algú de perdre el temps i embolicar la troca. Caràcters.

Consigne finalment que el diputat Maluenda (de Monòver) és el guanyador en el concurs «Titlle de traïdors els seus conciutadans». El xicon arrasa. Els pocs diputats valencians més que han usat eixa família de paraules, ho han fet citant Maluenda i per a defendre's. Mosques.

Com dia Víctor Hugo: «Amic és a voltes un mot buit de sentit; enemic, mai».

dimarts, 21 de març de 2006

Falles fugint a Barcelona

Mercat de Santa Caterina
Hem fugit de les falles de suro blanc a Barcelona, amb altres toxicitats més agradables, així que ens hem desentés del resultat del concurs de traductor de les Corts, almenys fins que ens facen arribar la còpia de l'acta del tribunal, que hem reclamat, com comença a ser costum malauradament inevitable.

D'altra banda, en les oposicions de tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell he superat el test mitjanament bé. Com que hi participe sense gens de pressió, fins i tot em vaig embolicar més del compte a l'hora de respondre i en vaig deixar un fum en blanc (17). Només a última hora vaig recordar que ni descomptaven els errors ni les que deixàvem en blanc i en vaig afegir unes quantes. Una dècada més i l'encertaré del tot. El 13 de maig, el pràctic.

Tornant al viatge, a Barcelona hem vist de tot, l'augment gradual i lent de la retolació en català, cartes de restaurants en espanyol i anglés únicament —avisaré alguna oficina de garanties lingüístiques d'eixes que tant molesten els lingüicides— o també, com a lloc reviscolador, el mercat de Santa Caterina —en publique una foto quasi sagnant.

Finalment, una anècdota: un dependent catalanoparlant de Camper justificava que unes sabates portaven escrits en català perquè les havien fetes a Barcelona; en canvi, unes altres portaven una frase en espanyol perquè les havien fetes a Mallorca. Eixa és la idea que devia tindre de l'abast de la llengua catalana. Saben els catalunyesos on es parla encara en català en este món?

Diu Enric Sòria en La lentitud del mar (17-X-1992): «En aquest país, la poca dignitat que va quedant sempre sorprén perquè sempre està fora de lloc».

dimarts, 14 de març de 2006

La força d'una raó

La força d'una raó.
Tenia alguna cosa a dir sobre l'article de Rodríguez Adrados en El País (19.02.2006 dg.) titulat «Un poco de racionalidad». Malauradament, la racionalitat la reclamava amb un seguit d'irracionalitats i dades errònies (o falses). Com que la rèplica «Lengua y “racionalidad”» de Llorenç Comajoan i José del Valle em sembla suficient, només consignaré una curiositat que aporta la contrarèplica final de Rodríguez Adrados (13.03.2006 dl.), quan es defén: «Y no dije que nadie pusiera multas por hablar en castellano»... La curiositat és que això ni li ho havien retret Comajoan i Del Valle ni la carta de Jacint Humet i Palet (10.03.2006 dv.). Però és el recurs fàcil, desmentir una mentira interessada que u mateix crea. En canvi, em pregunte jo per què no pensen ja en Portugal com a terra de missió hispanitzadora.

D'altra banda, s'ha fet un concurs intern per a ocupar interinament un lloc de traductor de les Corts. Curiosament —quanta curiositat torta m'està eixint hui—, en este concurs, contràriament amb el que féu el tribunal en el concurs de coordinador de transcriptors i seguint la línia de botar-se el que diu el barem del reglament que regula el procediment —iniciada en el concurs d'arxiver-bibliotecari-documentalista—, han tingut en compte la relació dels mèrits adduïts amb les funcions del lloc. Meravellosa font de frustracions: una persona pot passar de tindre 3 punts a tindre'n 0,65, gràcies a l'arbitrària decisió del tribunal que consistix a descartar la relació en uns casos i a tindre-la en compte en altres, i tot amb el mateix barem oficial!

Imagine que això és el resultat de la prepotència amb que actuen alguns funcionaris públics i del menysteniment que senten per alguns llocs de treball. Una cosa com el que li ocorre a Rodríguez Adrados amb el dret de les persones a no ser tan espanyoles com ell, és a dir, més del compte.

diumenge, 12 de març de 2006

Oposicions i tradicions

Sorní Grau
Dissabte passat, 11 de març del 2006, vaig participar de nou en les oposicions a tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell valencià. Per fi, noves oposicions al cap de deu anys! Una mica més i algú es jubila en la interinitat... Anar-hi ha estat un acte nostàlgic més que altra cosa. I una oportunitat de participar-hi sense la pressió d'altres ocasions. De fet, enguany la cosa està preparada per mirar de resoldre las interinitats: un test de 120 preguntes (amb quatre opcions) on no descompten les errònies i en blanc, una prova pràctica i concurs. En les primeres en què vaig participar hi havia fins i tot prova d'idiomes europeus! No sé ben bé cap a on anem.

Volia comentar hui el mal que ens fan les pressuposicions que s'emboliquen en algunes mentires i que ens engolim sense adonar-mos-en. Es tracta tant del fet de ser o no «nacionalista», que hi ha qui té molt (vergonyosament) assumit, com de les rèpliques a les neures de Rodríguez Adrados sobre la «seua» nació. Ho deixaré per a un altre dia.

En canvi, consigne que he visitat la sala del Duc de Calàbria de la Universitat de València: l'exposició sobre Joan Fuster. Entretinguda, però curta i mig a fosques. Ara, el lloc impressiona, amb els incunables quasi a l'abast de la mà darrere una reixa conillera. I hi ha algun document curiós, com un article d'opinió de Juan Ramón Alonso del 1966, que llegia Fuster per estar al corrent del pensament «català». Mai ho diguera...

I, per cloure hui, un altre dia de ponentada i incendis a Simat (i cap a Xeresa), quan ha tornat una font que hi havia a Vivers (València) al monestir de Simat, Fernando Alonso ha guanyat la primera cursa de la temporada a Bahrain, l'himne espanyol ressonant amb la Marsellesa (eixa política nacionalista que no ho vol reconéixer); ens hem fet una cervesa (Coronita i Voll-Damm) al Lisboa abans de dinar... Doncs, per acabar, dos fragment de Josep Murgades, d'un article que me s'ha fet de capçalera:
«[L]a millor mostra que Catalunya, a desgrat dels condicionaments històrics adversos que l'afecten [...], participa d'una o altra manera del fenomen dels nacionalismes que caracteritza la vida europea dels dos darrers segles, està tot just en la seva demostrada capacitat d'inventar-se tradicions —entre moltes altres, segons acabem d'apuntar, la de la mateixa llengua culta moderna.»

«Vull creure que, si mai s'arriba a una tal obliteració del nacionalisme, parlar de llengua espanyola serà tan absurd com avui dia parlar de llengua belga o de llengua suïssa; i tan ociós establir gradacions nacionalment qualitatives entre el Tirant o el Quijote, la poesia de Riba o la de Guillén, com pugui ser-ho discutir a hores d'ara sobre el sexe dels àngels.» («Llengua i literatura dins els fenomen nacional», Llengua i discriminació, 1996)

dimecres, 8 de març de 2006

Eccoli qua: mar i cel

Evidències poc evidents i ulleres
Denuncia Antoni Vizcarro Boix —company de fatigues— en El Periódico Mediterráneo (06.03.2006 dl.) que va caldre una campanya de cartes a Teatres de la Generalitat (valenciana, per supost), a fi que els maldestres que tot ho gestionen permeteren els seus ciutadans captius i vençuts vore en el teatre Mar i cel. La causa és que, d'entrada, fent honor a la proverbial congruència que caracteritza el patrioterisme inflamat dels gestors autonòmics, tal com comentà Joan Lluís Bozzo i consigna Antoni Vizcarro:

«Teatres de la Generalitat els havien negat la possibilitat de representar Mar i cel en la versió original catalana. No van voler ni tan sols concedir la meitat de dies en català i la meitat en castellà.»

Davant les cartes, van tolerar (?) —«la pasión de los inquisidores», com canta Silvio Rodríguez— dos dies de representació en català entre setmana. La bona del cas és que les entrades s'han exhaurit. Però per a la versió en espanyol, en cap de setmana, encara queden entrades. És a dir, el públic valencià s'estima més vore el teatre en català a mitjan setmana. En canvi, el cap de setmana s'estima més la llengua de mudar, la de «¡Todo el mundo al suelo!», l'espanyola. Conclusions com esta em fan preveure que em donaran el premi G. Pons a la misèria intel·lectual.

Com concloïa Antoni Vizcarro, en un rapte propi d'Andreu [veg.]: «"Són temps terribles aquells en què cal reivindicar allò que és evident"; que traduït al català seria: "Són temps terribles aquells en què cal reivindicar allò que és evident"».

No crec jo, però, que els temps siguen més terribles que altres temps, i espere que l'oftalmòleg em conserve la vista per a continuar vegent les evidències. Així, concloc jo: Eccoli qua!, que en el meu català de la Vall és: «¡A quiriqüè!».

  • Foto: Mani pels drets dels homosexuals de juny del 2005.

diumenge, 5 de març de 2006

Totes les versions dels espanyols

El milacre de la llengua bretona.
Sentim parlar sovint sobre les llengües grans i petites i solem sentir les conseqüències que en trauen els qui la tenen més gran, tant si és Rodríguez Adrados com el president actual de la Generalitat Valenciana Francisco E. Camps Ortiz. En qualsevol cas, ens meravellem del fet que estiguen de queixa permanent i anuncien cataclismes perquè uns quants catalanoparlants arribem a somiar que som tolerats lingüísticament. Per exemple:

«SABER CATALÁN NO SERÁ UN REQUISITO NECESARIO PARA JUECES Y MAGISTRADOS EN CATALUÑA

La ponencia que estudia la modificación estatutaria catalana ha acordado suprimir que el conocimiento del catalán sea obligatorio para los jueces o fiscales que quieran ejercer su profesión en Cataluña. Los ponentes, en vez de "requisito", establecieron incluir que el "conocimiento suficiente de la lengua catalana se valorará específicamente y singularmentes para obtener una plaza en los correspondientes concursos de traslado".» (Noticias Jurídicas, núm. 330 - Barcelona, a 1 de marzo de 2006)


Per cert, a Catalunya només; al País Valencià ni tan sols d'això es preocupa la Generalitat del Partit Popular que patim.

En canvi, els que la tenen gran, la somien més gran encara, sobretot quan en els recomptes que fan de les llengües, aprofiten els dialectes o les variants per a disgregar les entitats alienes —ho acostumen a fer amb el català del País Valencià, el valencià, que només trauen a passejar per a confrontar-lo amb el català (entés com a catalunyés) o el mallorquí (si els va bé)—. En canvi, tenen una profunda incoherència argumental —dient-ho amb finor— i no trauen mai cap conseqüència semblant de fets com les tres versions de Harry Potter:


«Salamandra publicará tres versiones de la misma traducción: una para España, otra para el Cono Sur y otra para el resto de América, incluyendo Estados Unidos, “adaptadas a los diversos modismos idiomáticos del castellano”, puntualizó la editorial.» (Eskpe.com)



«Tres versiones del español

Siguiendo con la costumbre que ya estableció Salamandra (la editorial que tiene los derechos en lengua española de las obras de J.K. Rowling), la quinta entrega de las aventuras de Potter se ofrecerá a los lectores en tres versiones distintas del español. La primera va destinada al publico de la Península, la segunda a Argentina, Chile y Uruguay y la tercera a México y los Estados Unidos.

"Las versiones son cambios de términos, que allí (en Latinoamérica) puedan resultar groseros, rudos, especialmente para el público infantil y juvenil al que va dirigido", dijo una portavoz de ediciones Salamandra, propietaria de los derechos de autor en castellano, a Reuters.

Por ejemplo, la palabra 'coger', que en la mayoría de los países latinoméricanos significa 'copular', se cambia por los términos 'asir, atrapar, agarrar o tomar'. También se intercambia el término 'aparcar' por 'estacionar' y 'zumo' por 'jugo'.

Además de modificarse el pronombre personal 'vosotros' por 'ustedes' en las dos versiones latinoamericanas, expresiones coloquiales como 'cantar a voz en grito' se cambian por 'cantar a los gritos' en la adaptación argentina y por 'cantar a voz en cuello' en la mexicana, que también se venderá en EEUU.

La traducción al original al español estuvo a cargo de Gemma Rovira quien comento que lo más interesante fue la traducción de los términos inventados por la autora. "No hubo pautas concretas, pero siempre que pude busqué que tuvieran un impacto parecido al que producen en inglés", explicó.

En Argentina, en tanto, la adaptación estuvo a cargo de María José Rodríguez Murguiondo, quién además de homologar las cuatro versiones anteriores trabajó junto a la traductora española para definir la versión local de La orden del Fénix. En ella, "penalti" es "penal", "portería" es "arco" y "Quien tú sabes" (forma en que Harry y sus amigos se refieren a un personaje que no pueden nombrar porque trae mala suerte), el "Innombrable".

Asimismo Myriam Rudoy fue la responsable de la adaptación a la versión que se distribuirá desde México.» (Noticiasdot.com)


És a dir, tres versions adreçades a un mercat de milions de persones i no els sembla res important a tindre en compte, no se'n ressent la «unidad de destino en lo universal». Per ací, que no arribem als deu milions de catalanoparlants, tenim quatre petits trets dialectals mal comptats que ens distingixen, i ells en trauen noves llengües a cafissos si convé.

Ja ho diu el Kempis en català (llibre II, capítol XII): «Comportar devem, doncs, tribulacions grandíssimes, si volem amar e servir amb amor verdadera» (trad. Miquel Pérez, s. XV); allà on el castellà diu: «Todos alaban la paciencia, pero pocos quieren padecerla» (trad. Juan Eusebio Nieremberg, 1948). Maneres diverses de vore les coses, pel que sembla.

dissabte, 4 de març de 2006

Llibres i arrels

bouquinistes
Llibres que he rescatat hui del contenidor de baix de ma casa:

  • Visitas al santísimo sacramento, a María santísima y a san José, de san Alfonso María de Ligorio (versió de Victoriano Pérez de Gamarra), Madrid, ed. Editorial El Perpetuo Socorro, 1943.

  • El cazador de ciervos. Una historia, de Fenimore Cooper (trad. Ángel Cabrera), Madrid, ed. CALPE, 1920.

  • Imitación de Cristo, de Tomás de Kempis (trad. Juan Eusebio Nieremberg), Barcelona, ed. Editorial Regina, 1948.

  • La educación por la familia. El hogar, escuela para padres e hijos, de Juan Viollet, Buenos Aires, ed. Editorial Difusión, 1944.

  • Sandokán, d'Emilio Salgari (trad. Luciano Boschetti), Barcelona, ed. Editorial Planeta DeAgostini, 2003 (Ediciones Nauta, 1983).

  • Esperanza, de Rafael Pérez y Pérez, Madrid, ed. La Novela Rosa, ca. 1930.

  • A riures toquen, de Maties Ruiç Esteve, València, Impremta de Sant Francesc Xavier, 1952.

  • Diario y pensamientos de cada día, d'Elisabeth Leseur (trad. M.ª Aurora Balari), Barcelona, ed. Editorial Políglota, 1942.

  • Deuda saldada, d'Edgar Wallace (trad. G. Bernard de Ferrer), Barcelona, ed. Editorial Juventud, 1933 (?).

  • Santa cruz del Valle de los Caídos. Guía turística, Madrid, ed. Patrimonio Nacional, 1967.

  • El hermano Pacífico, de Pablo Feval (Paul Féval), tom I, València, Impremta de La Voz de Valencia, 1909.

  • El templo de Horus, de Bernard Simonay (trad. Esther Andrés), Barcelona, ed. Plaza & Janés Editores, 2001.


Bona ponentada de vent. Les Falles ja han esvalotat tot el personal. Hi havia roba i trastos diversos en el contenidor. Deuen haver buidat alguna casa. Alguns turistes mig bufats i contents s'han emprovat alguna peça de roba mostosa, més per riure que altra cosa.

Una sort, la troballa, després d'haver entropessat amb uns intransigents amb un dogma —en diuen «política del servei»— que m'han confirmat que m'impediran usar el Mozilla o el Firefox. I un alleujament després d'haver vist la gent superba del Partit Popular fer una convenció a Madrid bevent xampany i rient. No cal que Zaplana ho negue, no són uns radicals, perquè no tenen arrels, tenen només una capçada on pengen les seues volves de mentires, enganys i falsedats.

Però ja ho dia Roland Barthes: «No hi ha cap gran obra que siga dogmàtica».

dimecres, 1 de març de 2006

Segones edicions foren millor encara

aula magna
D'esquerra a dreta, Emili Casanova (AVL), Eugeni Sempere Reig, Abelard Saragossà i Josep Lluís Domènech (AVL), reunits a l'aula magna de la Universitat de València ahir, dimarts, per a presentar les segones edicions dels llibres Valencià en perill d'extinció (d'Eugeni) i Gramàtica valenciana raonada i popular (d'Abelard).

Poc a dir, excepte esmentar alguns comentaris dels públic, que van anar des de la curiositat per algunes paraules no recollides pel llibre d'Eugeni a alguna explicació sobre el que una gramàtica normativa hauria de fomentar o rebutjar. La frase de la nit, en sentit positiu, d'Abelard, «no fer-ne un problema»: més o menys convidava els lingüistes a fer cas de la realitat i a evitar crear problemes als parlants; els lingüistes han de proporcionar solucions i han de fomentar que els parlants troben solucions en la llengua del seu entorn mateix.

Contra la calma del discurs d'Abelard, la dissertació d'Eugeni, adobada amb anècdotes i amb comentaris marginals, oscil·lava entre l'entreteniment erudit amb dades de la llengua popular i el sermó apocalíptic sobre la «degeneració» de la llengua dels jóvens. Si tenim en compte la gran faena de recollida d'Eugeni, podem prendre'ns les seues catilinàries sobre la joventut com un tret peculiar més del seu fort caràcter.

I algunes altres dades de la vetlada: la paraula darrer, bastant desapareguda en l'ús —com hem comprovat en la llista Migjorn—, però que Eugeni considerava necessària i viva —ahir, el darrer dia de carnaval—; el temible assecador de mans que ha validat el Termcat contra el que seria normal, eixugador; un assistent de l'edat d'Eugeni va narrar que va aprendre «Virgilio» de memòria com a castic per haver parlat en valencià a l'escola; una xica d'Alaquàs parla del cantell 'entrepà'; i un veí de la Safor pregunta pel verb sangolejar 'balancejar'. A última hora, la queixa tòpica sobre els polítics, adientment contrarestada per l'evidència que els triem democràticament, més o menys.

Al capdavall, Eugeni i Abelard, dos intents diferents i potser complementaris d'evitar la lenta agonia dels cirerers florits, imatge que m'he firat de la llengua, a cavall de la novel·la del Cucarella i la cançó de Núria Feliu. Vaja el món!

  • Crònica de la presentació a la Pobla de Vallbona.