Dissabte passat, 11 de març del 2006, vaig participar de nou en les oposicions a tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell valencià. Per fi, noves oposicions al cap de deu anys! Una mica més i algú es jubila en la interinitat... Anar-hi ha estat un acte nostàlgic més que altra cosa. I una oportunitat de participar-hi sense la pressió d'altres ocasions. De fet, enguany la cosa està preparada per mirar de resoldre las interinitats: un test de 120 preguntes (amb quatre opcions) on no descompten les errònies i en blanc, una prova pràctica i concurs. En les primeres en què vaig participar hi havia fins i tot prova d'idiomes europeus! No sé ben bé cap a on anem.
Volia comentar hui el mal que ens fan les pressuposicions que s'emboliquen en algunes mentires i que ens engolim sense adonar-mos-en. Es tracta tant del fet de ser o no «nacionalista», que hi ha qui té molt (vergonyosament) assumit, com de les rèpliques a les neures de Rodríguez Adrados sobre la «seua» nació. Ho deixaré per a un altre dia.
En canvi, consigne que he visitat la sala del Duc de Calàbria de la Universitat de València: l'exposició sobre Joan Fuster. Entretinguda, però curta i mig a fosques. Ara, el lloc impressiona, amb els incunables quasi a l'abast de la mà darrere una reixa conillera. I hi ha algun document curiós, com un article d'opinió de Juan Ramón Alonso del 1966, que llegia Fuster per estar al corrent del pensament «català». Mai ho diguera...
I, per cloure hui, un altre dia de ponentada i incendis a Simat (i cap a Xeresa), quan ha tornat una font que hi havia a Vivers (València) al monestir de Simat, Fernando Alonso ha guanyat la primera cursa de la temporada a Bahrain, l'himne espanyol ressonant amb la Marsellesa (eixa política nacionalista que no ho vol reconéixer); ens hem fet una cervesa (Coronita i Voll-Damm) al Lisboa abans de dinar... Doncs, per acabar, dos fragment de Josep Murgades, d'un article que me s'ha fet de capçalera:
«[L]a millor mostra que Catalunya, a desgrat dels condicionaments històrics adversos que l'afecten [...], participa d'una o altra manera del fenomen dels nacionalismes que caracteritza la vida europea dels dos darrers segles, està tot just en la seva demostrada capacitat d'inventar-se tradicions —entre moltes altres, segons acabem d'apuntar, la de la mateixa llengua culta moderna.»
«Vull creure que, si mai s'arriba a una tal obliteració del nacionalisme, parlar de llengua espanyola serà tan absurd com avui dia parlar de llengua belga o de llengua suïssa; i tan ociós establir gradacions nacionalment qualitatives entre el Tirant o el Quijote, la poesia de Riba o la de Guillén, com pugui ser-ho discutir a hores d'ara sobre el sexe dels àngels.» («Llengua i literatura dins els fenomen nacional», Llengua i discriminació, 1996)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada