dijous, 28 de desembre del 2006

Dels Borja a açò, passant per Suècia

Palau Ducal de Gandia, d'aquells Borja
Decididament és temporada de faena i de poc temps per a estes ratlles espasmòdiques. Entre les correccions, l'escaneig i la lectura del correu habitual, el temps vola.

Amb tot, tenia alguna cosa a apuntar. Hi ha la indignació de sentir tot un conseller dit Maragall (d'Educació) usant l'anècdota de dos nois d'Olot que no sabien prou de castellà com es veu que cal saber si vols sobreviure en este estat. És a dir, en lloc de vore que anem bé, perquè han pogut viure en català sense cap problema, ha premut l'accelerador cap a Burgos: cal un decret que ens impose més castellà. I Madrid i la ministra Cabrera tenien la solució. En canvi, a Burgos continuen sense saber-ne ni pruna de català, de gallec o de basc. O potser és que ja els havia arribat la dita que diu que «Espanya serà catalana o no serà»?

D'altra banda, dos anècdotes més sobre l'oblit o la manipulació de la realitat. El suec Kristian Lundberg va escriure la crítica d'un llibre que encara no s'havia escrit (El País, 21.12.2006 dj.). I tenia una raó ben clara: «la seua antipatia envers Mattsson» —l'escriptora Britt-Marie Mattsson— «[era] el que l'havia mogut a avançar-se». Amb tot, va fer una bona ressenya, pel que diuen. Llàstima que la realitat li xafara la guitarra.

I, més a prop i en sentit contrari, el Centre d'Informació i Documentació Jurídic i Administratiu (CIDAJ) de la Generalitat valenciana publica el text reformat de l'Estatut d'autonomia valencià, però omet una disposició derogatòria. No és casual, naturalment, tal com informa el diari Levante (21.12.2006):


Denúncia de la Intersindical Valenciana



El Consell elimina la polèmica clàusula derogatòria de l'Estatut en la versió oficial de la pàgina web

La disposició esborrada d'Internet posava en qüestió la vigència de la Carta Magna

Julia Ruiz, València

La polèmica disposició derogatòria del nou Estatut d'Autonomia que per a alguns juristes posa en qüestió la seua pròpia vigència ha deixat de ser un problema en Internet. La versió oficial de la Carta Magna que apareix en la web oficial de la Generalitat no inclou la citada clàusula que sí apareix en el text que va ser publicat el passat 11 d'abril en el Boletín Oficial del Estado (boe).

L'avís ho va donar ahir la Intersindical Valenciana que va qualificar el fet com «molt greu», ja que suposa «falsejar la normativa». Es tracta, afig, d'una «operació de reescriptura de la història que no té gens que envejar a la novel·la 1984, de George Orwell, o les fotos trucades del règim estalinista de l'URSS».

«Desafortunada»

Com en el seu moment va avançar Levante-emv, la polèmica disposició dóna per derogada la Carta Autonòmica de 1982 malgrat que formalment el nou Estatut és un text que reforma l'anterior. Si aquest últim ha estat derogat la conseqüència seria que no hi ha Estatut. El mateix president del Consell Jurídic Consultiu (CJC), Vicente Garrido, va considerar a títol personal «desafortunada» la clàusula derogatòria, encara que va mantenir que la incorrecció no tenia conseqüències jurídiques.

El Consell de la Generalitat va menysprear en el seu moment les crítiques que des de diversos àmbits es van abocar per considerar el text una «nyap». No obstant això, és significatiu que en el repertori legislatiu del Centre d'Informació i Documentació Juridicoadministratiu de la Generalitat (cidaj) del web de la Generalitat només es faça esment de la clàusula en el preàmbul i desaparega després en l'articulat. La Intersindical va recordar que a partir de gener el dogv es publicarà únicament per Internet i va recordar que l'obligació de la Generalitat de donar informació veraç.


Bé, ací puc dir que tinc alguna cosa a vore amb la notícia, atés que em vaig adonar de l'omissió per casualitat i vaig avisar els companys, perquè em va semblar ben estrany, atés que les Corts sí que havien publicat la clàusula en la publicació que ens havien distribuït.

A pesar d'això, no crec que calguera citar Orwell o el règim soviètic, la cosa no té eixe nivell, per sort, encara.

dijous, 21 de desembre del 2006

Palau Ducal i Arrop a Gandia

Bon Nadal sindical
Tot i que els de Blogger diuen que ja no estan en fase beta, m'espere una miqueta a canviar-me al nou servei.

Aprofite una felicitació rebuda de l'STAPV, perquè crec que està ben trobada, i em servix per a il·lustrar esta entrada.

Com que faig poca cosa més que calfar-me el cap en les correccions d'un diccionari, tinc poc a dir de la vida exterior. Però alguna cosa hi ha, com el dinar esplèndid que ens va obsequiar l'Emili a l'Arrop (Gandia). Delicadeses modernes i tradicionals i molt bon tracte. Cap estridència pretenciosa. I un vidre de la finestra de la cuina gravat amb la recepta de l'arrop, que ens arrelava a la terra. En resum, excel·lent. I a prop d'allí, una botiga amb productes del Comtat, per aprofitar el viatge. I, naturalment, passem per ca Tano i carreguem alguns trossos d'entrepans diversos.

Abans d'això, visita guiada al palau Ducal. La guia (Ana) tenia un problema de llengua, i és que no sabia parlar en valencià, tot i que l'entenia. Es va afectar una mica quan li vam dir que volíem la guia en valencià, però la cosa té remei, no?: que n'aprenga. Al final, no hi havia ningú més i ens la va fer ella. Després, amb les presses, se'ns va oblidar deixar una queixa o suggeriment en eixe sentit. Hi haurem de tornar.

El palau té alguns racons fantàstics, dignes de relat gòtic o de novel·la romàntica, segons els llocs, la sala de balls o de jocs i l'oratori. Manises antigues, poques restes de mobiliari i una història densa.

I acabe assenyalant que note un cert enfit ja de felicitacions de Nadal. Hi ha molta gent que ha descobert enguany la seua vena poètica o artística, cosa que inevitablement pot dur al suïcidi d'alguns. Esperem que la passa siga lleu. Amb tot, recomane aquesta de la Universitat Jaume I.

dimecres, 13 de desembre del 2006

La nit és llarga, la nit

Guarderia amb vigilància ben visible.
Els meus silencis s'allarguen massa, però escriure alguna cosa que no siga simplement per omplir el buit em resulta una mica difícil esta temporada de tardor.

A pesar d'això, i com que no puc deixar passar l'òbit diumenge passat d'un personatge, que no sé si va ser persona o no, que va cometre els crims que ens fan inhumans. Així que, en la mort d'Augusto Pinochet Ugarte (1915-2006), li podem dedicar un poema de Joan Brossa (que ens ha recuperat Pere d'Invasió subtil) que tant li va escaure al seu col·lega Francisco Franco Bahamonde, que ens han ensenyat que no hem de descansar en la seua pau:



FINAL!

—Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!


20 de novembre de 1975

diumenge, 3 de desembre del 2006

Concursos de silencis

Vigilant els silencis bretons.
Dec estar molt afaenat o molt mal organitzat, i m'incline més per la segona possibilitat. Què hi farem!

Entre les poques coses ressenyables de la setmana, que s'ha cobert interinament el lloc 3413 de transcriptor corrector a les Corts. La cosa té un cert delicte, ja que no hi ha hagut cap problema que el concurs el guanyara la mateixa persona que havia guanyat el concurs per al lloc 3410 de transcriptor corrector fet no fa massa. Com que el lloc 3413 té una previsió d'interinitat de més llarga durada, doncs, la mateixa persona va decidir fer el canvi. És natural.

El que no és tan natural és que no ixqueren els dos concursos alhora, i menys encara que ixquera abans a concurs la vacant que es va produir més tard. I la cosa del delicte és que si no ens haguérem informat legalment i sindicalment, la responsable de temes de personal pretenia convéncer el concursant en qüestió que no es podia presentar al concurs altra volta, perquè n'ocupava un interinament... Com que ja ens coneixem, vam mig somriure per la persistència d'alguns funcionaris a actuar contra els funcionaris que consideren de menys categoria, en un exercici de his master's voice genuflex.

Bé, igaul que un dia no podia eixir el lloc a concurs i a l'endemà va eixir sense cap problema, un dia un company no podia concursar, però presentà els papers, concursà sense cap problema i guanyà. El mal és que no podrem mai observar en la mirada de la funcionària malconsellera —per no dir-ne una de més grossa— un tel de penediment o de vergonya. La processó li deu anar per dins, dic jo.

I, clar, en este exercici que faig contra alguns silencis, he de citar les paraules de Federico Mayor Zaragoza (El País, 30.11.2006):

L'administració de Bush ha promogut l'aprovació d'una norma —encara que esperem que el Tribunal Suprem dels Estats Units evitarà este despropòsit— per la qual es suprimix respecta a certs detinguts la protecció de l'habeas corpus, una de les grans conquestes de la humanitat i un dels pilars de la democràcia. I silenci. En contra del que caldria esperar, no s'ha produït la resposta immediata i severa de tantes institucions i persones que ho haurien de fer i, sobretot, per part de la Unió Europea. La callada per resposta. Guantànamo, vols «secrets»... Silenci. Quin munt d'esdeveniments nocius podrian evitar-se si hom parlara a temps! Ho va advertir Martin Luther King: «Les nostres vides comencen a acabar-se el dia que guardem silenci sobre les coses que realment importen».

En el passat espanyol, Quevedo —«No he de callar por más que con el dedo...»— i Garcilaso de la Vega —«Yo que tanto callar ya no podía...»— expressaren el deure de parlar. En la meua experiència —ho he comentat en moltes ocasions— hi ha un silenci pitjor que el dels silenciats, dels que no parlen perquè no poden o no saben: és el silenci dels silenciosos, dels que callen quan poden parlar i quan han de parlar. [...]


Potser perquè arrossegue algun silenci indegut —pagat, penedit i corregit públicament— de poca importància real, vaig aprendre que hem de saber triar las paraules, però que també cal saber fer els silencis. Com en la música.

Sobre això del silenci, en té més coses escrites Federico Mayor Zaragoza, també ben interessants.

Dit això, faig un silenci amb una altra citació:

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir. (Joan Fuster, Diccionari per a ociosos, «Silenci»; tret de Diccionari de citacions catalanes de Rosa Vallverdú i Raimon Pavia)